Isòbares polítiques.

 

Amb la mona de Pasqua ens arriba una notícia impactant que somou els paràmetres habituals pels quals evoluciona el món de la política. Un personatge assidu dels que entren a casa amb molt de predicament sense trucar la porta perquè és com de la família ha anunciat que fa “el salt” a la política. Ja haureu endevinat que parlo del meteoròleg de TV3 en Tomàs Molina. La cara més mediàtica de les prediccions meteorològiques, el programa més vist de la televisió catalana. El que marca l’hora d’anar a dormir i condiciona -per allò del predicament- si les àvies es llevaran amb mitjons gruixuts i bufanda perquè en Molina els ha dit que baixaran les temperatures.

Serà un dels comptats polítics conegudíssim que concorre a les eleccions, no ens caldrà llegir la seva biografia a corre cuita per il·lustrar la seva vida i miracles. Un bon fitxatge. Qui no coneix a què es dedica el Molina. Un professional sòlid amb coneixement demostrat i una excel·lent capacitat per comunicar. Si la intenció i la vocació eren arribar a presentar-se per un partit polític als seixanta anys haurà estat fent campanya electoral tota aquesta eternitat ben rostit pels raigs dels focus tot assajant perfils propis de funàmbul a la corda fluixa de la predicció per pronunciar sermons d’impacte apocalíptic com una pedregada assoladora. Quantes àvies a qui ha estalviat una grip estacional no el voldran votar!

En Tomàs Molina entra en el frec a frec polític sense la capa protectora que li conferia fins ara el personatge públic que representava. Just fer-se pública la notícia han sortir com bolets fora de temprada enemics gens entranyables que l’espedacen a les xarxes amb més ràbia que si l’hagués errat en una nevada de cap de setmana al Ripollès o hagués gosat predir el temps a Andorra la Vella. Vol trencar una llança en contra del canvi climàtic des de la competència i el coneixement que se li suposen. Quelcom que hauríem d’exigir d’aquells que ens volen representar. Gent que sap de què parla, que ha vist una cabra de prop, ha rascat pissarres, ha atès pacients, aquells tenen el cul pelat de gestionar conflictes i resoldre’ls. Candidats per a parlaments i governs, sinó dels millors, dels entesos, persones compromeses políticament amb idees i objectius.

Veurem com se’n surt en Molina. La seva popularitat té un plus com a candidat però també una exigència que el posarà sota la lupa i la crítica de l’adversari; a la llarga també, si aconsegueix de ser elegit, dels que el van votar . Que el proper salt no sigui per la finestra. En el record anecdòtic el defenestrament sobtat -que no va passar pas per les urnes- del col·lega, també home del temps, l’Alfred Picó. Llarga vida als que insisteixen.

En Lluís Llach, ara en Tomàs Molina, son personatges que venen avalats per llargues trajectòries professionals que s’atansen a la política des de vessants on han reeixit a bastament. Polítics singulars valorats a la lleugera com a “passerells” no professionals per l’oposició i sovint pels mateixos companys en veu baixa i fora de càmeres. Polítics en rodatge, novells, que s’han d’integrar als circs romans plens a vessar de lleons i feres diverses amb ullals que els volen urpir quan no cruspir-se’ls. Sort i encert a tots els que s’hi incorporen plens de voluntat i ganes.

Ara que comença a ploure, marxa en Molina, un presentador carregat de bonhomia cordial. Espero que enmig dels radars amb tanta tempesta política encerti la predicció per tal que una borrasca atlàntica no el faci naufragar o no l’engoleixi.

Tambors de guerra.

 

Si fem una ullada a la premsa, als telenotícies o a les xarxes socials, ens pot provocar un atac de vertigen. Des de la talaia informativa ens aboquem a la ratlla del cingle amb el despropòsit creixent dels tambors de guerra repicant després de la trobada dels caps d’estat europeus d’aquesta setmana a Brussel·les. S’ha de potenciar la indústria de les armes a la UE. S’ha de barrar el pas a les ínfules d’envair Ucraïna pel règim d’en Putin reforçat per les seves sospitosíssimes majories absolutes obtingudes que el refermen. Els dirigents europeus insten la societat civil i militar a “coordinar-se i a preparar-se” davant  l’amenaça que involucraria tota la societat. Brussel·les parla sense embuts a favor d’una “economia de guerra”. En la recent trobada s’ha posat damunt de la taula una potencial “tercera guerra mundial” si Putin aconsegueix vèncer a Ucraïna.

Al desastre d’atrocitats acumulades, les autoritats energètiques de Kíiv confirmen que s’acaba de produir l'atac més gran a la infraestructura energètica d'Ucraïna de tota la guerra. Mentre, just hores després, al cor de la Rússia d’en Putin succeeix un assalt terrorista amb més d’un centenar de víctimes mortals als afores de Moscou en una sala de concerts reivindicat per l’Estat Islàmic. L’autoria real de l’atemptat es gronxa entre acusacions de tots els colors, també existeix la sospita que contribuirà a un increment exponencial de la propaganda militar per afavorir la mobilització a Rússia i a una escalada de les agressions contra Ucraïna tot justificant atacs genocides a la població civil ucraïnesa. La intel·ligència militar ucraïnesa atribueix la massacre a una operació planejada des del Kremlin, una d’especial dels serveis secrets russos contra els seus propis ciutadans per desprestigiar Ucraïna i als que li fan costat. A l’altra banda el president rus en un sever discurs televisat ha acusat Ucraïna d'estar al darrere del “bàrbar atemptat terrorista”.

Al Consell de Seguretat de l'ONU la petició d'un alto el foc "immediat" a Gaza presentada pels Estats Units ha fet figa pel veto de Rússia i la Xina, dos dels membres permanents, que no han volgut votar a favor de la resolució simplement perquè l'han presentada els americans, ha sentenciat l'ambaixadora nord-americana davant l'ONU. Aquesta resolució era la primera que presentava Washington després d'haver votat tres vegades consecutives en contra per aturar les hostilitats. Els tambors de guerra i els despropòsits continuen percudint a la Franja de Gaza.

Davant de l'abast de les notícies i la complexitat del món actual augmenta el desànim. És cert que la velocitat i la varietat de les informacions poden ser abassegadores i, en conseqüència, provocar un estat mental de desordre o caos. No obstant això, també hi ha raons per mantenir l'esperança i trobar elements positius en el món que ens envolta, argumentem els incauts que, de ben segur, tenim raó vencent en nombre i majoria als que provoquen les malvestats. Encara que sigui difícil veure-ho a vegades, hi ha molts exemples de bondat, resiliència i progrés al món -insisteix l’ingenu-. Persones de tots els racons treballen incansablement per millorar les condicions de vida, lluitar contra la injustícia i protegir el medi ambient. Històries d'èxit, actes de generositat i moments d'unió es produeixen cada dia, encara que no sempre rebin la mateixa atenció que les notícies negatives.

Per tant, malgrat els desafiaments a què ens enfrontem, voldria creure que hi ha raons per ser ingènuament optimistes i cercar la bellesa i la bondat en el món que ens envolta. Potser és qüestió de canviar la perspectiva i buscar activament allò positiu enmig de la complexitat i el soroll de les notícies que ens esgarrifen amb paraules gruixudes i el soroll de les canonades tot desassossegant-nos per acceptar agraïts sense escarafalls els estratosfèrics pressupostos que reclama la indústria de la mort per atipar els conflictes i les cohorts bel·licistes. La guerra és un negoci d’oportunitats. Com més armes i munició, més segurs i, així, més feliços i contents dansant al compàs dels tambors xirois de la guerra.

L'aigua cau del cel.

 

Ha plogut! Aquest dissabte passat vam gaudir d’un episodi insòlit perquè va ploure sense estralls moltes hores seguides. La carena de la Serra de Cavallera, amagada per la boira i la pluja, la vam descobrir ben blanca de neu així que les bromes van haver creuat i descarregat a les capçaleres dels rius. El Ter va pujar una mica. La terra assedegada ha engolit molts dels litres i per això l’augment del cabal no ha estat com solia, no s’ha produït una riuada forta d’aquelles que arrosseguen vegetació i sediments, però hem vist el riu com baixava amb més alegria i una mica més cabalós mentre un coixí de neu considerable cobria la muntanya, dipòsit natural de més aigua a mesura que es vagi fonent la neu.

Ha estat un plaer, una joia compartida per tothom. Hem assistir a un espectacle de la natura que cau del cel. Els que viuen pendents de les pastures ho defineixen ven gràficament -Cauen duros! Inversions aquàtiques en la borsa de futurs mentre els camps verdegen sense timidesa o les fonts tornen a rajar. Ai, qui tingués la clau de l’aixeta del cel! Quantes persones ens vam embadalir veient com les canaleres anaven plenes d’una pluja amorosa. Quin plaer caminar sota del paraigües sentint el degotim de l’aigua mentre trompassàvem els bassals. Ha costat, però la natura ha desmentit finalment l’anunci institucional ja que, efectivament -m’hi vaig fixar- l’aigua queia del cel.

 La premsa es fa ressò de la comitiva que l’arquebisbe Joan Josep Omella va protagonitzar amb un centenar de barcelonins creients rere la figura del Sant Crist de la Sang el dia que més ha plogut remullant-los a tots. Déu els va fer cas a l’anticipada. Una processó amb aquesta finalitat amb cinc-cents anys de tradició. La notícia especifica que l’última vegada que el Sant Crist de la Sang, amb seu a Santa Maria del Pi, havia sortit per fer ploure va ser l’any 1945. Benvinguda pluja!

