Bunga-bunga

La dècada dels noranta venia prima de roba entre les olimpíades i les Mama Chicho me toca, me toca, me toca... Defiéndeme tú! Encara ens fan pampallugues els ulls perduts en la simetria epidèrmica d'aquelles ballarines. L'esclat voluptuós d'una primitiva televisió privada que anunciaven com Teta-cinco –amb un lasciu cavaliere rere de la càmera- preludiava el fosc hit parade estival dels Bunga-bunga actuals.

Enmig d'ambdós èxits ballables, Barcelona s'omplí d'italians autoexiliats d'un país berlusconià que se'ls feia insofrible. En Bambi Zapatero, els de les celles acitroënades, llavors era el president de les Espanyes que la classe ben pensant i com pertoca –encara que ens contempléssim d'amagatotis, anys abans, les Mama Chicho - l'havia elegit com a un emperador mundial de la llibertat i del progrés. Quins anys!

L'estrident bunga-bunga, la peça frenètica i tribal de la meridional península italiana, ha causat força mal d'orelles a la justícia que finalment l'ha pogut portar davant d'un tribunal. Bona notícia que hagi estat condemnada a set anys per perversa i cridanera. Per fomentar la prostitució de menors -judiquen-, que no d'altres afers més líquids i menys lúbrics. Em temo molt, però, que no l'escoltarem animant revetlles de convictes uniformats pidolant mantes, entrepans, piles per a l'MP3 i un paquet de ros de contraban.

Es tracta d'un ritme sincopat i selecte per a cavalieri que viuen per sobre del bé i del mal. Pertanyen a la casta dels poderosos. Membres destacats de la confraria de qui té diners, poder, contactes, fama –que no prestigi-, i discurs. Acostumen a ser genis del gest, de la comunicació i uns mestres de l'eufemisme. Messies vertiginosos d'èxits qüestionables.

El Bunga-bunga podria haver iniciat l'ascensió a les llistes dels quaranta principals infiltrat en la banda sonora d'una promoció porta a porta d'aparells aspiradors. Sense aturador hauria grimpat entre les preferències dels cantants melòdics -enmig de les tarantel·les- fent seu Il mondo. Arribant a convertir-se en un himne sicilià interpretat per un Jimmy Fontana ensucrat i disfressat de Berlusconi.

A l'altra riba d'aquest mar nostre les melodies del festival estiuenc arriben harmonitzades per l'arpa amb reixes que custodia el senyor Bárcenas a la garjola. Restem pendents de com evolucionarà la intervenció del comptable. Al Partit Popular temen que aquest tenor desafini o es decanti per solfes minimalistes de cops contundents amb la tapa del piano –que tot i ser experimentals, han de causar un dolor intens-. Mentre, també vivim intrigats per com es resoldran les operístiques intermitències escèniques en matèria de presó que afecten el senyor Blesa.

Costa d'entendre una justícia impotent davant de determinats personatges emparats en la seva condició intocable. Ja era hora, que la llei pugui actuar. Ni que sigui amb una bena a l'estil pirata. La impunitat s'ha de dissimular, fa mal d'ulls i no s'entén, ni quan les urnes són els paraigües legítims per als aforats. A tenir la raó hi ha associat que la justícia te la concedeixi. Per això, el més frustrant i el que més mal fa és quan no tenint-la –ni la raó ni l'honorabilitat- ningú no te les retiri.

Aigua pels descosits

A la Vall d'Aran, el dia després de les rierades, comença la lluita per refer allò que l'aigua ha malmès. Fang i estralls. Carrers desdibuixats, carreteres esborrades, cases queixalades per la força de la natura. La ràbia dels elements ha estat protagonista en una nova edició. Han viscut, els aranesos, emmirallant-se al cel mentre el riu brama i juga a bales amb les pedres que gemeguen temeràries. Crits d'aigua ofegant remors fosques, de tambor en la batalla. Per fortuna –o previsió- no cal lamentar desgràcies personals que no vagin més enllà dels bens materials.

El foc, el vent, l'aigua i la terra. Els elements clàssics associats a la por d'allò incontrolable. Qui els conté. Capriciosos com una fera ferotge arrabassen el que és seu. Són els senyors de la matèria i uns déus exigents a qui oferim sacrificis inútils. Potser amb respecte n'hi hauria prou, perquè fa molts i molts anys que hi convivim i ens espaordeixen. No volen ser provocats.

Així l'aigua reclama els seus dominis i ens recorda que les lleres ens les cedeix temporalment durant dècades, anys o, només, estacionalment. Quan ho oblidem, cal pagar peatges per la gosadia. D'una rabejada fenomenal escombra allò que hem construït sense el seu consentiment. Els rius no s'estan de cotilles, tampoc els agraden els jardins fluvials ni els gronxadors de disseny. Capriciosos, recargolats i volubles baixen mandrosos com les nostres vides que van a desguassar a la mar. Ben poètic. Idíl·lics aquells paratges amb ovelles i pastores renaixentistes fins el dia que es desperten sense motius racionals ni mesura. Què en podem dir de la neu pura i cristallina que encimbellava les arestes diamantines de la carena ara rodolant fatxenda i forçuda.

El vent, la tramuntana, enfolleix els esperits no avesats als udols nocturns escabellant la calma i el seny d'aquells que en som espectadors atemorits. Ni una pinta per als vents, que algun geni ja s'hi ha entestat, els pot ensinistrar. Llops invisibles i fantasmes sense còrpora arrosseguen cadenes eixordadores tot emmenant-se les teulades convertides en estels enjogassats.

El foc és la visió més pintoresca per explicar apocalípticament –i ben pedagògica- en què consisteix l'infern. Un món de brases roents i cremada punyent a foc lent en olla grossa. La visió dantesca d'un bosc socarrimat amb les restes escampades d'una caragolada sense vinagreta o les ossades dels animalons patxocs a l'ast, corfereix. Al cementiri d'esquelets vegetals pintats amb cendra l'escalfor grimpa cames amunt mentre llisquen galtes avall les llàgrimes negres que no podem reprimir.

