Del porc, tot s'aprofita.

 

L’antic ofici de pagès, alguns han evolucionat a productors, es podria considerar una professió d’alt risc. Ara per ara pateixen diverses escomeses inquietants. Tres focus: un afecta el sector boví amb la dermatosi nodular, milers de vaques sacrificades i més de cent cinquanta mil d’immobilitzades. El segon impacta en les espècies de ploma, la grip aviària comporta que totes les aus de corral criades a l'aire lliure hagin d'estar confinades com a mesura de protecció davant l'augment de brots d’aquesta grip a causa dels moviments migratoris de l’ocellam divers. El tercer focus és el brot de pesta porcina africana acabada de detectar en dos senglars a Collserola.

Els casos de senglars contaminats, els dos primers la setmana passada, han obligat el Ministeri d'Agricultura a suspendre les llicències d'exportació de productes derivats de la carn de porc amb destinació a països extracomunitaris. Vista i mesurada la incidència d’aquestes pestes és per posar-se les mans al cap. Només esclatar, la carn de porc ja ha patit una davallada en el preu segons la llotja lleidatana que en marca la referència. La producció d’una granja no s’atura d’avui per a demà. No hi ha un polsador d’alarma per parar-la sobtadament. La sobreproducció i baix preu tocaran de ple castigant fort el sector. Faig els criadors de porcs, també els de la casa Tarradellas, esmolant l’agudesa i la creativitat als espots publicitaris. Un porquet enfredorit amb bufanda nadalenca i motxilla cercant una llar d’acollida. Saltironejant xiroi i somrient primer trucarà a la porta, en una segona escena es veu com li comprovem la febre al front. El garrinet amb cara de pena ens suplicarà establir-se a la nostra vida com un animal de companyia. -Adopteu-me! -ja no es tractarà de servir-lo a taula infiltrat en una pizza o embolicat en un fuet.

Segons les darreres dades, el sector representa un negoci d'uns vuit mil milions d'euros al conjunt de l'Estat. Catalunya té una cabana porcina de gairebé vuit milions de caps de bestiar. Concretament, les vendes de porc i derivats fora de l'Estat tenen un volum de tres mil milions d'euros anuals, dels quals mil milions són fora de la UE. Amb tants o més porcs que habitants no és, doncs, només una faula econòmica amb tres porquets.

L'accés a la zona està prohibit per evitar que el virus s’estengui a altres parts de Catalunya. Representa un perímetre amb un radi de sis quilòmetres al Parc Natural de Collserola i afecta, de moment, una dotzena de municipis. La Generalitat ha analitzat una quarantena de senglars més trobats a la zona, dels quals uns vuit poden tenir la malaltia. Per ara, no se n'ha detectat cap altre cas. Les trenta i escaig de granges analitzades han donat en totes les proves negatiu, informen les administracions preocupades a negociar amb els tercers països importadors de porc espanyol que acceptin la regionalització de la malaltia, com ha fet la Xina. És a dir, que no es pugui exportar a països fora de la Unió Europea els productes porcins de la província de Barcelona, que el veto no afecti els de la resta de Catalunya i de l'Estat. És el reconeixement d’una nova competència, la gestió de la desgràcia.

Els últims casos detectats a l'Estat van ser el 1994, tot i que la malaltia fa anys que està present en altres països de la UE. Com ha arribat el virus? Un misteri. Els responsables aventuren la possibilitat d'alguna mostra de menjar amb carn de porc contaminada que hauria entrat en contacte amb els senglars de Collserola. Insinuen els rosegons d’un entrepà amb xoriço assassí deixat estar a la contrada. Ves a saber!

El senglar ha evolucionat a subespècie urbanita. Un problema, de fet ja es podria considerar plaga abans de la pesta africana. Què no podia succeir quan aquests bucòlics aventurers de vorera i predadors dels cubells d’escombraries s’han empadronat a les ciutats. L’exercit dels senglars, com els pintorescos cabirols i d’altres espècies alienes a un control veterinari exhaustiu són els reis de la carretera, els dissenyadors dels forats als camps de golf en els conreus i en les pastures on s’atipen -demaneu-ho a algun pagès encara en actiu-. Els afectats confirmen que no en treuen cap benefici que no sigui un positiu al ventall de pestes vigents.

Una dada rellevant, perquè un estat pugui ser declarat lliure de pesta porcina africana ha de passar un any sense que se'n declari cap nou cas. La mentalitat postpandèmia ens ha tornat molt més sensibles. Recuperar la confiança dels mercats i la normalitat en la producció, distribució i comercialització seran un repte formidable.

 

El negoci dels terrats a Sarajevo.

 

Quan es parla del setge de Sarajevo -1.425 dies sota el foc dels morters, els talls de subministrament i la por espessa als carrers - es repeteixen escenes que ja formen part de l’imaginari col·lectiu amb gent corrent entre els edificis, avis travessant avingudes amb bosses plenes de misèria, nens que aprenien a calcular trajectòries de bala abans de saber multiplicar. Però hi ha un capítol -tabú-, el dels franctiradors que pagaven per disparar. Personatges -excepcionalment alguns d’estrangers- que, per un preu acordat, podien pujar a un terrat i “provar” un rifle de precisió contra la població civil assetjada.

La història és inquietant, però va existir. La corroboren testimonis que no volen aparèixer amb nom i cognoms, informes orals recollits pels primers periodistes que van entrar a la ciutat i, sobretot, la lògica econòmica perversa que apareix en qualsevol guerra, tot el que es pot comprar, es ven. I en un setge on faltava menjar, medicines, gasolina i esperança, la violència també va cotitzar a la borsa dels horrors més execrables. Segons testimonis recollits en notes de premsa de l’època i en converses informals amb corresponsals de guerra, el procediment era sempre similar. No hi havia anuncis. Només paraules insinuades entre combatents irregulars, mercenaris o homes amb connexions amb les milícies. Un estranger -sovint vingut de Sèrbia, Croàcia o, més rarament, d’algun país europeu- preguntava si era possible “veure la línia de foc”. L’intermediari, que solia ser algú amb accés als terrats o a zones altes dels suburbis ocupats, ho facilitava.

El preu variava segons la intensitat del conflicte, la disponibilitat d’armes o el grau de atrocitat que s’hi cercava. Algunes fonts parlen de l’equivalent a uns 50 o 100 euros actuals per poder fer uns quants trets. En emocions més intenses, les quantitats eren molt més altes si es garantia un rifle de bona qualitat o una posició amb “visibilitat”. Els diners, com sol passar, es movien sense deixar rastre. El “client” pujava fins a un edifici destruït on un combatent li ensenyava a utilitzar el fusell, li mostrava una finestra sense vidres i assenyalava el carrer. Els testimonis coincideixen, el client gairebé mai sabia contra què disparava. Podia ser un contenidor, un cotxe abandonat o una figura llunyana que es movia. En alguns casos, podia ser una persona. Era un mercat a l’engròs d’adrenalina.

Alguns d’aquests “clients” eren mercenaris que volien provar armament real. Altres, aficionats a les armes provinents de països on la guerra era un espectacle televisiu. Homes que havien vist massa pel·lícules i que no distingien entre una pantalla i la realitat. També hi havia, segons testimonis de l’ONU, membres d’unitats paramilitars que oferien aquesta “experiència” com a manera de recaptar diners, de fer negoci amb la curiositat morbosa d’alguns turistes bèl·lics. En tots els casos, hi havia un element comú, la deshumanització de la ciutat. Sarajevo no era vista com un lloc ple de famílies, sinó com un tauler de joc amb la mort per satisfer fantasies violentes. I això, a ulls dels que intentaven sobreviure-hi, era una doble condemna, patir el setge i, a més, la indiferència dels que els apuntaven -amb mira telescòpica- com una atracció en la fira del fàstic.

La vida als carrers mantenia una rutina impossible. Els habitants de Sarajevo havien convertit els moviments més simples, anar a buscar aigua o aconseguir pa, en operacions calculades. Hi havia un mapa implícit de la ciutat que només entenien els que la caminaven. Un carrer era segur fins a les 11:00 -l’hora que obria l’atracció-, una cantonada esdevenia perillosa si el sol estava alt o, tanmateix, l’avinguda que s’havia de travessar en ziga-zaga, sense dubtar. Per això, molts ciutadans van aprendre a caminar enganxats a les parets, com si fossin ombres. Les façanes mostraven centenars de marques, cadascuna testimoni d’un tret que potser no havia trobat una víctima. O potser sí. Els habitants recorden que, alguns dies, les bales voleiaven com si el franctirador fos un maldestre. Aquell dia disparaven malament.

Alguns soldats de les forces de pau de l’ONU també havien percebut aquesta activitat, però no es va voler intervenir-hi de manera directa ni decidida al·legant que la ciutat era massa gran, el setge massa dens i la cadena de responsabilitats massa confusa. La negligència internacional, combinada amb el caos intern, havia creat un ecosistema -un infern- on fins i tot la crueltat més abjecta tenia preu.

Avui, més de trenta anys després, la majoria dels que van viure el setge prefereixen parlar de resistència, de solidaritat i de supervivència. Esmentar els franctiradors de pagament és remoure el llot moral que encara esquitxa aquells carrers. Però negar-ne l’existència deu ser falsejar la història. Sarajevo no només va ser víctima d’un setge militar, sinó també d’una indústria obscura que alguns van fer molt rendible.

Sarajevo va sobreviure a tot això. Sí, però el fet que, en algun moment, hi hagués algú disposat a pagar per prémer el gallet, diu molt sobre la condició humana. A l’horror del conflicte cal afegir-hi la perversitat sense objectius bèl·lics. Només una experiència que, espero, mai expliquin ni se’n vanagloriïn. Que el ressò d’aquells trets no els dixi dormir ni existir en pau amb ells mateixos. Una condemna mínima i raonable.

 

Un món d'alarmes meteorològiques.

