Sant Jordi II

Sant Jordi és llibres i flors a dojo. Roses de tota mena i preu, algunes amb molt de farciment; i llibres amb molta il·lustració. Passejant per indrets allunyats del rovell de l'ou de la festa, a recer del pont d'una autopista, he topat amb una parada de roses amb la cel·lofana corresponent, una senyera paperina, i una espiga de blat encara verda. Això de l’espiga ho associo a allò que hom predica, els catalans de les pedres en fem pans. Deu ser cert!

            M’ha sobtat la parada, tota ella, una botiga descapotable sota d’una ombrel·la fora de lloc i pujada de colors competint amb els d'una bandera espanyola. Podria succeir que el negoci no rajava prou per comprar dues barres més… Vés a saber. Una manca d’harmonia simbòlica, que no cromàtica, ben manifesta entre els embolcalls de les roses, que sí en lluïen quatre, de barres. Embolicant la troca i la rosa m’he figurat que eren coses del màrqueting, gosadies comercials per cridar l’atenció.

            Que consti que jo he acabat adquirint una rosa, sencera. Algú pot comprar només mitja flor? El llibre i el dubte existencial del títol ha estat per a qui el regala. Un gest de reconeixement femení que afalaga les noies que són qui hi té el paper més reeixit en la festa i en els rànquings de lectura. No voldria pas suportar aquesta responsabilitat, la de triar. Per això, quan s’acosta la diada, elles -hàbils i intel·ligents- esbrinen preferències i gustos literaris. No ho tenen fàcil. Per fortuna gaudeixen d'experts i d'abundants cares televisives que escriuen bé i difonen -irradien- literatura via pantalla plana.

 Aquests, en la polèmica tradicional de la diada, vénen a ser l’enemic de la literatura a sang i tinta. L’implacable adversari a batre no són la tecnologia puntera ni el suport virtual empresonat a la teranyina. El competidor és la paraula associada al posat, a la cara riallera, a l’acudit suat. A la cridòria de tertúlia. Assistim, doncs, al repte de cada any. Qui ven més? Un binomi no sempre just que acostuma a tornar irreconciliables quantitat amb qualitat. En l'edició d'enguany per triar el blat de la palla s'han empescat lligues diferents. Han inaugurat la categoria dels mediàtics, que juguen a primera divisió pel que fa al reconeixement i pel nombre d'exemplars amb què es classifiquen.

En aquesta festa no laboral hi floreixen, doncs, els rosers i les metàfores rendibles. Surten dels cataus els pàl·lids escriptors de distribució escanyolida i els altres, que amb mà ferma d'heroic cavaller de braç temible, signen i signen exemplars i més exemplars. Els reconeixereu perquè al vespre, congregats davant d'un gran magatzem com acostumem els de comarques, exhibeixen colze amb síndrome de tennista i bronzejat de talonari. Somriuen i van a dormir convençuts que són els millors.

Llibres en genèric. Pàgines impreses amb mots. No desbarraré sobre l'estil, però la llengua per bé que planera i ocorrent, carregada d’incorrecció, vulgarisme i, sovint, grolleria hauria de tenir certes pàgines vedades. Ja sé que la parla viu i es passeja pel carrer, però hi ha literatura que fa sortides cap a l’estandardització excessiva i excursions a l’empobriment.

Malgrat tot, Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, deixen parlar els silencis.

A la panoràmica del drac abatut hi vull relacionar la pacífica imatge del cubell de pètals. El luxe innecessari de la cultura, que no sembla mai útil, on unes flors de precària existència vénen a oferir-nos auxili. La bellesa ens ajorna el neguit i l’angoixa fent temps per tal d'assistir a l'esclat màgic de les poncelles i de les imatges.

Sant Jordi

 

Bon Sant Jordi!

Tenir llengua

Català. Castellà. Anglès. Alemany. Xinès. Rus. Francès. Àrab. Com m'agradaria ser capaç de poder-m'hi expressar, en totes elles. D'entrar al comerç més suburbial de qualsevol indret on es parla alguna d'aquestes llengües –i d'altres- i no haver de fer servir el dit per expressar allò que vull; comprar unes pomes, per exemple.

Una furibunda decisió bíblica ens va descol·locar. L'antic testament exemplifica com els déus van esgarriar la pretensió humana d'arribar al cel, on ells habitaven, amb la torre més alta que mai s'havia edificat. Van baixar i van pertorbar aquella llengua universal perquè les persones no ens entenguéssim.

Certament que ho van aconseguir. El posat de sòmines i el penediment per haver abandonat les classes d'anglès o d'alemany en són un clàssic i la conseqüència. Ens sol assaltar uniformats amb xancletes i amb un banyador. Som conscients que ens hem allistat a l'exèrcit dels aclaparats en matèria d'idiomes. Es tracta d'un dels top ten en propòsits que renovem en dates rodones de calendari. Bon any i bones intencions!

Quan la voluntat -com el deixar de fumar- afluixa, ens preguntem per què els londinencs, tan primmirats en la seva pronúncia, no ens poden atendre en la nostra llengua. Però no ho qüestionem. Mira que són rars! Sovint, alguns en fem una virtut, de la nostra ignorància. I amb el dit índex estès com un ganivet els assaltem amb una voluntat de comunicació precària tot i que eficaç –Això! –deixem anar cofois apuntant temeràriament cap a les pomes que preteníem adquirir.

La victòria dels déus, des d'aquell gratacels bíblic, quan tots parlàvem el mateix i les pomes no tenien textures, gustos ni colors diferents, ens ho ha complicat molt des d'un punt de vista lingüístic. Fronteres i llengües. Actituds i aptituds. I, massa vegades, aquests formidables instruments per a la comunicació s'han convertit en l'objectiu bèl·lic que cal conquerir i abatre. Perquè són la bandera més cridanera d'una colonització.

De la cruïlla malentesa entre frontera i llengua històricament n'ha sortit la imposició i la dominació. Amb l'actitud -i l'aptitud- hi floreix la voluntat -o el rebuig atàvic-. Un garbuix de gramàtiques pèrfides i sordes que poden malmetre la gran poma de la convivència. Se solen desplegar uns arguments tramposos tan antics, obvis o del moll de l'os que poden confondre aquells qui no hi fèiem el problema. Divideix i venceràs. Aquesta és la fita, com els déus actuals a qui tampoc no els agrada la torre que construïm.

Després de tres dècades per fugir d'una nit llarga i fosca de repressió, treuen les banyes vells fantasmes interessats. No és la llengua només, no ens equivoquéssim, es tracta de sacsejar la conciliació, d'esquitxar l'entesa, de qüestionar la transigència per fer trontollar la cohesió social.