Un cas similar però amb conseqüències nefastes, es va produir a principis del segle passat. A causa d’una altra greu sequera a les comarques del Pirineu gironí, els habitants de les contrades del Ripollès van fer una rogativa anant en processó a Núria. La Mare de Déu de Núria hi té la mà trencada a fer de mitjancera en aquesta mena de peticions. Van demanar pluja, el motiu del romiatge. A la tornada el cel es va tapar amenaçador i va descarregar una pedregada que va malmetre els conreus. La resposta celestial, en aquest cas, va estar d’una immediatesa fulminant i aclaparadora.

Les tractorades recents de la gent del camp també han tingut un punt de processó d’autopista. Els pagesos motoritzats han desfilat ordenadament amb molta fe en ells mateixos. Les seves rogatives -demandes- s’han adreçat a unes deïtats més terrenals i de menys veneració. S’haurà de veure si assoleixen allò que pretenen. Del que estic segur és que tanta energia acumulada maleint la sequera ha d’haver estat quelcom eficaç. Desconec si aconseguiran de reduir la paperassa que les administracions els reclamen, però que les mirades a l’horitzó sense núvols i les súpliques carregades de desesper també deuen haver fet, finalment, que l’aigua tornés a caure del cel.

Any de traspàs.

 

El febrer, el mes dels gats perquè és quan més festegen aquests atlètics felins grimpant teulades alienes o baixant als discrets racons dels carrerons. Quan més fred feia les gates estaven en zel. Enguany el febrer ha marcejat molt, desconec si els marrameus nocturns s’han prodigat com solien o, com els ametllers, han florit abans d’hora. El temps i el món han embogit. El que no canvia és l’organització perfecta i mesuradíssima dels calendaris que ja els egipcis preveien passant pels romans fins al papa Gregori XIII, que reformà el calendari julià -de Juli César-, el qual grosso modo afegeix un dia si les dues xifres de l’any són múltiples de quatre. Així l’any astronòmic encaixa amb les sis hores que manquen als anys de 365 dies per completar el tomb de la Terra al Sol.

Febrer, el rar, era -abans del canvi climàtic- un mes lleig. Solia fer molt de fred i és fosc hivern encara. Estic convençut que aquesta circumstància va estar clau per mirar d’escurçar-lo, només vint-i-vuit dies si no és que s’escaigui en any de traspàs. A la lletjor congènita hi afegiria que és el període postnadalenc que castiga els devessalls de les festes i els excessos lluminosos. El mes de les penitències diverses agermanat amb els dilluns. De tenir poder i ascendència en matèria santoral, n’aboliria el febrer i els dilluns. Faria fondre les fites abjectes que representen. Més encara si el febrer disposa d’un dia afegit de gràcia per castigar-nos. Néixer aquest dia en un any bixest ha de marcar caràcter i planteja el dubte de quan commemorarem l’aniversari els anys que no són divisibles per quatre. Ja se n’encarrega el codi civil de desguitarrar la presumpta eterna joventut dictaminant que celebraran l’aniversari a efectes de paperassa el vint-i-vuit de febrer.

La malastrugança que se’ls atribueix es focalitza en aquest dia fantasma, encara que intermitent i previsible. Perquè de l’any de traspàs, no te’n fiïs pas, fa encertadament la dita fonamentada en l’experiència. Només aquells que no saben en quin dia es mengen el pa -com jo mateix- ens en escapolim inoculats pel caos d’una existència deslliurada de les tiranies d’una agenda exigent. Parlant de dietaris em pregunto si no és agosarat convocar un esdeveniment en aquest dia tan assenyalat.

Tot i que van estar els designis -o els capricis- de la natura, el president Pedro Sánchez n’és un, dels damnificats que va arribar al món un dia com aquest. Diuen que ja s’endevinava la incipient flor al cul amb què va obrir els ulls a la crua realitat. Ha transcendit de la celebració d’aquest aniversari que una de les espelmes del pastís va costar déu i ajuda d’apagar. Un col·lega present dels més propers al president va aventurar que aquella espelma díscola l’havia encès l’Àbalos, l’exministre i home de confiança que ara viatja sol en una motocicleta amb sidecar on seu escamarlada sense casc ni mascareta la presumpta i inacabable corrupció d’alguns polítics.

Qui de ben segur ha triat ben conscientment la data d’avui per al discurs de la nació a la Duma ha estat en Vladímir Putin, el president de totes les Rússies. L’immens escenari amb predomini del blanc immaculat era incapaç de contenir l’aura superlativa que emana del personatge. Sol i poderós paralitza el país i l’audiència amb uns ulls de guineu que ha esclafat els ous de la pau. Rússia es defensarà de l'OTAN si cal amb una "tràgica" guerra nuclear, ha dit. Hi torna, a amenaçar les gallines totes, amb la bomba atòmica -que sembla més contundent que nuclear-. No ens refiéssim de l’any de traspàs, però d’aquesta guineu àrtica, tampoc. 

Almenys 112 persones han mort i 760 més han resultat ferides -xifres provisionals- després d'un atac israelià sobre un punt de recollida d'ajuda humanitària al nord de la franja de Gaza. Avui també és el dia que s'han superat els 30.000 morts durant cinc mesos de guerra a la Franja. Desconec en l’imaginari jueu les connotacions que es comporten els anys de traspàs.

Encara que porta traspassat -en el bon sentit de la paraula- sis anys i mesos, el president Carles Puigdemont avui -just avui- el tribunal suprem ha decidit investigar-lo per terrorisme. L’alt tribunal hi veu indicis de terrorisme -concretament “terrorisme de carrer”-. Em ve al cap la imatge d’uns jutges posant la llei a la fornal com un tros d’acer per tornar-la ben roenta, vermella de foc per poder-la picar a cops de martell a l’enclusa de la interpretació judicial políticament interessada.

No tot ha de ser negatiu, els pagesos en prevenció de l’any de traspàs, de faves no en plantis pas, han acordat amb la conselleria algunes mesures que s’hauran de concretar i verificar. N’hi ha una que frega la inutilitat ja que no porta aigua ni protecció als productes de Km 0. És una mena de metàfora carregada de simbolisme, de les que no es toquen, no es pesen ni es comercialitzen. Han aconseguit que al rètol vigent del departament d’acció climàtica s’hi tornin a incorporar els conceptes tradicionals d’agricultura, ramaderia i pesca. Els noms no fan la cosa, els identifiquen sense ambigüitats. Més quan algunes de les exigències topen amb l’esperit purista de l’acció climàtica.

Acabo el repàs relatiu al febrer amb la clausura del Congrés Mundial de Mòbils. No hi ha hagut desgràcies remarcables tret del robatori d’un rellotge dels bons a un directiu important d’una companyia de renom. Una gentada amb molts personatges selectes, molts apòstols del luxe i de la tecnologia que s’han aplegat en una mena de colònies o setmana blanca per a executius a Barcelona. Marxen, s’enlairen una edició més havent gairebé liquidat l’ecosistema dels crustacis mediterranis, n’han sortit significativament delmades les gambes de Palamós que fins al proper congrés no s’hauran recuperat.

Demà, quan es publiqui aquesta crònica, ja haurem entrat al mes de març, preludi de la primavera que començarà -diuen- el 20 de març a les 04.06. Mentre, us desitjo que com els felins domèstics hagueu tornat de les incursions nocturnes sans i estalvis. Potser una mica esgarrapats o escaldats. Retorneu tan sigil·losament com quan vau tocar el dos, dissimuleu, feu-vos els desentesos i agraïu la pau i el confort casolans d’un bon àpat de llauna per a gats i -com que en Milei ha prohibit, urpit, el llenguatge no sexista- gates sense castrar. 

Navalni, massa barrets per a un cap.

 

La diversitat de pensament promou que les persones s’apleguin per afinitats. Agrupades, tendeixen a organitzar-se per assolir interessos comuns que volen aconseguir des del lloc més prominent, el govern. El poder és la capacitat de decidir i d’imposar lleis, costums, mentalitats i, en conseqüència, de manar fent passar pel tub els adversaris tot dissimulant, anunciant allò tan suat que volen governar per a “tots”, també per als que no els han votat. Una mentida pietosa políticament correcta emparada pel posat seriós amb què ho anuncien al primer discurs, acabats de nomenar. Que aquests “tots” a qui s’adrecen s’ho creguin i ho percebin són figues d’un altre paner. Els altres són l’oposició que aixeca el dit, protesta, desqualifica i més encara. És, de fet, el paper que els pertoca, posar en evidència la gestió dels que manen. Són regles democràtiques que permeten l’alternança en l’exercici del poder decidit a les urnes.

Aquest joc cívic té, però, alguns moments que poden grinyolar quan aquests líders han tastat la mel altament addictiva de governar. Els seus pitjors malsons nocturns passen per la por a perdre el càrrec, a no ser reelegits. Encara deu ser més punyent si són defenestrats de la presidència abans d’acabar els períodes que les lleis preveuen. Que la majoria els descavalqui sense esgotar els mandats permesos ha de ser un infern que socarrima l’amor propi i rosteix l’egocentrisme. Enganxar-se a la cadira és una feblesa humana que propicia jugades brutes per tal de perpetuar-s’hi. Quants líders mundials no ho han practicat i alguns ho han aconseguit. Actualment la Xina i Rússia en són dos clars exemples a qui en Trump va voler estrafer sense massa èxit ni experiència. Veurem si ho aconsegueix ara, al proper mandat que té a tocar malgrat el fang judicial que l’envolta.

Alterant les normes del joc en conxorxa amb altres poders de l’estat es pot legislar per fer possible allò que contradiu l’essència del sentit comú democràtic acostant-se a una dictadura. La història en va plena de dictadors electes en primera instància que han imposat el barret de talla única, uniformat en tots els sentits. Governs autoritaris carregats de ferralla democràtica formal deixant anar la paraula “llibertat” a cada sospir. Falsos -mentiders professionals per vocació i manca d’ètica- que acusen amb els arguments capgirats que ells practiquen. Oportunistes, populistes d’idea fàcil.