 

Hi ha un moment fascinant als telenotícies -una ritual col·lectiu-, quan l’home del temps apareix amb posat greu i veu solemne anunciant que “s'activa l’alerta taronja”. I aleshores, el país s’atura. O més ben dit, el país entra en pànic lleuger. No és la fi del món, però tampoc cal anar a treballar si pots quedar-te a casa mirant el radar com qui mira una sèrie de Netflix. Vivim temps d’alertes. No només meteorològiques -de fet, les altres ens afecten menys-. Però les del temps tenen una aura especial, combinen espectacle, tecnologia i supervivència. El cel és el centre d’interès a les xarxes, una successió d’imatges que ens fan sentir part d’una epopeia climàtica. “Alerta groga a tot Catalunya per fortes pluges”. I tu, que només has vist quatre gotes, comences a sospitar que potser el groc s’ha devaluat.

Aquest món, on els avis vivim de rituals exactes, comparteix el nivell àlgid quan fem la digestió del plat de sopes sense sal abans d’anar al llit. Estem pendents del que dirà l’home del temps i de la ració de píndoles que ens hem d’empassar -en aquest ordre-. Ens llevem l’endemà pel matí amb els mitjons de llana i la bufanda posats perquè el meteoròleg ha anunciat, al telenotícies vespre d’ahir, que farà un fred de trempar violins.

El sistema de colors ha creat una mena de significació emocional col·lectiva. El groc ens inquieta, el taronja ens alarma, i el vermell ens converteix en protagonistes d’un episodi del dia despès de demà. En el fons, ens agrada que ens avisin. Ens encanta ser l’objecte d’una alerta -els protagonistes-. És com rebre un missatge dient-nos que la natura pensa en -o contra- nosaltres. I això té un component psicològic captivador en una època on tot sembla imprevisible -la política, l’economia, el preu del cafè-, ja que el temps semblaria l’únic caos que podem administrar amb un mapa de colors. Cada tempesta és un espectacle amb fotos apocalíptiques, vídeos de rius furiosos, persianes malmeses. Hem convertit el cel en una sèrie coral on som actors secundaris -poetes de tramuntanada- com a testimonis d’un temporal.

Els meteoròlegs abans parlaven del temps amb prudència raonable anunciant que podia ploure una mica. Ara tot sembla més èpic quan anuncien que s’apropa una borrasca amb potencial destructiu. Després comprovem com ha plogut només una estoneta, però quin minut més intens! El llenguatge de la meteorologia ha entrat en una nova dimensió. Si abans volíem que el sol sortís, ara volem que passi alguna cosa. La tranquil·litat és avorrida, poc participativa -només conversa d’ascensor-. Un cel blau no genera rebombori. En canvi, una “dana explosiva” pot convertir qualsevol dia laborable en una fita de calendari.

Es tracta d’un fenomen global. Als Estats Units, la premsa competeix per qui escriu l’adjectiu més apocalíptic. A França, les alertes de Météo France s’han convertit en paisatge cultural, com el formatge o les vagues. I a Itàlia, on el drama és patrimoni nacional, qualsevol tempesta porta un nom que sembla tret d’una òpera: Borrasca Attila, Tempesta Beatrice, Ciclone Medea. Nosaltres encara no hem arribat a tant. De moment, ja tenim la “Dana”, que sona més a influencer que a fenomen meteorològic. Una DANA -Depressió Aïllada en Nivells Alts-, cada tardor treu les banyes a l’horitzó mentre el personal esgota el paper de vàter i els llegums en llauna als prestatges del supermercat com si haguéssim de passar l’hivern en un refugi de l’Himàlaia.

El temps no és neutral. Ni la pluja. És un camp de batalla ideològic. Quan plou massa, és culpa del canvi climàtic -segons uns-. Quan no plou, és culpa del govern -segons altres-. I quan plou poc és culpa de la sequera i del ministre de torn. A Catalunya, ja és un tema d’Estat. L’aigua ha passat de ser un recurs natural a ser matèria política. Cada pantà, cada transvasament, cada gota té partidaris i detractors. I així, mentre esperem que plogui, discutim de qui és competència. A més, hi ha la qüestió de les restriccions a les dutxes amb cronòmetre, dels jardins secs o de les piscines sense aigua, monuments al surrealisme. Ens han ensenyat a viure amb la consciència ecològica encesa: “Atenció, l’aigua no cau del cel”. I això és cert, però també és extenuant.

Les inquietuds meteorològiques s’han infiltrat. Ja no estem nerviosos, vivim en alerta emocional. El cervell modern funciona com Protecció Civil, analitza els núvols al WhatsApp, calcula la probabilitat de tempesta sentimental i activa el protocol adequat. Vivim, doncs, en estat d’agitació constant, i el temps és el reflex més literal d’aquesta sensació. El cel s’ha convertit en una metàfora perfecta del nostre estat d’ànim col·lectiu: inestable, canviant, saturat d’informació i de núvols digitals. Potser per això ens atrauen tant els radars de la pluja. És com mirar el futur en una predicció imperfecta amb un punt de bola de vidre plena d’esperança.

El so de les sirenes és hipnòtic, una barreja de seguretat i d’inquietud. Ens recorda que vivim en un món que necessita avisar-nos de tot perquè quelcom succeeix. El problema és que, a força de assajos, arriba un moment que ja no sabem distingir la prova de la realitat. El conte d’en Pere i el llop. Soroll informatiu devaluant-se per si estem vivint un episodi històric o una simulació més.

L’economia del pànic suau és molt rendible, mou diners en assegurances, kits d’emergència, generadors... Les grans marques ho saben, un bon temporal és una oportunitat. Quan neva -nevava- a ciutat, les empreses de cadenes per a cotxes es freguen les mans. Quan plou, les botigues de xinesos fan l’agost venent paraigües. I quan hi ha sequera, els supermercats carretegen més garrafes d’aigua. El clima s’ha convertit en una indústria narrativa, en un relat per vendre seguretat. Perquè si el món és imprevisible, almenys podem comprar una sensació de control. Les aplicacions meteorològiques, amb els seus gràfics minimalistes i percentatges de probabilitat, han esdevingut uns oracles moderns -amb patrocini-.

Cada generació té el seu record meteorològic sovint amb marques a les parets fins on va arribar la riuada. Hi ha un detall important, avui, cada episodi deixa rastre digital. Les pluges ja no passen, es documenten. La memòria col·lectiva viu -literalment- al núvol. Les alarmes són el mirall perfecte dels temps que corren. Reflecteixen la nostra necessitat de control, la nostra fascinació pel risc i la nostra dependència a l’alerta. Però també són un espantall recordant-nos com d’hipnòtica pot ser la por representada en gràfics i coloraines. El mirall ens mostra el progrés en la ciència que anticipa fenòmens, la tecnologia que ens protegeix, la societat que s’organitza. L’espantall, però, ens alerta de la saturació, del soroll i del pànic generats. Hi ha una línia molt fina entre estar preparats i estar obsedits. I nosaltres fa temps que la trepitgem calçats amb botes d’aigua.

Potser el problema rau en la meteorologia existencial. Vivim pendents de quan arribarà la propera tempesta, la política, l’econòmica, la judicial o la tecnològica. I cada avís nou -sigui una borrasca o una crisi- reforça la sensació que el món està en estat d’alerta perpetu. Les alarmes del temps només són el símbol visible d’una tempesta molt més profunda en un món que ha après abans a reaccionar que a entendre. Potser per això els dies sense alerta ens semblen insípids. La calma deu ser sospitosa.

I si un dia el cel emmudeix? Imaginem que el cel s’estabilitza, que no hi ha avisos ni alertes, ni gotes fredes ni onades de calor. Què faríem sense aquesta adrenalina? Potser ens obligaria a mirar altres tempestes: les humanes, les de dins, les que no surten al radar. Mentrestant, el cel seguirà fent la seva amb un ull al núvol i l’altre a la notificació. Som vulnerables. Serem capaços de redreçar-ho? Ha d’haver-hi un lloc tranquil d’alerta verda -si existís- on simplement plou. Sense titulars. Només aigua que cau, i un món que respira si no haguéssim perdut la clau del cel, aquella que els pagesos d’abans reivindicaven. Em temo molt, però, que aquesta clau l’hem malmesa.

 

Dia dels Difunts convivint amb la memòria.

 

Hi ha dies que no semblen dies, sinó silencis amb data. El Dia dels Difunts n’és un. Més que celebrar-lo, el respectem. El travessem en una jornada feta de calma forçada i pensaments. Una pausa pel repòs dels difunts. Fins i tot la llum sembla més suau, com si la claror tingués consideració pels absents decorant el cel amb túniques de fantasma esfilegassades. El Dia dels Difunts deixa de ser un diàleg amb la mort per convertir-se en un monòleg sobre la vida... la nostra vida. Anar al cementiri és assistir a una cerimònia sense discurs. Portem flors, recordem noms, fem veure que tot continua igual. Però en el fons sabem que no és veritat. Les flors s’assequen, els noms s’esborren, i nosaltres no som els mateixos.

El cementiri és una metròpoli paral·lela, silenciosa, ordenada, meticulosa en el seu repòs. Hi ha carrerons, monuments, plaques lluents i cantonades amb xiprers com places. Si t’hi passeges amb calma, hi descobreixes una estranya forma de convivència. De fet, és l’únic lloc on tothom acaba trobant pau -o com a mínim, ningú no protesta- ja que els egos s’esborren i les discussions sobren. Tot allò que havia estat urgent, decisiu, perd importància. Deu ser això el que ens incomoda, veure la nostra vida abocada a una data d’entrada determinada quan les circumstàncies ens hi empadronin.

Hi ha qui visita els seus amb devoció litúrgica, com si les flors fossin pregàries. Altres hi van per no sentir-se culpables. Hi ha qui prefereix no anar-hi, no per manca d’estima, sinó perquè no necessita una tomba per recordar. Els records són més lleugers que el marbre d’una làpida o les cendres en una urna biodegradable.