Just durant la transició preconstitucional, vaig assistir des d'un Madrid atònit -el de la movida quan encara no sabia que l'etiquetarien així- a una eclosió on allò català era percebut amb un cert plus d'empatia. Mai em van convidar a sopar pel fet de ser català, és evident que en la meva persona no es va verificar aquella aspiració del Francesc Pujols, "ésser català equivaldrà a tenir els gastos pagats a tot arreu allà on vagi (...) valdrà més ser català que milionari". Era l'època daurada de finals del setanta, on tot era gairebé possible. I la intel·lectualitat hispana es mullava, existia. On és ara la veu d'aquells il·lustrats? El Madrid que mana està per altres mogudes de les quals els catalans en podem sortir malparats. I el que pensa i crea opinió lliure roman massa silenciós.  

Hi vaig aprendre, però, que malgrat tenir les "despeses pagades" –ben cert com a becari- que hi havia raons que difícilment es reconciliarien. No semblava possible. La fe transcendent i la creença quotidiana no acostumen a ser volubles. Cosa de principis que només es poden amorosir des de l'exercici generós de la transigència sense odis ni interessos amagats. Vaig entendre que parlar de Madrid – Barcelona, de toreros o de l'avortament aixecava sensibilitats irreconciliables. Una pèrdua de temps que posava en perill les amistats i la condició de català milionari a què aspirava l'eixelebrat d'en Francesc Pujols.

¿Heu percebut mai que una campanya d'explicar Catalunya a Espanya o Espanya a Catalunya –des de Madrid o des de Barcelona- hagi estat un èxit? Les que vaig viure en viu i en directe només van aconseguir "fer pedagogia" sobre els secrets del pa amb tomata. O tots plegats no ens sabem explicar o entre tots no ens volem entendre. Quelcom que produeix esgotament i frustració entre les ribes de l'Ebre.

On som, doncs? En un punt de retorn delicat. Perquè molts catalans hem explicitat la fatiga sense eufemismes. Som una vegada més intentant exercir de pedagogs en unes aspiracions estàlvies d'exotisme folklòric que no es resolen. Amenaçant tocar el dos d'Espanya. Exactament en el punt de sortida d'una marató feixuga que aspira, per ara, a demanar si tenim dret a preguntar-nos entre nosaltres si volem o no marxar.

La traca està servida. Esclaten petards i ràfegues que toquen de ple l'entranya geopolítica de la Península. Sobreviurà Catalunya fora d'Espanya? Espanya serà viable sense Catalunya? Europa mira cap a una altra banda i l'euro trontolla tant com la voluntat de solucionar les tensions espanyoles. Vivim una edició més del debat Madrid – Barcelona o Barcelona – Madrid que fa l'efecte de no tenir solució si no és que la intersecció coincideix amb una ratlla fronterera.

Mentre, tot s'hi val. O no! En la dura marató s'albiren obstacles i paranys diversos. Una competició sense regles de joc net amb la lliga decidida, però no la Champions. La copa del rei subsisteix força devaluada. No oblidéssim que el futbol compromet més els peus que no pas el cap.

Es ressuscita i es torna –una vegada més i mes...- a qüestionar la immersió lingüística. Es vol magnificar un problema que la immensa i aclaparadora majoria dels que vivim i treballem aquí no percebem. Una pràctica reeixida, sense conflictes fins ara. Acceptada i valorada, sobretot pels professionals de l'ensenyament que ho tenen ben guanyat i a bastament demostrat. Deixem-los treballar! Pretenen convertir les llengües, mal caiguin destrals de punta, en un dels cavalls de batalla. Així ho ha dit, ben clar, el cap Wert de l'educació nacional mentre confirmava la voluntat "d'espanyolitzar" els infants catalans. Plouen, doncs, destrals i lleis que no serveixen pas per sentir-nos, precisament, més estimats i respectats. Com als contes, hi ha un Guillem Tell maldestre pretenent fer diana en una poma massa propera a les orelles i al sentit comú.

Si la fugida cap a Ítaca s'ha de contrarestar amb promeses d'amor, ho estan fent tan malament com saben. Del cap Wert ja hi ha qui sospita amb fonament que és un agent infiltrat d'Esquerra Republicana al govern del PP. Una fàbrica eficient de nacionalistes que en refermen la convicció o n'esbandeixen el dubte. Jo el proposo a català de l'any ex aequo amb els del gat remullat.

Deixem la llengua en pau. En tot cas, aprenguem-la i estimem-la. I si en som incapaços, respectem-la. No l'apuntem com aquelles pomes amb el dit estès, que les armes –i els gestos- els carrega el diable i els disparen els malvats.

Rambles.com

La postal de quiosc és Barcelona i un mico blanc a la Rambla amb les rajoles descolorides. Un port orfe de mariners rudes que caminen fent tentines amb en Colom per brúixola mentidera. Barcelona se'ns podria morir d'èxit internacional embolcallada pel cofoisme dels que l'habitem i l'evitem. Viu cosmopolita amb una xinxeta permanent clavada als plànols dels cercadors virtuals. La ciutat és un encís assaltat per carretades de turistes que l'admiren apressats perseguint una pastanaga al vent.

He de confessar que he estat temptat de crear la plataforma antiguiris, un pacte per la resistència passiva entre els que patim la invasió dels bàrbars del nord. Aquests dies es prodiguen –detecto que tenen cicles regulars- els grups d'adolescents que celebren el final d'etapa viatjant a una ciutat assolellada i amb monuments. Els de més èxit són el Museu del Barça i la botiga del Hard Rock Cafe Barcelona, per aquest ordre. En surten carregats de relíquies. Algunes ja les llueixen només adquirir-les.

N'admiro el posat penitent dels acompanyants, gent soferta del gremi de l'ensenyament internacional amb responsabilitat per partida doble, tornar-los sense baixes a les files i no arribar a casa amb més del compte. Que l'alegria, l'exotisme caòtic, la sangria i la samarreta miraculosa del Messi propicien expansions nocturnes de mal controlar. Quina paciència hi esmercen!

Transitar pels carrerons estrets és heroic. Barricades de gent assajant melés de rugbi urbà mentre s'aturen, badocs i sorpresos, a retratar-ho tot. Fer turisme esdevé, cada vegada més, fotografiar evidències. Hi hem estat! He de confessar que, en algun viatge, gairebé només he admirat la pedra, el quadre o l'objecte turístic a través de l'objectiu d'una càmera tot conreant aquest fetitxisme gràfic que ara constato. De petits col·leccionàvem cromos de futbolistes i ara de grans, monuments.

