La cantant i el futbolista.

 

Avesat a la monotonia per la quotidiana realitat que ens arrossega pel rostoll de les tragèdies bèl·liques, les misèries socials i les punyalades polítiques que ens gronxen, em centraré en algun vessant menys transcendental que per esdevenir afers menys importants podríem adscriure a la frivolitat enganyosa del dia passa, any empeny, que ens copsen i ens poden arribar a alterar l’equilibri emocional tot fent-ne trontollar els valors ferms amb què hem volgut conviure al llarg de la nostra existència. Al contrapunt sever dels fets que ens condicionen hi ha aquelles facècies de les quals malgrat no ser-ne protagonistes ens concerneixen amb més o menys mesura. Elements d’un decorat que ens acompanyen i ens permeten empassar-nos l’eixutesa terrible de les realitats. Tot i que les centrem en infortunis aliens, pot ser una manera d’ensucrar les percepcions pel nostre desencís.

M’explico. La imatge colpidora d’un forat net i diàfan al pit de la rossa protagonista m’ha commogut. Més encara, veure com el cor continua bategant al passadís d’un supermercat enmig del desori causat per un tret d’arma gruixuda que li ha esbatanat la cavitat toràcica, impacta. D’immediat he associat la potent imatge als efectes de la inflació que ens toca de ple. Als supermercats d’aquests temps ja no en fem prou amb deixar-hi un ronyó, la caixera t’extirpa literalment el cor d’una canonada infal·lible perquè l’armilla salvavides de la tarja de crèdit és massa feble, de plàstic, per comprar uns tomates de penjar a nou euros el quilo, per exemple.

Per fortuna ha estat una il·lusió, els personatges que moren a les pel·lícules o als que els hi arrenquen el cor -ens ho van explicar de petits- no moren, continuen vivint a la vida real per interpretar més ficcions. Uf, quin descans! Ella podrà enregistrar més cançons i fer d’actriu en aquests vídeos curts que en dramatitzen les lletres. D’aquesta versió la cantant ja ha aconseguit, per ara, onze milions de visites a les xarxes. Tot un èxit per a una tragèdia narrada en un sol acte i tan breu. Té molt de mèrit que una història de desamor, com moltes, aixequi tanta polseguera i ressò.

La clau resideix en els herois, una cantant i un semideu futbolista. La revenja de la presumpta menystinguda o bescanviada -això sembla un fet- per una joveneta fa via. Deu tractar-se de la justícia poètica que requereixen les ficcions. El futbolista no té un auditori ni un altaveu tan poderós encara que en desconec les virtuts vocals i la capacitat de rèplica, no massa probable, que no sigui foradar el cor de la porteria de l’equip rival amb una canonada d’aquelles que l’afecció penja a la història del club.

L’èxit, titulat Monotonia, ha suscitat una curiositat morbosa que la protagonista s’ha encarregat de magnificar anunciant que el procés creatiu ha estat “gratificant i terapèutic”. Un manifest contra el desamor i la infidelitat fonamentats en l’avorriment. Em guardaré prou d’emetre qualsevol judici al respecte. Ja s’ho faran. Més savis i professionals hi esmercen tota la seva capacitat analítica a desxifrar les imatges, fotograma a fotograma, cercant evidències i fent subtils lectures posant a prova els coneixements intuïtius. M’aventuro a dir que allò de l’esvoranc al pit i el cor fent tombarelles entre els carrets de la compra és prou gruixut, com el forat, i s’entén a la primera. El color de la roba, les marques dels productes a les prestatgeries... Tot sota la lupa de la suspicàcia. Ja hi ha algun insigne semiòtic que no s’ha estat d’associar una petita llepolia comestible d’aperitiu -que la protagonista es cruspeix- amb la mida dels atributs del protagonista. Un bon cop baix de penal! El que és una veritat com un temple, segons la partitura, és que els rics també es fastiguegen, es cansen i, en definitiva, s’avorreixen. Ep, però amb molts de diners, molts, que si no donen la felicitat ajuden a esbargir la monotonia!

Tanco la secció amb una notícia d’última hora, que no primícia. A en Kiko Rivera conegut al món de les elits faranduleres com en Paquirrín l’han ingressat en un hospital a causa d’un ictus que hauria patit. A les xarxes i a les cadenes que viuen d’aquests personatges i de la brossa mediàtica s’ha aixecat la veda per fer-ne un seguiment intens mentre el trinxen, uns, i el santifiquen, d’altres. No m’equivocaré de gaire si afirmo que l’evolució del pacient donarà per a més informes mèdics que aquells que van acompanyar l’agonia del dictador. Ja tenen teca per a programes i més programes immergits en la biografia il·lustrada amb un reguitzell de coneguts, desdenyades, detractors i la tempestuosa família. D’ací a què es recuperi -això espero- el personatge revifarà el protagonisme i la demanadissa de testimonis mentre millora amb l’agenda farcida de contractes i d’exclusives.

Col·legi major.

 

Corria el curs 1976 - 1977. Madrid. Començava el meu periple a la Universitat Complutense. Disposava d’una beca que em va permetre, novell com era en aquella etapa, gaudir de l’estada durant aquell primer curs en un dels col·legis majors ubicat al campus universitari, anar a la facultat era un passeig. Uns quants col·legis majors participaven del privilegi de la proximitat i de l’entorn. Fora de la bombolla universitària, per posar-ho en context, el dimecres 15 de juny de 1977 -a les darreries del curs- es van celebrar les eleccions generals a Espanya convocades per Adolfo Suárez. Eren les primeres eleccions lliures després de la dictadura per triar els representants a les Corts. La meva estada a Madrid va acabar el curs 1980 - 1981 coincidint amb una altra fita significada en allò que s’ha denominat la “transició”, el cop d’estat del 23 de febrer. Madrid era una moguda.

Només vaig fer vida de col·legi major un curs. Us he de dir que jo era l’únic de lletres i català, quelcom que em significava en aquell col·lectiu dels cent i pocs alumnes que gestionava una orde religiosa. Únicament nois. Cal dir que la incidència religiosa en la vida col·legial era nul·la. No existien horaris d’entrada o de sortida, no recordo si hi celebraven misses -jo no vaig assistir a cap-. Tampoc es fiscalitzava amb qui i quan accedies a la cambra individual, espaiosa amb vestidor i un finestral que projectava l’horitzó de la ciutat quan les calefaccions cremaven carbó i el cel de Madrid era una angoixant cúpula metal·litzada. L’edifici és premi nacional d’arquitectura. L’única interacció seriosa amb qui el dirigia, un prestigiós especialista en problemes sexuals del seu gremi, quan vaig anunciar que no continuaria al·legant bàsicament raons econòmiques, em va proposar allistar-me a l’orde. Un oferiment que m’honorava. Em va suggerir que el treball em podia eximir en certa mesura de l’oració tot alliberant-me de la reclusió monacal. A final de curs, jo i una maleta paquidèrmica, vam tocar el dos.

La majoria d’alumnes estudiaven enginyeria superior de telecomunicacions o es formaven per esdevenir enginyers agrònoms, carrera que només es podia cursar, llavors, a Madrid. La immensa escola d’agrònoms i les seves pastures frontejaven amb el col·legi. Érem també veïns del centre meteorològic nacional, ara és l’Agència Estatal de Meteorologia, on tenia molt de predicament l’Eugenio Martín Rubio, qui va perdre el mostatxo a causa d’una predicció errònia en una juguesca arriscada i molt mediàtica. 

Un diumenge pel matí a mitjans de setembre vam arribar al col·legi la maleta i jo, els veterans -els aprenents d’agronomia, suposo- vigilaven un escamot d’espantats novençans que pasturaven literalment l’herba del jardí. Aquells quadrúpedes ocasionals lluïen una mena de dorsal amb un 80 -el distintiu de l’època per als conductors en pràctiques-. Vaig deixar la maleta discretament i vaig marxar, recordo haver dinat en una casa de menjars típica, plena de comensals solitaris com jo mateix, per després acollir-me en un pis d’estudiants coneguts de l’etapa anterior. Tornar al col·legi a dormir va tenir un punt de temeritat.

Es tractava de les reconegudes novatades regulades als estatus d’aquelles institucions que tenien una vigència d’un mes sota el dubtós argument de la cohesió col·legial. Hi va haver qui va plegar i va marxar a territoris amb menys assetjament i pressió emocionals. Els crits, les intimidacions i la humiliació tenien carta de naturalitat. Proves que calia anar superant i que si feies posat de passerell et convertien en el cap de turc predilecte.