Però el dia dels difunts no és només un exercici de memòria. És també una manera de mirar-nos al mirall del temps. És un inventari de vida amb un punt de penediment per tot allò que no hem fet, pels somnis pendents i, fonamentalment, per les converses i els gestos estalviats. I, tanmateix, hi ha una bellesa estranya -enigmàtica- en el ritual. Entre les làpides, tot respira ordre, proporció, silenci. No hi ha presses, ni trànsit, ni anuncis. Només el vent movent les flors seques i l’eco llunyà d’una campana tocant a morts. El món decideix de fer una pausa recordant la seva fragilitat.

Els visitants, sempre tan organitzats, volem tenir la mort sota control. La pintem, la tornem poètica, li portem flors i redactem epitafis enginyosos. La convertim en patrimoni familiar, en objecte de disseny. Però ella, tossuda, no es deixa domesticar. S’entesta a ensenyar-nos la lliçó, tot s’acaba.

En aquests temps, fins i tot la mort s’ha posat al dia. Hi ha làpides amb codis QR que enllacen a vídeos, a perfils commemoratius a les xarxes, flors que no s’assequen i llums LED que s’encenen amb temporitzador. Hem convertit el dol en una aplicació més. Potser és el nostre intent d’allunyar el vertigen, de creure que la tecnologia -la barca funerària- ens pot portar a l’eternitat. Amb l’animació de les estàtiques fotos en blanc i negre hi afegim una versemblança inquietant. Però el record no es fonamenta en les xarxes socials. Un aroma, una cançó, una fotografia descolorida poden fer més que un disc dur carregat de memòria i pampallugues. A vegades, recordar és només sentir un buit familiar, una presència sense cos que t’acompanya quan menys t’ho esperes. Els difunts, de fet, mai no marxen del tot, canvien l’adreça amb la nostra complicitat encara que haguem buidat el seu significat original per omplir-lo amb el nostre narcisisme.

I malgrat tot, quan sortim del cementiri, ens sentim més lleugers. No perquè haguem deixat res allà dins, sinó perquè hem recordat allò essencial: que encara respirem, que encara tenim gana, fred, feina, gent que ens estima i gent a qui estimar. Que cada instant és fràgil i, justament per això, immens. Potser aquest és el veritable sentit del Dia dels Difunts: no tant mirar enrere, sinó mirar millor el present. Entendre que la mort no és un final, sinó un record íntim. Que viure és una manera d’acomiadar-se lentament, però amb estil. Que cada gest amable, cada rialla compartida, cada silenci sincer són les flors que també ens deixaran, tard o d’hora, en algun racó de la memòria d’algú altre.

I així, any rere any, tornem al cementiri com qui visita aquell vell mestre savi. Perquè, en el fons, els morts ens havien volgut ensenyar el que no hem après encara, que la pressa és poc útil, que els mals de cap s’esbargeixen, i que la vida -amb les seves urgències, els seus errors i els seus encerts- és massa breu per no fer-hi estada amb tendresa i intensitat. Quan sortim, l’oratge ens acarona amb un adeu discret. Darrere nostre, el silenci resta al seu lloc, tornem a l’aldea dels vius amb la sensació, difícil d’explicar però tan humana, que aquella quietud ens ha colpit. Potser per això hi tornem cada any -no per ells, sinó per nosaltres-. Per sentir-nos vius, que som de pas, i que el millor homenatge que podem fer als difunts és aprendre, d’una vegada, a viure amb la mateixa serenor amb què ells deuen reposar.

Grans gestes del segle XXI.

 

Ara que el món es va arreglant amb la “pau” a Gaza i el final a un pam de “negociar-la” a Ucraïna, la humanitat respira més alleujada. Són els gestos “diplomàtics” emanats del gran artífex, en Donald Trump -i dels seus sequaços-. No acabo d’entendre com el Nobel de la Pau no va estar merescudament atorgat a aquest polític amb una trajectòria exemplar i tan singular. Ha d’acabar necessàriament explicada als llibres d’història i a les enciclopèdies de les grans gestes del segle XXI. Més enllà de tota la Història escrita en majúscules, des dels prolegòmens al país dels troglodites fins ara mateix.

La resta no són notícies, no hi ha galants a la mida del NO-DO per fer ombra a aquest personatge, una hiperactiva font constant de facècies, acudits i maneres que es podran aplegar en l’esmentada enciclopèdia universal. Un manual d’astúcies -martingales- d’obligada lectura per als futurs líders amb anhels per remenar les cireres de la geopolítica de talla gran, calibre gruixut, i d’abast global. La resta, només bagatel·les.

Aquest és el motiu pel qual el farciment informatiu s’ha d’acompanyar amb guarnicions i segons plats de poc fonament culinari. Anècdotes, comparades amb les gestes heroiques tocades pel messianisme de l’actual president nord-americà, les podríem passar per alt i continuar respirant malgrat el protagonisme amb què França s’entesta a aixecar el dit a les contraportades dels informatius. L’enveja i el protagonisme desmesurats l’han portada a empescar-se grans titulars. A la tendència una mica en hores baixes d’Emmanuel Macron, després de la derrota a la primera volta del seu grup Renaixement. Dels problemes per postular un primer ministre que sobrevisqui més d’una setmana a les mocions de censura. Del protagonisme aigualit, sovint sota l’ombra del serrell d’en Trump, en matèria internacional, cal preguntar-se si reeixirà o se n’anirà en orris la grandeur gal·la, l’empremta inveterada del país veí a la corda fluixa de la decadència.

L’entrada literal a la presó de Nicolas Sarkozy ha estat un bon assaig per reclamar l’atenció. La lliçó que en podem extreure és que a França tothom és igual davant de la llei. La igualtat, un dels lemes de la Revolució Francesa, s’ha demostrat vigent empresonant qui va ser president de la República. Sarkozy ingressant al centre penitenciari amb la Carla Bruni acomiadant-lo, llançant petons als seguidors. Fent-li costat públicament és una imatge molt llaminera per a la premsa del cor, amatent al perfil bo de la fotogènica companya del reclòs.

En Macron ha tingut un cop de sort per desenfocar la seva acció política i el grau de suport precari. Un analista polític de taulell i vinassa tenia prou clar que el robatori de les joies al Louvre hauria estat una maniobra encoberta per atenuar la realitat. Pa i circ mediàtics que posen en segon pla la resta d’afers transcendents a França. Un muntatge d’en Macron per endur-se’n les joies napoleòniques. L’observador aventurava, apujant el volum de l’argument entre cervesa i cervesa, que les joies han estat un aranzel més que s’ha pagat marginalment. Ja hi ha muntatges gràfics a les xarxes on Donald Trump apareix coronat i engalanat amb els caríssims penjolls monàrquics sostrets al Louvre. Visca l’emperador! De mica en mica, el patrimoni artístic migra en estranyes circumstàncies per bastir museus exclusius d’incògnit. He abandonat la conferència quan s’enfilava decidit, glop rere glop, per una altra possibilitat. Denunciava enfurismat com moltes obres artístiques han estat falsificades perquè les peces originals s’exposin en museus clandestins en la privatització galopant, ara també del patrimoni cultural.

Buscar afinitats, una cortina de fum als convulsos moments polítics actuals dels Pirineus fins a Gibraltar, té moltes possibilitats i alguns paral·lelismes. Cercant-ne una de versemblant, propera, em fa decantar, trompassant fronteres i legislacions, per la distopia impossible d’imaginar quina hauria estat la repercussió d’una mesura similar a la d’en Sarkozy aplicada al rei emèrit, el proscrit de la corona que resideix com un pròfug allunyat de qui van estar els seus súbdits. Com que no ho veurem mai, em declino per la frivolitat en les darreres edicions del premi Planeta. S’ha tendit per còpies de qualitat dubtosa quan el guardó tenia prestigi i nivell literari reconegut. Un repàs al llistat de guardonats durant l’existència del premi és tot un manifest al respecte, literatura de patacada amanida a la cuina casolana del grup Atresmedia. El premi més ben dotat del món roman a casa.  

Un poema mercantil.

 

Ara mateix hauria de fer una ullada a com cotitza a les cases de juguesques l’OPA del BBVA en contra del Sabadell. L’Oferta Pública d’Adquisició és una maniobra legal per la qual un inversor ofereix públicament als accionistes d’una altra empresa comprar les seves participacions a un preu superior al seu valor de cotització. L’objectiu és evident, eliminar l’empresa comprada del mercat o reduir-ne la competència en un sector, en aquest cas, el de la banca. 

Mai el desplegament de seducció mediàtic, la propaganda per terra, per mar i pels núvols havia estat tan intensa i reiterativa. ¿Algú ha comptat els anuncis només a la televisió emesos per part d’una i de l’altra entitat bancàries? El màrqueting al respecte és aclaparador, gairebé se solapen, un rere de l’altre, espais que si no estàs a l’aguait es poden arribar a confondre pel formalisme -o el minimalisme- gràfic i visual amb predomini dels grisos. La borsa, de fet, no té una gama de color assortida, només el verd i el vermell. Ja fa temps que la pugna és dirimeix en una audiència majoritàriament innocent. Sí, innocent, perquè jo i un percentatge elevadíssim dels espectadors a qui van realment adreçats aquests missatges captivadors -temptadors- no hi tenim cap interès i, per descomptat, ni una trista acció. Practiquem la tècnica que al món dels braus consisteix a contemplar-se la sagnia des de la barrera -o des del sofà de casa-.

Soc un llec en matèria borsària, un ignorant de la macroeconomia, però com al futbol, malgrat no ser soci ni aferrissat seguidor de cap equip, sí que tinc les meves simpaties quan es disputa un partit del segle que si no n’has vist la retransmissió, la vida social et desterra. En aquest cas em passa quelcom de similar, per allò de la samarreta suada per l’esperit de David contra Goliat, em decanto a favor del Sabadell. Ja es veurà! Si la cosa dels diners tingués una poètica amb les seves metàfores i les seves rimes, m’he adonat que Sabadell permet una rima consonant, dura, amb clatell. ¿Una metonímia gens sentimental que podria profetitzar la clatellada que s’apropa?