I la terra tremolant, esquerdant-se en disbauxa quan tot trontolla. No serveix ni ens guareix tocar-hi de peus. La implacable llei de la gravetat és qüestionada. El granit s'esberla i les muntanyes es mouen sense fe. El vertigen produït per les malmeses cervicals teutòniques ens desgavella tots els paràmetres a què estem avesats. Com si la rotació del globus terraqui pintat de coloraines representant les nacions hagués enxampat un esvoranc a la carretera.

Per tots els misteris, per esbargir la inquietud, per conjurar-ne els mals averanys i, en definitiva, per voler-los ferrar, els humans vam convertir-los en forces divines. Déus i deesses de la natura amb el sol i la lluna a la sala de comandament. El dia i la nit, el bé i el mal. La disbauxa i la penitència. La fam i la collita. Dualitats que calia equilibrar en previsió per apaivagar-ne el cantó més fosc.

 No ho dessacralitzem massa. Administrem-los amb generositat –si hi som a temps- perquè es tornin agraïts. Que el foc serveixi per escalfar i purificar, que l'aigua sadolli l'assedegat i netegi, que el vent esbargeixi les tempestes perquè a la terra hi creixin el blat i, també, les roses.

Que així sigui! Pel solstici i per la màgica nit de Sant Joan!

Roba estesa

Fer safareig era l'únic al·licient que tenien aquelles sacrificades mestresses de casa mentre feien bugada. Només en resta allò pintoresc, els penellons a les mans i el perfum net del sabó elaborat artesanalment. Sí que en mantenim encara el ritual de la roba estesa. Quan pengem d'un fil les intimitats, exposem secrets amb empremtes que fem públics a les xafarderies veïnals. No em voldria posar poètic, però qui no atresora un mitjó foradat o una samarreta imperi amb una taca indeleble de síndria?

Les rentadores han estat un dels estris més importants del segle XX. Van centrifugar els penellons i ens han alliberat -bàsicament a aquelles sacrificades dones- d'una tasca ingrata, humida i, sobretot, congelada a l'hivern. Es tracta de la tecnologia aplicada a la llar, sempre unes passes –o unes dècades- rere dels avenços bèl·lics! L'electrodomèstic –suposo que se'l pot anomenar així- més revolucionari és sense cap mena de disputa l'ordinador. La computadora en deien. El poder de la comunicació brolla d'una pantalla amb un torrent d'informació que gràcies a les xarxes, com els rierols d'una conca fluvial, es comuniquen. Un invent empescat amb finalitat militar.

Internet, la teranyina mundial, ens permet un safareig confortable. Sense esquitxos ni mullenes. Encara no sabem on ens menarà aquest esclat tan poderós i impensable. Una revolució en la qual som immersos, que no sé si conscients del tot. Com serà el món d'ací a un parell o tres de dècades. Ciència-ficció verificada i, possiblement, ultrapassada. Màgia, exclamaríem meravellats no fa massa anys.

Actualment la xafarderia, el rumor, la mentida o la difamació circulen per la xarxa també penjades com el mitjó foradat i la samarreta imperi. Hi transiten les rimes passionals, les emocions ensucrades i les promeses carrinclones que no s'han de complir. Els fils que enrampen van carregats de secrets, d'intencions, de propòsits i d'idees. Qui escriu cartes d'amor o gargoteja poemes sentits que no sigui la llista de la compra? El segell postal és per a col·leccionistes quan les inútils estilogràfiques han esdevingut fòssils de prestatgeria.

Amorrats a les pantalles de la televisió, d'un ordinador, d'un mòbil, d'una càmera de retratar vivim un nou context. Els mateixos gossos amb diferents collars. Allò elemental, la informació, només ha canviat de canal. Perquè escriure, criticar, blasmar, conspirar o atemptar sempre s'ha fet. Amb mitjans diferents, això sí. Als generals ja no els calen aquells correus que deixaven el cul en una sella de muntar per portar noves del front. Qui llepa solapes de sobre o truca pel telèfon tradicional? Algun anacrònic romàntic aliè als temps que corren.

Als museus, els primers aparells telefònics. Eren un gegant negre i dramàtic, com un agutzil de desgràcies, perquè als pobles només dringaven per portar males notícies o dol per sorpresa a hores intempestives. Un altre tarannà irradiava la televisió primitiva, la boteruda de les alegres mosques vironeres en blanc i negre, on mig poble s'aplegava –amb cadira incorporada- per assistir als esdeveniments històrics: l'arribada de l'home a la lluna, els festivals d'Eurovisió i els partits de futbol fonamentals –com les lleis que en Franco emetia- tots els diumenges a l'hora de sopar.

El mateix quisso ara amb un collar de llumenetes. La informació, la necessitat de comunicar. Tot passa pel safareig il·luminat del plasma i s'acaba penjant d'un fil -o sense- a la xarxa. Hi ha roba estesa arreu i al mateix estenedor, global. Només cal tibar el fil aquest perquè les taques, les preferències i les frustracions siguin a l'abast de les seus del poder que ho controla tot. En George Orwell va fer curt. L'omnipresent Gran Germà, el va dibuixar dècades abans de la profètica novel·la 1984, és un joc de criatures comparat amb el que sospitàvem i que aquests dies es confirma. Ens tenen sobtats pel ganyot. Ho saben tot, absolutament tot, de nosaltres. El dia, l'hora i el segon que l'ungla terrorista ens va foradar el mitjó.

Aquest segle el vam inaugurar amb les imatges esborronadores de l'11S. S'hi va esfondrar quelcom més. Vam cedir algunes prerrogatives de grat i va facilitar que els governs se n'arroguessin d'altres que qüestionen la frontera de la llibertat personal. El gran debat d'aquests dies a les amèriques del nord va d'això.

Per si de cas i perquè he clicat els mots atemptat i terrorista unes ratlles més amunt, saludo cordialment el president Obama –Bona nit, senyor! –i li confesso que el sospitós color rogenc de la samarreta és cosa d'una síndria.