Recordo que t’assignaven una disfressa inspirada per uns botxins creatius en una mena de tribunal rere un flexo que t’enlluernava com a les pel·lícules on es tortura el captiu per fer-te confessar. Preguntes íntimes de mal respondre. O quan et conduïen a la piscina i t’hi feien introduir la cama segons la qual t’identificaves ideològicament -La dreta o l’esquerra, tria!- Aprofitant l’escenari aquàtic improvisaven concursos per mirar qui més artísticament i amunt signava amb una pixerada al mur. O quan et cobrien amb una manta, t’introduïen en un vehicle i et deixaven a mitjanit en una estació de rodalies relativament propera a la ciutat. Era habitual que els canvis i els trasllats de cambra a cambra, matalàs inclòs, fos responsabilitat dels nous sota els crits i els advertiments dels que tenien aquell dret i autoritat consolidats.

A mi em van disfressar de torero, no hi faltava cap detall. A un jove japonès que anava per arquitecte el van vestir d’andalús amb la guitarra i el barret típics, tothom el coneixia com en Manolo, molt més fàcil i familiar de cridar. Qui evolucionava vestit d’espermatozou, de plàtan, de negre ben empastifat... Era quelcom, aquesta diversitat de personatges que, quan ens aplegàvem al menjador, esdevenia gairebé carnavalesca de no haver estat per la reiteració, el 80 i el pronòstic meteorològic del dia signat pel Martín Rubio sense el qual no esmorzaves. Li he de reconèixer, a l’acreditat meteoròleg, la infinita paciència de deixar-los enllestits a la recepció del centre meteorològic veí cada matí.

 Interrogatoris, celles afaitades, autopistes sinuoses de dentifrici en sentit únic que calia resseguir amb timidesa i pudor et conduïen agenollat a una presumpta intervenció de fimosi si no t’havies precipitat emocionalment abans en alguna corba paorosa. Aquestes eren accions que podríem qualificar de quintades, més quarteraries que em van tornar a afectar, poc, a la mili on la quintada més dolorosa que hi vaig patir va estar un tret al braç.

Les cantines dels col·legis de noies tenien la concurrència garantida, en un m’hi van enxampar els col·legues. Figura al meu currículum la conferència improvisada que vaig haver-hi d’impartir respecte de la patata al Mercat Comú, al qual no pertanyíem. Allí, enfilat en una taula vaig copsar l’atenció i les burles femenines una bona estona. En una altra ocasió ens exhibien, als novells, sota els focus d’uns vehicles davant del castell de les mil verges, així era conegut aquell col·legi femení administrat per la Sessió Femenina. Ben il·luminats ens vam haver d’abaixar els pantalons sota la mirada atenta i multitudinària de les verges recloses. Les comparatives i l’exaltació de les mancances es clavaven com dards en un amor propi tímidament arronsat. Coses d’aquella època que, ara, pensem impossibles. També recordo el concurs eficient de la Piranya, una col·legiala que hi participava de bon grat intimidant en privat els més innocents amenaçant-los amb cruspir-se’ls mentre assajava un ventall de positures amb flexibles contorsions arriscades que acollonien molt els corglaçats galants.

Qui suportaria avui en dia aquestes situacions degradants? No vaig gaudir de la segona oportunitat. Tampoc vaig trobar a faltar la condescendència amb què alguns companys es queixaven de la teca -A casa, el servei menja millor! -es vantava algun personatge davant d’un assortiment de tres primers i tres segons diferents amb un reguitzell de fruita de tota mena a triar. Nens de casa bona, o molt bona. Mentre exercien i consolidaven entranyables i innocents tradicions estudiantils, alguns aspiraven també a les comparses d’estudiants altrament dites tuna.

Recapitulant, crec fermament que l’experiència em va convertir en un home de profit i com cal definitivament -servei militar al marge-. El sentiment de cohesió col·legial i empatia es van reforçar amb dues accions col·lectives -fomentant el treball en equip- que em passaven per alt, simular el segrest d’un autobús urbà i obtenir el motllo de guix dels atributs del cavall de l’Espartero, una estàtua eqüestre -com es pot haver deduït- situada al bell mig del carrer Alcalà.

 

“Por la calles de Madrid

bajo la luz de la luna,

de Cascorro a Chamberí,

pasa rondando la tuna...”

Tardor convulsa.

 

La simfonia de la guerra incorpora el protagonisme dels timbalers, batucades amb míssils que no cessen. L’harmonia eixordadora del disbarat bèl·lic colpeja amb la contundència del qui la dirà o la farà més grossa. Marxes militars carregades de nostàlgies i una carretada de medalles per investir herois. Sempre calen herois, vius o morts, la recompensa per a l’eternitat quan s’ha de reescriure el passat i l’annexió. La històrica Rússia cercabregues torna a viure el furor de la canonada i l’arenga d’en Putin, “un tsar de pacotilla” -com l’anomenà un personatge de la premi Nobel Svetlana Alexievitch-, que ha decidit habitar a la galeria dels insignes. Un immortal més amb forta ferum de pólvora i excelsitud atòmica decidit a viure la seva decadència personal matant i conquerint.

Dels últims coets d’aquest piromusical armamentista i de destrucció, els sabotatges a les canonades que conduïen el gas rus a Europa. Oleoductes trencats que insuflen literalment gas als oceans, aigua de mar amb bombolles per a una taula de gurmets geopolítics excèntrics. En els excessos de la confrontació no es podia tancar simplement l’aixeta, calia la testosterona expansiva d’un cop de puny ferm amb moltes espurnes. Qui ha estat l’artiller que ha encès la metxa a les profunditats marines? Els russos, els americans o el que cala foc al petard que obre la festa major abans del pregó? Sembla que no sabrem qui ha estat fins que els secrets d’estat restin descatalogats o triomfi un relat interessat. Mentre això no succeeix, les sospites no han aconseguit enrojolar el dirigent rus, com els nens acusats de la malifeta, ell no en sap res. Tampoc els americans que, a conseqüència, es converteixen en els principals expenedors de gas per a les catalítiques europees. Un hivern massa fred que ja ha començat amb nevades testimonials als Pirineus.

 

 Amb els preus del carro de la compra disparats com canons en la guerra casolana, més propers però, a Itàlia la dreta ferotge arrasa tant o més que l’abstenció. Quan la nostàlgia esdevé present i la memòria viu atacada per la demència senil, el discurs breu, contundent, sense embuts i carregat de falsedats quan no de mentides, venç. Ben embolicat amb banderes i patriotismes excloents el missatge fàcil -també amanit amb molta testosterona cridanera- arriba i encoratja més els convençuts i arreplega els desesperats. Canvien les maneres i els uniformes, però les intencions perduren i, malauradament, reneixen a l’alça per arreglar el món a la seva imatge i interessos. 

 

Tenim més properes les trifulgues fiscals com salves autonòmiques per raons de fiscalitat. A la campiona, de la Comunitat de Madrid, s’hi ha afegit la Junta d’Andalusia sacsejant l’espantall de l’anticatalanisme que sempre és cavall guanyador a les campanyes electorals. Un ingredient bàsic carregat d’atavisme, secular, per revifar aquest sentiment de resultats infal·libles. Abaixar impostos i tenir més recursos per a la cosa social, sanitat o educació, és quelcom que no lliga. D’on surten les misses per a tan poca cera cremant? Una comunitat, l’andalusa, que rep els efectes de les balances fiscals amb pes favorable, està per abaixar determinats impostos que no beneficien pas els seus jornalers, per exemple. Per compensar-ho, el president amb un somriure complaent de qui ha trobat la pedra filosofal i el desllorigador, pensa en nosaltres, els catalans, encara que siguin trànsfugues del deure fiscal. Quin honor i quanta solidaritat!

 

Al cor de la proximitat d’aquesta tardor convulsa acabada d’inaugurar, al costat mateix, entre el Parlament de Catalunya, el Parc de la ciutadella i l’Arc de Triomf, volen els ganivets llancívols de les lluites intestines entre partits al govern de la Generalitat de Catalunya. El desacord manifest i la manca d’unitat marquen l’acte de commemoració d’aquell 1-O. El mateix dia, ara fa cinc anys, en el qual les forces de seguretat de l’Estat van atonyinar amb inèdita contundència el personal que anava pacíficament a exercir un vot de per riure sense efectes administratius ni cap mena de reconeixement en unes urnes de nyigui-nyogui, com hem comprovat a bastament. Entre el gest i la patacada, la humiliació i la manca de respecte, ni que fos pel ritual més excels de la democràcia, ja que es va sobrepassar amb escreix aquell impuls tan lleig i poc estètic del “a por ellos!”, on l’atavisme -una altra vegada- cridava amb entusiasme mentre els investits cavallers de la bastonada cavalcaven ben esperonats i recolzats. !A por ellos!”