Al catàleg de personatges que s’han imposat hi ha un gran assortiment. Els més barroers, la primera categoria, assalta el poder amb un cop de sabre, un cop d’estat que militaritza la cosa amb crueltat i vessaments de sang sense mirar massa prim esborrant d’una revolada la ferralla democràtica que al·ludíem. La segona categoria és més subtil i es perllonga en el temps, no tenen pressa però no afluixen, a cada bugada una volta de cargol que estrangula les llibertats. De seductors -gosaria dir que simpàtics i planers- fins a imposar una tirania amb tota la ferregada democràtica -però rovellada-. Promouen eleccions sospitosament manipulades i posen tota la cura del món a desactivar els opositors al règim, a qui els pugui fer ombra a les urnes i a reprimir les sensibilitats contràries.

Des de fa uns anys s’imposa el segon model de guant aparentment suau que ha anat evolucionant fins a la duresa extrema. La capelleria que crea tendència és la gran casa de barrets imperial regentada per en Putin. Un dirigent testosterònic que corglaça amb eficàcia bèl·lica o aniquilant opositors. El model que més excel·leix és el del barret inútil perquè abans decapita els opositors. Aleksei Navalni n’ha estat l’última víctima. El caparrut opositor que va estar enverinat i, una vegada recuperat, va insistir a tornar a Rússia. Valent i desafiador s’ha convertit en un avís per a navegants a les tèrboles aigües russes que banyen el centre penitenciari del cercle polar Àrtic on l’han mort.

Aquest tsar d’opereta sinistra ha tirat pel dret, no fos cas que per raons biològiques -com pertocaria- s’anticipés al cel dels tirans abans que en Navalni, cosa probable per l’edat malgrat que sigui capaç de perllongar el seu poder fins a morir-se superant el rècord de l’Stalin -alguns recordem dictadors que expiren al llit amb aurèola de santedat-. Mort el gos, morta la ràbia. La repressió als homenatges de carrer, el misteri que envolta les circumstàncies de la mort o l’autòpsia que li han de practicar no han precipitat per ara l’esclat d’una revolta. Tot sembla lícit per a en Putin, com la guerra d’Ucraïna. Tindrà conseqüències o només es convertirà, en Navalni, en una efígie de samarreta que no es podrà lluir a la Rússia actual? En la percepció exterior -no en coneixem l’impacte real a Rússia- Putin ha convertit un opositor en un màrtir. L’ha ascendit a una categoria superior, etèria sense corporeïtat i sense febleses humanes. Pots matxucar la carn, però els símbols -com els fantasmes- són esmunyedissos, difícils d’empresonar i més encara d’assassinar.

Tants caps, tants barrets!

Pagesos.

 

La concentració i la mobilització dels pagesos d’aquests dies ha coincidit amb el judici mediàtic del futbolista, un presumpte violador de discoteca. Em fixo amb el ressò que l’acompanya -proper al morbo- amb molt de poder per atrapar audiències, amb un seguiment minut a minut del que transcendeix. De fet, el Palau de Justícia ha tornat a embolicar el perímetre exterior amb la gran tanca de les festes majors judicials, la dels moments estel·lars dels últims anys convulsos. Unes tanques que de ben segur temptaran algun ramader perquè serien de molta més utilitat com a cledes d’un corral per a ovelles. Animo als tractoristes a aprofitar el viatge de tornada per emportar-se’n un remolcat cap al mas.

La coincidència d’aquests dos esdeveniments, el judici i la tractorada, podria deslluir el paper i el clam reivindicatiu dels pagesos. El tempo o l’agenda atapeïda s’ha solapat. La feinada dels mitjans de comunicació per informar d’un i de l’altre afer fa anar de bòlit els periodistes que no volen perdre el punt de connexió dels esdeveniments. Personalment trobo molt més heroic -no hi deixaré anar cap més adjectiu- el paper d’aquests pagesos que en tenen la pipa plena i han decidit fer-se sentir alçant la veu i la llaura.

Ajuntar dos pagesos era un fet tradicionalment insòlit. Aplegar-los tots o una gran majoria és un miracle. Qui, al món de la pagesia en els diversos vessants, ha viscut en completa harmonia sense litigis per un pam de terra o perquè un escamot de vaques havia envaït les pastures del mas veí. El petit país que conforma la minúscula pàtria amb fronteres d’estar per casa dibuixa el mapa d’unes propietats agrícoles i forestals majoritàriament en mans privades. Demaneu-ho a qui no ha patit la presumpta mirada intimidant del pagès que ens sorprèn caçant furtivament bolets a les seves terres. La pertinença, el sentiment de propietat; la terra.

Pagesos! Personatges que a l’auca dels tòpics sempre els havia tocat representar el paper d’aixafaterrossos fàcils d’engalipar pels afaitapagesos espavilats de ciutat. En una ocasió un avi em va deixar anar com qui no vol la cosa que ell era pagès, però amb vaques! Efectivament, moltes vaques amb esquella i, a jutjar per les màquines que exhibeixen, amb vehicles més cars que un cotxe d’alta gama. L’avi diferenciava ben gràficament la connotació de pagès amb ser de pagès amb vaques. Pagesos savis que treballen la terra o que pasturen ramats sobreviuen als temps trasbalsats que habitem. Viure a pagès avui no té massa coses en comú dels contes a la vora del foc que expliquen els padrins, la memòria longeva d’uns anys absolutament prescrits. Són les brases que s’extingeixen d’una vocació habitualment heretada que costarà molt de reanimar mentre lamenten que és un ofici sense futur, amenaçat de mort.

Molt malament han de percebre les condicions de supervivència amb què ha de batallar el sector perquè n’hagin sortit tants a cremar pneumàtic a les carreteres i hagin assetjat les capitals amb processons de tractors amb més fum de gasoli que d’encens. Europa és testimoni d’aquest malestar que ara també ha arribat a Barcelona. Una imatge insòlita amb la Diagonal i la Meridiana atapeïdes de tractors, “Fins als collons” -proclamen algunes pancartes-. Ras i curt, sense discursos llargs, explicitant el neguit i les exigències que els matxuquen. També és cert que no trobareu mai cap pagès que no es queixi, sempre tenen arguments per fer-ho, com si exhibint la seva bonança les coses es poguessin regirar tement alhora que els déus de la fortuna els haguessin de castigar per superbs amb pedregades o amb pestes que delmen el bestiar.

 M’oblidava de l’última plaga que els -ens- castiga, la sequera. L’aigua que necessiten els conreus, l’aigua que beuen els animals. Sense pastures s’han de sacrificar caps de bestiar perquè sense cereals no hi ha palla -ni pa-. El panorama actual és gairebé apocalíptic amb la transhumància suspesa per manca d’herba on solien pasturar als hiverns. Mentre els pinsos, els adobs o els productes fitosanitaris cotitzen a preu de caviar rus. Que no hi hagi pastures als llocs on hivernar no vol dir que no hagin de pagar-ne el lloguer. A quins preus haurien de vendre el que produeixen per poder fer les paus? Es queixen que en molts processos no arriben a cobrir el que costa produir-los. Mentre, als mercats ens envaeixen productes d’altres indrets que competeixen amb els nostres i no han de complir els requisits que les administracions requereixen als nostres pagesos. Economia global, competència deslleial, com a mínim, en desigualtat de condicions.

Em contemplo l’avi de les esquelles mentre fem una torrada al caliu de la llar de foc. Ell que té temps me l’imagino engegant l’ordinador i omplint els formularis amb les ulleres progressives lliscant pel caire del nas. És la paperassa que regula l’engranatge administratiu de la gent de pagès. Un diari feixuc de requisits i normes que en condiciona, amb la patxoca extraordinària d’interacció amb la Conselleria i altres institucions, la vida del pagès actual en un permanent diàleg virtual amb terminis rigorosos i semàfors vermells que barren el pas a les subvencions amenaçant com targes arbitrals. Matins i vespres enregistrant bateigs i comunions de vedells o trasplants capil·lars de ceps escabellats. La burocràcia i l’ordinador són la cria òrfena del mas que s’ha d’alletar pacientment matí i vespre amb un biberó.

Per tot plegat conjuro els déus de la pluja i del sentit comú. Que plogui! Que els pagesos assoleixin les seves reclamacions perquè puguin continuar amb la seva activitat dignament. Que el camí de tornada els sigui favorable marxant carregats no només de promeses sinó de realitats que s’haurien de complir. Demà em fixaré si les poc afortunades tanques del Palau de Justícia continuen fent nosa al carrer.

Dedicat a un jove pagès de capçalera, en Joan Fontdevila.

 

Efluvis d’un ecosistema nociu.

 

Hi ha afers que malgrat ser-ne els causants -ja podem deixar de banda l’adjectiu “presumptes”- ens sobrepassen. No som encara capaços de fer ploure i de passar pàgina. L’extraordinària sequera que patim ha deixat els embassaments en uns mínims històrics. L’àrea metropolitana de Barcelona i part de Girona es veuran afectades pel pla de mesures especials contra la sequera que restringirà l’aigua potable al sistema Ter-Llobregat. Si no n’hi ha, no en pot rajar, d’aigua a l’aixeta. Veurem com es concreten i de quina manera ens afecten en la vida domèstica. Faig els hostils a la higiene personal apel·lant a la sequera per tal d’assolir un dels reptes amb arguments que els fan costat. M’imagino les autoritats tornant a decretar l’ús de la mascareta per combatre l’atmosfera espessa als espais tancats i de concurrència comprimida. Una vida dura per a les persones amb agudesa olfactiva; a les embarassades les veig recloses en una bombolla de protecció.