Qui xiula els seus mals espanta

A la casa reial personificada en el príncep i la periodista -Hollywood encara ens deu la pel·lícula- la van esbroncar mentre accedien a la representació d'una òpera a les Rambles barcelonines. Les protestes van pujar de to al pati de butaques del temple wagnerià on la burgesia catalana acostuma a celebrar-hi rituals civils tot emocionant-se amb elixirs d'amor.

Els defensors monàrquics van atribuir l'incident institucional més a la presència de la delegada del govern -la dama de ferro catalana-, que tornava de retre honors als membres de la División Azul, que no pas a la parella reial. Tanmateix es van afanyar a dibuixar complexos estudis sociològics respecte del públic que assisteix al Gran Teatre del Liceu al segle XXI. Tot per insinuar que el percentatge dels xiulets representa només la quota plebea d'aquesta democratització malsana per a les òperes i els lluentons que envaeix la plaça major del tot Barcelona aristocraticoburgès.

Recordem que no fa gaire a en Mas li'n van dedicar una de ben sonora al trofeu comte de Godó. Banderes espanyoles, xiulets i ànim de provocar-lo mentre el president de la Generalitat lliurava el trofeu al campió. Encara ressonen el pacte de silenci i els "pitos" consagrats a en Mourinho en el seu comiat. Ha estat necessari que a en Colom de les Rambles, el nouvingut culé seguidor d'en Neymar, el protegeixin dels concerts d'ira espanyolista que plouen amb una mena de brusa de mercader de bestiar que no li escau gens.

Les emocions, les remors de l'esperit les exterioritzem amb sorolls. Piquem de mans, xiulem o cridem. El paroxisme emocional és així de planer. Tot un codi ben senzill amb variants culturals que ens serveix per expressar allò on la paraula fa curt o és massa extensa per representar un moment d'intensitat que també pot arribar a destil·lar llàgrimes de tristor o d'alegria. La convulsió social va més enllà, és més complexa i organitzada; és mes de xup-xup lent fins arribar al zub, sovint precedida de discursos llargs com un dia sense pa. 

Un parell de dies després del concert dedicat als prínceps, se celebrava a Madrid un altre esdeveniment que comprometia la casa reial, el dia de les forces armades. Ni avions ni tancs ni tenors, tampoc la cabra de la legió. Va estar una cosa simbòlica amb els reis i els prínceps presents. La premsa el defineix de poc lluït, amb poc públic i no sabem si amb massa ardor guerrer per part del gremi del sabre. El moment també toca l'ostentació militar. La parafernàlia a què ens tenia avesats el dia de les forces armades es va resoldre sense estralls al cel ni brogits a la terra. Ja ho tenim dit, ni la cabra legionària va desfilar en l'edició d'enguany tot i el genoma d'ésser autosostenible que la caracteritza, capaç de sobreviure només amb la pastura d'un xamfrà urbà.

En aquest cas, però, podria ser que la marcialitat esbravada anés lligada a les crosses del monarca. No tenia prou mans per subjectar els guants, els bastons i la solemnitat que es pretenia. Perquè la condició de cap de les forces armades l'obligava als complexos rituals de les salutacions militars. S'entrebancarà, caurà, serà capaç d'aguantar... Enigmes que la gran crossa institucional, la reina, va esbargir amatent i soferta com acostuma. La reina, verd poma estacional, era pendent de les oscil·lacions del cap de la casa reial. Tant com un enfeinat militar, molt condecorat, a recollir i tornar-li a lliurar la crossa sobrera mentre el rei saludava marcial banderes i banderins. Representa que aquest acte era la tornada a la feina després de l'última recuperació del rei. La reaparició d'uniforme, vestit de soldat, que ha estat prou estàtica. Aquest acte va resultar molt auster –informen els diaris-. No hi va haver pressupost per a objeccions.

Com fa la dita, qui xiula els seus mals espanta. Em passa pel cap aquella famosa pel·lícula –que recomano-, Xiulant sota la pluja. Una manera ben lúbrica de conjurar malures i remors d'esperit.

Moustaki

La tendresa, la melodia francesa d'adopció que passejava posat de pastor grec amb guitarra, ens ha deixat. Se n'ha anat el francès meridional que va aparèixer en públic per última vegada al Palau de la Música Catalana.

Un venerable chansonnier vestit de blanc amb ulls de color blau mediterrani. Un seductor sense histrionismes de cap mena que onejava com una bandera pausada en una revolució peluda que no ha pogut ser, aquella que proclamava a Sans la Nommer.

Un mariner de ribes properes que navega en la memòria adolescent de quan una veu ens bressolava. La seva música, que no cal entendre, ens amara del misteri dels missatges que sonen bé. Encara ara, escoltar la Marina Rossell repintant-lo amb veu entenedora i homenatjant-lo en promeses cristal·lines és tornar a passejar per la sorra fluvial de Paris o creuar un pont d'Istanbul amb destinació a una illa grega.

Un mot va esdevenir familiar i, alhora, misteriós, métèque. Què era o qui era aquest métèque. Un punt d'intriga que engrandia la màgia d'aquella cançó, una mena d'himne que fèiem personal a mesura que l'escoltàvem. La grandesa d'aquelles músiques que tenen quelcom de batec. Allí alenava la remor melodiosa de la Grècia de les mil illes. O les campanades a mort per Sacco i Vanzetti.

  Recordant en Georges Moustaki d'un temps biogràfic al costat del Tajo, mentre el riu abraça la ciutat del Greco -un altre grec que ha esdevingut universal-. Treien el cap les ondines, dones d'aigua que recitaven de memòria en Garcilaso de la Vega. Just a la posta del sol, el riu reflectia al sostre de la casa l'enjogassat aleteig d'aquelles sirenes de riu en l'altiplà toledà. Ones incansables emmirallaven el sol ataronjat i una col·lecció de peixos dissecats penjats de les parets ressuscitaven.

Música de vespres, quan el dia es mor i les promeses per complir són encara més crepusculars. Balsàmic Moustaki. Una mena de xarop reconstituent contra la melangia, la frustració o els moments baixos de solitud no volguda. Qui no s'hi ha refugiat somiant amb el cap ple de pardals i les mans buides de manyagues.