Passats cinc anys de l'1-O, l'independentisme continua capbussant-se en un cercle corrosiu que els pròxims dies pot culminar en una trencadissa gaudiniana del govern. Aquest ha estat l’escenari de l'acte a l'avinguda Lluís Companys de Barcelona des del qual s’ha constatat la divisió i que els discursos poden ser antagònics o contradictoris. Un aplec sense sardanes on cadascú ha volgut exhibir perfil propi. I entre els assistents, lluny d’aquelles concentracions de ressò internacional, l’abaltiment, els xiulets i l’orfandat política. L’únic consol és suposar que, quan el moviment torni a despertar, el pacient dinosaure encara continua allí pasturant.

Certament, una tardor de commocions.

 

Les princeses també es moren.

 

Tinc un parent molt, però molt, proper i apreciat que va perdre en la tendra infantesa la tirada a fer-se capellà, una decisió meditada i fonamentada que l’hauria portat al seminari de Vic de no haver estat per un dissortat contratemps que el va fer repensar i abandonar la ferma vocació incipient. Un dia va descobrir que sota la sotana -d’un temps en el qual els mossens rurals en vestien tots- els éssers espirituals també tenien cames i el més definitiu a l’hora de decantar-se, els capellans també es morien. Una evidència que li va estroncar de soca-rel la carrera teològica. El món va perdre un clergue però va guanyar una bona persona. Ves a saber on hauria arribat de concretar-se aquella inclinació que es va esfondrar amb la mort del referent proper de la parròquia. Un desencís comprovar com no levitava, que tenia cames i que es va morir irremeiablement encara que tingués el cel assegurat.

No em distrauré més amb anècdotes per anar al fons de la qüestió, el que toca aquests dies històrics. La Reina, Elisabet II, del Regne Unit ens ha deixat. Ens ha convertit de sobte en orfes. El món aturat o al ralentí mentre fa cua en una desfilada majestuosa carregada de parsimònia greu i lentíssima per retre honors a un taüt carregat de símbols i de fredor. Entendreix veure la disciplina i el saber estar de la societat anglosaxona -particularment la londinenca- mentre el Big Ben no marca l’hora per dedicar una sentida reverència pòstuma a Elisabet II de cos present. Espero que les aspirants a princesa per esdevenir reines de les xarxes -les autocoronades influencers- no perdin la vocació com li va passar el meu parent. Hauran pogut comprovar aquests dies com les reines -de veritat- també traspassen.

Mentre el temps s’atura en silencis i processons, els anglesos viuen un moment excepcional que per previsible no ha deixat de tenir un punt de sobtat. Al país del Brexit s’hi suma la pèrdua de l’àvia severa que ha sabut mantenir greixats els engranatges monàrquics d’una societat que ha anat perdent gradualment aquell pes victorià dels segles passats. I ara què? Es pregunten una mica desconcertats els monàrquics de tota la vida pendents d’una successió que ha de trobar les maneres i estar a l’alçada de la impertorbable antecessora. Com a mare no ha fet satisfactòriament els deures, o va oblidat de traspassar -corona al marge- certs consells elementals a una criatura que presenta mancances que no afavoreixen la seva imatge reial. Llegir la gestualitat o el llenguatge no verbal de l’actual rei -La reina és morta, visca el rei! -posa de manifest un tarannà, com a mínim, dissonant perquè els silencis també parlen quan no criden. Trapelleries de nen malcriat sense responsabilitats directes a l’ombra del paraigües de la reina i mare que han de provocar que Carles III obri molt les orelles si no vol esdevenir per a la història només un apòsit d'entrecuix poc eficaç per a una sagnia monàrquica.

L’aturada del cor monàrquic ha comportat dies i dies de dol i de mostres de respecte amb quilòmetres de súbdits pacients disposats a passar fred i a suportar les encara que no boiroses però sí fredes i humides nits londinenques. Transcorreguts els deu dies de dol amb processons i vetlles, aquest dilluns l’enterraran en un funeral farcit amb mig miler de dignataris convidats, el més selecte dels líders mundials s’aplegaran a l’abadia de Westminster al migdia amb demostrada puntualitat anglesa.

Els súbdits espanyols observem bocabadats amb curiositat profètica tot emmirallant-nos per paral·lelisme subliminal el moment etern i excels que viu el Regne Unit focalitzat en Londres. La presencia de l’Emèrit i del vigent monarca -en curs com una moneda d’euro amb efígie numismàtica- esgargamella partidaris i detractors a la premsa nacional. Ser o no ser al sepeli d’Elisabet II, el dilema que sense calaveres escèniques ha hagut de resoldre a qui pertoqui. Ja han transcendit les primeres imatges atapeïdes de llenguatge no verbal per la presència d’ambdós per separat i amb molta distància mediàtica. Caldrà verificar tots els detalls en la premsa setinada que va carregada d’erudició i de molta lletra menuda.

Desconec com es dirà aquí l’operació ultrasecreta fins que s’hagi de posar en funcionament sense maniobres tàctiques prèvies. La caiguda del Pont de Londres va estar el tret de sortida al protocol funerari d’Elisabet II. Com deuen haver batejat el que hi deu haver previst per al nostre monarca emèrit, La Porta d’Alcalà ha fet figa? Que consti que li desitjo llargs anys de vida. Posats, però, a cercar-hi possibles paral·lelismes, que n’hi hauran, em vull imaginar el fèretre evolucionant per l’Escòcia hispànica, de Montserrat per l’Arrabassada fins a la catedral de Barcelona. Ja es veurà.

Tornant al principi jo diria que alguns monàrquics els ha succeït com al parent que esmentava, han descobert que sa majestat -i la monarquia- té cames, si més no per arribar a Abu Dabi.

 

Tardes de cafè.

 

Seuen com acostumen a la taula de sempre, com si es tractés d’una alineació per a un partit transcendental, d’aquells que s’hi juguen una copa. A còpia de reiterar aquest ritual amb arcans atzarosos se les tenen a les cartes, s’hi juguen el cafè i, també, la copa a la partida d’havent dinat, per pair la victòria o la derrota, aquesta esdevé un cop a l’amor propi -com un penal en temps de descompte- en cas de perdre. La fortuna és capriciosa i no té regles, per això no remuguen massa si són vençuts i quan s’acomiaden -Me’n vaig a tancar les oques -saben que demà a la mateixa hora tindran l’oportunitat de resquitar-se. Una plantilla sense reserves a la banqueta perquè al poble són quatre gats i un de baladrer que no està per hòsties ni per exercir d’àrbitre. Un garrepa amb recança per haver de pagar la juguesca. -Històries de vells! -crida el baladrer.

 La concentració i les ulleres de veure-hi a la vora són el que requereix l’escomesa. Hi ha qui hi afegeix un escuradents que el delata quan les cartes són propícies per com el fa anar ençà i enllà impacientment amb el perill que comporta aquest projectil. S’estudien uns als altres per detectar les catxes, les mentides permeses, i molt útils, als jocs de cartes per acovardir el rival. Però es coneixen i s’han suportat tant que aquestes fatxenderies sense cartes bones ja han perdut la seva eficàcia -Sempre fas el mateix -li retreu el company -Ho havia de provar -s’excusa aquell a qui tenen clissat per les estratègies recurrents, massa emprades i massa vistes, l’escuradents el delata.

La mestressa, amb molta parsimònia, així que han jugat un parell de mans s’apropa amb la safata de la comanda, que no els ha calgut fer. Cada tarda prenen el mateix i n’allarguen la consumició per estirar el temps i la partida. En les baixes per lesió, afortunadament no sovintegen - posar o canviar un genoll de plàstic, posem per cas-  o en les definitives, que cobreixen de dol el tapet verd d’amortir els cops de puny de la vida, comporten substitucions forçades i records nostàlgics com homenatges subtils sense massa carrincloneries respecte de l’absent definitiu que milita en una altra lliga provant d’endossar catxes als custodis celestials sense furgadents, que al més enllà no calen.