Acostumo a llegir el diari d’ahir mentre esmorzo, perquè les notícies prenen una mica la textura dels iogurts caducats, perden la punyent fiblada de la immediatesa en la rabiosa actualitat estremidora -catastròfica- que descriuen. Ja fa dies, potser mesos, que un banc i l’altre omplen pàgines completes, o dobles, dedicades a anunciar les seves virtuts amb contundent fermesa. El comprador parla de beneficis, decantar-se per l’opa fent el salt a l’altra entitat, és com creuar la frontera de Xauxa. Mentre, el banc assaltat o agredit es rebel·la denunciant la mentida, “que no t’enganyin”. Marxar amb un cop de porta sonor a causa d’una infidelitat comptable sota la promesa de molta terra a l’Habana, es de traïdors i de covards. Assistim, doncs, a una fascinant apocalipsi als parquets.

L’escena té un punt de pel·lícula del llunyà oest amb lladregots de vaques o de cavalls i malfactors a cara coberta que atraquen la sucursal del llogaret a perdigonades. Vistos els vents que bufen, no descarto que es recuperi el cinema de cowboys ja que té un punt d’intersecció amb escenes actuals on no hi manca el prepotent fatxenda que entra a la taverna provocant i posant a prova la rapidesa dels estossinats amb un tret destre i amb molta punteria. La paraula “hostil” és la que em provoca aquesta associació mental, ja em disculpareu. El diccionari, que serveix per regular i posar ordre en el garbuix de les paraules, defineix literalment l’adjectiu com allò “propi d’un enemic, que mostra la disposició o la inspiració d’aquest”.

La jugada subtil és, doncs, disfressar l’hostilitat de l’opa salpebrada amb els beneficis i els avantatges a compte de la fusió imposada, no de bon grat. Al món financer no els cal pintar-ho de rosa on l’amor s’hi posa. Els diners són freds i esquius, no estan per romanços. No tenen ànima ni esperit. Ostenten, en paper -o virtuals-, el poder exacte i suprem en les transaccions amb unes normes i regulacions que poden fugir del sentit comú permetent comprar allò que no es té o al mercat de futurs el que no ha nascut encara, com les collites de blat o la producció de la garrofa de secà. Batalles en una guerra sense treva que poden convertir la tropa en zombis de la indigència si t’oblides de retornar els crèdits o la hipoteca. Societats anònimes sense rostre si no és el dels generals, carregats de medalles i de molta ambició, exhibint sense pudor qui té el rendiment més llarg. Dirigents capaços de trobades sense plans de pau amb posat i tarannà esportius quan, en societat, no deixen de representar el paper d’amigables col·legues.

Qui se’n sortirà amb la seva? Incertesa, ja que la cartera només s’apropa al cor quan la portem a la butxaca de la camisa.

 

PD: Contemplat des de la ingenuïtat despullada de complexitats penso en el que està succeint, a Palestina, a la invasió d’Ucraïna o en les maniobres del cowboy Donald Trump, té quelcom d’OPA -però molt i molt hostil!- per neutralitzar o eliminar els objectius proposats.

 

Migrants prèmium.

 

La dreta i la més dreta encara, amb la casa mare a Washington sota el pontificat d’en Donald Trump, interpreten les homilies d’aquest -“urbi et orbi”- irradiant idees pel broc gruixut a cor què vols. De mica en mica la gota malaia esdevé tempesta eficaç i perfecta fent forat per assolir els seus objectius, ja que les seves són veritats absolutes i indiscutibles en la defensa- declaren sense vergonya- de la llibertat i la democràcia per posar ordre, entre d’altres, a l’aiguabarreig ètnic. Afers d’entranyes.

La proposta darrera del dirigent popular Alberto Núñez Feijóo el posiciona com un alumne avantatjat amb receptes pròpies a la gallega. Té la intenció d’instaurar un “visat per punts”, un pla que no s’acaba de concretar amb detall -com el tentacle intrèpid d’un pop amb grelos- entestat a reconduir i a collar la immigració. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso hi posa la sal gruixuda i el pebre vermell per donar-li una mica de color i una sortida amb un polsim humanitari que l’honora: “la immigració hispana no és immigració” Quin passi més torero agafant per les banyes el problema! Una abraçada amiga i entranyable fonamentada en els vincles històrics amb l’Amèrica Llatina. Pensa en les comunitats llatinoamericanes que tenen en comú la llengua castellana -segur que ella ha dit “espanyola”-. “Un argentí o un veneçolà a Madrid no és immigrant. Ho serà per qüestió de papers, però no ho és a cap efecte”. Només s’ha estalviat de dir que les persones són persones independentment de si viuen a Buenos Aires, a Caracas o al barri de Salamanca.

Ja hi ha qui critica la tendresa acollidora de l’Ayuso per una mesura formidable esborrant els sensepapers d’una revolada. Un plantejament que també hauria d’afectar els mexicans hereus de l’Hernán Cortés i la Malinche a qui en Trump foragita de les seves fronteres sense massa contemplacions. S’haurà de parlar i pactar amb l’administració nord-americana, no fos cas que ens trepitgéssim els ulls de poll per petits detalls de no res. En Feijóo voldria triar i remenar en el supermercat de la immigració a l’engròs decantant-se pels establiments de confiança, les anunciades com a botigues d’ultramarins amb productes més nostrats als quals tenim el paladar avesat amb tolerància zero per la fruita macada i les trumfes massa madures, que seran retornades immediatament al mercat d’origen.   

A la iniciativa -lloable i original- hi podem trobar certes similituds amb la imposada per Trump amb els aranzels. Faig en Feijóo, si arriba el moment de manar de veritat, amb un cartell ben gros amb el llistat de la compra exhibint-lo als periodistes. Exigent com un client en una selecta delicatessen posarà condicions, marcarà les unitats i farà la comanda si li fa el pes. Tot retransmès en directe per allò de la transparència en una mena de concurs com Supervivents o l’Illa dels Afamats. Els que obtinguin el visat tindran garantia perquè un jurat de funcionaris amb la solvència contrastada els haurà observat i entrevistat rigorosament mentre desfilen per a una revisió dental, una de vigor muscular i la morfològica en general, la decisiva, per allò de l’aspecte -que es quedin els lletjos, com deien els Sírex-. En les dones puntuarà excepcionalment la condició de fèrtil.

Aquest procés de reclutament me l’imagino com una mena de concurs oposició i de mèrits que ha de garantir la lliure concurrència amb publicitat. És evident que la igualtat de condicions és el moll de l’os i la baula feble sobre la qual bascula la tria. Ja es veuran quins seran els requisits per acollir-s’hi i poder-s’hi presentar. L’Ayuso ja n’ha declarat exempts els argentins i els veneçolans que resideixen al carrer de Serrano a Madrid. Jo auguro tot un seguit de recursos amb esmenes a la totalitat o a algunes de les clàusules. Si tots els naturals d’aquell desaparegut imperi sempre assolellat perquè no s’hi ponia el sol han de ser plausibles candidats, em pregunto on són els filipins agreujats pels privilegis dels cubans i dels porto-riquenys. Els últims de tots en el desastre del 1898 tornaran a ser de Filipines!

Què en farem dels guineans i dels saharians i per extensió dels subsaharians que no vam poder colonitzar no per manca de voluntat ni d’ardor bèl·lic sinó perquè aquests territoris ja havien estat pillats per les potències emergents europees. Acumularan punts, aquests? Encara que declamin l’Astúries pàtria aimada amb bona entonació ho tindran espès. Avançant en el raonament, però girant-lo, ¿els musulmans, que ens van conquerir durant vuit segles, tenen dret a ser acollits? Qui ens va portar claror, ciència, filosofia, art i el conreu de l’aigua quan aquí ens vestíem només amb llana bruta i foscor medieval; se’ls admetrà alguna mena de mèrit o de reconeixement?

En la germanor cultural històrica hi consten fonamentalment la llengua i les creences, la religió. Primordials per al visat per punts que afavoriran els que a més a més hi aportin mereixements com el grau de liquació del fenotip indígena en l’ADN dels conqueridors o el punt de contrast òptim amb l’epidèrmica paleta cromàtica europea. Els que anomenem expats, com altres persones sense precarietats, que resideixen per raons de treball puntuals, amor, aventura o jubilació els podríem encabir, sense cap mena de dubte, als contenidors dels migrants prèmium. El compte corrent dilueix de manera formidable la condició incerta d’immigrant amb una mà al davant i una altra al darrere.

Fa poc en una conversa amb una amiga a qui aprecio, la Teresa, una pagesa nonagenària de tota la vida -es recorda de la guerra civil i de viure’n les conseqüències- em va deixar anar una sentència per meditar-hi, una bona síntesi del moment present: “tant els del Paper com els del cartó” s’han ben begut l’enteniment.

 

Festes majors de tardor.

 

M’adscric als convidats a la festa major d’aquella mena que arribaven al primer repic de campana i marxen quan els músics també han tocat el dos. Del poble, a Sant Joan de les Abadesses, s’escau al segon diumenge de setembre, a la Mercè que està a punt de començar. Només cal deixar les finestres obertes perquè ens arribi la flaire dels canelons rossejats i la del pollastre fent la xup-xup a la cassola mentre els invitats s’hi van atansant. De les corrues festives de vint-i-un botó al minimalisme -absentisme- que s’ha imposat edició rere edició. Programes de festa major, missa d’ofici cantada, sardana d’honor, ball de pabordes. Un farciment d’activitats per al gaudi divers dels conciutadans. Tot esquitxat pel ressò cridaner de la fira i les atraccions per a les criatures amb ulls esbatanats i cara de velocitat descobrint com la vida és una roda fent voltes i més revoltes alienes encara a la monotonia de la resta de dies així que la tardor treu les banyes acolorint un nou paisatge marcint-se i els gegants hivernant.