 -Sorry! I am sorry! –quan la multitud era més suportable, m'aturava mentre el personatge enfocava la companya o els fills. Enquadrar la Sagrada Família sense la finestra d'un autocar tot esquivant la multitud té mèrit. No volia pas trencar la simetria primmirada de la instantània. He de reconèixer que m'he tornat més insensible a les ínfules creatives dels turistes. Procuro no fer massa nosa, això sí; i que no m'atropellin quan van a peu amb el temps taxat. Amb bicicleta, però, són un autèntic perill per a la fauna autòctona. El medi natural del vianants comença a estar depredat per les bicicletes municipals i per uns exòtics exemplars forans que fan miques l'equilibri ecològic de la mobilitat amb dues rodes i pedal.

Les Rambles de la memòria adolescent d'un nen de poble m'encisaven encara més. Cal fixar-se com de grises s'han tornat les rajoles. A la epidèmia de verola axicletada, l'epidermis del passeig pateix una decoloració que no és fruit del disseny. Del vermellós contrastat amb el blanc original han evolucionat al color de gos quan ha fugit. Les Rambles són terra de ningú, sala d'espera prèvia a l'aeroport amb preus internacionals. Quants anys que no m'hi assec! Fa temps que quasi ningú del país hi pren l'aperitiu dels diumenges. Les Rambles, per no oferir, no tenen olives farcides d'anxova de l'Escala, vermut de la casa ni tampoc bancs alternatius on assistir com espectadors a la desfilada esplendorosa de la gent passejant. Per als barcelonautes, la Rambla és terreny neutral, frontera de pas. Les reconquerirem algun dia?

Mentre, continuen exercint de meeting point en la Barcelona postolímpica, mestissa, caòtica, turista, acollidora, cosmopolita –per què no?- i amb els braços oberts a l'activitat més triomfant, rica i plena d'aquests temps que corren. Oh, benvinguts, doncs. Bienvenidos. Willkommen. Welcome. Bienvenu... Passeu, passeu.

Fumant espero

El cuplet està de dol. La Sara Montiel ens ha deixat. També ha mort la Margaret Tatcher. Encara que les esqueles i les necrològiques permeten establir índexs fiables de paritat de gènere sense discriminacions, avui la parca -la de la dalla- ha decidit emmenar-se dues senyores referents. Una artista i una líder política. És clar que ambdues destacaven en camps i activitats ben diferents.

Em dol la desaparició de qualsevol ésser humà, però la Margaret no em feia fimbrar massa fibres sensibles. No la guardo a cap capelleta de l'adolescència. Més aviat m'atemoria. En canvi, la Sara, la Sarita, sí que la porto incorporada a aquella època que ara se'ns va diluint en les efemèrides. La Sara. No li calien més atributs per identificar-la que els que aportava a les pantalles dels cinemes mítics de doble sessió amb el NO-DO adossat.

Aquell rostre numismàtic i estàtic enlluernava el país del 1957 amb L'últim cuplet. Els de la meva generació vam arribar a aquest món l'any que ella ja era una estrella rutilant del cinema. Després ens va ensenyar com s'ha de fumar. La Sara era un broquet llarg com les seves pestanyes amb una cigarreta destil·lant pecat de pensament i/o acció que calia confessar. La Montiel era una senyora pneumàtica i voluptuosa com el fum que l'embolcallava luxuriosament. No era actriu, no se sabia moure en escena, no tenia el do del discurs, va estar analfabeta i, potser, era miop com les rosses americanes amb qui va competir. Sara va esdevenir l'Ava Gardner de la Manxa triomfant a Hollywood. Una mena d'ambaixadora cervantina en l'Espanya de la postguerra que no exportava res de tan vistós.

Allargassada en aquella cheslong era el diable personificat. Quants no anirem al cel per la seva culpa. Fatal senyorassa a qui la intel·lectualitat obria les portes com a una mussa carnal. Estàtua ben posada i mirall de desig. La seduí el milhomes d'en Hemingway mentre la viciava per a l'eternitat a còpia d'havans dels bons. Un posat que va conrear fins que va importar un cubà autèntic en persona que li encengués aquells cigars tan poc femenins.

La Sara. Geni i figura. Hàbil per amagar l'edat i fer-nos creure que els anys no passen pel cel·luloide ni per la vida real. No és dia per qüestionar-li els anys de veritat. Perquè és icona universal. Perquè és la banda sonora de les dones que encara fregaven els terres agenollades i no gosaven encendre una cigarreta americana sense filtre.

En una ocasió el mestre Fernando Lázaro Carreter em va confessar que l'havien situat en un sopar al costat de la Sara. Aquella fotografia, amb la Sarita –com ell l'anomenava- el va fer famós via paper setinat en blanc i negre. Una Sara que practicava –segons el lingüista- el registre de les estarletes que esquitxen els discursos de "como muy" poc afortunats. Per a les famoses, les no tant famoses i les aspirants a famoses encara avui en dia, al seu llibre d'estil loquaç, hi sovintegen aquests "como muy" que disparen a qualsevol resposta.

La Sara era, doncs, como muy desitjada. Una dona amb molta mundologia, un mot de l'època que es referia a aquells o aquelles que havien anat més enllà d'Andorra a comprar sucre i formatge. Una marginal del context que caminava unes quantes gambades avançada. Amb els homes, amb el fum, amb Cuba. I amb la biografia que va saber forjar des d'una manca de cultura aclaparadora. De nena maca i ignorant a una dona intel·ligent que es va administrar a si mateixa sense excessos que la memòria no li pugui perdonar. Oblidem el cubà!

Aquesta abanderada de l'alliberament –no confondre-ho amb el liberalisme tatcherià- ens deixa també un testament polític a la seva manera. En el seu moment va declarar que l'Aznar "no tenia ni mig polvo". Va arreglar-ho como muy va poder, retractant-se i afirmant que era un estirabot. A ella li va servir per no pronunciar-se més políticament. I a l'Aznar –s'hauria de confirmar, però- per inaugurar la dèria atlètica que el consumeix.

Bon cel, Sara! Segur que a les terrasses celestials encara és permès de fer-n'hi un de paper.

España, trade marketing.

Un dissabte casolà i urbà. Les nuvolades ens ofereixen una treva matinal de cap de setmana. Els homes del temps prediuen un diumenge espectacular i ben lluminós. Que així sigui! S'anuncia una primavera rabiosa meteorològicament parlant. Però rabiüda si considerem la tempesta informativa que ens assota. Una pedregada que abonyega la marca Espanya, segons ha declarat el ministre d'afers exteriors.