Tot allargant la tarda per tornar-la tova i amorosida malgrat els moments pujats de discussió per una carta mal tirada, que pot girar el destí de la partida, quan han acabat d’escridassar l’aprenent maldestre de pitonissa; deixen descansar la baralla i les grapejades cartes perquè l’ordre còsmic dels arcans misteriosos i enjogassats torni al curs normal de les coses que no es regeixen per la casualitat. Dipositen amb cura la tassa, com cavallers anglesos sense pastes que acompanyin el carajillo. Desplacen una mica la cadira per fer un cop d’ull a l’horitzó del local i a la mestressa que repenja les sines a la barra, com una brioxeria industrial més tot neutralitzant la gravetat. Alcen la testa per mirar el televisor que predica per als sords. Fa companyia, això sí. És el moment en el qual el net, el millor estratega de l’oportunitat, pidola quelcom a l’avi que, per ara, va guanyant. Tardes magnífiques de cafè en la pau narcòtica dels pobles.

 -Han fotut fora al torracollons d’escabellat  aquest -fa l’efecte que llegeixin els subtítols de la notícia internacional. Miren l’aparell on en Boris Johnson pronuncia un discurs amb menys cabell i més ben pentinat, si més no per la contundent puntada al cul que li acaben d’administrar -Ara hi posen la Tris-Tras -el gat baladrer no es pot estar de dir-hi la seva, que en matèria internacional és un il·lustrat, un gran lector del diari a què està abonada la mestressa de l’establiment. Que té criteri, vaja.

-Quins collons, aquest sí que té collons! El rostre com de personatge d’un museu de l’horror, cerós, d’en Putin emplena tota la pantalla irradiant fredor, la que s’acosta a l’hivern europeu.  -Quins collons! -coincideixen -Ja has comprat la llenya?

Tornen a la baralla i remenen les cartes sense exhibicions de tafur professional, només volen que de la barreja en surtin bons trumfos. S’imposa el silenci i la captinença concentrada mentre el presentador espia el joc de cadascun discretament i el net llepa un gelat a mesura que se li desdibuixen el món i els conflictes internacionals.  

 -Avi, avi! -el nen trenca amb urgència el moment. Deixen que les ulleres llisquin nas enllà i escolten atents la notícia esportiva, han robat i atonyinat -li han trencat la barra- a un jugador del Barça a casa seva -Guanyarem? -qüestiona dubtós el barcelonista de tota la vida -Si no li roben les cames, no ha passat res... Ja els tornarà a fer, el calers. Amb el que cobren aquesta colla! -contesta el de l’escuradents tornant al joc, que ara mateix l’amoïna més per com el belluga ençà i enllà.

-Anireu a la manifestació de la Diada? -no perden el punt ni la reconcentració -Quin acudit, mira que posar portes per convidar la gent a entrar-hi! -el gat baladrer rumia, ara no li surt el nom de l’escultor que les ha dissenyades ni que el matessin -En Pensa?

Tarda rere tarda s’apleguen puntualment per no fer esperar els companys a redós de la taula, la mateixa. Per interpretar el capritx de les cartes tot desafiant amb arcans rebregats la vida i les seves circumstàncies.

 

Un llumí per encendre el món.

 

Quan som al punt de fer balanç d’aquest estiu particular vol dir que ja s’està acabant o que els dies de sol i gaudi per alguns ja comencen a ser història. Que hem desat les fotos i hem tancat el planificador de rutes que ens portaven al nostre paradís perdut. Que la llum comença a tenir un punt de tardorenca. Que ens agafa aquella lleu angoixa per la novetat o el sant tornem-hi monòton dels setembres. Si no fos per les derivades comercials del mercat nadalenc, l’any començaria l’1 de setembre. Acabarem canviant el bon any pel bon curs! Bon any, doncs, abans de Santa Llúcia! Potser també haurem de plantejar-nos d’ajustar els calendaris i les estacions, de quatre a dues, la de les sequeres i la dels estralls.

Aquest ha estat un estiu terròs, de rius mandrosos i de conreus abrusats per la manca d’aigua. Hem patit una temporada massa llarga i assedegada. Hem escoltat com els avis del llogaret s’hi referien amb amnèsies mai vistes mentre les basses del riu eren d’aigua morta o enllotada i la mar una sopa tèbia de peix amb musclos. El veí pagès recentment reconvertit a vilatà em deia que tot plegat fa “tifis-tafis”. Quantes dècades han hagut de transcórrer perquè similars situacions adverses es repetissin? Sembla, però, que aquesta manca de pluges o les tempestes esgarrifoses que hi posen remei cauen cada vegada més fortes i més sovintejades. I de l’eixarreïment i la sequedat, el foc. En la lluita esportiva contra aquest element, hem perdut per golejada. La natura ens ha esbossat postals apocalíptiques i el cel ens ha deixat en alguns indrets pedregades com ous de gallina per fer-hi truites tot aprofitant la collita malmesa.

Hem reprès molts rituals, ens hem aplegat i abraçat ja que la pesta sembla que ha afluixat si no fos per la l’última oportunitat a l’aparador dels contagis, la verola del mico. L’altra, el coronavirus, ha après a conviure amb nosaltres, l’hem com ensinistrat, s’ha avesat a compartir mitjons i un plat de macarrons. Més o menys ens ha escomès a tothom enmig de la conxorxa informativa per no obrir les edicions dels telenotícies amb els índexs diversos d’incidència presentats per la consellera o el conseller de torn. Tot un detall que no ha fet net encara del tot per la incertesa i el temor dels candidats vulnerables, la baula feble dels que s’encomanen.

Aquest agost, com a la majoria d’estius, acostumo a desendollar respecte del cabal informatiu que m’arriba, com si diguéssim també de sequera -volguda-. I enguany he fet vacances literals d’aquest blog, Miralls i Espantalls, que reprenc sense saber -com sempre- massa de què parlar. La realitat propera al Ripollès encara verdejava sense alegries amb les vores dels camins i els camps una mica, o molt, marcits. En aquest estat diguem que no he anat a les fonts i que he estat al cas només pel degotim imprescindible que m’arribava del diari de paper, que acostumo a llegir l’endemà, com si les notícies patissin un procés de maceració esdevenint més reposades i menys sobtades llegides el dia després d’haver estat publicades.

No negaré que en alguna ocasió he seguit els telenotícies i les prediccions meteorològiques que m’han obsedit. Quantes vegades no hauré consultat el radar i l’evolució de les amenaçadores taques roges que pigallaven la geografia catalana. Moltes nits, després del telenotícies, he pensat que no eren el bàlsam més oportú per anar a dormir sense reflexionar-hi. Un compendi de desgràcies, com diu l’àvia. Imatges dels focs incontrolables, de pobles desallotjats, de testimonis desesperats que no saben si la casa ha estat engolida per les flames. Alhora, en una mena d’injustícia distributiva, alertaven de les fortes tempestes que ens podien assotar. La guerra a Ucraïna encabida a la informació internacional compartia espai amb la situació a l’Afganistan amb la venda de criatures de tres anys per casar-les amb vells xarucs a 2.000€ la peça; o el negoci dels transplantaments per malviure-hi que costa un ronyó de veritat, per no parlar de la situació que pateixen les dones afganeses en general.

Va coincidir que just després d’aquestes noticies i del reguitzell detallat de les calamitats climàtiques a l’espai del temps, la cosa no s’aturava ací. Una píndola més de neguit informatiu encara amb una sèrie de tres capítols, un per dia, analitzant l’atemptat de les Rambles amb terroristes molt nostrats, de Ripoll. Doneu-me un llumí que puc encendre la cigarreta i el món!

Segur, hi ha d’haver quelcom que ens redimeixi. No ho sé del cert. Potser el futbol o els abundosos festivals d’estiu. Tot i que en un d’aquests una ventada va causar un mort i diversos ferits perquè l’escenari va caure damunt d’alguns assistents. Rumiant de futbol recordo com el Barça ha empatat en el debut a la lliga.

Cercant la redempció i com a penitència al pecat han arribat les restriccions dels llums i la regulació tèrmica als espais tancats, aire condicionat i calefaccions. Passejar pels carrers amb els aparadors a les fosques o seure en una terrassa a l’hivern sense el malbaratament energètic d’una estufa de butà escalfant el cel mentre rosteix els núvols a l’ast serà molt dur. La civilització occidental tal com la tenim muntada se’n ressentirà. No oblidem, abans d’arrufar el nas, que amb aquestes mesures estructurals salvarem el Planeta.