Perfum de plats de sempre amb cuina per a vegans extrems i vegetarians cauts on la corrua dels platillos s’ha convertit en tastet per a paladars esferificats i galindaines comestibles de poca corporeïtat i mesurat valor nutritiu. La festa major s’ha aprimat com el menú de quan els comensals menjaven amb golafreria sota el pretext de la trobada anual per treure el ventre de pena, per afartar-se. Dies de celebració on tot vessava. La festa de veritat era a la taula llarga amb un reguitzell de convidats que solia ultrapassar un parell de dotzenes. A la paret del menjador el rellotge, metrònom implacable de la vida, administrant les cadires aparentment buides, uns espais eteris ocupats -cavallets de la memòria- que no endrapen, però que voleien en l’atmosfera i l’anècdota. Qui ho havia de dir?

Cada any, en algunes festes molt especials per a mi penso com s’ha trastornat i capgirat tot. Coses de l’edat ja anunciades pels avantpassats ens van atrapant. La il·lusió amb què comptava -literalment- els dies s’ha convertit en cançoneria amb un punt d’obligació si no fos perquè coincidim aquells que ens estimem, ens agrada compartir les diades i les celebracions imposades pel calendari local. De la mare de Déu d’Agost ençà n’hi ha un degoteig cíclic per la contrada. Acluco els ulls per escapolir-me i entrar a l’envelat a Sant Pau de Segúries on l’orquestra interpreta una música molt rítmica i moderna, un Twist, tot recargolant les parelles. Sento enveja d’aquells músics tan ben avinguts aconseguint omplir l’espai d’alegria i bogeria. En sentia encara més de no ser un dels que sobresortien en aquell exercici que requereix ímpetu, però sobretot, de no patir vergonya.

Festes majors de collita que ja fresquejaven i eren el pretext per estrenar l’abric, una peça de roba -d’abans del canvi climàtic- que s’heretava amb aire immortal, mai es feia malbé. Dels germans a cosins passava de generació en generació amb petites modificacions estructurals. S’arranjava amb un retoc la llargària de les mànigues i, si tenies sort, amb un joc de botons nou. Com que eren fets a mida no sempre eren escaients, ja que les estructures dels respectius propietaris sovint no eren compatibles. Era una peça de lluir fonamentalment a l’ofici de festa major, una missa tan eterna com aquella peça de roba. Missa i vermut. Començava el ritual dels àpats i les llarguíssimes estades a taula. Dels passants airosos amb músics desmenjats interpretant l’alegria que pertoca. Festa major és la trobada familiar per celebrar allò que no es podia en altres esdeveniments d’obligada assistència, els funerals. S’hi anava aplegant gradualment la parentela. Era un congrés de tiets i cosins que havien de fer nit estenallats a les cambres i raconades de la casa, arreu matalassos arrenglerats on passar la nit. La casa es convertia en un laberint estrany de persones que dormien cadascuna avesada segons les dèries a anar-hi tard o a matinar amb el primer cant del gall. Un caos vital, però joiós.  

Acabat el ball un any per Sant Miquel a la Serra de Cavallera fent el camí de tornada cap al mas, una pujada abrupta, vaig presenciar l’espectacle impressionant -em va commoure molt- d’un cel de tardor net i clar com un ull de peix. És un d’aquells moments que queden fixats com a referent d’una perfecció inabastable en una nit sense lluna per no fer la competència a aquell sembrat d’estels penjats, surant en la foscor retallats per la carena. Un cel viu on cada un dels punts de llum bategava dolçament amb vida pròpia. Es podia jugar, de ser possible, a comptar-los per l’aparent proximitat i llunyania els uns respecte dels altres. El miratge de poder-los abastar només aixecant un braç, prenent-los amb la mà i emportar-se amagada a la butxaca una d’aquelles llumetes que romandrien enceses per a l’eternitat. Els grans estaven per altres històries, de qui havia ballat amb qui, de furtives eixancarrades de cames, tenint cura de no ensopegar amb els entrebancs de la vida o del camí. Efectivament, el calendari a pagès celebrava el cap d’any particular, el seu. Començava un nou cicle coincidint amb la fugida d’alguns convidats, havent dinat, cap a les respectives destinacions. Jo era, però, un dels convidats d’estada llarga

Un dia clar amb el cel blau en un poblet esfilegassat, petitó, la Ral. Les teulades retallant-se també vestides de diada particular. El jovent enfilava les banderoles i les il·lusions de balconada a balconada. Garlandes de boix com merlets vegetals per al cadafal on grimpaven els músics. Els serrells de coloraines acaronaven la música amb posat de panxacontent. Els fanals s’han tornat globus arrissats com de l’orient. Tot màgic. La refiladissa de l’orquestra, la quitxalla fent nosa entre les cames dels balladors. Mares vetllant les ninetes de porcellana fràgil. La parella de la guàrdia civil no dansa. El perfum del pollastre rostit i del xai a la brasa. Ritmes que fan bellugar el peu, txis-pum! txis-pum! És un pasdoble airós on la trompeta destil·la estridències alegres amb espignet festiu. Qui amb peus plans gomboldava amb gràcia i fatxenderia. Txis-pum! Txis-pum! Sacsejar compassadament, amunt i avall, amb el fregadís subtil de les mitges. Minyons contemplant-s’ho com qui mira un aparador. Festa major! L’últim diumenge d’agost, quan calia portar abrigall perquè refresca. A la plaça, dessota les bombetes, estels propers d’alegria, es condensa la música i l’alegria amb el fum del tabac, les floretes afalagadores, enginyoses. Qui no està per aquests rituals d’aparellament, aprofita per parlar del temps, del jovent, dels parents. Qui ha estat afortunat i proposa de fer un tomb pels horts amb el pretext d’anar a pispar pomes d’agost, àcides i verdes. També els músics en aquells descansos sense resoldre carregaven les maletes de solfes, prunes i pometes. Recordo, jo soc el nen endormiscat de l’escena, com el vocalista ballava amb una rossa de mentida vestida de blanc princesa amb taques vermelles grosses. Quan era a la feina de cantar lluïa repentinat amb els cabells greixosos acabats de solcar per una pinta espessa amarrat al faristol com si fos la cintureta de la rossa de mentida.

Bona festa major!  

Manual per a bons minyons.

 

Les relacions humanes han de tenir pautes que ens protegeixen dels excessos aliens i de les nostres intencions perverses respecte d’altri. Regulen la manera de viure i conviure en societat en relació amb com tractem en teoria els altres independentment de la seva identitat, gènere, religió o edat d’acord amb un sentiment ètic -positiu- que ens condueix a l’harmonia i al confort emocional. Encara em ronda pel magí la sentència segons la qual la dictadura s’exculpava, “la meva llibertat acaba just on comença la teva”; no acatar aquesta trivialitat era caure en el pecat capital del “llibertinatge”, la manera com habiten els que practiquen la intemperància, la disbauxa o la perversió. El punt ponderat el disposaria la bàscula amb què els que manen pesen i mesuren els delicats ingredients.

Aquells que practiquen la literatura de diari oficial -la grandiloqüent aspiració inconfessable d’alguns escriptors- o dels lletraferits dels decrets, les ordres i les resolucions normatives tenen aquesta responsabilitat legítima -delegada democràticament-. Allò que no es legisla, no existeix. Per tant, la capacitat per sancionar sempre ha de ser posterior a una norma que fonamenta i defineix les regles del joc amb un petit detall molt delicat, la interpretació d’allò que voldríem que digués a favor nostre en contrast amb la redacció literal. Està demostrat que fer ballar una llei és tot un art.

El corpus de normes europees, les d’abast nacional, autonòmic, municipal o les d’una escala de veïns deu ser formidable i pantagruèlic -si fos comestible i lleuger de pair-. Totes les que estan en actiu, condicionades per la seva vigència, són com les persones: neixen, viuen i moren,. Algunes fan mala cara, sobreviuen corcades, arrugades i empolsinades. D’altres tenen una vida curta i molta requesta pel govern de torn a fer-les dansar. De les que tenen molta demanda als balls de saló i han fet vessar molta tinta són les d’ensenyament en un ventall de solfes diverses com el tango, el pasdoble, el rock, el pop i darrerament el reggaeton; a tots els gèneres musicals esmentats hi sotsjau una tendència agosarada envers la milonga trista.

 L’exercit legal per regular la tropa gaudeix de rang estricte. De les que llueixen corona a les més subordinades dictades per un caporal ascendit a sergent del cigró. De les municipals regulant el trencaclosques de la circulació a les d’escala prohibint els pícnics d’ascensor. Un ventall de major a menor transcendència en la vida de la tropa -la ciutadania- a les quals està sotmesa. Segur que en alguna llei de rang superior es determina que un alcalde no pugui disposar d’estores vermelles a la vorera on resideix. La conseqüència d’aquesta preeminència legal, de més a menys abast, comporta que les institucions considerades menors, tinguin un recorregut curt o no massa essencial en la normativa que pot generar per iniciativa pròpia. Alternança de guals setmanals a les voreres o ordenances municipals per habilitar un pipicà en determinades contrades. El complex d’inferioritat legal en alguns casos acostuma a comportar una profusió de normatives irrellevants; algunes, molestes i prescindibles, esdevenen lleis de l’amor propi per marcar autoritat territorial com els quissos a les cantonades.

Parlant de lleis, aquest setembre de tornada a les aules s’inicia amb novetats modulades per la Conselleria del gremi dels mestres. Es prohibeixen els telèfons mòbils, els rellotges intel·ligents i les tauletes tàctils en les etapes d’ensenyament obligatori. Es gira la truita i es declara al·lèrgic a la pedagogia allò que funciona amb bateria endollada a les xarxes llibertines. Tendències amb fort contrast de quan les virtuts fonamentals del xip en l’ensenyament eren, tot just fa quatre dies, imprescindibles. De l’autisme social emmirallats en una pantalla al guix i a la pissarra analògics. Del gris fosc retroil·luminat al blanc full de paper. Sura a l’aula el ritme sincopat d’una milonga trista que em -ens- descol·loca.