De les seves paraules es dedueix que el país és una mena de corporació. Som España -amb grafia de boina- i hauríem de produir un producte competent i internacional. A aquest ministre, en García-Margallo, els col·legues de partit li retreuen la poca prudència i la contenció degudes denunciant que amb l'aldarull hi podem perdre algun bou –brau?- i algunes esquelles. Espanya no deixa de ser una franquícia en la globalitat de mercats amb la botiga no massa polida i seriosos dubtes de viabilitat. Hi ha indicis que algun dependent/a n'hauria assaltat la caixa registradora o regirat el calaix.

En uns grans magatzems sempre hi ha qui se n'arrossega quelcom d'amagatotis, la grapadora, un article no massa vistós al límit de la caducitat. Qui es fa l'espavilat tornant el canvi. Petits o grans tripijocs que conformen el tarannà que tant ens afalaga i tan poc ens afavoreix a l'hora de gestionar la franquícia. Som uns vius, uns putes de l'economia. Alguns han trucat les balances i en van tunejar les finances.

Passa que, des de l'escudella global, ens observen. Ens controlen i ens volen estacar curt. Europa vol filar prim amb els estats on la corrupció és percebuda com un plus impune. No deixa de ser una manera d'entendre la vida. La netedat, si més no aparent, atrau clients. Atrapa uns passavolants impressionats per l'aparador assolellat a qui no hauríem de decebre així que es decideixen a entrar.

D'un temps ençà es diria que patim un traspàs en unes rebaixes per tancament del negoci. Prestatges regirats, articles de qualsevol manera, capses obertes i les mercaderies pastifejades. Quins pebrots! No hi ha setmana que algun tomàquet macat no s'estampi contra les pantalles dels mitjans.

L'última batzegada contra la marca ha estat la imputació d'una membre de la casa reial. Un cop ben contundent al que es considerava un tòtem d'aquesta Espanya a manca d'una bandera percebuda per tothom o d'un producte identitari com el formatge de bola holandès i les galetes Birba.

La transició, la represa democràtica espanyola, ha tingut els seus símbols. La monarquia s'ha presentat com una de les columnes en les quals s'ha volgut fonamentar allò que cada vegada s'assembla més a un miracle si ho analitzem des dels paràmetres actuals. La casa reial era intocable, imparodiable i inqüestionada fins no fa massa.

Mala peça al teler per a la corona. Encara que jo hi faig -només- un atac reaccionari d'altiplà a la princesa més catalana de les que es fan i desfan. Com la sardana. Perquè aquesta pubilla de laCaixa maridada amb una samarreta del Barça i queixalada en el voraviu de la barretina, era nostra. Per fortuna, un il·lustre advocat,  en Miquel Roca –el llegendari Sant Jordi constitucional- l'ha de protegir.

A la tristor dissimulada d'una rossa princesa alemanya hi associo l'acudit poètic del Quevedo oferint roses i clavells a la reina ranca amb aquell celebrat "su majestad escoja". El nostre monarca coixeja, massa fort des de l'última cacera de paquiderms. Si el geni barroc de les lletres hispanes hagués de refer les rimes, potser enlloc de rams de flors, només el deixaria triar entre l'abdicació o la república.

Ring, ring, ring...

Comunicar és fer saber quelcom. Comunicar és aixecar un dit, picar l'ullet, acaronar discreta i suaument algú. Comunicar-se amb el ventijol del pensament. És l'oreig càlid de la memòria enviat amb un anhel. Un esclat. El calfred d'intencions que cerca la interacció còmplice tot foragitant els fantasmes de la solitud. Una medicina contra l'oblit i l'antídot a la melangia. La glopada de no-indiferència.

Amor o odi, però no manca de comunicació. Insulta'm, però no m'ignoris!

Als pobles hi ha el vici feixuc de la salutació ritual, quelcom que ens costa de practicar a ciutat amb un –Adéu-siau! –una mena de deferència buida de contingut que sovint estalviem amb un gest mut, un cop de cap que no diu res o amb un so gutural amorosit que no té traducció ni concordança gramatical.

D'una foguera nocturna i del llençol blanc estès en una façana de pagès a les xarxes socials. Hem transitat pels quaranta anys de la primera trucada des d'un telèfon mòbil. Fites que l'home s'ha empescat per establir els fils d'una comunicació cada vegada més esmolada i invisible.

Diuen els avis savis que, a pagès, estenien un llençol blanc, una bandera de llum que no indicava rendició sinó resistència. Era la manera com, quan hi havia malalts a la casa, s'indicava que tot anava rutllant, fent via. Els veïns propers des de certa llunyania entenien que no calia auxiliar-los, ni fer-los costat amb urgència. El malalt o el moribund feia el seu curs envoltat de rossinyols i de mosques. Ja arribaria el dia que les parets del mas plegaven veles revelant la necessitat d'endegar el ritual dels acomiadaments.

La tecnologia i la modernor han situat els llençols als estenedors, els malalts a la clínica i les comunicacions als ginys. Saber que pots parlar en la distància, encara que sigui a crits en un aparell –un rampell dels que enyoren les centraletes amb operadora xafardera-, ha portat a no ser-ne imprescindible la presència. Llavors, la trobada de cos present era eterna i la xerrada necessària. Les noves circulaven de mercat a mercat. Algunes arribaven ben caducades. La rabiosa actualitat s'havia guarnit d'anècdota i s'explicava en passat. Així es destil·laven els romanços de la vora del foc.

El poder i la immediatesa de la informació ens han regirat la manera com ens comuniquem. Mai havíem estat tan propers i alhora tan lluny. Portem a la butxaca la biblioteca d'Alexandria en una andròmina, des del sofà naveguem espais a velocitats que maregen de pensar-hi.

 Aló, hello, pronto o digui combinats amb mòbil, telefonino i cel·lular... s'han tornat antigalles lèxiques i aparells que el que menys exerceixen és de telèfon. De l'orella al dit, digitals –tàctils-. Els gestos de tocar i escoltar qui ens parlava els hem delegat a una pantalla glauca que grapegem amb deliri i imprecisió. Calen dits de pianista avançat per escriure-hi amb matussera ortografia. Un codi nou que ens matxuca, també, la sintaxi i la llengua pk el missatge anava lligat a l'economia de l'instant i a les tarifes de connexió.

El més irònic, sovint, és que tenim el canal de la comunicació obert a la velocitat de la llum, però no sabem què dir. Tarifes planes tot esbrinant si hi ha algú que escolti els nostres silencis.

Comunicar-se és acostar un peu glaçat a un de calent. Abaixar l'esguard o clavar-lo com un enigma roent. Una pregunta retòrica sense interrogant que espera una resposta. Cridar al buit perquè l'angoixa ens venç i sentir la remor difusa contestar sense entendre res. No estic sol! Ni que es tracti de l'eco de les nostres lamentacions retopant a les parets sordes d'un penya-segat -Hi ha algú? –la resposta –Algú, algú, algú... –ens conforta.