Tornaran els dies de l’intens pàtxuli, de reciclar mitjons sense passar per aigua com solíem a les extasiades èpoques del pis d’estudiants. El tuf de la sequera amarant les nostres vides sense esmentar els greus problemes que poden comportar l’assedegament. Corren temps dolents en un ecosistema nociu que ens embolcalla i ens empudega. Arreu, si aspireu profundament, aquests efluvis ens escometen fent-nos arrufar el nas en un gest de desgrat que ens incomoda. Uf!

Coses meves, però a la dimissió en diferit de l’entrenador del Barça, en Xavi Hernández, hi detecto també el futur irrespirable al vestidor sense ventilar i amb les dutxes vedades que pot afectar la seva salut com ha argumentat en una roda de premsa. Imagineu l’assemblea de jugadors suats al descans d’un partit rebent els retrets de l’entrenador emprenyat amb un morrió protector. Si no canvia el temps i plou, la gespa del Camp Nou les passarà molt magres, de camp verd de futbol a terròs esgarrapós on pasturar-hi cabres que, pels seus pecats -com els jugadors-, porten els genolls pelats.

Algun dia haurà de ploure, un consol que per ara no acaba d’arribar. Tampoc és que haguem desfilat prou en processó demanat a les divinitats, éssers propers al cel, que hi posin remei. Tanmateix molts temem que, quan arribin els xàfecs, descarreguin amb fúria causant estralls que haurem de lamentar. Per ara, en aquesta contumaç sequera, tan sols ens ha afectat un tsunami que ha portat més cua que aigua. Els efluvis d’alguns jutges a Varon Dandy, perfum llegendari i centenari com el conyac per a homes amb criteri legal, envaeixen alguns tribunals que romanen amb les finestres tancades massa temps. Tornen -o no han marxat mai, com el pàtxuli- els entorns amb sentor de ranci, a reclòs.

A l’aspror ambiental que es respira agreujada per la pols sahariana que també ens ataca no es fa estrany, doncs, que alguns hagin d’habitar en microclimes nord enllà protegint-se el serrell de les pedregades seques i de les amistats perilloses. Semblaria una innocentada inversemblant que els volen penjar si no fos perquè determinats jutges s’han entestat a foragitar-los de la llei d’amnistia que ha estat tombada al Congrés per una part de l’independentisme català. Un terrabastall o la tempesta perfecta per al president espanyol a qui s’ha vist amb cara de consternat, tot plegat un poema polític amb rimes matusseres que ens descol·loca.

Vull pensar i desitjo que tornarà el perfum de l’herba acabada de dallar, amorosida, neta amb l’olor d’un nadó acabat de rentar. 

El dilluns més trist de l’any.

 

Diuen que aquest dilluns, el tercer del mes de gener, és el dia més trist de l’any, la globalitat l’assenyala en anglès, blue monday, com si el nom fes la cosa. Si ens fixem en el nostre calendari coincideix amb la setmana dels barbuts, on la tristor està bescanviada per la fredor, les glaçades, nevades i maltempsades en general que tradicionalment es produïen per aquestes dates, les dels sants peluts. Això era abans que el temps es tornés boig del tot i els referents hagin perdut fiabilitat. Al món anglosaxó el blau -blue- té aquesta connotació barreja de tristor i melangia que ens descol·locava tant quan en Roberto Carlos, aquell cantant brasiler dels setanta del segle passat, anunciava que el gat està trist i blau alhora. Un problema de traducció o en realitat era cosa de les condicions meteorològiques de la temporada quan feia tant de fred que fins i tot els gats es congelaven i es tornaven de color blau tirant a morat.  

El dilluns més trist de l’any és un bon argument por posar-se a hivernar -com li hauria convingut al gat de la cançó- mentre no arriba el dimarts, l’endemà de després del dilluns més moix del calendari. Aquest accident que ens vol atuir anímicament estaria fonamentat en recents campanyes publicitàries creades per augmentar les vendes ja que el decaïment només es pot apaivagar amb més consum. No s’ha de ser un gran futuròleg per endevinar que, després de les festes, l’alegria, sobretot als establiments comercials, no passa precisament pel moment més àlgid. Fer coincidir aquesta desgràcia amb un dilluns és definitiu. Perquè el dilluns hauria de ser un dia proscrit, desterrat dels dies de la setmana si no és que s’escau en festiu. Quin dia més lleig!

Jo personalment signaria que només hi hagi un dia desolador al llarg de l’any, encara que sigui dilluns. O dos o tres a molt estirar. La realitat, però, és més dolorosa i menys harmònica. Començat el 2024, encara en rodatge però sense massa garanties, el panorama continua desafinant en molts indrets. Guerres, algunes aparentment somortes perquè han perdut protagonisme periodístic mentre les atrocitats continuen vigents al front, com a Ucraïna, que ha estat apartada dels grans titulars per l’escalada despietada d’horrors que es viuen a Gaza mentre, com una taca d’oli, el Mar Roig es comença a tenyir literalment de vermell.

Un món fràgil, per dir-ho suaument, amb els conflictes esmentats i el fantasma de Donald Trump que ressuscita ja no de les cendres sinó de les flames que mai s’han extingit en la confrontació interna que viuen els Estats Units. Just acaba de començar la cursa electoral amb un candidat acusat de complicitats en la insurrecció per l’assalt al Capitoli entre d’altres delictes. S’acaba de conèixer que amb un gran marge de diferència, més de la meitat dels vots, l'estat d'Iowa ha elegit el magnat nord-americà com el candidat preferit per representar el Partit Republicà a les eleccions d'aquest 2024. Ressonen les contundents paraules de la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, admetent sense embuts que un possible retorn de Trump a la Casa Blanca seria “clarament una amenaça”. Un factor de risc i d’especulació constant.

Mentrestant coincidint amb el dilluns més nefast de l’any a Davos (el lloc on se situa la novel·la la muntanya màgica de Thomas Mann que es va publicar ara fa just cent anys) s’hi reuneix el capitalisme globalitzat sota el lema “Reconstruir la confiança”. Més que una ironia és un sarcasme -trist i blau com el gat- on s’apleguen el poder corporatiu amb alguns presidents de governs i significats personatges en un club privat, el de Davos -que destil·la foscor i ostentació- on alguns representants de grans monopolis privats posseeixen valors superiors al PIB de totes les economies d’Àfrica i d’Amèrica Llatina plegades. ¿Quina confiança vol refer la faraònica riquesa d’aquestes multinacionals que competeixen amb el poder dels estats podent-los regular? Un espectacle per a selectes membres en un món cada vegada més desigual i amb la pobresa extrema en alça. Els cinc homes més rics del món han més que duplicat la seva fortuna durant els últims quatre anys. La bretxa entre rics i pobres no ha parat de fer-se més gran des que la pandèmia en va disparar la desigualtat. Les grans fortunes han crescut percentualment tres vegades més ràpidament que la inflació.

Sopant amb el Rei Melcior.

 

 (Dedicat a en Lluís-Melcior)

Costa de no recuperar l’encanteri i la màgia de quan érem infants contemplant la cavalcada dels Reis d’Orient desfilant pels carrers del poble. Qui no ha lliurat, encara que sigui de pensament, una carta al patge reial amb un llistat de comandes que van perdent la concreció a mesura que se’ns aprima la fe monàrquica. La posada en escena amb carrosses carregades de regals i solemnitat ens transporta a la infantesa amb la ferma convicció d’haver estat bons minyons. L’omnipresència de Ses Majestats d’Orient ha arribat a aquest indret amb una llepadeta testimonial de neu a la muntanya i amb un plugim que no resoldrà la manca greu d’aigua, una mostra de bones intensions que ha estat també testimonial i no ha entorpit en excés la desfilada reial.

De la magnificència fastuosa de les grans ciutats a l’accessibilitat dels reis de poble on un et dedica petons personalitzats, l’altre t’ofereix un grapat de caramels i el tercer s’atansa per conversar. Reis propers que coneixen el territori i la república laica de la santa innocència, allí on anomenen les criatures pel seu nom i en coneixen algunes facècies. Monarques pròxims que es poden presentar a casa per sopar. Així ha estat com en Melcior, sense corona i despullat del vestit de gala, ha trucat a la porta i s’ha incorporat a taula per refer-se de l’extrema pal·lidesa que ha traginat al llarg de la jornada. Benvingut, excel·lència!

Protagonista conscient de la màgia de la diada, cansat d’asseure la ingravidesa innocent als genolls si no fos perquè els Reis de l’Orient no s’esgoten, encara es complau, entendrit per l’experiència viscuda, d’emprendre el repte d’una nit llarga, la que pertoca de portar les joguines als infants. Però ses majestats també sopen i fan un breu respir.

Com que infants naixem i, amb els anys, criatures ens tornem, la intensa vigília de reis comença tradicionalment amb la visita al geriàtric a mig matí. Avis d’ulls esbatanats, sorpresos, agraeixen els regals mentre alguns lluiten per desembolicar un caramel tot comprovant com els reis són escrupolosament exactes en l’aritmètica del repartiment equitatiu entre els residents.

Però el plat fort, dinar al marge -els reis també dinen-, arrenca just amb la concentració de tothom qui forma part de la cavalcada per organitzar el lluïment de la desfilada nocturna. Un exercici disciplinat, de molta feina discreta i voluntària que parla de generositat. Són reis de veritat enfilats a les carrosses daurades envoltats de patges submisos. Saluden cerimoniosament, amb solemnitat, les criatures. Somriuen mentre a les voreres s’aplega una gentada amb fanalets per rebre’ls. Pares perdent la moderació amb tendres criatures a qui apedregar amb caramels. 