Bon curs!

 

Barcelona olímpica.

 

Som trenta anys més madurs per no dir vells. Hem sobreviscut tres dècades des que aquell gargot mal dibuixat d’un gos d’atura anomenat Cobi pugés al cel durant la cerimònia de clausura per abraçar eternament els déus olímpics. Barcelona va viure sota un pretext el projecte d’una transformació formidable; li van fer, literalment, una cara nova. Tot semblava possible una altra vegada a la ciutat dels prodigis i així va estar en aquell nou somni de projecció sideral quan es van representar els millors jocs mai vistos -una presumpció xovinista que ens vam creure perquè potser va estar veritat-.

Barcelona 92 és la fita per a la ciutat que trepitgem. De la polèmica revolució urbanística, com tot el que capgira de fonament quelcom, a l’eclosió exultant com a punt de trobada del turisme massificat d’arreu que creua embadalit per la Rambla xipollejant en la maregassa ensucrada de sangria per fer baixar les paelles que s’hi serveixen a preu fet amb més microplàstics que no pas musclos; ens podríem preguntar com hauria evolucionat, trenta anys més enllà, la ciutat sense l’oportunitat que va constituir acollir els XXV Jocs Olímpics.

Al 1992 la connectivitat i les xarxes portaven bolquers o encara no havien tret el cap de l’úter tecnològic. Tot just uns científics aconseguien que uns ordinadors, comptats amb els dits d’una mà, poguessin compartir informació. L'any 1993 es desenvolupà el primer navegador web. El ressò mediàtic es difongué per altres canals. Sense cap mena de dubte -d’existir- #Barcelona92 hauria estat tendència aquella temporada que els jocs i la ciutat abassegaven als titulars de les televisions i dels mitjans internacionals. Els salts a les piscines olímpiques de Montjuïc esquitxaren les pantalles del món sincronitzant també la silueta esvelta dels atletes amb la de Sagrada Família, el símbol de la Catalunya en permanent desconstrucció.

Passat el prodigi la ciutat hauria d’haver considerat reflexivament el model de creixement assolit. Fer caixa i passar comptes. A qui ha beneficiat i continua aprofitant allò que va fer possible l’esdeveniment. Hem tingut prou temps per apagar els llums i escoltar els grills des que el peveter s’extingí per sentir el batec real de la ciutat així que el somni d’aquelles nits d’estiu es va esvair. L’anàlisi del model postolímpic des de la perspectiva actual ens hauria d’oferir la photo finish de com la percep i la valora tota la ciutadania que viu i treballa a Barcelona. Continua essent la Barcelona del 2022 la ciutat acollidora carregada d’oportunitats -i prodigis- que va irradiar mediterraneïtat creativa durant aquells mesos?

Deixem-ho als analistes experts. Reprenent el fil i l’atmosfera olímpica aquests dies el Palau Sant Jordi, una de les joies arquitectòniques -un anell oriental- que vam veure com s’alçava artesanalment a cop de palanca hidràulica, ha allotjat el concert de la pneumàtica Rosalia, la Motomami perfumada amb goma cremada cavalcant grans i esplendoroses cilindrades vestida de cuir amb molt d’octanatge sensual. Una pubilla postolímpica nascuda al 93 del Baix Llobregat que va pertànyer i es va formar a l’escuderia ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya.

En el moment actual també ens podríem preguntar què hauria passat amb la fletxa que sobrevolà el peveter i els efectes especials que garantien l’espectacularitat del moment. Una sageta que va fer blanc en la Barcelona màgica i fascinant que va emergir just en aquell instant. Les condicions meteorològiques i les autoritats competents actuals haurien permès la temeritat que comporta de jugar amb foc?

Tanco el recull de referències respecte d’aquell 1992 sense treure’n l’entrellat de si la Núria Feliu va interpretar mai el vestir de'n Pasqual dedicat a la gavardina que lluïa a Lausana l’alcalde de la ciutat el matí de la proclamació. Perquè en Pasqual -catacric, catacrec- causà sensació á la ville de...

-Bon cel, Núria!-

Hortolans.

 

Horticultor és una dèria de relativa productivitat que s’està preuant a l’alça en molts indrets fonamentalment rurals. No em referiré als pagesos que malden per sobreviure-hi, conreant hortalisses, des d’un vessant professional que hi deixen les mans, l’esquena i el reconeixement econòmic en una tradició primària sovint heretada dels avantpassats, com la terra. La producció depèn dels elements meteorològics que hi aporten aquest punt intrigant i atzarós just proper a la collita quan una pedregada la pot malmetre. Assistir al concert de trons i de pedra seca que arruïna els conreus és un dels pitjors malsons que es poden viure en aquest terreny. Naufragis de verdura propiciats pels temporals sobtats i imprevisibles. L’altra variable infernal és assistir a la mort anunciada per manca d’aigua, comprovar com cada dia els enciams assedegats es panseixen fatalment.

Aquesta realitat no desanima, ans al contrari, els estacionals passavolants de l’aixada que s’hi dediquen per entretenir-se, per nostàlgia rural associada a la infantessa o per enveja. Un bon dia decideixen no dependre més de les generoses donacions del veí durant l’època abundosa de les tomates. Un repte des del desconeixement que no els independitza del tot d’aquells més experimentats que els oferien aquell bé de déu de tomates d’hivernacle. En depenen per mimetisme -enveja al marge- i per una mena d’espionatge agrícola descarat al món competitiu de la bleda mentre planten el viver així que comproven que l’entès les ha sembrades el dia abans. L’experiència no s’assoleix d’una collita a l’altra, saber quan cal plantar els naps o les patates és una ciència que requereix precisió oportunista i el coneixement de l’indret on bastim l’hortet. Els primmirats fins i tot vigilen les fases de la llunya més propícies.

Podríem perfectament classificar els diversos conreadors de pastanaga pel resultat, la cura, la distribució i la rotació dels horts que menen. Del primmirat perfeccionista al caòtic ecologista nouvingut a l’univers de l’aixadell hi ha un ventall divers amb un rastre d’indicis i un catàleg de males herbes que conviuen feréstegues i senyorívoles al costat i en competència deslleial amb les cols o els apis. Hi ha professionals de l’hort que els omple tant la ufana dels carbassons com els elogis dels interessats admiradors pidolaires. Horts convertits ens jardins versallescos on ni una herba hi treu el cap sense permís, hi desfilen compassades amb exactitud mil·limètrica i una verticalitat castrense mentre treuen pit ufanoses. Una ofensa de simetria i una taca per a l’orgull del veí maldestre de tros.

Hi ha qui els parla, encoratja els alls perquè siguin els que més couen de la contrada. Esperona els erectes porros o la frondositat del julivert perquè esdevingui el brancatge exuberant a totes les salses. Rituals inconfessables o de pensament -com els pecats- que no s’han d’explicar sinó practicar. Secrets de generació en generació que no recull el Calendari del pagès, una mena de revista rústega, o almanac sense setinar, disponible a tots els escons de pagès. A l’edició d’enguany d’aquesta centenària publicació, en l’apartat d’actualitat, s’hi fa esment del desplaçament de cultius i de la minva d’aigua disponible atribuïts al canvi climàtic.

Tenir cura d’un hort ens fa sentir deus, senyors d’un bocí de l’escorça que hem ensinistrat perquè engendri criatures comestibles, les més diverses i variades que puguem imaginar. De dolces, picants, amargants, àcides... Un assortiment vegetal que ens confereix el plaer de sentir-nos com el pare de la criatura mentre ens contemplem com li creix la panxa a la versàtil carbassa que hem privilegiat al verger més propici de l’espai de què disposem. Assistir a l’acte d’amor verdulaire mentre planten, reguen o herbegen és un sagrament estacional de vida. Antigament de subsistència.

Pel que fa a l’experiència personal el meu vincle amb la terra no passa pas per conrear un hort. Encara recordo -i em condiciona aquesta determinació- quan de molt jove calia cavar la immensitat dels camps de cols i de bledes competint amb l’energia d’aquells avis que no fumaven ni reposaven, un herois tenaços de tarannà corretjós. Permanentment ajupits amb l’esquena vinclada -trencada- jo em contemplava el cel per si plouria i calia anar a recer. Va estar llavors quan em vaig prometre a mi mateix que no em miraria mai més una aixada, que no la penjaria a la paret ni per fer bonic. Potser cal afegir-hi també el record de cavar cebes que, com sabeu, fan plorar.