Comunicar-nos com l'aire que respirem!

Adéu, A10!

Pernils galàctics

Repasso la premsa. Dues tasses de pessimisme als quioscos. L'ensopiment enquistat dels fulls de paper amara els diaris. La cel·lulosa s'ha avesat a traginar, preimpresa a l'ADN i per ecològica que sigui, els desastres i la foscor dels dies. Llegir-los i contemplar-se un telenotícies alhora és adscriure's al club del desesper. Les noves s'entesten en la crisi o en la corrupció, i en la guerra si fem una ullada fronteres enllà.

Intento cercar-hi quelcom que m'aixequi l'ànim. Aquelles notícies curtes amb protagonistes desconeguts o anònims que acostumen a servir per omplir espai. Anècdotes, sovint tronades, que no ens han de canviar la vida ni redreçar el moment que vivim. El decebedor és que tampoc menudegen a les pàgines dels mitjans. Aquells gestos heroics de caràcter casolà, els invents inútils o els rècords absurds per si mateixos no tenen predicament. Alguns no són ni exemplars. En destaco la plusmarca comarcal d'endrapar calçots en mitja hora. L'avaluació contínua del concurs manté els objectius de temporada, és fidel als indicadors anyals i persevera en la distància respecte dels polítics arrapats a un pitet i al calçot destrempat amb què solen sortir a la fotografia. Un gest que els humanitza a mesura que les taques de romesco guanyen la batalla a la pulcritud. Tot un símil!

Tampoc es vendria massa un diari a còpia de titulars que no informin de res que no sigui la normalitat o allò que és connatural al fet que quelcom rutlli sense incidències. L'estridència, el ressalt, l'anormalitat, la sorpresa o la intriga són la base de cert periodisme. De vegades, l'únic que aporta és morbo. ¿És notícia dir que la carretera està bé, que no pateix cap esvoranc i que la circulació és fluïda perquè no hi ha hagut cap accident? Les editores d'aquesta mena de premsa satisfeta tindrien poca venda i menys subscriptors. No m'imagino la capçalera d'aquest Diari feliç amb un editorial reiterat, "Tot perfecte". L'avantatge rauria en l'estalvi de paper i en l'estat de benaurança, que no d'opinió.

Hi ha també aquelles notícies que no saps massa on penjar. No són ni carn ni peix. Tampoc aporten cap mena d'informació rellevant. Però tenen gran ressò i omplen titulars –tweets- i fan córrer rius de tinta –virtual-, com farà el –trending- tòpic. Existeix el periodisme groc que magnifica sensacionalista el que esdevé. Aquests dies ha saltat una notícia ben groga, la que ens fa saber que la noieta que representava la fitxa groga del grup infantil Parxís ha crescut. Ara se la veu abillada de conilleta Playboy amb un corset –com no!- groc. Tanmateix els seguidors infantils i juvenils han madurat.

Avui alguns mitjans destaquen la troballa d'un tauró de dos caps a les aigües de Florida. O que una família manxega de Retuerta del Bullaque posseeix un meteorit de cent quilos. Vivien creguts i confiats que es tractava de ferralla bèl·lica i li conferien utilitat premsant pernils per l'elevada densitat i per les seves reduïdes dimensions que no van gaire més enllà d'una bàscula molsuda de bany, on s'exposa per a la fotografia que la il·lustra. Després que els científics de l'Institut de Geociències ho han avalat, que la sal d'adobar pernils no l'ha rovellat, caldrà copsar l'opinió experta dels que els han tastat.

Només ens redimeix la bomba -informativament parlant- que ha suposat la performance, l'acció d'art en viu –i en directe!-, que ha recreat a les pantalles la incombustible Mercedes Milà. L'aerodinàmica presentadora d'un concurs reeditat, aquesta n'és la catorzena edició, va decidir projectar les interioritats literals. Els secrets íntims, en aquest cas no grocs, suggerits rere el decorat d'un vestit amb una quilomètrica cremallera davantera.

Res deu ser casual. Meditem... Que els calçots dels polítics es destrempin just quan els engoleixen. Que capturin taurons de dos caps a la costa oest de les Amèriques del Nord. Que les nostrades fitxes dels jocs infantils, assaonades com els pernils manxegos siderals, es converteixin en matèria epidèrmica sensual i pecaminosa. O el més misteriós de tot plegat; que la Mercedes Milà, enlloc de retirar-se a una vida de contemplació i capteniment, se'ns esbravi com una ampolla de cava en un esclat de textures flonges i pernils estel·lars per a l'auditori embogit.

Tot per l'audiència!

Primaveres

En Machado qüestionava: La primavera ha venido, nadie sabe cómo ha sido. Mentre, en Luis Mariano postulava a Violetas imperiales -un hit parade de principis de la dècada dels cinquanta del segle passat- que la primavera ha venido y yo sé porqué ha sido.

Gaudim d'una estació d'esclat en tots els sentits. De renovació, d'optimisme per definició, de veure com s'encenen la natura i el nou cicle vital. Per què comença, doncs, el calendari al gener i no al març? Arbitrarietats. Per lògica i llum hauríem d'iniciar els cicles anyals amb l'alegria del revifament que ens bressola. Amb tanta precisió i rellotge atòmic ens van prevenir que la primavera astronòmica ha començat ahir, a les 12:02 hores exactament. Podem afirmar que els astrònoms sí sabien quan arribaria la nova estació. El "com" el deixem en mans dels poetes i dels cantants melòdics que curiosament, ambdós, es van exiliar a França. Van haver de fugir perquè Espanya no estava per primaveres, llavors era més d'estius tòrrids, de camises noves i d'alçaments.

El sol de primavera precisament tampoc il·luminava la projecció del documental que va emetre TV3 sobre el Valle de los Caídos. Aquell monument a la vergonya que el tardofranquisme volia de la reconciliació. Caixes i més caixes contenint les restes ossificades de soldats republicans amb un tret al cap. Havien estat desenterrats d'amagatotis als anys seixanta per omplir els laberints de la mort i de la revenja d'aquella cripta monumental amb disseny d'estació de metro gegantina. Custodien la cúpula uns àngels terrífics de l'escultor Juan Ávalos i unes representacions bèl·liques amb tancs i amb les banderes dels vencedors. Una barbaritat que escapa a totes les lleis naturals del dol. Un gest de prepotència que va més enllà i transcendeix fins a l'eternitat on semblaria que el dictador –company de sepulcre- encara hi mana sota els principis d'aquell movimento de calaveres.