Un seguici que enguany, per prevenció de la pluja, no ha acabat a la plaça major, a les balconades de l’ajuntament on són rebuts per les autoritats quan l’alcalde lliura a en Melcior la clau màgica que obre totes les portes de la vila. En aquesta edició al poliesportiu s’han fet els parlaments i s’han format les corrues per atansar-se al rei predilecte. La guerra propera a Betlem, l’epicentre que irradia aquesta franquícia màgica al món, ha estat una referència i una reflexió obligada.

-Tinc terrors nocturns i em pixo al llit! -s’ha presentat així d’entrada al rei blanc un marrec de quatre o cinc anys ben conscient de la importància de l’entrevista que ha deixat fora de combat en Melcior, una noquejada amb un punt de consulta psicològica que el nen, convençut que no pot perdre el temps, l’oportunitat i la paciència del rei ha passat a enumerar apressadament els regals que vol que li portin. Això sí que és primordial, més que les inoportunes humitats nocturnes infantils a les quals el monarca pretenia treure importància i posar en context sense entrar en detalls. La criatura no està pas per recomanacions sinó per recitar i especificar què vol amb molta precisió.

Mentre sopàvem, en Melcior -que ho sap tot-, m’ha confessat que també ha intercedit, abusant dels favors reials, per tal que el fuster ens munti uns vidres que hi ha pendents en una reforma. Quin privilegi! Això serà cosa feta a no trigar. Mentre hem brindat ens hem mirat, un silenci carregat de missatges que no cal enumerar ni precisar-ne les prestacions. Jo li he demanat esperança, salut i il·lusió entre d’altres articles.

De les coses que es toquen, abusant de la gràcia reial, a mi m’ha arribat un llibre i, coincidint amb en Melcior, procedents directament dels magatzems on els patges se les tenen frenèticament per casar les cartes amb els regals, un parell de mitjons. Ens hem acomiadat amb certa complicitat humana, com si els mitjons ens fessin trepitjar la quotidianitat desproveïda de la màgia fins l’any proper.

Gràcies, Melcior! Gràcies Reis d’Orient!

 

El tió. Conte de Nadal.

 

(Basat en un cas real).

Tot va començar quan va descobrir que el tió tenia vida pròpia. M’explico, no només es cruspia les galetes, magdalenes o bocins del torró que hi arrambaven cada vespre seguint el manual d’innocència infantil, sinó que apropant-lo a l’orella se sentia una remor interior que el va posar en alerta. La primera mesura va consistir a mantenir-lo a dieta un parell dies, no fos cas que aquell ric-ric sord tingués a veure amb una mala digestió o amb un empatx de llaminadures. Per aquest motiu també el va desterrar a la galeria prevenint una plaga de tèrmits voraços que poguessin assaltar el parquet o les estructures del sofà nou ben proper on el tió tenia instal·lat el campament nadalenc. Calia observar aquell comportament estrany i prendre les mesures que pertoquessin. Així va estar.

No tenia constància d’un fet tan insòlit com el que patia el tió d’enguany. Era quelcom que el preocupava perquè a ulls de la criatura, que el considerava màgic de veres, no entenia aquell dejuni imposat pel seu pare com un càstig no merescut. Aquest va haver d’explicar-se molt amb tot de detalls que anaven més enllà de les virtuts que tradicionalment s’atribueixen al tió. Va asseure el fill al sofà, un d’aquells moments transcendentals que pertoquen com quan un gosset s’ha fet molt vell, carregat de xacres diverses, i s’ha de fer entendre a un infant de quatre anys que el quisso ha marxat al cel dels gossos eterns cantonada amb cal veterinari.

Amb les llàgrimes gronxant-se properes a esllavissar-se galta avall, el fill va adoptar un d’aquells posats que trenquen el cor als pares sensibles -Pare, que no cagarà res! -es va lamentar contrariat per les mesures adoptades. El tió romania a la balconada exterior envoltat de plantes hivernant, músties i tristoies en quarantena preventiva. Discriminat, fora de context i de la lluentor que, com és natural, ha de tenir el seu hàbitat com a protagonista de les festes d’advent.

Aquest fet insòlit que pare i fill auscultaven sovint, el bategar del tronc, els tenia ben desconcertats. Més al pare, evidentment, ja que per al nen formava part de la màgia innata amb què venen equipats els tions de fàbrica que en refermava el rebuig a tenir-lo sense recer a la intempèrie. Per això, a l’uniforme habitual, una manteta per cobrir-lo, hi sobreposava el seu abrigall, la bufanda i una gorra de llana per tal de mantenir-lo el més calent possible.

Rar ho era, podríem dir que excepcional. Un tió que havien comprat a les fires de Santa Llúcia, al pla de la catedral a la parada de sempre -de confiança- on mercadejaren el ram de vesc i aquest tió perquè calia renovar-lo, la criatura encara creia -com la tradició mana- que aquesta mena de troncs s’han de cremar una vegada han fet la seva servitud. L’ensurt, per als pares, va esdevenir a causa de les atencions del nen i per com el sostenia com si es tractés d’un telèfon mòbil amb connexió sense fils a la ingenuïtat. Un fet que els va posar en alerta fins a comprovar que el tió d’enguany era viu, respirava compassadament amb un grinyol de fusta que li sortia del cor.

Al nen ja l’havien advertit que el tió acostuma a cagar regals a la menuda, els grossos els porten els reis de l’Orient. Tenia assumit, doncs, que aquest tros de soc amb ulls, un somriure trapella i barretina només els deixaria llepolies, torrons, mandarines -una dèria del pare que el traslladava a la seva infantesa- i quelcom útil -l’altra dèria de l’àvia que no estava per massa fantasies- com uns guants o una bufanda nous.

Tot un misteri, amb els dies van descartar els corcs que roseguen la fusta perquè no hi havia serradures al plat on cada nit, malgrat la condemna a les inclemències, l’anaven atipant. Al pare, li va agafar un atac de fe a aquella andròmina -o de dubtes-, que el va portar a reconsiderar la pena a què l’havia sotmès. Va determinar fer feliç el fill i el tió, per si de cas. Va tornar el tió al lloc que li corresponia, vora del foc a terra d’haver existit en aquell pis de ciutat. Quin goig que feia, quina alegria de veure que tothom, el tió també, havia recuperat l’esperit nadalenc encara que es tracti d’una ensarronada amb bones intencions.

-Pare, pare! El nen saltironeja neguitós i encisat pel miracle. Al tió li han florit dues branquetes amb fulles petites que venen a confirmar la vitalitat refeta i màgica d’aquesta fàbrica de somnis que representa el tió. El pare se’l va apropar a l’orella, ja no alenava. Quelcom que el va tranquil·litzar si no fos pel nou temor que el va assaltar. Enguany el tió, en un acte de venjança, només li cagaria carbó.

Bon Nadal!

 

Informe PISA.

 

Hi ha dies que ens sacsegen perquè una notícia ens desconcerta i ens posa davant del mirall. La publicació dels resultats últims de les proves internacionals que pretenen analitzar els ensenyaments secundaris obligatoris d’una vuitantena de països del món ha estat un desastre. Els pitjors resultats de la història, sense matisos i amb lletres grosses de gran titular a cinc columnes. És la notícia del dia d’aquelles que creen alarma social. Proliferen els profetes de l’endemà i els que tenen la solució fàcil i immediata. La complexitat i l’impacte tenen a veure amb un material molt sensible, els alumnes. Com els motivem, com els ensenyem i els eduquem amb sentit crític per tal que puguin assolir els reptes socials i professionals a què haurien d’arribar amb prou competència i autonomia per decidir és la gran pregunta.

Que ha passat? Alguns que hem format part d’aquest gremi, el de l’ensenyament o de l’educació -com preferiu-, pensem que després de tants anys capficats en com millorar la formació dels alumnes tot aconseguint aquells objectius que es pretenen, si haguéssim trobat la resposta, ens hi hauríem aferrat per tenir la certesa que transitàvem pel carril correcte. La volatilitat de les lleis que regulen l’ensenyament i els cops de volant sobtats són una prova que no hem tingut ni tenim la solució o que d’altres efectes col·laterals hi interfereixen. Des de 1980 hi ha hagut vuit lleis d’educació. Des de la Llei Moyano de 1857 fins a la guerra civil la regulació de la instrucció pública tenia la consistència d’una bombolla de sabó. Algunes eren un bluf legal de vigència brevíssima depenent del color del govern de torn.

Ja que parlem de l’arrel, les lleis, res de nou, doncs, en el panorama polític més recent. Sentir l’oposició de torn anunciar immediatament a l’aprovació d’una nova -una més- llei d’educació que la derogarà així que torni a tenir la paella pel mànec és quelcom predictible. Ho diuen enfurismats sense rubor convençuts de la veritat absoluta. ¿És possible que la majoria de partits polítics arribin a acordar una llei marc prou flexible i duradora que permeti sentir-s’hi còmodes mani qui mani? Constato un altre fet relacionat amb l’anterior, malgrat que el govern sigui del mateix color, la temptació recurrent d’alguns ministres i consellers de torn a introduir-hi novetats o revolucions pedagògiques per deixar-hi l’empremta personal. Aquesta vaporositat legal esdevindria una anècdota si no incidís en la desconcertant feina a què s’han de sotmetre els professors a l’aula. De retruc -insisteixo- el material sensible, els alumnes en són l’objecte.

Respecte del cas que ens ocupa, les proves PISA en el safari d’aquests dies cercant els culpables, no han estat qüestionades perquè, amb tots els defectes que s’hi puguin detectar, fan les mateixes preguntes als alumnes de la mateixa edat i són externes. Això vol dir que els professors presents en el moment de la prova i que les corregeixen són aliens, no tenen res a veure amb l’escola on es realitza cada examen. Són el mateix instrument per a tothom, mesuren i homologuen els resultats puntuals que se n’obtenen i permeten obtenir un històric per fer comparatives des que es van establir als països que s’hi han acollit. No es fan públics els rànquings, tampoc els resultats obtinguts per l’alumne incideixen en la nota personal. Des del vessant pedagògic representen un cop de puny a l’avaluació contínua, de fet no serveixen per al seguiment permanent dels alumnes individualment. Permeten avaluar el grup i cada centre. Els resultats en la seva globalitat esdevenen una fotografia del país i en aquest cas de Catalunya.