Ara què, petanca?

 

En la vida, com en un llarg procés de glorificació, hi ha dos moments puntuals que la marquen, hi posen fites. Un és el dia que et beatifiquen amb una precisió absoluta respecte de la data, que en la biografia dels humans vindria a coincidir amb la jubilació. El segon, afortunadament aleatori i sense consciència del termini, és el funeral de cos present, que és quan et santifiquen definitivament. Fa unes dècades la majoria dels mortals només sortíem als papers -una manera d’expressar-ho gràficament- quan el seu nom figurava a les necrològiques dels diaris de sempre, els de paper.

Bé. Us comunico que a mi m’acaben de beatificar. Em jubilo. Els col·legues han organitzat un acte perfecte de comiat  i de reconeixement -de beatificació- que agraeixo i valoro de tot cor, cordialment. Al llarg de la vida laboral he assistit i he col·laborat en esdeveniments similars d’aquells que ho han fet abans que jo. Canvia la perspectiva quan n’ets el protagonista perquè els anys han passat volant -admeteu el tòpic-. Ben cert, si faig un repàs d’aquest període de treball m’adono que ja tot sembla ahir o abans-d’ahir o abans-d’ahir l’altre, que traduït a la certesa implacable dels anys és una eternitat sovint amb taques borroses.

I ara què? Això, i ara què. Crec que us enganyaria, o no seria sincer del tot, si us digués que ja ho tinc tot planificat amb les agendes farcides d’esdeveniments diversos, ben variats i engrescadors. Aquest nou estat de benaurança es comporta, per raons òbvies, una pèrdua de vida social, aquella a què em forçava la feina al llarg de la setmana. Sempre m’he qüestionat si aquest trencament brusc de les obligacions laborals em farà trontollar. Desitjo que no. No ho sé perquè no he administrat encara el tresor més preuat de tots, tenir temps, tot el temps per realitzar allò que podent-ho haver fet amb el pretext del treball i la mandra vas arraconant. Que la jubilació no sigui, doncs, l’antídot que combati els projectes.

Ja us aniré informant de l’evolució, d’escaure’s. Per ara tinc clar que només puc proclamar la venturosa felicitat amb què m’abraça la nova condició de classe passiva -com especifica la cosa administrativa-. Puc comptar amb els dits d’una mà els coneguts propers que s’ho han agafat malament i ho expliquen. De fet, jubilar-se i manifestar que no ho vius amb una alegria exultant és com afaitar-se i que el mirall et retorni el reflex d’un babau davant d’una situació irreversible propícia només per comptar coloms, jugar a la petanca amb imant per no haver-se d’ajupir o fer un seguiment de l’apassionant món en l’execució de l’obra pública.

Com ens van prevenir en la celebració, “Jubilació? No, una nova aventura”. Que l’obsolescència, o la reubicació si preferiu, no s’aliï amb precarietats invalidants. Que la il·lusió, l’empenta i l’experiència no ens abandonin, que tinguem salut. Que puguem continuar gaudint de la companyia, del suport i de la complicitat formidables d’aquelles persones que ens hem fet costat. Per a totes elles el meu reconeixement amb l’agraïment del que ha estat una veritable aventura entranyable -amb l’epicentre a les entranyes- d’aquests anys. Que no ens convertim en un monument peripatètic d’allò que hem estat perduts en qualsevol vorera.

Bones vacances d’estiu!

 

Màster per a carteristes.

 

Les vuit tocades del vespre. Camino per una avinguda de la ciutat cercant la parada d’autobús, una tria que respon al privilegi relatiu de gaudir del paisatge urbà sense la sensació claustrofòbica que provoca el metro, de talp subterrani avesat a foradar el subsòl a cegues. A viatjar, encara que reclòs i dempeus, per l’epidermis urbana asfaltada amb un bus hi trobo quelcom de sumptuositat que dignifica els desplaçaments amb transport públic mentre socialitza i magnifica les diverses percepcions a què t’exposes. Tota una aventura sensual que també és pot cercar al metro però sense la perspectiva i els decorats que es projecten a les finestres mentre et desplaces.

L’explosió dels sentits -per la socialització comprimida esmentada- és magnifica i es renova parada a parada. Perfums, intenses essències humanes, converses indiscretes, vestits cridaners i, en aquestes dates, una magnífica mostra bruna d’epidermis suggeridores amb pancartes tatuades fantàstiques de publicitat estàtica variada. Asseure’s en un seient individual hauria de comportar un plus que no passés per peatges circumstancials -embarassats amb crosses- o els damnificats amb xacres més permanents -els escomesos per l’arruga invalidant amb el centre de gravetat desplaçat-. Deixo al marge les consideracions i les cortesies solidàries de qui no cedeix el seient practicant la indiferència mentre es capbussa en les xarxes socials setiat pels auriculars, la gorra i les ulleres de sol.

Cercant la parada del bus observo com el sol s’esbiaixa i juga pintoresc amb les ombres de l’urbanisme disciplinat entre els plàtans centenaris irradiant un joc d’ombres a les voreres. Una vespre assossegat. Localitzo la parada, espero que arribi el bus. Ens anem aplegant unes quantes persones que majoritàriament consulten el telèfon per fer temps. Alguns despleguen els mapes abreujats mentre arrosseguen una maleta utilitària. Quines lleis deuen regular les trobades en una parada d’autobús o en una estació de metro. Vull pressuposar que la confluència astral o el destí fixen anticipadament el curs dels esdeveniments i ens fan trobadissos per coincidir un moment que excepcionalment pot esdevenir significatiu.

L’autobús s’apropa mandrós mentre arriba a la parada i s’atura. Entre els que ens disposem a pujar-hi hi ha un grup de quatre persones, una noia i tres nois joves, amb aspecte d’estudiants o de turistes amb una maleta i un plànol rebregat de la ciutat. Demostren maneres exquisides a l’hora de cedir-me el pas, s’hi fan un embolic que jo atribueixo a la condició de passavolants educats. Demanen al conductor si poden pagar el bitllet en metàl·lic. Quelcom que no és possible. Baixen i deixen d’entorpir la plataforma d’accés. Finalment puc validar el bitllet. Clic! Afortunadament puc asseure’m.

Per arrodonir la placidesa de la tarda cerco d’instint a la bossa de mà el mòbil. On l’hauré deixat? Amb les presses per col·locar-me la mascareta i buscar el bitllet el dec haver posat en algun altre lloc no habitual de la bossa. Transcorren dues parades per tenir la certesa absoluta que no hi és. Ho comprovo una vegada més. La primera pensada és que em deu haver caigut a la vorera, baixo i torno a peu al punt on he pujat al bus. Evidentment no el recupero, l’hauria vist i sentit caure. Transcorre una estona per esvair el dubte i confirmar amb tota la seguretat que el mòbil s’ha fos, ha volat.

M’han sostret, furtat, robat o fotut el mòbil! Jo en dec haver estat còmplice també per encantat i desprevingut. També m’han sostret una mica de la confiança plàcida amb què em bellugava per la ciutat. Ara, arreu hi faig presumptes pispes. Aquests amb qui he ensopegat -m’ho faig jo- deuen ser del programa Erasmus o uns excel·lents estudiants en pràctiques d’un màster per a carteristes.

Em reservo per a la intimitat les burocràcies posteriors i la cara de passerell amb què m’ha acollit el mirall del rebedor quan he obert la porta de casa. M’assabento que a la borsa dels mòbils robats la peça abatuda cotitza a 10€ descomptats els impostos i les retencions que s’apliquen en una transacció comercial d’aquesta mena. No em fa vergonya confessar que, d’haver tornat a coincidir amb ells, els hauria proposat de recomprar el meu mòbil per 20€ -i en negre, lliure de taxes!-.

Bona revetlla!

Mudances.

 

Deixar un espai fa cosa, un habitatge amb els anys va absorbint manies, maneres de fer, de disposar buidors i, fins i tot, els racons decideixen habituar-se a les nostres predileccions, deixadeses o maltractaments. Acaba essent com la capsa a les sabates, accessòria però necessària. Com la closca dels cargols ha format part de la nostra quotidianitat vital sense ser-ne massa conscients de com ha estat d’important. Parets, finestres o el sostre acaben integrant-se en la manera com ens relacionem amb el paisatge o l’urbanisme que ens envolta. Si fem un repàs dels anys que ens ha aixoplugat en signifiquem els moments feliços, de trobada, el punt exacte d’aplegament de les persones que ens han fet costat i amb qui hem compartit alguns retalls de la nostra existència.