Més lleis. El govern espanyol fa un pas més per endurir el setge contra el tabac. El consell de ministres ha aprovat fa uns dies un avantprojecte de llei que introdueix noves restriccions. Amplia les zones lliures de fum a les terrasses de bars, al cotxe, als parcs públics, estacions de transport, espectacles i concerts a l’aire lliure, parcs infantils, sanitaris, educatius i socials. Inclou a l’avantprojecte les noves formes de fumar endollades a una bateria, com els mòbils. Per ser més concrets en la precisió legal, jo, addicte empedreït al conreu del vici del tabac, demanaria precisió, especificar sense ambigüitat en la interpretació de la llei, els llocs on se’ns permetrà encendre’n ostensiblement un de paper ben legalment.

No discutiré pas la llei. És de civilitzats reprimir el dret a fumar allí on comença el dret a respirar sense fums del veí de taula o de parada de bus. Fa aproximadament quaranta-cinc anys un cendrer hiperbòlic presidia la taula dels mestres a les aules quan vaig començar a exercir la professió. A la facultat la boirina propiciada pel fumerri i el tuf de nicotina et feien dubtar de si eres curt de vista o de gambals. Ara, reblant el clau, la norma estipularà que els menors -menys de divuit anys- no només no puguin comprar tabac sinó tampoc consumir-ne. No és un exercici de melangia, però sempre he recordat com un mestre de l’única escola unitària de Sant Pau de Segúries ens va prohibir de jugar a futbol. Ell era un entusiasta de la cistella. Amb quina dèria cercàvem espais discrets a la muntanya per jugar clandestinament a l’esport que es practica amb els peus, llavors amb porteries virtuals que no físiques. Posar barricades al mar és difícil en una societat hereva de quan llençar el fum als ulls de la noia que ens tenia el cor captiu era glamurós. Cal tenir en compte que les taxes que graven el vici han apujat el glamur al preu que destil·len la gamba llagostinera o la tomata ecològica fora de temporada. Espero que mercadejar tabac d’amagatotis no promogui substàncies més suggeridores i clandestines com practicar el futbol en la meva infantesa a Sant Pau.

Lleis, normes! En la fal·lera per promoure’n, modificar-les o derogar-ne -digueu-me ingenu- no acabo de comprendre com la humanitat no n’ha redactat d’implacables, de contundents que evitin les malvestats, les guerres i les pulsions dictatorials. En Trump, per exemple, amb la destresa dramàtica amb què martelleja els decrets signant-los artísticament emulant un parrús femení, podria ser un exemple de bonhomia, com el dirigent israelià construint zones residencials amb centres comercials per a palestins. Ambdós miralls per a en Putin que no només tornaria el territori arrabassat sinó que els convidaria a una ronda de vodka amb caviar gurmet.

No fumem!

 

Setembre.

 

Inaugurem l’any nou laboral, l’inici del curs en tots els àmbits que s’han permès de tancar per vacances durant l’inútil mes d’agost, un període estèril en el qual només romanen al lloc els novells a la plaça forçats per raons habitualment d’antiguitat. Passerells, alguns carregats d’il·lusió i d’empenta, d’altres viuen aquest període com la penitència necessària que el temps i l’experiència redimiran eximint-los d’aquesta càrrega fora de temporada alta. Sempre hi ha l’optimista que comprova com durant l’agost la intensitat del treball i la responsabilitat a la feina baixen notablement. ¿Qui emmalalteix o es dedica a observar-se les xacres cròniques amb lupa prenent el sol bressolat per les ones? Un luxe dubtós -tampoc un privilegi- que pocs volem practicar. El món s’atura en sec o baixa de revolucions. Agost! Ajornem-ho per al setembre.

El Cap d’Any estival mata el període de lleure i comença l’any nou amb el mandrós i cruel primer de setembre. Enguany amb una dosi de fatalisme afegit, s’escau en dilluns. Una doble patacada a l’estat emocional per a la represa. A alguns, el temps -o la vida- ens ha acabat redimint del tot, som els pensionistes, el col·lectiu teòricament desvagat amb els calendaris -paper moll- que confon els dilluns amb els dissabtes. Com solia, m’he permès de desitjar bon curs també a aquells a qui l’administració ens descavalca del dret -o del deure- de treballar activament. Jubilats, pensionistes o classes passives, conceptes amb matisos. Els funcionaris passem a engrossir el poètic concepte de passius, no actius, per tant; som aquells que deixem obrar els altres sense fer res. Certament, un privilegi condicionat pels “si no fos...” la cantarella reiterada a les pistes de petanca o als bancs públics tot atipant coloms o gallines urbanes que nien a les voreres en obres.  

Ja que aquest període té molt sentit per als que realment les viuen empaquetades en un període concret, generalment a l’agost, als pensionistes se’ls hauria de retirar aquesta prerrogativa per decret. ¿Són pròpiament vacances el que practica aquest gremi? Qui s’ho contempla des de l’expectativa de celebrar l’hora que podrà prescindir de les obligacions de tants anys, deu pensar que aquest personal ja es complau tot l’any deixant treballar els altres. Efectivament és així. Hauríem de saber com ho valoren aquests padrins. Si m’ho pregunteu a mi us respondré que faig vacances per solidaritat, quelcom compatible amb la fal·lera sindicalista. He vist alguns jubilats alçant el puny i reclamant millores en tots els sentits, com el dret a gaudir -pensió digna també- de les onades en primera línia al costat de les atlètiques socorristes.

Perfums d’estiu que es marceixen en la roda vital de la natura. Setembre és el preludi del fred i de la letargia. L’avantsala d’una hivernació amb certa malastruga que hauria d’estar reparadora abans no torni l’esclat lluminós i verd amb què ens sorprendrà la renovada primavera poderosa, un cant a la vida. Quants dilluns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens deprimíssim, encenem els llums i l’esperança, també aquella il·lusió pròpia dels principiants, però amb experiència.  

Bon curs!

 

Notícies d'estiu.

 

Dies d’agost sense massa teca per a uns diaris de paper prims, a dieta, carregats d’articles informatius intranscendents ja que l’univers proper es permet abaixar la persiana. Notícies intranscendents d’una immediatesa pròxima al setí amb xancletes estivals retratant els privilegis bressolats en un iot que pesca truites de mar. Glamur i coloms -gavines de ciutat- mentre el més dramàtic esdevenen les deposicions de vorera -no de piscina o d’en Trump- als carrers urbans gairebé desèrtics per l’èxode a les platges assignades amb el recompte d’avis ofegats per un tall de digestió propiciat per una paella marinera d'ones amoroses amb cadència d’havanera. Perfums de rom cremat i de musclo, d’olis per fer fregues a les epidermis estrangeres amb pigments de gamba escaldada. Estius d’aventura transatlàntica en la barca de lloguer per hores -una palangana amb pedals- vorejant la costa sense perdre la tovallola de vista.

Aquest que comença a declinar anticipa ombres de tardor calenta i convulsa amb titulars que malauradament no perden vigència. La imatge de l’actual president americà, en Donald Trump, exercint de mestretites al despatx Oval, la sala del tron pontifici de la política occidental a la Casa Blanca, és demolidora. Davant hi té asseguts els insignes dirigents europeus amb en Zelenski vestit de nuvi per a l’ocasió al racó de pensar. La imatge anacrònica d’uns cortesans rendits al sobirà prenent nota de la lliçó magistral impartida ens posa davant del mirall. Els faig copiant a mà amb bona lletra cent per mil vegades “En Donald és el més guapo i el més intel·ligent”.

Al rànquing de la fotogènia, situats al pòdium, al moment actual hi posiciono també en Vladímir Putin i en Benjamí Netanyahu. Genets rampants d’una apocalipsi bèl·lica amb molts candidats -em decantaré per en Xi Jinping- per ocupar el quart lloc com a aspirant o membre honorari per jugar una partida de cartes -a la ruleta o al golf- amb apostes molt fortes. Carregats de testosterona apugen la juguesca com solien alguns homes convidats a les matances de porc de fa anys que hi perdien collites i propietats. En la llegenda tristament certa algun perdedor conjurant l’atzar hi deixava l’anell de casat i més encara, la mateixa muller -una pertinença- com a penyora carregada d’esperança resolta en una mà dolenta i perdedora malmetent el ressopó, la vetllada i la vida conjugal. Quina poca fortuna! Me’ls imagino, els quatre magnats rampants jugant-se les mullers alienes, la família tota, la regió sencera i una part del món fent-se trampes i catxes amb estratègies que involucren tothom. Els daus marcats van carregats de malastruga com bombes precises. La banca torna a vèncer. 

La modesta geopolítica peninsular, més d’estar per casa, ja s’ha anticipat a la tardor calenta i convulsa amb una literalitat formidable. El nord-est pateix una onada incontrolada d’incendis terribles. Foc infernal, fum i desesper concretada en la simultaneïtat dels focs forestals durant molts dies seguits. Bombers i militars lluitant contra l’enemic que els sobrepassa amb una virulència inaudita. Les temperatures anormalment altes, la baixa humitat amb la massa forestal acumulada promouen el desastre arrodonit per la macabra aritmètica d’unes 400.000 hectàrees cremades, un altre rècord de superfície arrasada.   

Focs de “sisena generació” causats per dues inèrcies: el canvi climàtic i l’abandonament de la gestió forestal, una conxorxa alimentada per la biomassa desbocada a causa de la pèrdua de població rural, del terreny conreat pels agricultors i del pasturat pels ramaders. Tanmateix la gestió forestal d’un territori atomitzat per petits propietaris -latifundis al marge, però amb problemes similars- reclamen una gestió valenta. Quants ramats de cabres funcionàries -o d’ases burocràtics- calen per netejar el sotabosc? On els exèrcits de pastors i de pagesos que han de mantenir netes les margeres? El territori buidat no és “sostenible”, recuperar-lo jo diria que esdevé gairebé impossible. Mentre, els polítics es barallen en disputes inútils que no apagarien un braser. 