En la cacera dels possibles motius -com si poguéssim desconstruir la foto final- s’han apuntat factors diversos que hi incideixen. La pandèmia, que també ha estat patida arreu i s’ha gestionat sovint amb més voluntat que no pas eficiència. El desconcert, la incertesa, la novetat d’administrar amb urgència la no presencialitat van comportar esforços titànics de tots els implicats que no sempre van arribar a una part de l’alumnat, majoritàriament els pobres. Segons les enquestes de condicions de vida del 2022, el 27,5% dels infants i adolescents a Catalunya estan en risc de pobresa -o hi viuen-. La pobresa i la pandèmia aliant-se contra uns 378.000 nens i nenes segons l’enquesta esmentada. Una altre fotograma que se suma al panorama és el percentatge d'alumnes d'origen migrant que s'ha gairebé doblat en una dècada, cosa que fa que Catalunya sigui la comunitat amb més alumnes d'origen estranger si exceptuem Melilla. La gestió d’aquests col·lectius és extremadament delicada, considero que, resultats acadèmics a banda, l’acollida ha estat exquisida.

Hi ha centres, els que gestionen les complexitats desorbitades, que han d’exercir l’assistència social i l’acompanyament a les famílies conscients d’unes prioritats les quals sovint ultrapassen els resultats a matemàtiques. I n’han de treballar un percentatge molt elevat de casos i problemes diferents que participen del concepte que fa mal d’orelles i de sentir, la guetització de determinats centres. Només enderrocant alguns centres de determinats barris per bastir-ne de nous a les zones privilegiades barrejant alumnes -un supòsit inviable- es podria solucionar.

Catalunya disposa d’una xarxa potent d’ensenyament concertat i privat que va solucionar la papereta a la manca de vacants durant les onades migratòries internes de mitjans del segle passat. Tornant-nos a centrar en el que ens ocupa ens podríem preguntar per què la concertada obté millors resultats? Quants alumnes -vulnerables en diuen ara- s’hi matriculen malgrat que l’ensenyament és gratuït per llei, no així els serveis i els extraescolars que ofereixin. Quan per necessitats d’escolarització algun d’aquests alumnes és assignat a determinats centres concertats, sovint tant l’alumne com la família se sent fora del context social. L’uniforme escolar, unes vambes de marca o la impossibilitat de poder assistir a la setmana blanca són una factura que no poden assumir com les quotes “voluntàries” que algunes institucions concertades els exigeixen obstinadament. Per això el gueto pot representar una mena de zona de confort que els estalvia pressió, por o ansietat. Girant l’argument podríem dir que alguns centres també són guetos de la comunitat benestant. Que consti que existeixen algunes concertades que els acullen i els acompanyen, a ells i a les famílies, formidablement amb molta cura.

Els centres saben, tenen ben apamat, el percentatge que representa a les proves un sol alumne significat o bé per l’excel·lència o bé per les mancances que tenen ben detectades. L’ensenyament obligatori és això, totes les persones -totes- estan obligades dels sis als setze anys a estar escolaritzades. No s’hi val allò que un nen n’era indultat perquè no tenia cap per estudiar. Les últimes edicions de les proves PISA especifiquen el percentatge d’alumnes matriculats en un curs que l’han realitzada. No es poden justificar les absències sospitoses dels alumnes que -bé ho saben els centres- rebaixaran significativament el percentatge. Tanmateix el centres poden analitzar els resultats amb independència dels casos més flagrants.

Com que les proves posen a la diana informativa, si més no uns dies o una estona al telenotícies, els centres d’ensenyament també ens haurem de fixar en els tres sectors que estan representats als Consells Escolars, pares, professors i alumnes. El misteri de la santíssima trinitat pedagògica a qui aquest dies l’aspersor de l’actualitat ha amarat a bastament amb solucions, parers i desqualificacions que volaven baix com ocells malastrucs.

Cada casa és un món quan no n’hi ha dos o tres -o mig en el cas de la família monoparental-. Pares i mares! Tiets i àvies! Hi ha casos en els quals trobar algú que respongui una trucada és tot un procés pacient i feixuc. Tant com atendre aquells que insistentment reclamen l’atenció de la tutora o de la direcció, els omnipresents a les sortides de classe amb el dit aixecat i un entrepà oblidat. El paper idíl·lic de les famílies fent costat els professionals, essent corresponsables positius i objectius, en l’educació -i si fos possible- en l’ensenyament dels fills. En Gregorio Luri, atribuint-ho al paper dels pares insistia en calent, només sortir la notícia, que “la sobreprotecció és un pecat general”. Que els nens d’avui no van enlloc sense l’estricta supervisió d’un adult, quelcom que impedeix que els infants s’enfrontin a la realitat. Jo trencaria una llança contra de l’intrusisme pedagògic d’alguns pares i a favor del professorat. Deixeu fer a qui hi entén, respectem-los tot valorant-los.

Mai en públic he emprat la paraula vocació. És d’aquells mots o conceptes descatalogats -vintage-. Sí que en moltes ocasions he demanat a algú novell, acabat d’incorporar al sistema, si li agrada la professió. Ningú no m’ha confessat el contrari encara que la seva preferència inconfessable fos la de ser astronauta. Quina condemna més terrible exercir una professió que no t’agradi. I t’ha d’agradar molt per ser capaç de suportar una hora sense poder sortir de l’aula sota cap concepte encara que baixin destrals de punta o aterrin aeronaus de paper. De la meva experiència personal puc afirmar que els alumnes també són personetes i acostumen, en general, a tractar-te com tu ho fas. En una tropa grosso modo de cent mil unitats, el contingent també és divers. Hi ha de tot com a la vinya del Senyor, desafortunadament els que grinyolen són pocs i comptats, però molt significats. Curiosament és un exercit que se sol reclutar sense veure’n la cara i que a excepció dels inicis, exercint ja com a professionals, no s’avalua ni se’n fa un seguiment periòdic que comporti una formació pertinent i sostinguda. 

A la pública en la figura d’un professional conflueixen tres vessants, la de treballador susceptible d’estar afiliat a un sindicat, la de funcionari i la de pedagog. Caldrà saber quina pota pesa més. Òbviament semblaria que s’hauria d’imposar la del pedagog amb vocació, però pot passar que aquesta condició acabi fent cantonades per les dinàmiques perverses dels horaris, per exemple. Aquests dies a les xarxes no han faltat aquells que els acusen de poc treballadors, d’absentistes, de culpables, en definitiva del fracàs i del poc nivell assolit. Quelcom que contrasta amb la dedicació, el prestigi i l’afecte que molts -moltíssims- hi esmercen i molts alumnes reconeixen. Aquesta professió, com d’altres, no té un manual que ens permeti subsistir amb èxit i per a l’èxit escolar, depèn d’aquella màxima que cada mestre té el seu llibret. Els recursos propis, l’empatia, la capacitat per engrescar un auditori dispers depenen de components personals que per compartir-los cal un treball en equip ferm que no sempre es practica. Trencar amb el compartiment curricular unipersonal pot ser important. Treballar veritablement en equip i estendre les bones pràctiques per anar tots plegats rere d’uns objectius concrets i assumits per tota la comunitat educativa. No ens podem oblidar del reclutament, de la formació prèvia i de l’estabilitat de la plantilla. O de la gestió amb autonomia dels centres. Ai, les direccions, quina feinada no només omplint aplicacions i requeriments diversos.

I els alumnes? Sobrepassats i aclaparats per la informació, conscients o no que l’ascensor social que representa la seva formació sembla encallat a l’entresol, com els podem seduir i fer-los conscients d’aquesta època fonamental de la seva vida. Pantalles sí, pantalles no? La idolatria del sistema per com més tecnologia millor pot haver relegat i deixat en segon pla metodologies i enfocaments que s’han bandejat. La sobredosi d’emoticones deu tenir quelcom a veure en la comprensió lectora. Recordo com des del Departament s’empraven aplicacions on aquest recurs gràfic també era present.

Un debat per resoldre, com millorar quan el repte ja no consisteix a mantenir l’excel·lència. Jo tampoc ho sé. L’educació es debat entre l’essència, una mena de metàfora pedagògica que sobre el paper ho suporta tot, també les innovacions més agosarades que no sempre menen a l’èxit. I per altra banda els recursos, el totxo, allò material que es veu i és corpori. Les plantilles, els recursos humans, són totxo -disculpeu el to prosaic-. Però el totxo es pot esquerdar quan els contraforts són febles o inexistents. Cal planificar o tenir un plànol d’on s’han de posar. Cerquem aquell punt dolç on els que manen ho fan bé i els que omplen pissarres se sentin valorats, respectats i tinguts en compte. Prestigiem els mestres en general millorant les condicions perquè sigui una dedicació on els millors hi vulguin treballar. Segur que els alumnes ho percebran.

 

 

Plats amb estrella.

 

La lliga dels fogons, patrocinada per Michelin, ha celebrat a Barcelona, consagrada com a epicentre culinari, la final on s’han lliurat els guardons amb què es reconeixen els millors restaurants. Als temples sagrats d’aquesta cuina estelada hi confluirien, segons el manual de la competició, la qualitat dels ingredients, l’harmonia del sabor, el domini de la tècnica, la personalitat del xef que irradia als fogons, la regularitat en el temps i la proposta resultant en el seu conjunt.