Recordo amb especial tristor quan buides un pis amb els estris, els records, els quadres i les fotos d’aquells éssers propers que els han deixat orfes. Com tancar dràsticament un capítol de la infantesa, per exemple. És un dels exercicis de nostàlgia més contundents que, a vegades, ens toca sofrir. Tot i que ja ens ho havien advertit predient-ho amb la saviesa de l’experiència, “quanta brossa haureu de llençar”. Amuntegadors d’andròmines del més variat no som conscients del que anem acumulant fins el moment que hem de deixar les parets i els espais pelats com l’ossada d’un pollastre. És l’instant en el qual només resten les cicatrius amb una bombeta que les il·lumina penjada d’un fil -capficada i solitària- al sostre del menjador.

Entenc la dèria de tatuar gargots a les parets nues dels llocs que ens han acollit en algun període de les nostres vides com acostumen els reclusos a les cel·les, els estudiants als internats o els enamorats a l’escorça d’un arbre vell. Una mena de testimoniatge llegat als successors per deixar constància de la nostra presència o del primer petó furtiu aquell capvespre quan el sol s’amagava rere la carena. Grafits escadussers a llapis o a punta de ganivet per deixar petjada, certificacions notarials matusseres per demostrar, quan calgui, que no ens ho hem empescat. Hi érem! Probablement en la lluita obsessiva per deixar constància és on deuen habitar els fantasmes que es neguen a marxar tossudament amb una presència etèria.

El canvi d’espais que m’ha tocat de prop aquests dies no ha estat quelcom traumàtic ni trist, però sí que m’ha fet adonar del trasbals que comporta. Comença una nova etapa amb un capgirament laberíntic enmig de les caixes on els objectes juguen a amagar-s’hi. Com si per canviar-los de lloc també canviessin de condició i es convertissin en espectres sense còrpora de mal trobar. És la revenja per desempallegar-los d’on eren avesats, els efectes del desarrelament forçat a què els hem condemnat en una capsa que no trobem, infidels als rètols o fonedissos definitivament.

Comença també el ball de cercar noves ubicacions pendents de si s’enyoraran o s’hi troben incòmodes. Una mena de quarantena que ens pot fer arribar a repensar les primeres decisions. Complex i frustrant si perds els mitjons desaparellats, però el desastre esdevé si no tens a l’abast i ben localitzada la capsa que conté la paciència. Abans de començar el procés els vaig dedicar una breu arenga ben contundent però alhora pedagògica amb les regles i els terminis de la mudança adreçant-me fonamentalment als díscols indisciplinats sense aparellar.

Apel·lant a la melangia general, que ens tocava de ple a tothom, vaig concloure que ens podíem sentir privilegiats perquè no ens abandonaven en qualsevol mercat de les puces on els comerciants ens exposin en una parada amb el cul i les vergonyes ben ventilats.

Gioconda amb nata.

 

El quadre la Mona Lisa de Leonardo da Vinci ha estat agredit aquest diumenge amb un pastís de nata al Louvre de París. Un home disfressat de dona gran amb perruca s'ha aixecat de sobte de la cadira de rodes -alguns hi veuen un miracle ortopèdic- i li ha llançat un pastís, quelcom que podria portar a sospitar que es tractava de l’innocent tortell de nata dels caps de setmana. Després encara ha tingut temps de refregar la nata pel vidre protector antibales, també hauria llençant roses pel terra. Ha fet un breu discurs: "Penseu en la terra, tots els artistes penseu en la terra. Per això ho he fet. Penseu en el planeta". L’acció breu i per sorpresa ha acabat amb la detenció de la postissa velleta adorable mentre les càmeres del públic present la immortalitzaven.

Aquelles obres d’art sublims, les que surten a la majoria de manuals de la història de l’art, exerceixen un magnetisme extraordinari. Les visitem peregrinant de museu en museu per contemplar-les amb els ulls propis i mirar de comprendre una mica el misteri que irradien. Artefactes artístics que amb els anys han d’acumular, per força, l’energia dels devots transmesa a còpia de mirades. Ens emocionen i ens trasbalsen quan les tenim a tocar admirant com algunes persones poden crear, com els déus, criatures immortals tan belles.

Entrar a enumerar el llistat, el cànon, de les que representen aquest vessant artístic de la civilització, la grandesa d’una època determinada, no ve al cas ni és la meva pretensió. Per això esmento només aquesta obra del Leonardo da Vinci per aquesta anècdota -afortunada- que l’ha tret de l’ensopiment de viure reclosa en un museu a cadena perpètua. Si les obres d’art, com dèiem, persisteixen per la reciprocitat d’engolir-nos una mica del nostre entusiasme, el detall del pastís l’haurà reviscolada. Per dolç, per inofensiu i per vindicatiu. M’agradaria saber si hi ha constància gràfica del moment precís de l’impacte per poder comprovar com la Mona Lisa ha aclucat instintivament els ulls malgrat el vidre protector antitancs que la protegeix.

Què no s’haurà escrit sobre el retrat més cèlebre de la pintura occidental. Diversos investigadors, no només un tocacampanes eixelebrat, han arribat a pensar que en el moment de posar per al geni la model estava embarassada. Fonamenten la conjectura en la posició de les mans damunt del ventre. En aquesta suposició podríem emmarcar el llançament de pastís que ha sofert la Mona Lisa. Unes filtracions de la gendarmeria nacional francesa respecte de l’interrogatori a què haurien sotmès a l’agressor apunten precisament a aquesta circumstància, a l’embaràs. Aquest argumenta per exculpar-se del fet que en reiterades visites, extasiat davant dels misteris del retrat, va escoltar una veu -la de la Mona Lisa- demanant-li que li portés un pastís, un antull, un desig d’embarassada que només ell era capaç de percebre cada vegada que es retrobaven al museu, òbviament. I així ho va determinar aquest passat diumenge, de satisfer la demanda i perquè els pastissos són bàsicament llaminadures dominicals. Un dilluns no s’hauria escaigut, es va defensar.

Mentre es resolen les circumstàncies a tres bandes, entre la gendarmeria, la direcció del Louvre i l’agressor, que escoltats els atenuants i les vel·leïtats d’embarassada de la protagonista -que no ha estat convocada a declarar-, podria considerar-se un presumpte delicte quan no un senzill acte de bona voluntat. Una papereta per a la justícia parisenca que no pot esbombar la causa real que ha motivat l’incident. Tanmateix és molt més versemblant el breu discurs ecològic que s’ha empescat. Si no saps què dir, parla de la malmesa salut del planeta. Un argument que estalviarà al cap gros de la policia francesa mencionar els antulls alhora que desanimarà aquells que tenen pensat portar-li maduixots fora de temporada per satisfer les comandes de la capriciosa model.

Em comprometo, en la propera visita a la Gioconda, a informar-vos de si ja ha decidit de somriure més descaradament, amb un posat sense enigmes, i de com va l’embaràs. Ep, per ara presumpte! Ja es veurà.  

Calorada insòlita.

 

Calor, calorada rècord al mes de maig amb temperatures disparades que fonen les ganes de sortir al carrer, s’imposa el confinament obligatori de migdiada. Aplomat el sol rosteix les gorres i les idees en una canícula anticipada que s’ha de resoldre amb baixades significatives d’avui per demà. La meteorologia preveu ara tempestes fortes i neu a la muntanya. El temps s’hauria tornat boig si no fos perquè ens la torna, la manera com hem tractat la terra, l’aire i l’aigua esperona el foc abrusador. Serà veritat que el canvi climàtic és un fet que no es pot rebatre i difícilment redreçar?

La revolució energètica que caldria es concreta en grans discursos i propostes que no van més enllà de les bones intencions. Ho tenim mal parat en una realitat que imposa conceptes d’aparador -per ara- sota pancartes ben vistoses que anuncien un nou mercat ecològic en un àmbit sostenible de quilòmetre zero. Així requalifiquen la realitat perversa que ens ha portat a aquest punt de no retorn per tranquil·litzar consciències. Hem muntat una dinàmica consumista amb uns mecanismes que semblen irreversibles. Fer marxa enrere avesats al malbaratament divers és un sacrifici personal amb greus conseqüències laborals i socials tal i com ho tenim fabricat. Produir més, gastar més, explotar els recursos fins a l’esgotament. Deixarem aparcat el vehicle híbrid que vam comprar per apaivagar l’aparent culpabilitat? I quan el canviem per un d’elèctric serem conscients del cost mediambiental que comporta produir-lo i dels residus descomunals de les bateries que generarem quan aquestes facin figa?