La mateixa pedra

L'Aznar s'ha deixat entrevistar a Antena 3. Unes declaracions que han servit per a tres coses: qüestionar la presidència d'en Rajoy, endurir el missatge de la dreta encara més i postular-se com a salvador de la pàtria. Amb el PP i el PSOE en caiguda lliure, ell és el garant únic de la recuperació. El líder que ens cal per tornar a entonar aquella melodia d'España va bien amb lletra del tenor José María Aznar i la música a càrrec de l'Esperanza Aguirre a la bandúrria.

El PP guanyaria les eleccions si s'haguessin de celebrar un dia d'aquests? Vés a saber. Tot és possible. Aquest expresident a perpetuïtat vol canviar de condició. Viu cregut que només ell té la resposta i la solució. Ho manifesta amb tanta convicció que algú hi haurà fent-li costat a les urnes. Ho deixa anar amb el mateix posat i aquella mirada de galant del tango de quan ens confirmava que existien les armes de destrucció massiva en la trista mare de totes les batalles–ara vídua-.

L'ésser humà a més d'ensopegar dues vegades en el mateix ruc, té una facilitat prodigiosa per oblidar. La desmemòria i la capacitat subliminal d'aquella cançó de l'estiu amb molt de sol, sangria i l'epidermis assolellada amb el totxo va bien, poden obrar miracles. Aznar, president! Del govern o de la tercera república si la casa reial no s'afanya a treure la pròpia versió estival, Marivent, sol ixent, a ritme de pasdoble amb una barbacoa roent a la portada.

Tot s'ha de veure en la voràgine dels esdeveniments amb la brúixola destarotada que ens mena de Can Tempesta a Can Temporal. Sortim del tornado per caure en l'huracà. Només aquest atleta de la política de fons amb abdominals com canons pot redreçar el rumb d'Espanya que no sap cap a on va malgrat la tradició marinera de qui conjura galernes i pops a la gallega des de la Moncloa. Ai, Mariano, amb assessors com aquest, no et calen pas protectors. Podria tractar-se, també, d'una estratègia per no perdre el poder, exercir d'oposició des de dins del partit quan l'oposició natural fa pinta de viure noquejada a la cantonada del quadrilàter.

Ell basaria la seva estratègia a fer l'Estat viable i eficaç. A tenir institucions per defensar l'Estat de dret, impulsar la reforma fiscal, conformar un nou pacte social sobre pensions, sanitat i demografia. Com pot vendre aquest eslògan de precampanya si el partit del qual n'és el president honorífic no ha complert molts dels compromisos que va anunciar. La resposta és la seva persona, el salvador més enllà del joc de partits. Un cabdill amb pols ferm que no tremola davant l'objectiu de les càmeres, ni que sigui en el paper d'actor convidat secundari a les Açores. Si arriba el moment, caldrà estar atents als detalls. Contrastar-ne la fermesa seductora davant de la rutilant eurotigressa Angeleta Merkel.

Continua. "Jo faria que l'Estat tingués instruments per garantir la cohesió. Amb totes les seves conseqüències". Des d'aquesta riba de la perifèria, sense pops a la gallega ni calamars a l'americana, què hem d'interpretar? Quins seran els instruments per garantir aquesta cohesió? A triar entre uns tancs, la Guàrdia Civil o la Roja campiona del món amb franquícia al Camp Nou... hi ha qui preferiria veure en Mourinho dirigint el Barça.  

Amb un somriure assajat ha menystingut que es converteixin en notícia fets que van passar fa deu anys i que no s'assumeixi com a "normal" un regal de noces. Una perplexitat, però no ha esmentat que es tracta d'un regal d'un dels protagonistes d'un reconegut thriller basat en la corrupció que va aportar 32.000 € al casament de la nena. Una celebració megalòmana i obscena que va tenir de padrins els capitosts de la trama Gürtel.

I ha negat haver cobrat sobresous, al·legant que sempre ho ha declarat tot a Hisenda. Així de fàcil. Jo proposo que els pispes que declarin la part proporcional, paguin l'IVA i cotitzin com a autònoms, se'ls condoni la pena. Això no és un presumpte delicte, companys, només es tracta del vessant creatiu de l'emprenedoria.

Insisteixo, l'ésser humà a més d'ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, és capaç de tornar a validar la mudança a la Moncloa amb un canvi de cromos, en Mariano per l'Aznar segona part. A la cara "b" del disc en vinil –una preferència capriciosa del ministre Wert atacat de nostàlgia- estan treballant com conjuminar l'estrena de la lletra de l'himne nacional amb els arpegis taral·lejats a la final de la copa del Rei al Bernabeu. No pot ser que l'afecció addicta i sentida no tingui una mala estrofa amb què esbravar el fervor i l'acidesa estomacal que provoquen les ínfules dels salvapàtries.

Barçamania

Impressiona veure el magnetisme que congria aquest equip i els seus protagonistes. Alguna gent segueix l'autocar i fa marrada per tornar-lo encalçar així que els ha depassat. Les criatures, esgotant la paciència dels pares, contemplen bocabadades els cavalls de la urbana vestits de gala; són tres, com els patges dels reis mags del futbol. Infants que no entenen perquè després no podran compartir el sopar amb en Messi o l'Iniesta i que aquest miratge hagi estat tan breu.

No és el millor dia –un dilluns i tretze- per celebrar el triomf a la lliga. Una manera de conjurar els fantasmes i la ressaca d'un cap de setmana esportiu i de pneumàtic cremat que encara perfuma la ciutat. Deu tractar-se d'una estratègia per deixatar l'efecte del dia més lleig de la setmana. Una festa que es regeix pel calendari lunar i, per tant, llunàtica a mercè de com juguin els rivals.

Enguany s'ha fet. El Barça ho ha aconseguit un any més. O en Messi, aquest jugador amb cara de ratolí vergonyós, de somriure innocent que fuig dels protagonismes i tem els micròfons com una pedregada. Treia just el cap protegint-se de les admiracions desmesurades rere del frontal de l'autobús descapotable amb un posat de contenció que contrastava amb l'aldarull i l'eufòria d'alguns companys.