La primavera xipriota, més mediterrània i resplendent, ens posa els pèls de punta. Fa dies que els bancs han tancat. S'han esgotat les existències. Un desastre. La troica europea no afluixa la mosca del rescat si no és que un percentatge passa per una quitança dels petits inversors. Tots aquells que hi hagin deixat la pell per estalviar una mica veuran com les seves suors s'eixuguen a favor de la disbauxa financera del país. El representant de l'església ortodoxa ofereix el patrimoni, tot, per pal·liar la situació. Suggereix que la mesura la poden escarnir les esglésies dels països del sud d'Europa per sortir –de l'euro- i mitigar la crisi perquè no toqui els estalviadors formiguetes. L'illa suporta un col·lapse bancari amb les arteries comercials arterioscleròtiques enmig de la incertesa.

La notícia de primavera en clau convergent passa pels focus de la sospita que omplen de clarobscurs la renúncia a tots els càrrecs menys el de diputat per part de l'Oriol Pujol. L'han imputat –com de malament sona aquest mot- en un afer de concessió fraudulenta de les ITV. En desconec els asteriscs d'aquesta mena d'analítiques que són les inspeccions tècniques de vehicles. És un cop a la nissaga Pujol, al pare Jordi, a l'hereu Artur i al presumpte successor Oriol. Aquest s'haurà d'explicar i demostrar que allò que li carreguen, atribueixen, acusen o incriminen –tot presumptament- no és pas cert o no hi té res a veure. Destacar-ne la celeritat de la reacció i esperar que la justícia ho sigui també en el veredicte. Res és més pervers que la dilació, per bé o per mal. Perquè el retard de les sentències només deixata la culpa o malmet la veritat.

La primavera vaticana sembla que aporta un bri d'esperança amb un Papa que ha renunciat als exquisits mocassins vermells en favor de les sabates d'encalçar cavalls feréstecs per les pampes argentines. Un Papa planer, popular, campechano. Se n'haurà de seguir l'evolució.

Jo, com el poeta, tampoc sé com ha arribat la primavera. Del que estic convençut, pels indicis, és que els brots verds propis de l'estació no fa l'efecte que hagin de traure el cap per les gespes de la bonança. La realitat se'ns cruspeix la melodia ensucrada i primaveral marcint aquelles violetes imperials. No oblidem, però, que aquesta és l'estació per excel·lència de la sensualitat amb la sang alterada. De l'alegria conjugal. Tornaran –segur!- les obscures orenetes i les epidermis torrades.

Champions pontifícia

La febrada papal va remetent i les primeres pàgines amb la lletra massissa, progressivament, s'enretiren allí on solien. La tipografia grassoneta amb sobrepès associat al crit i a la canonada informativa del titular deixa pas a la pluja menuda més de xiuxiueig de l'article de fons.

Tenim papa! En Francesc I. Un nom per a la història. Homònim de qui va imposar les bases de l'absolutisme monàrquic, aquell Francesc I de França. El Francesc I Papa ha adoptat el nom enaltint Francesc d'Assís, el sant franciscà. Francesc I és més solemne que no pas Jorge Mario o Jordi Màrius. En aquest nom compost, de l'altra riba de l'Atlàntic, hi fem cert regust a protagonista de serial televisiu. No oblidem que han existit els papes recents de nom compost, Joan Pau, per exemple, i per partida doble.

Jo patia per si a la primera fumata ja teníem nou papa. En aquell moment es disputaven alhora dues Champions mediàtiques d'abast urbi et orbi. La tria del pontífex i el partit del segle –fins que se'n disputi un altre de transcendental- entre el Barça i el Milà. Quina nit! M'angoixava per l'atzucac periodístic que podia confluir a les ones hertzianes. Com hauria resolt TV3 el moment? A pantalla partida amb una eminència de comentarista confonent Messi, el bandoneó i els fora de joc?

Mentre el sector domèstic interessat en els fums i les pluges romanes es contemplava el cel, l'altre sector era pendent de les alineacions. Jugarà en Villa o en Cesc? Un enrenou de centres d'interès astrals que per fortuna no es van posar d'acord. És d'esperar que els regidors de la cosa televisiva tenien al cap la possibilitat i les mesures perquè ambdós esdeveniments no se solapessin en una sola pantalla. Resultat: Messi 2 – Monsenyor Jordi Màrius 2. Un empat en audiència. Ja hi ha qui imagina el jugador de futbol argentí vestit amb els ornaments de sant pare.

Argentina està de sort, li ha tocat al marge del dit diví, la grossa de nadal. El ressò mundial del país arribant des de Roma i des del Camp Nou. Aquests dies la globalitat oscil·lava a ritme de tango. Un papa que si jugués a futbol es coneixeria com a Paco o Cesc i un Messi que si fos papa podria adoptar el nom de Lleó X.

He de confessar que la meva pulsió futbolística és tirant a evanescent, però té alguns moments punta; els partits que si no segueixes, et fan fora "d'eixe món". Aquest dia em vaig imaginar la polaritat domèstica entre el recolliment respectuós de les àvies i la cridòria irascible dels joves. Del ciri a les crispetes i de la benedicció telemàtica al salt amb tirabuixó mortal des del sofà. Gol! Goool! Cridat com una aturada espectacular a càmera lenta del Valdés. 

La saviesa o el partidisme de l'esperit sant han estat ben manifestos. No és partidari d'Itàlia, dels romans ni dels milanesos. En símil futbolístic se l'ha vist amb la samarreta del Barça. I a la final vaticana d'aquesta Champions pontifícia s'ha decantat contra del Brasil i a favor de l'Argentina. La torcida brasilera també ha estat desqualificada a la finalíssima.

I si no fos perquè ens asseguren que la Capella Sixtina era neta com una patena d'ones hertzianes i plena d'inhibidors, estaria per afirmar que el timing dels esdeveniments es va decantar a favor de les audiències. Cadascú la seva. El contratemps a causa de les interferències d'esdeveniments tan importants hauria estat un problema de consciència per a molts espectadors. Què segueixo? Cal esperar que la immediatesa del directe hauria beneficiat els cops de peu del Messi a les cabòries místiques del nou Papa Francesc I. Aquest sí que li tocarà ballar una bona milonga. L'agenda assenyada dels fets va estalviar, a casa, la batalla del comandament a distància.

De la tria de Francesc I, res a aportar-hi. L'endogàmia i el secretisme del procediment ens converteix en espectadors. En ramat amb pastor imposat que ha de regir les normes de joc net d'aquesta lliga ecumènica que es disputa més a les categories inferiors que no pas a les Champions vaticanes. Sort, encert i que l'Esperit Sant il·lumini aquest nou Papa amb justícia i eficiència teològiques.