La contaminació amable seu a taula i ens fa costat amb una voracitat caníbal. M’atreviria a dir que ja se’ns està cruspint. Quin serà el demà després d’aquesta balafia? Una altra civilització atmosfera enllà, com marciana, amb naus privades a l’abast només d’aventurers multimilionaris supersònics? Si ho puc veure, no em feu mariner interestel·lar, en tot cas una mica culpable -per la part que em toca- a deixar una herència tan enverinada. Els de la nostra generació hem assistit al privilegi d’aquestes dècades desbocades sense reparar en la despesa. Quin món deixarem en usdefruit?

En aquest cul-de-sac foradat on som instal·lats suren propostes urbanes restrictives -globus sonda- a favor d’imposar taxes a la circulació de vehicles a la ciutat de Barcelona independentment de residir-hi o no. Tothom qui cremi pneumàtic a l’asfalt comtal pagarà com a mortal. Els de poble ja s’estan pensant de reciclar els peatges suprimits amb intencions més modestes però igual de nobles. Amb l’eficient xarxa de rodalies que disposem no semblaria pas una mesura que es pugui implantar demà mateix. Els molsuts urbanistes en matèria de mobilitat haurien de resoldre abans petits efectes col·laterals. Em pregunto també quin és el benefici -i de quina manera reverteix directament en els soferts barcelonautes- que ens aporten els creuers que pasturen als aiguamolls del port. Alguns estudis confirmen que les emissions diverses d’aquests monstres dels mars superen la produïda pel total de vehicles que hi circulen.

Recordo aquells mesos quan ens van tancar a casa, reclosos, sense avions jugant al tres en ratlla al cel, sense les botzines dels vaixells turístics de matinada. Quan la natura tornà a reclamar –en la revolta dels elements i d’algunes criatures- els dominis expropiats o malmesos per la tremenda activitat humana que ha ocupat maldestrament els seus feus. Érem en un punt inèdit per a la civilització en el qual vam veure créixer margarides a l’asfalt.

Forats negres.

 

Amb retard reprenc, saltant-me la periodicitat més o menys habitual, aquests Miralls i Espantalls. Només cal fer una ullada o parar l’orella als esdeveniments que omplen els arguments informatius amb què, en Putin al marge, ens bombardegen dia sí, dia també. Soc només jo o es tracta d’una percepció estesa que sura pels ecosistemes propers amarant-nos de desencís, tristor i ràbia continguda? Que no sigui aquesta la causa del retard més que no pas l’imaginari suat del desassossec i l’angúnia per la pàgina en blanc. De fet, si aquesta és una crònica grisa tirant a negra no m’aparto pas molt dels titulars amb què trenquem el desdejuni cada dia de la setmana.

Les xarxes bullen amb la pèrdua de més d'un 50% del valor del bitcoin en l'últim mig any. La criptomoneda és diner digital, que no es toca amb els dits ni es pot comptar amb la llestesa amb què solien aquells banquers avui descatalogats que acostumaven a llepar-se l’índex com qui tasta la pasta perquè no cruegi. Una moneda sense corporeïtat, que no existeix, només batega i fa tombs per les estripes dels ordinadors sense pertànyer a cap banc central o a cap país que permet transaccions sense mitjancers. Amb aquest invent els ratolins i les arnes ja no ens poden malmetre els estalvis. No cal posar-los sota del matalàs per tenir-los protegits dels rosegadors habituals -no dels creditors-. Passar dels metalls nobles al paper, després al plàstic i ara als nous circuits impresos no han estat fites evolutives sinó autèntics actes de fe sobretot en els dipositaris dels nostres calerons quan no habiten en la clandestinitat dels mitjons. La patacada, l’enrampada o el curtcircuit patits pels bitcoins han estat monumentals aquesta darrera setmana.

Un dels ídols de masses que remena en criptomonedes és l’Elon Musk,  l’empresari, inversor i un magnat dels negocis que hi ha invertit una milionada, el segon a posseir-ne la partida més gran dels Estats Units. No estic al cas ni em treu la son com li va amb aquesta moneda fantasma. L’Elon, que mai deixa de sorprendre’ns, ha estat notícia perquè vol comprar Twitter per l’esgarrifosa quantitat de més de 42 mil milions d’euros. Acaba d’anunciar que s’ho repensa però que continua compromès amb l’operació. Un sí però no que ha comportat la pèrdua de prop del 10% de la companyia de les piulades. Al marge d’aquestes maniobres admirables del Sr. Musk m’ha interessat més -per xafarderia- la decisió que pensava prendre, així que en sigui l’amo de la gàbia de l’ocell piulador; què determinaria respecte del veto permanent a l’ocellot d’en Trump després de l’assalt al Capitoli. Faig en Musk assegut al tron del seu imperi levitant en una boirina espessa que el sosté, el fum de les xemeneies on cremen brases etèries i audàcia.

El fum condensat empudega el panorama mundial com una taca d’oli, una tendència que aquests dies ha envaït el cel filipí. El fill de qui va enfonsar i saquejar el país, un personatge mancat de carisma i de formació, arrasa a les urnes. Ferdinand Bongbong Marcos tornarà -ell  i les sabates de la seva mare, la Imelda- al palau d’on van haver de fugir el 1986. Nostàlgies amb una capa molt, però molt. gruixuda de pintura i massilla retornen al mercat de les oportunitats de segona mà en un exercici barroer de no memòria havent reconstruït la història tenebrosa que torna a cavalcar. Com s’explica la majoria obtinguda per un personatge que no ha participat en cap dels debats polítics per la manca d’arguments, empatia -i si ho estirem- pel posat de nen malcriat i d’inútil. Podríem confegir una llista de mandataris sospitosos per raons diverses que grinyolen sense haver d’entrar en detall a l’alta política, com és el cas.

En l’àmbit domèstic, si se’m permet l’anglicisme amb què van aterrar les companyies anglosaxones, com si poguéssim desplaçar-nos volant des de la cuina al menjador, tampoc estem per optimismes extraordinaris. Bé, podríem pensar en una victòria a Eurovisió -que ja tocaria- o que el rei emèrit ha amenaçat amb tornar ben aviat. Qualsevol dia agafa un vol internacional, que no domèstic, i es planta al país del qual va haver de fugir; una mica com els Marcos sense assalts a palau ni aldarulls al carrer, però.

Finalment ja coneixem quin aspecte té el forat negre supermassiu que és just al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, mentre fem la viu-viu immersos en l’astènia primaveral, cansats i fluixos de cames, ben distrets amb les espies telefòniques i les justificacions subtils de la ministra entre les substitucions i el cessament de la directora del CNI. Diria que a l’afer li resten un parell de telenotícies. Jo, per si de cas, aquesta setmana he estrenat un mòbil amb un protector de pantalla immune a les ratllades.

Tanco l’assortiment de catàstrofes amb la interlocutòria en català que ha redactat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya referent a la imposició judicial del 25% de castellà a les aules. Un compendi d’erros ortogràfics, de morfologia i de sintaxi concentrats en només quinze tristes pàgines. Un veritable atemptat lingüístic!

No voldria acomiadar aquest reguitzell de foscúries sense un toc d’optimisme estacional. Ep, primavera, calor, llum, epidermis i xancletes! Succeeix que les previsions i les alertes dels científics ens aixafen la guitarra i aigualeixen la sangria. Amb 2 °C d’escalfament global l’impacte per a les persones i la naturalesa seria generalitzat i greu. Amb 1,5 °C d’augment l’impacte seria menys sever -siguem feliços!-. La pujada de temperatura es comportarà escassetat d’aigua i d’aliments amb multitud d’espècies en perill d’extinció. Una amenaça a la salut humana per la contaminació, les malalties, la malnutrició i l’exposició a la calor extrema. Les alarmes s’han encès quan els terminis per assolir aquest escalfament s’acosten vertiginosament, més propers del que preveiem. No tenim temps per a frivolitats temeràries en matèria climàtica perquè se’ns poden fondre les xancletes tot adherint-nos com una calcomania a l’asfalt.