Un afer públic o privat? Promoure un cop d’estat amb mà militar puntual no deu ser massa eficient si la tropa no disposa de les armes ni de la preparació necessàries per reduir les flames, amb pólvora no s’extingeix un incendi. Calen bombers i unitats militars com les existents específiques amb recursos, sí, però cal una nova cultura forestal que com a promesa electoral no té massa ganxo, és la Ventafocs dels programes polítics perquè la banca rampant negacionista torna a guanyar. De qui és competència, que traduït vol dir expulsar-se la culpa, de la gestió nefasta o inexistent. Aquests dies de solucions de despatx i retrets inflamats els escolans d’en Trump tenen el dilema d’aquesta realitat tossuda que envesteix cíclicament amb la força i la bravura que a la Pell de Brau els recursos destinats a la promoció taurina no poden lidiar -ni volen liderar-.  

 

No ens deixeu.

 

Fa uns dies em permetia jugar amb la dita que a l’estiu tota cuca -paparra ho titulava- viu. És cert i raonable pensar-ho mentre unes estadístiques sense ànim de crear opinió, sense interessos electorals, no demostrin el contrari. Tota cuca viu, doncs. Traslladant el postulat al vessant humà ens porta a formular-nos la pregunta estacional pertinent. Què fem, a l’estiu, amb les criatures i els avis? Quants viatges i aventures arriscades es frustren o s’ajornen mentre la personeta desvalguda no assoleix l’edat de poder entomar el repte. La solució per als que per viatjar necessiten de complements ortopèdics diversos és més cruel i es pot eternitzar si fem cas a les estadístiques referides a l’esperança de vida d’aquells mortals també indefensos. Que els vells no ens acabem de morir mai, vaja. No em centraré massa en la diversitat d’éssers que també poden conformar la unitat familiar, els que caminen de quatre potes, els que volen o aquells que naufraguen en les limitadíssimes peixeres ornamentals dels menjador-sala d’estar que també esdevenen un engavany per veure món.

La cosa va a tomb en relació al fet succeït a l’aeroport del Prat a finals de juliol. Una parella que viatjava amb dos fills va pujar a l’avió només amb un, abandonant el de deu anys a la terminal ja que no disposava de la documentació pertinent per volar. Tot rutllava com acostuma en aquests procediments d’embarcament del passatge quan una trucada urgent va alertar els tripulants que hi havia un menor sol i desconsolat assegut a la terminal amb una bossa de patates fregides i un refresc. La criatura va confessar que els seus pares i el germà ja eren dins de l’avió. El comandant -Armando Rampes, com diuen els Antònia Font- va preguntar als passatgers si algú s’havia oblidat del nen que era a terra. Davant del silenci i l’estupor col·lectiu com a resposta es va alertar la Guàrdia Civil, qui té les competències en matèria de seguretat i control als aeroports per treure’n l’entrellat del succés.

Una coneguda del gremi sanitari explica que han d’estar alerta en les consultes ambulatòries o en les d’urgències durant els períodes de vacances per tal que no els deixin l’avi o la iaia a la sala d’espera com un quisso sense xip en qualsevol benzinera d’una carretera secundària. Desentendre’s de la nosa estival en un centre sanitari té com a eximent, el pretext per fer-nos sentir menys despietats, que no l’abandonem en el sentit estricte de la paraula, només el deixem en préstec -un llibre vell ple de batalletes reiterades de continu- en un lloc on es garanteix el control de la tensió arterial amb un menú a primera línia de quiròfan amb una sopa trista sense sal, un bocí de peix bullit i una poma àcida. Una bona estratègia per a dipositar-los -sigui avi o padrina- és fent-nos l’orni amb el pretext d’anar a prendre’ns un cafè que el cambrer haurà trigat quinze dies, com a mínim, a servir-nos -Ara tornem, iaia!- Una recomanació, l’èxit d’aquesta opció passa per deixar-los estar sense cap mena de documentació havent-los despullat prèviament dels audiòfons i de la dentadura postissa si fos el cas. La demència senil és una bona aliada, molt efectiva, a manca d’empadronaments emocionals per a les llargues vacances d’agost. 

-Quan arribem? -és la pregunta repetida constantment que comença a ratllar els límits del nivell paternal de tolerància. Els nostres fills, de petits, no acostumen a entendre les lleis del moviment en relació amb el temps necessari a esmerça-hi. A l’escola encara no han arribat als problemes per resoldre qüestions de distància, velocitat i del temps que els pertoca suportar per arribar a la destinació. Esgotat el recurs de la casset de benzinera amb aquell toro enamorat de la lluna amb efectes estabornidors propiciant uns minuts de tranquil·litat al seient del darrere acorden interpretar a capella una i altra vegada el “Quan arribem” a dues veus o més. El viatge se’ls fa molt feixuc transitant per unes carreteres infinitament rectes i assolellades. Ni les promeses a complir només arribar ni els requeriments produeixen massa efecte. En un dels “quan arribem” -perdut el compte i, sobretot, la paciència- es pot aturar expeditivament el vehicle -Ja heu arribat, podeu baixar!  La sorpresa per la inesperada reacció pot estar efectiva o no. D’estar-ho, la reacció -verificada- pot consistir en un lament tristíssim que trenca el cor -No ens deixeu...

De viatge per determinats països és freqüent detectar la quantitat de gossos que van a la seva, sense sostre ni ofici ni benefici. Pidolen amb mestria aixecant la pota davantera en una salutació apresa abans que els acomiadessin com a mascotes domèstiques. No són agressius, no borden, s’apropen submisos amb la cua entre cames oferint la pota o fent una tombarella enginyosa però amb els ulls tristos carregats de lleganys i de puces. Sembla que vulguin dir: -No ens deixeu... El dia que les mascotes puguin votar -tot arribarà- els candidats animalistes es disputaran la presidència.

 

Burros amb títol.

 

“Hi ha tants d’ases amb lletra com sense”, una sentència que el meu sogre em dedicava amb posat greu quan jo començava a enfilar-me pels viaranys de la pedanteria, reconegut esport nacional practicat a bastament. Un còctel amb un terç de petulància presumptuosa, unes gotes de fatuïtat i un bon raig de saberut tot ben sacsejat aporten al paladar el regust plaent de l’autobombo mentre la vanaglòria va fonent els glaçons i ens aigualeix la credibilitat. Quina ràbia insubstancial fan aquells personatges que tenen permanentment exposats els trofeus acadèmics emmarcats en un lloc preferent a la paret del despatx. Encara podeu detectar entre els “diplomats” de certa edat, a manca dels cinematogràfics barrets americans de graduació actuals, panys de paret empaperats amb títols de tota mena presidits per l’orla, l’abecedari en format catàleg fotogràfic -en blanc i negre- dels companys de promoció. Recordo com vaig renunciar-hi no pas per insolidari sinó per raons econòmiques, un capital que no em podia permetre. El títol el vaig recollir anys després en un viatge a Madrid per raons no estrictament acadèmiques. Ara dorm plàcidament enrotllat al calaix de la nostàlgia cantonada “movida madrilenya” secció Tierno Galván.

Fent la mili un sergent que escorcollava la bossa de mà quan sortíem de la caserna per si ens emportàvem l’ardor guerrer a casa es va sorprendre al descobrir-hi un llibre ben gruixut en francès -o anglès-. Em va demanar què havia estudiat -Filologia, sergent meu, -vaig respondre. -Allò de les orelles -va replicar confonent-ho amb l’otorinolaringologia. Va encertar-la en la severa rima consonant final. Jo només volia fugir, tocar el dos, estava decidit, doncs, a fer-li una visita ràpida d’orelles si hagués estat necessari. La confusió de disciplines no deu ser delicte si no et dediques a aquella que no tens. D’haver-li escorniflat l’orellal em podia haver arrestat a pa i solitud al calabós si hagués descobert la suplantació.

Puc entendre els personatges falsificadors de títols per poder exercir una determinada professió el requisit de la qual és un documentat determinat. Alguns metges, per significar un gremi, obtenen més prestigi mediàtic per aquesta circumstància que no pas per la seva excel·lència en l’especialitat que practiquen sense el títol oficial. Puc comprendre aquells que per obtenir papers aporten certificacions més falses que un duro sevillano -els costen un ull de la cara- per tal de demostrar estar cursant uns estudis per no ser expulsats del país.

Tot plegat ve al cas per l’aldarull aixecat en l’aiguabarreig de titulacions inscrites a la pàgina web del Congrés d’una jove vicesecretària del Partit Popular amb dobles graus en ciències jurídiques de l’administració, filologia anglesa i llicenciada en dret. Tota una carrera i molts de colzes que s’han concretat en la dimissió dels càrrecs que ostentava emparada només pel títol vàlid de batxillerat. No era cert, havia inflat -mentit- amb escreix els mèrits acadèmics que havia penjat a la paret virtual del Congrés. Ho enllustrava afegint-hi un polsim de realitat, exerceix de professora d’una universitat privada situada a Madrid. Una intel·lectual d’aparador conferint esplendor a la classe política com els casos, també flagrants en l’obtenció sospitosa de títols universitaris, d’en Pablo Casado -qui va estar un fugaç president del partit- i d’una cleptòmana de supermercat -presidenta de la comunitat de Madrid-, la Cristina Cifuentes. Ambdós sense assistir a classe, sense exàmens ni treballs van aprovar en temps rècord.

Quantes medalles acadèmiques sense fonament porten penjades algunes persones? Més de les que ens imaginem. No hi inclouré, no té per ara reconeixement universitari, aquells que es graduen i llicencien a la vida real per l’experiència i l’habilitat per bellugar-s’hi en tota mena de situacions, també en les relacions socials. En castellà existeix el mot col·loquial mundología. Aquests gaudirien de ple dret d’estar exclosos dels presumptes ases sense lletra que esmentàvem. De poder fer un recompte seria, per contrast, alliçonador conèixer quantes persones amb títols formals -legals i reconeguts- de prestigi, treballen de cambrers, reparteixen publicitat bústia a bústia o descarreguen camions al Born.