L’ascens al cel esquitxat d’estels és un enigma que ens arriba ja resolt. Els de la Michelin t’acompanyen pels indrets, marquen les fites i retolen les portes. L’itinerari no té pèrdua, menys en l’era del GPS. El misteri per als inexperts és com s’ho ha d’empescar pel tal que un senyor, un bon dia, faci una reserva a l’establiment que vol figurar a la Via Làctia dels selectes reconeguts. Sospito que a totes les recepcions dels restaurants amb ínfules, rere la porta dels guarda-robes, hi ha penjades les fotografies dels presumptes inspectors que validaran la visita o la condemnaran a la postergació. Personatges foscos com els caça recompenses anònims de les pel·lícules de vaquers amb la forquilla i els sentits ben esmolats cercant la discreció. Els delata, però, la solitud i la manca d’entusiasme que traspua del punt de funcionaris grisos que deuen traginar. Un actitud que els marca -i els assenyala- perquè tampoc no acostumen a deixar propina.

El relleu al ferm prestigi francès, parisenc, l’inicià el nou pontífex Ferran Adrià i els seus acòlits. La seu dels germans Roca s’ha consolidat com el cardenalat de la cuina gironina. Estrelles, ambdues, que brillen més que el sol al santoral dels fogons. Aquest nou culte té un regiment de fidels que s’inicien en el ritual amb la reserva. Un procés complex per ser-hi admès en un calendari atapeït de celebracions que per imponderables del servei pot variar a conveniència de l’establiment. Una reserva que, una vegada assolida, comporta l’avançament a compte que cobreix la despesa en matèria primera en el cas d’anul·lació. Hi ha reserves que ultrapassen l’any o més d’espera.

El romiatge a aquests esclats sensuals es fonamenta en una devoció única que l’emparentaria amb els col·leccionistes de cromos singulars. Una mena d’exclusiva numismàtica comestible que bandeja per raons òbvies els clients habituals. Em pregunto si alguns dels comensals són de menú diari i seuen a la taula que ja tenen reservada a perpetuïtat. Em temo que no hi figurem o, d’existir, subsisteixen en un món molt excepcional, ja que es deuen poder comptar amb els dits d’una mà.

Els temples -les catedrals- d’aquesta alta gastronomia per exigències del ritual tenen trets en comú. Han de tenir espais acomodaticis i folgats entre taula i taula que afavoreixin la discreció i la maniobra estratègica entre els professionals de sala, personatges indispensables i ben ensinistrats a servir les posades. Una menció especial es mereix al gremi dels terrissaires que abasteixen de plats i atuells del més creatiu i sorprenent on depositar la varietat aclaparadora de menges que surten de la cuina. Un autèntic reguitzell de tastets minimalistes que poden arribar a no concretar-se en el paladar, hi ha aromes per aspirar en la deliqüescència poc contundent del plat, com per sucar pa amb l’olor.

Un festí de barreges que comprometen tots els sentits que requereix d’un manual d’ús, una mena de repertori de conceptes que el personal recita fervorosament a cada posada. Com unes vides de sants amanides amb els diversos miracles atribuïts que es guisen a l’altar amb fogons on els ingredients es transformen en el cos místic d’una oliva esferificada. Coses de la fe resseguint itineraris sensitius de mar, muntanya o d’altres escenaris sorprenents associats a un sabor, a una aroma o a un color.

En la xarxa de llocs, com un camí de Sant Jaume de l’escudella postmoderna, les rutes possibles totes conflueixen i s’han de concretar en un moment imprescindible, l’aparició de l’artífex, del xef en persona, que oficia a l’hora de l’acomiadament un ritual d’apropament tot gaudint del reconeixement i on es deixa retratar amb un magnífic somriure beatífic de gratitud envoltat per un exèrcit de professionals i de becaris fent mèrits per al currículum. Són els protagonistes, els escollits que treballen a la corda fluixa d’una cuina a la vista, tan transparent que sembla que no amaguin cap dels secrets de l’èxit.

Com tota activitat, com tot espectacle -que ho és- els plats amb estrella tenen els seus detractors, els partidaris dels ous estrellats o del plat fondo. També els que creuen que en aquesta societat del benestar prospera allò sense utilitat perquè alguns en surten amb gana. Pura ostentació per a eixelebrats gastronòmics que gaudeixen en plats del diàmetre d’una roda de bicicleta amb una reducció on el canard ha aixecat el vol i només ha deixat un petit cercle sospitós com un niu minúscul ple de plomes.

Una experiència, diuen, que conclou en el moment de pagar el compte que arriba dins d’una caixeta, com els baguls en miniatura on els pirates guardaven els tresors. La vivència surt cara, molt cara. Més encara si heu comès la temeritat d’acompanyar la dotzena de platets amb el vi que s’hi escau. Allò que anomenen el maridatge respecte del qual el sommelier us assessorarà. El moment més delicat no és el de la tria dels vins sinó la descoberta que el maridatge més remot i difícil de conciliar és el que afecta a la tarja de crèdit.

Bon profit!

Tendències capil·lars.

 

Dia carregat de notícies rellevants. Diuen que en Franco va morir avui fa 48 anys. Com passa el temps! O no, perquè la seva herència continua vigent i amb un predicament reviscolat com una rosa a les manifestacions d’aquests dies a Madrid. Vaig viure la mitja veritat -pel que es respira- en una Toledo imperial i compungida, quan l’Arias Navarro va anunciar la mort per erosió física del dictador. Profètic el veredicte de deixar-ho tot lligat i ben lligat -espero que no al sac-.

El franquisme, orfe del seu cabdill, encara ara està de dol, pretén una exhumació barroera d’aquells mètodes sense filigranes ni eufemismes, sense amagar cap as a la màniga. Caldria un altre cop de puny ferm i sense escrúpols per posar les coses a to als que, segons els feixistes nostàlgics, pretenen instaurar una dictadura. L’Espanya del carrer Ferraz continua protestant contra l’autòcrata que ha venut la nació als separatistes, que ha arrabassat el govern, ha trencat la separació de poders i la igualtat entre regions i espanyols. Qui pot contradir aquestes acusacions que nit rere nit, com un cor de tragèdia clàssica, declamen esgargamellant-se un grup reduït de manifestants que qüestionen els policies que els tractarien amb certa exquisidesa si comparem l’actuació de les forces de l’ordre públic amb el desplegament i la contundència amb què van actuar a Catalunya l’1-O del 2017. No els desitjo pas que a les consignes copiades, moltes d’idèntiques, de les que es proferien als carrers durant el procés, la policia hi esmerci enèrgicament la mateixa eficàcia que va desplegar a la perifèria del centralisme.

L’autòcrata avui ha anunciat el govern que l’ha de recolzar en aquesta legislatura que es preveu convulsa. Segons la legítima oposició de ple dret, el president s’hauria oblidat ja no de designar sinó d’esmentar l’altre president pròfug a l’exili, el que mana -segons denuncien- de veritat.

 Veurem quan triguen els nois de Ferraz a incorporar amb més volum la banda sonora del recent vencedor de les eleccions a l’Argentina. Un Freddy Krueger de la política que cavalca desbocat per la pampa com un gautxo amb motoserra cridant -Visca Argentina, carall! Com s’ha de viure la situació de crisi econòmica i social perquè guanyi un personatge com aquest? Autoritari, que no creu en l’estat. Homòfob i masclista. Que cal privatitzar-ho tot, la sanitat o l’educció, per exemple. Que s'ha d'eliminar el banc central. Que blanqueja la dictadura amb milers de persones desaparegudes. El desastre econòmic permanent en què s’ha transformat un país amb molts recursos i una inflació galopant com el cavall de l’escabellat nou president ho han propiciat. Seguir l’evolució de les receptes anunciades durant la campanya electoral serà un exercici, per als que els toqui patir-ho, d’alt risc sense xarxa. S’haurà de veure quina resistència oferiran l’oposició, els sindicats i la mateixa població a mesura que s’apliquin les iniciatives. De fet, l’altre candidat, que exercia de ministre d’economia amb una inflació anual del 140%, no semblaria el polític més adient i amb més ganxo per remeiar el desastre.

Una nit més escalfant l’asfalt de Ferraz on s’han pogut veure cartells i proclames a favor de l’argentí despentinat -com l’anomenava una àvia a la fruiteria aquest matí-. A les xarxes, ocurrents i ràpides a fer-hi acudits, ja associaven aquest estarrufat amb qui va estar president al país veí, el de la crinera carabassada que va propiciar l’assalt al Capitoli. Tanmateix l’agermanen amb qui va estar alcalde de Londres i primer ministre del Regne Unit, l’esforçat promotor i artífex del Brexit que ha eriçat -o ha pres- el pèl a molts britànics. Estarem amatents a les tendències capil·lars que s’imposin a les concentracions contra la seu socialista madrilenya on, com qui treu el quisso a passejar o a cagar a la vorera, una nit de protestes s'ha detectat un oficial militar portant una pistola que la policia ha requisat.

M’arriscaré respecte de l’escabellament que s’imposa. Per afinitats ja veig els dirigents espanyols que romanen a l’oposició conjuntament amb els que els fan costat tan vehementment lluint una cua discreta al clatell o amb trenetes a la viril barba que els guarneix. 

No em féssiu massa cas, ja que podria tractar-se de les disquisicions agosarades d’un calb.

 

La pilota és meva.

 

El partit del segle -aquesta vegada sí perquè és històric- ha estat envoltat de tota mena d’especulacions, com els agrada dir als comentaristes esportius. Ningú no donava un duro ni apostaria pel resultat perquè primer s’hauria de veure si se celebrava. Les circumstàncies apuntaven a una negativa dels dos equips a veure’s les cares, a entendre’s. Uns no estaven per tenir-se-les amb un contrincant il·legítim per jugar en aquesta categoria. Els competidors, un batibull gairebé impossible d’aplegar, de jugadors ben diferents avesats cadascun a concórrer a les lligues territorials amb una aroma termenal i accents diferents que impregnen els vestidors.