Barcelona s'ha vestit de blaugrana amb banderoles a vessar mentre les càmeres digitals treuen foc pels queixals. També desfilen les noies de l'equip femení. Se saben pretext que no aixeca acaloraments dels futbolístics. Qui ostenta la davantera? I la pitxitxi de l'edició actual? Són allí, aclaparades, reconegudes –que no conegudes- com una mena d'aperitiu en un esport tradicionalment d'homes.

La música, el confeti, els herois de la gespa repartint una ració de circ a canvi de la passió que esquitxen. Què donarien els polítics per gaudir del poder de convocatòria que provoquen aquests futbolistes. Tornen com legionaris vencedors a la Roma que els victoreja. I en la desfilada, a manca d'esclaus i donzelles verges, arrosseguen l'equip femení captiu i una copa que no és de cap metall noble, un calze per a una eucaristia laica amb onze apòstols. Ferralla simbòlica que focalitza la batalla de titans que han lliurat per arrabassar-la a l'enemic.

No han conquerit més possessions al continent, l'imperi no ha modificat les fronteres del territori Champions, però han consolidat la victòria a les províncies. El Barça com aquella Tàrraco amb un Tito per Escipió desfila orgullós amb una quadriga dièsel per la quadrícula barcinonensis.

Es tracta del Barça mai vist, el dels últims anys. El d'en Messi, en Guardiola, en Xavi, en Puyol... Una alineació d'àlbum per a un sonet del bon futbol. Excels. Encara que la patacada amb els alemanys de l'aspirina els hagi aigualit una mica la celebració. Final de cicle, clamen l'oposició i els contrincants. Només ho salva que l'adversari tampoc haurà de fer obres al prestatge de les copes d'Europa.

Les catàstrofes i les fallides també passen per quan no es pot mantenir allò que excel·leix. El que rutlla perfecte només pot anar a pitjor. Millorar sembla més fàcil, sobretot quan s'ha tocat fons i s'ha arribat al cul del sac. Que no hauria de ser –toquem ferro- el cas d'aquest equip que rodola per l'Eixample festiu i saltimbanqui. Avui legió fatxenda i oliada per la glòria i el llorer que el discret general Tito ha tret a passejar. Abstret i un punt capficat, el victoriós general llueix l'ombra d'un pegat a l'ull per una ferida de guerra conferida en covard combat desigual.

La paraula i el poder

El poder de les paraules. Sovint no es tracta tant del que es diu sinó de com es comunica. Bé que ho saben els poetes. La forza de la metàfora. O els publicistes, deutors dels infinits recursos que han manllevat a la poètica aristotèlica. Del sonet d'amor a l'eslògan publicitari de tota mena hi ha, només, la curta distància dels recursos emprats perquè el missatge cridi l'atenció.

El llenguatge de les emocions tendeix a la redundància. Repetim perquè hi volem un plus d'intensitat. Insistim, no per fer-nos feixucs sinó per afegir-hi passió i contundència. És el recurs de quan demanen un "cafè cafè" ja que el volem del millor i del més autèntic. Repetir és la manera com la contundència emocional s'expressa. Quelcom similar en la recerca d'un "amor amor" que no pot ser mai presumpte, per molt correctament mediàtic que resulti deixant-ho anar així, una mena d'antídot a la infidelitat estacional. Passaré per alt la cantarella dels "per què" infantils i les històries bèl·liques senils. Les tempestes emocionals dels presumptament enamorats o desenamorats històricament es destil·laven en poemes ensucrats o arravatats amb una irrefrenable pulsió per les rimes i el joc amb les paraules emocionades i, per tant, reiterades. Segurament als missatges d'amor autèntic els cal tornar a dir en un no-explicar res.

Les idees necessiten vestit i metàfores que les preservin de l'esquelet repelat del pensament eixut. La comunicació i els seus secrets són essencials, com en l'amor i l'emoció, a la resta de manifestacions humanes on cal convèncer i expressar. No és el missatge, és com ha estat emès el que ens fereix. Ens dol la manera tant com els silencis carregats de contingut. Arribat a aquest punt, m'arrisco a una correcció d'algun mestre, però en la contradicció –també de la paraula, com en la vida- hi ha la màgia de la literatura. Aquesta és lletra dura, calcària, que no es pot tocar ni un pèl, quelcom que també abastaria els contractes mercantils -i les constitucions!-. Existeix aquest llenguatge literal i aquell d'estar per casa, oral, que ens permet grapejar-lo perquè és evanescent. Les paraules se les emmena el vent i la mala fe. Per això insistim tant quan volem crear opinió.

Es tractaria d'un recurs intemporal. En aquest temps de discurs barroer i de comparacions amb intenció ha aparegut un polèmic reportatge a Telemadrid, titulat «La imposició i perversió del llenguatge». Pretén comparar les polítiques lingüístiques del Govern català amb l'estalinisme i el nazisme. El reportatge, emès durant un informatiu, se centra a analitzar el llenguatge emprat pels polítics, que intencionadament l'utilitzen de forma incorrecta per, segons aquesta cadena, manipular. Els nazis van personificar aquesta funció en el ministre de propaganda, en Joseph Goebbels, que va excel·lir en el control de la informació. Un geni nazi del màrqueting social que ha creat escola. Difama o enalteix que quelcom queda. Aquest mag de la història fosca va estar un virtuós del discurs amb intencions. Mètodes per exalçar sentiments d'orgull tot promovent odis i convencent a les masses de realitats molt allunyades de la veritat.

Telemadrid ha anat més enllà de la caricatura promovent falòrnies des de la seva veritat -ben poc afortunada, per cert-. Sovint t'ha d'emmascarar una paella bruta. I d'en Goebbels deuen haver entès que els missatges, els eslògans, s'han de repetir perquè la mentida o la veritat a mitges -no pot ser mai absolutament certa- esdevinguin versemblants a còpia d'insistir-hi. Ai, les paraules! Un arma carregada de futur. I de connotació. Endevina qui pot referir-se a Catalunya com una regió, la nació, una nacionalitat, un país o el poble amb caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà? Tota una carta amb cafè cafè, tallat, descafeïnat i amb el cafè per a tothom. En la tria –i el sabor- hi ha la intenció i el matís. No cal posar-hi rostres de presentadores ni caràtules per aventurar el club polític des del qual emeten o hi torren el gra i la cafeïna.