Als representants electes, polítics d’escó, se’ls suposa una conducta exemplar pel compromís adquirit amb els votants. No dir mentides hauria de ser sagrat. En el cas que ens ocupa el currículum públic d’aquests personatges hauria de passar pel colador de la comprovació documental i la verificació en les bases de dades o els registres dels organismes que els expedeixen. Ben fàcil. Mentre, atesos els antecedents, ens assalta la sospita que hi ha alguns -massa- burros amb títol, medalles de cartró carregades d'altivesa.

A l'estiu tota paparra viu.

 

A alguns papus no els cal reviure ja que no han marxat mai, aferrissats i agafallosos no surten ni amb aigua calenta i lleixiu o amb fum de sabatots. Són uns paràsits amb els quals ens hem avesat a conviure com els polls de postguerra difícils d’atonyinar prosperant fins els nostres dies a les closques angelicals dels nostres infants quan en tornen farcits de l’escola. Sangoneres i afins viuen de xuclar-nos amb més o menys habilitat i diferents estratègies la sang. Els sindicat dels boletaires recentment també ens alerta de les paparres. Amb la bonança, la calor i la humitat estivals aquestes es gronxolen altives a les branques baixes per caure en picat com drons russos -o ucraïnesos- damunt dels confiats clatells desprevinguts, no els cal cap mena de provocació.

Són espècies de natural vividor expertes en subsistir de la suor aliena. Els individus més exitosos en aquestes arts gaudeixen de prestigi i arriben a assolir grans cotes de poder al rusc amb una destresa d’admirar per amagar la mel sostreta. Actuen sigil·losament a les esquenes de les abelles obreres encisades pels rituals i el brunzit seductor dels lladres espavilats. La faula ens ensenya que en aquest país no per canviar de rusc ni de reina se’ls pugui aïllar. Algunes obreres fan més hores que un rellotge mentre els abellots es posen la mel a la boca però no els en deixen tastar.

Traslladar la faula al pla polític és un exercici tan elemental com passar la pinta espessa al cap pollós de les nostres criatures. Aquests no desapareixen i algunes paparres tornen cíclicament. És el paisatge pintoresc de la corrupció recurrent. Se’ls pot detectar a la fotografia de grup com abellots voleiant a redós dels ruscs on hi ha el poder i la temptació. No acabem d’entrar en els suborns “entremaliats” per arribar a l’arquitectura “exemplar” de com reescriure les taules macroeconòmiques que un ministre va esmicolar baixant de la muntanya. Com podria proposar en Groucho Marx: Senyores i senyors, aquestes són les lleis. Si no els agraden us en puc oferir d’altres.

La reina d’un rusc autonòmic que va gaudir d’un xalet amb piscina a la serra madrilenya propietat de la Comunitat sense estar avalada normativament es defensa i treu l’agulló. Hi ha fet vida domèstica només dos dies, ha portat la carmanyola de casa i ha sopat en un restaurant del poble. Afegeix que ha comprat queviures amb els “meus mitjans” en un supermercat local. Modèlic. És de plànyer per com la maltracta l’oposició. La pregunta definitiva és si va fer bugada, va rentar els llençols, els va planxar i els va deixar al guarda-robes ben plegats. Incidint i recargolant -que no és la meva voluntat- se la podria recriminar per si no va reciclar el romanent del tàper i no va triar correctament la brossa.

 La vida en un rusc és complicada i molt complexa. Cal, en ocasions, sacrificar algun soldat amb rang. Per no mirar més prim el crucificat pot esdevenir el blanc sense més matisos. Ja tenim el culpable en singular, però el sistema que ho propicia és poc fiable si no proposa més seguretat, transparència i garanties. El despropòsit de l’assignació dels docents a Catalunya ha estat una sotragada -intencionada o per incompetència- molt poc afortunada que tampoc fomenta la confiança en les institucions.

Mentre el sol de juliol ens enrosseix, les encarregades de produir la mel van fent amb continguda alegria concentrada. Tot té conseqüències. Es produeixen reaccions que, per ara, encara no arriben a la categoria de revolta social. S’ha detectat, però, algunes actituds que volen ser el reflex del malestar vigent mentre les autoritats, llençant pilotes fora, atribueixen a un repte viral. En diverses piscines públiques de pobles i ciutats diverses han detectat que presumptes “líders” de la protesta i la reivindicació hi defequen. La situació, de fet, és per cagar-s’hi, però no a la piscina pública, si us plau, que ens remulla -emmerda- a tots, com la corrupció.

 

Un afer de banyes, Sant Fermí

 

Per mantenir un nivell alt d’emoció cal sentir que es realitza una activitat potencialment perillosa que ens posa en risc perquè de manera inconscient -o voluntària- ens hi exposem. L’exposició, segons el temps que duri, també comporta un risc més considerable de patir-ne les conseqüències. Per què ens atrauen tant aquestes experiències on hi aventurem quelcom més que el galanteig temerari normalment davant d’un auditori que observa meravellat les evolucions coratjoses que exhibeixen. Ser un valent, un intrèpid que s’hi juga el físic sense contemplacions, acostuma alhora a convocar els covards -els gallines porucs- que som el públic incondicional morbosament pendent de possibles equilibris finals dramàtics. Els toros són un paradigma d’espectacle per excel·lència d’aquesta mena de conductes.

Al ritual “canònic”, regulat per un reglament i amb permís de l’autoritat competent, que dansa amb la mort a les places de braus encara en actiu a les cinc en punt -hora lorquiana- de La pell de brau, com diu el poeta, cal encabir-hi el encierro singular de més ressò per Sant Fermí a Pamplona. A molts llocs de l’altiplà i, encara, en alguns indrets de les terres catalanes també es juga a córrer davant de les banyes d’un brau fora de context. Existeix tanmateix el divertiment més cruel d’encendre-li les banyes per a major lluïment nocturn. Botxins de braus en la foscor que s’exposen. Pamplona deu el prestigi internacional a l’escriptor premi Nobel Ernest Hemingway, un corresponsal nord-americà assidu de Pamplona, amic de toreros, de les siluetes publicitàries amb un toro negre gegantí i del brandi d’Osborne que esquitxen la geografia de La pell de brau exceptuant Catalunya on han estat derrocats, com les corrides. 

Els encierros tenen un quelcom més de democràtic que no pas les aristocràtiques curses de braus amb mantellina, mantó de Manila, havà i clavell a la solapa. No tenen un aforament limitat -numerus clausus-, són gratuïts, no has de triar ni abonar el privilegi d’ocupar un seient a l’ombra. No hi ha trofeus ni rànquings, no es compten les orelles -o la cua- tallades per un figura de l’escalafó taurí si no són les esquinçades per una banyegada fortuïta a un corredor sense reflexos i ara sense orella. Puntuals, una escrupolosa característica tradicional al món dels braus ben allunyada de la precisió ferroviària habitual o administrativa; tiren un coet i s’obre la porta del cortiol coincidint amb el senyal horari de Ràdio Nacional d’Espanya. La marea de corredors amb el cor esvalotat, cames ajudeu-me, esquiva la por freudiana carrer amunt. Uns minuts per treure el fetge per la boca i deixar-se atropellar per la riuada amb un diari caducat a la mà o -pitjor- per un animal banyut de proporcions paquidèrmiques mentre els atletes de la temeritat suen adrenalina pura.

L’afecció converteix Madrid en la ciutat dels toros de veres, posa la lupa en el brau protestant iradament així que un animal surt a la plaça amb el més lleu indici de coixesa atacat per una inoportuna rampa puntual. A Sevilla el focus són els toreros, els mestres del passi i del lluïment. A Pamplona, segurament per allò de la democratització popular de la festa nacional, no són tant exigents ni amb el braus ni amb els torejadors. Venen de contrastar el perill als encierros en les sessions matinals, de grapejar literalment la mercaderia. Per impressionar les graderies navarreses cal exposar-se i cridar molt l’atenció del respetable que està més per endrapar pantagruèlics entrepans amb excés de colesterol o interpretar música de xaranga sovint aliena als pasdobles toreros que pertocarien. Enguany ha fet fortuna la Chica Ye-Ye de la Conxa Velasco. La tragèdia empassant-se un berenar amb fondament o els concerts simfònics per a banda sense solfa de carrer s’imposen al tronío, al donaire i al garbo que marquen el ritual torero sense complements ordinaris més propis de la vulgaritat populatxera.

 Un tronío que no suporta comparacions entre el vestit que il·lumina les figures amb el dels corredors atrotinats que executen esforçats estiraments musculars per si de cas, que la desgracia no els enxampi freds i no els acabi refredant del tot malgrat la protecció del Sant amb la seva capa miraculosa. El donaire té quelcom d’estatuari, de quietud estàtica, actituds que no participen pas del bellugueig esverat dels que corren sense mètode ni bones maneres als encierros; en les últimes edicions és tendència, com es diu ara, fer-se una selfie a tocar dels esbufecs d’un toro. El garbo ve dibuixat per la capacitat de moure’s amb gràcia apamada, un ballet funerari dedicat a qui sacrificaran a cops d’espasa maldestra.

Uns i altres tenen en comú -un mèrit?- que s’exposen ben conscientment al perill amb gran risc. Un afer de banyes molt lleig en contra dels animalistes antitaurins que és encara més controvertit si hi afegim les connotacions de gènere que grinyolen per l’aclaparadora absència de dones corrent per fugir de l’escomesa. En l’essència formal hi deu haver l’exposició ostentosa del paquet testicular i una cueta adossada al clatell. Ja que res sembla casual ho deixo estar rumiant a quin costat porten recollit -adossat- el paquet a què al·ludíem els mestres de la tauromàquia. Per gallejar exposant-hi l’homenia s’ha de tenir, com deia l’avi entès, collons, un atribut ben masculí.