Com s'acostuma amb els dignataris acabats d'arribar, concedim-li cent dies d'indulgència; encara que a la lletra menuda, de murmuri, la que pren el torn als grans titulars ja hi apareix la connivència amb la dictadura. O una bonhomia que abraça estrictament parelles heterosexuals amb la finalitat última –o primera- de procrear.

Campanes i petards han anunciat la bona nova, a Roma i a Barcelona. Els analistes de titular subratllen amb llapis gruixut que l'Esperit Sant ha niat a la capital federal de Buenos Aires, l'Argentina.

Mòmies

 

Mai he visitat un insigne pròcer encara de cos present –embalsamat- que no siguin els faraons o les mòmies egípcies aspergides pels museus europeus. No tinc el plaer de conèixer post mortem en Lenin, ni en Mao ni la nissaga Perón. Tampoc alguns papes exposats al Vaticà en una urna.

Aquesta reflexió treu cap quan els esdeveniments últims ens porten a festivitats més pròpies de la tardor i de la diada de Tots Sants. Són la rabiosa actualitat a causa de la mort d'un dignatari veneçolà. També pel ritual, ben insòlit en aquesta edició, que s'activa quan mor un Papa.

Per això, ara que encara hi sóc a temps i en ple ús de les meves facultats, he demanat que no m'embalsamin. Associo aquesta pràctica a la visió d'aquells esquirols, guineus i ocells de rapinya que presidien les ràdios de vàlvules de la dècada dels seixanta. Trofeus que congriaven un polsim històric molt similar a la caspa dels anys, quelcom que els conferia un aspecte de criatura nevada, amb gruixos importants com per poder-hi practicar l'esquí de la desmemòria. Sempre confonia la carcassa de fusta de la ràdio sintonitzant l'ona curta amb el grinyolar de taüt d'on s'havia alliberat l'animaló embalsamat.

Actualment els taxidermistes, sense tan de predicament social, s'han hagut d'especialitzar en trofeus de caça major. L'exponent més reeixit n'és el cap de senglar que ens espia des de les altures en alguns restaurants. Ferotge i xafarder, fa l'efecte que d'una embranzida ha esbotzat la paret per observar-nos mentre ens cruspim uns macarrons o compartim una confidència.

Hi ha una modalitat més higiènica, no atrau tant la pols ni els paràsits. Consisteix en exposar només el banyam pelat i escurat. Va a gustos. Jo em decanto, d'haver de triar i si no hi hagués més remei, per aquesta segona possibilitat. Millor passar a la posterioritat convertit només en ossam i banyes, que no pas córrer el risc que ens creixi la barba de manera desordenada. Qui afaita les mòmies?

El faraons lligaven el més enllà a una baula carnal, a les desferres momificades. I perquè la immortalitat no fos malmesa, les entaforaven en raconades ben amagades dels saquejadors. De la prepotència i el poder immens en deuria emergir la tendència ostentosa i megalítica de construir les piràmides. Tones i tones de pedres per convertir-les en inexpugnables, que en els casos moderns ens les podem estalviar.

Avui en dia només esborren aquestes ínfules del passat cap a la immortalitat les revolucions amb aldarulls iconoclastes que s'emmenen riu avall tots els símbols. Se'n va escapolir en Perón, tot viatjant com un paquet més de l'equipatge quan la seva muller –no l'Eva- es va haver d'exiliar a Madrid. Després, però, va tenir el detall sensible de repatriar la mòmia així que la situació ho va permetre.

Per fortuna, la tendència general arreu del món no consisteix en aquesta pràctica. Reconec que té la seva validesa, no fa massa dies van exhumar el cadàver del general Prim –certament molt desmillorat- per estudiar-ne les causes de la seva mort. De no haver disposat de la mòmia no s'hauria arribat a la certesa que el van escanyar, per exemple. La taxidèrmia desllorigant els entrellats d'un assassinat comès al segle XIX.

En la nostra cultura som més de panteó, de tomba o de nínxol, que seria un indici terrenal que al cel també hi ha urbanitzacions més o menys selectes. Tot i que es va imposant la incineració. Una pràctica que ha tingut a veure amb la bombolla immobiliària que afecta de retruc els cementiris. Reduïts a cendres, a la llarga, no ens calen manteniment ni títols de propietat funeraris.

Aquests dies de tant fervor mortuori ha estat notícia l'exhumació del banquer del general Franco, en Joan March. A Mallorca van haver de profanar-ne judicialment el panteó tirant a piràmide funerària. Tot perquè algú en reclama el reconeixement com a filla natural del poderós i ric personatge. D'haver-ho previst, que la mort no borra responsabilitats, hauria triat el forn crematori deixant clar al testament que l'escampessin de matinada en alguna platja plena de turistes ebris. Comprovat com avança la ciència en aquesta matèria, no ens podrem deixar a la terra ni les cendres. No fos cas que algú, amb el pas dels anys, ens pogués retreure pecats prescrits que ja han estat jutjats i computats per arribar al cel.

Dones

Dia internacional de la dona o diada de la dona treballadora. És que hi ha dones que no treballin? Deuen existir si cal qualificar el nom dona amb l'adjectiu treballadora. Semblaria que només afecta aquelles que paguen impostos i fitxen cada matí abans d'entrar a la feina.

Com advertia el filòsof –sofista- és millor no parlar a favor ni contra de. Sobretot quan només és possible, inevitablement, des d'un dels bàndols. Afegia el pensador que no cal esmentar certs conceptes, perquè fer-ho és confirmar-los. Conferir-los carta de naturalitat.

Si hem de celebrar l'esdeveniment és perquè hi ha quelcom que s'ho mereix, que singularitza la data i la torna rodona al calendari. Diguem, doncs, que hem de recordar i honrar. Però també hem de vindicar i fer valer drets que semblarien una obvietat. Ens hem de decantar, en aquest cas, més per una celebració agra de quan van morir cremades un centenar de dones en vaga tancades a l'interior d'una fàbrica tèxtil americana o de la manifestació de russes en vaga per manca d'aliments un dia com avui de l'any 1917.

Pensar que commemorem només fets històrics és oblidar-se del present. D'ara mateix. Aquest vuit de març celebra el dia internacional de la dona perquè nosaltres som, les dones, la meitat de persones que patim pobresa extrema. Dos terços de les que habitem el món no sabem escriure el nostre nom femení. Les que no gaudim d'atenció sanitària, especialment durant la gestació. Som objecte d'abusos sexuals o víctimes del comerç humà. Les que som obligades al matrimoni fins i tot abans de la majoria d'edat. Aquelles que no tenim accés als recursos naturals ni als crèdits. Les discriminades en l'accés al treball o en les condicions laborals... Nosaltres, massa dones.