Políticament lícit, no sé si ètic. Entestats, però, a analitzar la forma i el contingut morfosintàctic de la cosa pública, insistim en la importància del missatge per als polítics i els mitjans que controlen. El curiós, posats a esventrar-ho metalingüísticament, és l'actitud castissa d'alguns escolanets de la dreta extrema que proliferen en mitjans diversos d'abast nacional amb l'ús i abús de la paraula democràcia amb què esquitxen qualsevol afirmació. Fem un recompte de com els agutzils de la nostàlgia emboliquen tota mena d'argument amb els mots democràcia i demòcrata. És sorprenent. L'empren com si es tractés d'una pomada universal a qualsevol atzagaiada. Tant els serveix per a un roto com per a un descosido.

S'hauria gastat tant la intenció que els cal una batzegada semàntica més enllà. Des d'un temps ençà, al llibre d'estil d'aquests sagristans hi figura sense cap mena de pudor l'adjectiu "nazi". Prolifera subratllat en gruixut -i en negatiu- així que els cal abatre l'adversari. Els escarnis, les pretensions sobiranistes, l'avortament, la prohibició dels braus a la Monumental, la immersió lingüística, les concentracions per les retallades... Encara som estalvis, però, d'una condemna sense embuts del franquisme, si més no d'aquell amb què ens irradiava el NO-DO mentre el general es passejava per la ratlla fronterera amb en Hitler.

El poder de la paraula no rima amb la paraula i el poder. Alguns polítics, des de la grisor de l'escó, fan per ignorar que parlament deu voler dir quelcom relacionat amb el significat de parlar. Particularment prefereixo la subtilitat del mot "enraonar", aquella activitat que haurien de practicar els pròcers i els seus acòlits.

Atur

Acabem de rebre els resultats, les dades de l'atur. Tenim els símptomes i el diagnòstic d'una epidèmia econòmica que ens devasta i s'agreuja. El que no sabem és com guarir-la. La recepta per superar-la és als laboratoris i els cirurgians que han d'extirpar-la encara deliberen i dubten. Va per llarg. Ha de fer el seu curs, profetitzen els entesos amb un optimisme realista que espanta. Aquesta crisi se'ns fa eterna. Molta retallada i poca esperança amb un eixam de mosquits tigre com deutes que no podem liquidar.

El món de les finances està de dol mentre l'economia fa figa i el comerç és a dieta. Un panorama magre. Vist a ull nu el món rutlla, però a la que ens calcem les ulleres de veure-hi a la vora algunes realitats són insofribles. Els números també tenen una cara i la creu del patiment. Són realitats en la pell i l'os que per tensió social poden esbotzar. Les costures de la contenció tenen un límit que la por o la paciència, per ara, suporten.

Ningú ven ideals prou convincents ni mostra el mapa per sortir del laberint. I qui ho pateix en pròpia carn sap com de dur arriba a ser la lluita per no defallir, per subsistir. Creix l'atur desbocat i aspira a cotes de majoria, les d'un exèrcit de votants que tota formació política cobeja. Es tracta de la força del desesper que no hauria de temptar els venedors de fum ni, molt pitjor encara, els perversos. La història, no s'hauria de poder repetir, hauria d'alliçonar.

On són els líders i el carisma. Els que saben conferir un plus d'il·lusió per tirar endavant malgrat el moment. Polítics amb capacitat d'explicar-se i per comunicar-ho entenedorament. Els que demanen sacrificis per arribar a un lloc i la gent els fa cas perquè s'han guanyat la credibilitat. Poder no és autoritat, aquesta s'obté més enllà de les urnes. Encara és l'hora que algú que mani molt tregui el cap a les pantalles, ni que sigui perquè li trenquin virtualment la cara. Hi ha un sentiment d'abandonament i de campi qui pugui que fa bona la màxima de si no tens feina, te la inventes. El liberalisme com a filosofia reguladora ara també juga a la borsa de l'atur. L'emprenedoria pot arribar a ser un eufemisme quan els treballs generats són precaris o de pura subsistència.

Ens en sortirem? Segur que sí. Quan? Aquesta és la mare dels ous. El fanalet al final del túnel, els anhelats brots verds, els índexs de creació d'ocupació –ni que siguin estacionals-. Un símptoma, només un de sol que permeti aixecar aquest estat d'ànim col·lectiu de contenció i mesura que ho tenyeix tot de grisor incerta.

Permeteu-me que apunti unes recomanacions conjunturals, però de pes, per sortir d'aquests sots feréstecs econòmics. La primera és autoritzar i fer cas de la delegada del govern a Catalunya quan va proclamar que "és important que hi hagi nens de casa bona –altrament anomenats pijos- i rics, perquè ells són els que més gasten". Bona idea! En lloc d'esparracats emprenedors precaris, fomentem, encoratgem i, sobretot, envegem els pijos. Perquè d'ells és el món del consum i ells són qui ens han de redimir de la misèria actual.

Un altre consell passa pels arguments a l'hora de justificar i explicar el moment. Just fer-se públics els sis milions i escaig d'aturats, algú amb responsabilitat política directa s'espolsa la caspa i la culpa. No ofereix sortides ni solucions, al contrari. Somriu – ens fa l'ullet un ullal d'or - i deixa anar que la culpa és de l'anterior govern, o de l'altre de més enllà... fins a l'infinit d'un aclaparament que, com el pecat, fa forat i és negre. Jo condemnaria aquests analistes de la simplicitat a què copiïn un a un, i amb bona lletra, els noms i els cognoms de totes les persones aturades. Que arribin a ser conscients que rere les xifres macroeconòmiques hi ha rostres de somriure glaçat sense dents d'or i gent al límit.