La cosa tenia la raó de ser en el sentiment patrimonial que uns i altres s’atribuïen respecte del camp de joc on, si s’esqueia, s’havia de jugar el llarg partit que comprometia la control de la lliga durant unes temporades en afers tan delicats com el reglament i d’altres normatives no menys importants per a l’esport. S’hi jugaven ser o no ser i tenir la raó que confereix el privilegi de dictar les normes i determinar qui en fa el manteniment, en compra l’equipament esportiu o negocia amb les pilotes; encara més, tenir el dret d’admissió i decidir qui té seient de preferència a la llotja o ha d’assistir des de l’última fila a l’ombra del galliner on la gespa adquireix la perspectiva difusa dels afectats de cataractes. Un tràngol que no es pot ni es vol assumir, el de romandre a la banqueta massa temporades.

L’estadi, pels temptejos fiables que es propagaven, semblava que ja tenia un adjudicatari ferm. Es tracta d’una mena de franquícia molt llaminera que periòdicament s’ha d’adjudicar comportant molt de rebombori perquè té moltes xicotes i més pretendents encara. La tria és incerta i depèn dels capricis personals que aplegats i recomptats decidiran a qui s’adjudica la gestió. Alguns tenen coll avall que dels fonaments de l’estadi a la visera dels aplegapilotes són seus en propietat, només ells, doncs, tenen el dret de fer i desfer perquè així ha estat des de sempre i estan abonats fermament a manar i a decidir. Hi tenen experiència i el cul pelat en aquest negoci. Excepcionalment permeten que l’equip contrari hi entreni i hi assagi algunes jugades. Res de definitiu, però. Exercicis temporals de lluïment curt amb àrbitres casolans.

Aquesta temporada les coses s’han torçat. Les expectatives no s’han concretat pels pèls i això ho ha enverinat tot. Uns no venien a participar ni es conformen amb el subcampionat. Han fitxat les estrelles més fulgurants del firmament per vèncer, només per guanyar, la resta són discursos per a infants o preadolescents sense sentit de la realitat a qui la vida ja els obrirà els ulls i els posarà a lloc. Qui ho havia de dir. La cara que se’ls ha posat és més que el mirall de l’ànima empenyorada en la derrota que no poden acceptar.

No ho han paït pas. Emparats pel dret en usdefruit convoquen les grades perquè envaeixin el camp contrari de joc i en pasturin la gespa fins a convertir-lo en un desert sense aigua. Els profetes han sortit a les cantonades per predicar que el món s’acaba. Volen endur-se’n la pilota perquè és seva si no els deixen jugar com volen. Ressusciten polèmiques i estan absolutament en contra dels jugadors extracomunitaris -en diuen tafurs- que han hagut de fugir tot cercant aires nous esquivant les disciplines amb què els volien fulminar. S’ha posat de manifest que tampoc estan massa per l’esport femení, pràctiques de nenes bledes amb gespa artificial que pretenen aixecar el dit i aixafar-los la guitarra.

L’aldarull, arribats a aquest punt, és eixordador amplificat pels altaveus contraris a pacificar i a admetre les regles de joc. Dissonàncies i esgarips mentre els àrbitres es decanten poc subtilment i d’altres pretenen que mostrin targes roges com salconduits només per a les persones cabals amb sentinelles als accessos del calibre armari de paret per netejar de díscols i diversos el camp de batalla en què s’ha convertit la pugna. Gesticulació rabiosa, himnes senils, banderes tacades d’odi, discursos altisonants esquitxats d’insults primitius directes a la mandíbula. Ja hi ha esportistes que prefereixen suportar la contusió a les fregues remeieres d’alguna preparadora física que traspua -mentre somriu esforçadament- tant de verí que una urpada, encara que amorosa, pot resultar letal.  

Estratègies d’abast més enllà de les fronteres assajades amb patrons calcats. Qüestionar els resultats o convertir en il·legítims els guanyadors amb arguments obstinats que s’escampen eficientment contaminant les lògiques elementals i les regles amb mentides barroeres contràries a les intencions.

Me l’emporto, perquè la pilota és meva!

Els serrells d'en Puigdemont.

 

Vivim dies d’intensitat política i institucional centrats en la monarquia i en la investidura d’en Pedro Sánchez. La informació al respecte és tractada de manera diferent. Una ve coronada pel consens majoritari i presentada com un pastís d’aniversari carregat de sucre i glamur sense veus crítiques ni accions contràries que hagin pogut malmetre les seccions gràfiques a la premsa rosa. Quina princesa més fotogènica per a un conte de fades. L’altra, entronitzar en Pedro Sánchez com a president, té més entrebancs i una cort hostil que no li ho posarà fàcil.

Anem a pams. La cosa monàrquica viu hores baixes. Subsisteix en dinàmiques de rellevància intranscendents -d’aparador-  i comença a tenir detractors impensables des de no fa massa anys. Defensar l’emèrit és un exercici de fe a ulls clucs en la bondat de la monarquia. El pròfug ha fet molt de mal a la corona. Per això és tractat per la casa reial com un empestat per resguardar-ne els successors. El llistat de trapelleries poc exemplars de qui ha estat cap de l’estat no són només relliscades puntuals o afers de faldilles encoberts sinó que la corrupció internacional l’ha aureolat amb una corona d’espines que ha liquidat la reputació d’en Joan Carles. De retruc, ha malmès els fonaments de la monarquia que des de la transició comença a ser discutida més enllà del republicanisme tradicional. 

L’estratègia ha estat aïllar-ne els successors i fer veure que, quan l’emèrit torna per endrapar marisc gallec i prendre la fresca en una regata d’amics incondicionals, no passa res, coses d’avi. A Catalunya, el discurs d’en Felip VI el 3-O del 2017 no va estar afortunat i va comprometre la neutralitat deguda de la institució quan ningú havia segrestat el Congrés a trets. Si la valoració de la monarquia en general no era per tirar coets, les paraules d’en Felip el van desacreditar encara més. El rebuig monàrquic tenia un altre argument que se sumava a l’historial destapat del pare. Com que la condició dinàstica va lligada íntimament al passat i a l’herència, no es poden esborrar els episodis que no ens agraden per maldestres o son, directament, motiu d’un presumpte judici si la justícia ordinària els pogués encausar. No es poden revestir els moments i els protagonistes deslligats els uns del altres. Són els Borbons en paquet amb molt de passat i un demà incert. A la princesa, però, l’han presentada com una pàgina immaculada vestida de blanc envoltada de corifeus que en canten les excel·lències. 

Sense tants corifeus, en Pedro Sánchez ho té més pelut. Aquest gat polític de set vides semblaria que sempre cau dempeus. Veurem si és així assolint els acords per tal de ser investit president amb el suport del que la dreta considera la morralla independentista. Quin final de conte -sense príncep blau, però amb un ben plantat Sánchez- per a en Puigdemont que té la clau i el duro que haurà d’arribar -prometen que aquesta vegada sí- en el cas que res no es trenqui. Els implicats en la negociació hauran de desencallar l’amnistia, els deutes pendents, el finançament i el traspàs de Rodalies.

Respecte dels trens que viuen i rodolen a Catalunya jo hi afegiria dos greuges pendents i paradigmàtics de la inversió ferroviària de l’Estat a Catalunya. No hi voldria afegir pressió ni entorpir les negociacions, encara que acabar l’estació de la Sagrera i enllestir el corredor mediterrani serien dues grans mostres de bona voluntat des que l’alta velocitat va començar a escalfar catenàries per la Península. Passeu comptes des del 1992. O ens menystenen o estan convençuts que invertir a favor de les ínfules independentistes és un mal negoci, llençar els calers, vaja. Tot pot ser, o les dues coses alhora.

El que més polseguera aixeca i exalta els ànims a les tertúlies és l’amnistia. Un sant grial per alguns que viola la constitucionalitat i aixafa l’essència de la democràcia. Els discursos ben travats contra els que vam perpetrar un cop d’estat i la sedició no es poden perdonar -Puigdemont a presó! Aquestes últimes hores, vocals conservadors del Consell General del Poder Judicial s’han posicionat contra l’amnistia, una jugada de gran significat polític que tirarà endavant sense efectes pràctics. La dreta judicial fa política sense vergonya -una vegada més- i es belluga per posar-hi pals a les rodes.

No ho té i no ho tindrà fàcil en Pedro Sánchez si se’n surt. En plena negociació per a la investidura s’han desencadenat un allau de declaracions contra l’executiu i s’han anunciat accions concretes d’algunes grans empreses. Allò que coneixem com la llotja del Bernabéu, el club social i informal de l’Íbex, ha esclatat. Segons alguns mitjans un alt percentatge dels molt alts directius tenen un component ideològic contrari a en Sánchez que, entre còctel i còctel a la llotja d’en Florentino, s’exciten i es contagien de l’efecte tavernari que és el menys reflexiu de tots. Qui la farà o la dirà més grossa?

Tancat l’acord entre ERC i el PSOE, el PP ha engegat una maniobra al Senat -on té majoria absoluta- per reformar-ne el reglament que pot allargar a dos mesos la tramitació d’una norma, l’amnistia per exemple, que ha rebut prèviament el vistiplau del Congrés.

Amb tants amics insignes en Pedro Sánchez només haurà d’estar atent a una última variable en el cas d’assolir quests reptes i d’esquivar els múltiples paranys. Un savi filòsof alemany de principis del segle passat sostenia que “quant tot rutlla bé, se’n pot anar el llum”. Pel bé de tot i de tots plegats jo he encès una espelma.