De la globalitat que se'ns emmascara en fets que ens són llunyans a la quotidianitat més propera. L'atroç hostilitat de gènere. Diguem-li agressió contra la dona, domèstica o de parella. És i són les violències que s'adrecen contra individus o grups sobre la base del seu gènere. Afortunadament en el nostre entorn hem foragitat dels diccionaris una expressió ben gràcil, però molt poc afortunada, la que penjàvem a les dones no fa gaire anys. Em refereixo a "sexe dèbil". De quina mena de feblesa parlem, de l'alterofílica o de la de les aixecadores de pedres?

Penso i dedico un homenatge a unes campiones –avui àvies-, aquelles fabricantes de les valls del Ter amb una sirena estrident per rellotge i amb un sou reduït per ser dones i pageses. Filadores del miracle quotidià que teixien a quatre mans mentre interpretaven simfonies amb pianos ben diversos. La casa, la fàbrica i, moltes, les tasques pròpies del mas.

A la celebració d'avui hi vull apuntar també, del meu calendari escolar personal, un dia de les darreries dels anys seixanta. Després d'uns quants cursos d'escola unitària només per a nens, va brotar al seient del meu costat una coseta amb trenes, amb la bata sense taques i amb una fragància de colònia que des de la memòria infantil encara cerco per les raconades d'allò tendre. Efectivament, era una nena i es deia –es diu- Maria.

El meu desig, com anunciava el filòsof, és que no haguem de penjar als calendaris commemoracions d'aquesta mena. Que no calgui enaltir diades que parlen d'horrors, es considerin derrotes, siguin submissions o es tracti d'humiliacions.

A totes elles –vosaltres-. Dones, noies, companyes, mares, amigues, confidents, filles, sogres, germanes, ties, cosines. Com que no voldria oblidar-me de ningú, va per vosaltres, senyores!

Grills, cigales i formigues

La taxa de l'atur ho confirma, hem ultrapassat els cinc milions d'aturats. És la dada amb què sucàvem el llet i cafè aquest matí. I alguns gurus pronostiquen que la crisi, a Espanya, ens pot acompanyar encara deu anys més.

Si el panorama polític és desolador, l'econòmic és més hostil encara. Aquest no admet massa discursos, ni metàfores; necessita llocs de treball. Vol confiança, compromís, un estat mental col·lectiu optimista i amb esperança. No es prodiga, ben al contrari. Plou sobre mullat, amb llevantades i ventades que ens neguitegen i ens xopen d'inquietud. El sector més feble de la societat, aquests milers i milers de persones a l'atur, està extenuat. No podem ser una nació milionària en gent condemnada a la marginalitat laboral ni els campions del món occidental en la taxa d'atur registrada.

Els partits, els governants, els gestors haurien de cercar amb urgència el final del túnel on diuen que hi pasturen, allí, aquelles vaques grasses. Semblaria que encara no ens arriba el dringar de les esquelles ni dels esquellots. En la incertesa del moment, la brúixola política no acaba de resoldre cap a on tirar. Deu ser la raó per la qual els bumerangs com cops de roc van i vénen sense encarar sortides que ens facin sentir una mica conformats o aixoplugats. Es tracta del "i tu més!", una tàctica bèl·lica de pati d'escola sense un mestre mitjancer sever, just i a l'aguait. Enmig del desconcert l'única troballa certa ha estat la carn de cavall fraudulenta.

Sortir del pou per tirar endavant no és cosa de quatre dies. No hi ha mal que cent anys duri, ni país que resistir-lo pugui. Esperem que no sigui malura d'una dècada, com receptava el savi dels mercats. Ho sabem o ho hauríem d'aprendre perquè algú ens ho explica sense embuts i sense cap "tu més!" Mentre, deslliureu-nos, senyor, d'algun líder inspirat que aterri procedent del cel dels il·luminats a vendre'ns miracles fàcils d'estar per casa.

La por -dèiem- ens colla, però en moments com aquest la calma es pot tensar. El sol mediterrani ens toca de ple, amb massa ardor per preveure un canvi total a la manera nòrdica on un poble és capaç de dur pacíficament els seus culpables–i responsables - a la garjola, llençar els llibres a les flames i començar una altra vegada. Caldria foc nou de pecats vells.

Itàlia, per exemple, que no és país de neu ni gaudeix de nits blanques, s'ha empescat un grill particular, un personatge de faula vingut a sacsejar consciències. Un Beppetto Grillo que grinyola a cau d'orella i retreu malifetes. Un còmic, un adscrit a la genèrica faràndula, que lidera el descontent d'un sector transalpí. Un personatge fruit de l'època i de les circumstàncies mediterrànies que ha aterrat, com una llimona madura i àcida, a l'escena política romana. Beppe Grillo és el dit acusador, insolent i directe que burxa en l'estat actual de coses. Cilici berlusconià i flagell de Bersani ha emergit amb força un líder de la indignació i hàbil pescador a les xarxes socials.

Un comediant amb carnet passat a l'arena política sense l'esquelet dels partits tradicionals. Que ha de tastar com de dur és donar pa sense predicar. Demòcrata de teclat, assembleari de consulta matinera i dejú de responsabilitats –fins aquests comicis- ha assolit un repte que, per pur compromís, li ha de treure la son. I ara què, Beppe? Em pregunto si disposa de l' estructura per governar amb eficiència, fer d'oposició assenyada, gestionar i passar comptes amb la ciutadania que l'ha recolzat.

Aquests dies la premsa d'ací viu ocupada en el càsting de candidats per a Pepito Grillo amb boina i/o barretina. Tenim el figurí polític dibuixat, l'escenari il·luminat i el guió embastat. A manca de cara i discurs específics n'avancem el tarannà mediàtic de famós mordaç sense antecedents per corrupció. Estalvio la llarga llista de futuribles, només n'esmentaré un, en Toni Cantó, aquell actor bufó del segle passat que ha desafinat en una piulada políticament incorrecta. Ai, les xarxes socials!

La solució passa per aquesta mena de personatges populistes? Per què no. Tothom té qui es mereix si el votem. No oblidem aquells que revaliden majories absolutes i que no se socarrimen ni a les nits de fogueres insignes. Per què no. Aquests grills i cigales de cant esmolat si no són la solució, han esdevingut un símptoma. Personalment prefereixo un Pepet Grill a un Jesús Gil amb el seu cavall Imperioso asseguts a l'hemicicle.

Els grills, com les cigales, tenen mala premsa enfront de les formigues encara que el seu soroll estrident, a vegades, sigui necessari i harmoniós. Necessitem, senzillament, que el sistema és regeneri. Que hi puguem confiar i que gaudeixi de mecanismes de control fiables i amb conseqüències quan escaigui.