Sant Jordi II

Sant Jordi és llibres i flors a dojo. Roses de tota mena i preu, algunes amb molt de farciment; i llibres amb molta il·lustració. Passejant per indrets allunyats del rovell de l'ou de la festa, a recer del pont d'una autopista, he topat amb una parada de roses amb la cel·lofana corresponent, una senyera paperina, i una espiga de blat encara verda. Això de l’espiga ho associo a allò que hom predica, els catalans de les pedres en fem pans. Deu ser cert!

            M’ha sobtat la parada, tota ella, una botiga descapotable sota d’una ombrel·la fora de lloc i pujada de colors competint amb els d'una bandera espanyola. Podria succeir que el negoci no rajava prou per comprar dues barres més… Vés a saber. Una manca d’harmonia simbòlica, que no cromàtica, ben manifesta entre els embolcalls de les roses, que sí en lluïen quatre, de barres. Embolicant la troca i la rosa m’he figurat que eren coses del màrqueting, gosadies comercials per cridar l’atenció.

            Que consti que jo he acabat adquirint una rosa, sencera. Algú pot comprar només mitja flor? El llibre i el dubte existencial del títol ha estat per a qui el regala. Un gest de reconeixement femení que afalaga les noies que són qui hi té el paper més reeixit en la festa i en els rànquings de lectura. No voldria pas suportar aquesta responsabilitat, la de triar. Per això, quan s’acosta la diada, elles -hàbils i intel·ligents- esbrinen preferències i gustos literaris. No ho tenen fàcil. Per fortuna gaudeixen d'experts i d'abundants cares televisives que escriuen bé i difonen -irradien- literatura via pantalla plana.

 Aquests, en la polèmica tradicional de la diada, vénen a ser l’enemic de la literatura a sang i tinta. L’implacable adversari a batre no són la tecnologia puntera ni el suport virtual empresonat a la teranyina. El competidor és la paraula associada al posat, a la cara riallera, a l’acudit suat. A la cridòria de tertúlia. Assistim, doncs, al repte de cada any. Qui ven més? Un binomi no sempre just que acostuma a tornar irreconciliables quantitat amb qualitat. En l'edició d'enguany per triar el blat de la palla s'han empescat lligues diferents. Han inaugurat la categoria dels mediàtics, que juguen a primera divisió pel que fa al reconeixement i pel nombre d'exemplars amb què es classifiquen.

En aquesta festa no laboral hi floreixen, doncs, els rosers i les metàfores rendibles. Surten dels cataus els pàl·lids escriptors de distribució escanyolida i els altres, que amb mà ferma d'heroic cavaller de braç temible, signen i signen exemplars i més exemplars. Els reconeixereu perquè al vespre, congregats davant d'un gran magatzem com acostumem els de comarques, exhibeixen colze amb síndrome de tennista i bronzejat de talonari. Somriuen i van a dormir convençuts que són els millors.

Llibres en genèric. Pàgines impreses amb mots. No desbarraré sobre l'estil, però la llengua per bé que planera i ocorrent, carregada d’incorrecció, vulgarisme i, sovint, grolleria hauria de tenir certes pàgines vedades. Ja sé que la parla viu i es passeja pel carrer, però hi ha literatura que fa sortides cap a l’estandardització excessiva i excursions a l’empobriment.

Malgrat tot, Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, deixen parlar els silencis.

A la panoràmica del drac abatut hi vull relacionar la pacífica imatge del cubell de pètals. El luxe innecessari de la cultura, que no sembla mai útil, on unes flors de precària existència vénen a oferir-nos auxili. La bellesa ens ajorna el neguit i l’angoixa fent temps per tal d'assistir a l'esclat màgic de les poncelles i de les imatges.

Sant Jordi

 

Bon Sant Jordi!

Tenir llengua

Català. Castellà. Anglès. Alemany. Xinès. Rus. Francès. Àrab. Com m'agradaria ser capaç de poder-m'hi expressar, en totes elles. D'entrar al comerç més suburbial de qualsevol indret on es parla alguna d'aquestes llengües –i d'altres- i no haver de fer servir el dit per expressar allò que vull; comprar unes pomes, per exemple.

Una furibunda decisió bíblica ens va descol·locar. L'antic testament exemplifica com els déus van esgarriar la pretensió humana d'arribar al cel, on ells habitaven, amb la torre més alta que mai s'havia edificat. Van baixar i van pertorbar aquella llengua universal perquè les persones no ens entenguéssim.

Certament que ho van aconseguir. El posat de sòmines i el penediment per haver abandonat les classes d'anglès o d'alemany en són un clàssic i la conseqüència. Ens sol assaltar uniformats amb xancletes i amb un banyador. Som conscients que ens hem allistat a l'exèrcit dels aclaparats en matèria d'idiomes. Es tracta d'un dels top ten en propòsits que renovem en dates rodones de calendari. Bon any i bones intencions!

Quan la voluntat -com el deixar de fumar- afluixa, ens preguntem per què els londinencs, tan primmirats en la seva pronúncia, no ens poden atendre en la nostra llengua. Però no ho qüestionem. Mira que són rars! Sovint, alguns en fem una virtut, de la nostra ignorància. I amb el dit índex estès com un ganivet els assaltem amb una voluntat de comunicació precària tot i que eficaç –Això! –deixem anar cofois apuntant temeràriament cap a les pomes que preteníem adquirir.

La victòria dels déus, des d'aquell gratacels bíblic, quan tots parlàvem el mateix i les pomes no tenien textures, gustos ni colors diferents, ens ho ha complicat molt des d'un punt de vista lingüístic. Fronteres i llengües. Actituds i aptituds. I, massa vegades, aquests formidables instruments per a la comunicació s'han convertit en l'objectiu bèl·lic que cal conquerir i abatre. Perquè són la bandera més cridanera d'una colonització.

De la cruïlla malentesa entre frontera i llengua històricament n'ha sortit la imposició i la dominació. Amb l'actitud -i l'aptitud- hi floreix la voluntat -o el rebuig atàvic-. Un garbuix de gramàtiques pèrfides i sordes que poden malmetre la gran poma de la convivència. Se solen desplegar uns arguments tramposos tan antics, obvis o del moll de l'os que poden confondre aquells qui no hi fèiem el problema. Divideix i venceràs. Aquesta és la fita, com els déus actuals a qui tampoc no els agrada la torre que construïm.

Després de tres dècades per fugir d'una nit llarga i fosca de repressió, treuen les banyes vells fantasmes interessats. No és la llengua només, no ens equivoquéssim, es tracta de sacsejar la conciliació, d'esquitxar l'entesa, de qüestionar la transigència per fer trontollar la cohesió social.

Just durant la transició preconstitucional, vaig assistir des d'un Madrid atònit -el de la movida quan encara no sabia que l'etiquetarien així- a una eclosió on allò català era percebut amb un cert plus d'empatia. Mai em van convidar a sopar pel fet de ser català, és evident que en la meva persona no es va verificar aquella aspiració del Francesc Pujols, "ésser català equivaldrà a tenir els gastos pagats a tot arreu allà on vagi (...) valdrà més ser català que milionari". Era l'època daurada de finals del setanta, on tot era gairebé possible. I la intel·lectualitat hispana es mullava, existia. On és ara la veu d'aquells il·lustrats? El Madrid que mana està per altres mogudes de les quals els catalans en podem sortir malparats. I el que pensa i crea opinió lliure roman massa silenciós.  

Hi vaig aprendre, però, que malgrat tenir les "despeses pagades" –ben cert com a becari- que hi havia raons que difícilment es reconciliarien. No semblava possible. La fe transcendent i la creença quotidiana no acostumen a ser volubles. Cosa de principis que només es poden amorosir des de l'exercici generós de la transigència sense odis ni interessos amagats. Vaig entendre que parlar de Madrid – Barcelona, de toreros o de l'avortament aixecava sensibilitats irreconciliables. Una pèrdua de temps que posava en perill les amistats i la condició de català milionari a què aspirava l'eixelebrat d'en Francesc Pujols.

¿Heu percebut mai que una campanya d'explicar Catalunya a Espanya o Espanya a Catalunya –des de Madrid o des de Barcelona- hagi estat un èxit? Les que vaig viure en viu i en directe només van aconseguir "fer pedagogia" sobre els secrets del pa amb tomata. O tots plegats no ens sabem explicar o entre tots no ens volem entendre. Quelcom que produeix esgotament i frustració entre les ribes de l'Ebre.

On som, doncs? En un punt de retorn delicat. Perquè molts catalans hem explicitat la fatiga sense eufemismes. Som una vegada més intentant exercir de pedagogs en unes aspiracions estàlvies d'exotisme folklòric que no es resolen. Amenaçant tocar el dos d'Espanya. Exactament en el punt de sortida d'una marató feixuga que aspira, per ara, a demanar si tenim dret a preguntar-nos entre nosaltres si volem o no marxar.

La traca està servida. Esclaten petards i ràfegues que toquen de ple l'entranya geopolítica de la Península. Sobreviurà Catalunya fora d'Espanya? Espanya serà viable sense Catalunya? Europa mira cap a una altra banda i l'euro trontolla tant com la voluntat de solucionar les tensions espanyoles. Vivim una edició més del debat Madrid – Barcelona o Barcelona – Madrid que fa l'efecte de no tenir solució si no és que la intersecció coincideix amb una ratlla fronterera.

Mentre, tot s'hi val. O no! En la dura marató s'albiren obstacles i paranys diversos. Una competició sense regles de joc net amb la lliga decidida, però no la Champions. La copa del rei subsisteix força devaluada. No oblidéssim que el futbol compromet més els peus que no pas el cap.

Es ressuscita i es torna –una vegada més i mes...- a qüestionar la immersió lingüística. Es vol magnificar un problema que la immensa i aclaparadora majoria dels que vivim i treballem aquí no percebem. Una pràctica reeixida, sense conflictes fins ara. Acceptada i valorada, sobretot pels professionals de l'ensenyament que ho tenen ben guanyat i a bastament demostrat. Deixem-los treballar! Pretenen convertir les llengües, mal caiguin destrals de punta, en un dels cavalls de batalla. Així ho ha dit, ben clar, el cap Wert de l'educació nacional mentre confirmava la voluntat "d'espanyolitzar" els infants catalans. Plouen, doncs, destrals i lleis que no serveixen pas per sentir-nos, precisament, més estimats i respectats. Com als contes, hi ha un Guillem Tell maldestre pretenent fer diana en una poma massa propera a les orelles i al sentit comú.

Si la fugida cap a Ítaca s'ha de contrarestar amb promeses d'amor, ho estan fent tan malament com saben. Del cap Wert ja hi ha qui sospita amb fonament que és un agent infiltrat d'Esquerra Republicana al govern del PP. Una fàbrica eficient de nacionalistes que en refermen la convicció o n'esbandeixen el dubte. Jo el proposo a català de l'any ex aequo amb els del gat remullat.

Deixem la llengua en pau. En tot cas, aprenguem-la i estimem-la. I si en som incapaços, respectem-la. No l'apuntem com aquelles pomes amb el dit estès, que les armes –i els gestos- els carrega el diable i els disparen els malvats.

Rambles.com

La postal de quiosc és Barcelona i un mico blanc a la Rambla amb les rajoles descolorides. Un port orfe de mariners rudes que caminen fent tentines amb en Colom per brúixola mentidera. Barcelona se'ns podria morir d'èxit internacional embolcallada pel cofoisme dels que l'habitem i l'evitem. Viu cosmopolita amb una xinxeta permanent clavada als plànols dels cercadors virtuals. La ciutat és un encís assaltat per carretades de turistes que l'admiren apressats perseguint una pastanaga al vent.

He de confessar que he estat temptat de crear la plataforma antiguiris, un pacte per la resistència passiva entre els que patim la invasió dels bàrbars del nord. Aquests dies es prodiguen –detecto que tenen cicles regulars- els grups d'adolescents que celebren el final d'etapa viatjant a una ciutat assolellada i amb monuments. Els de més èxit són el Museu del Barça i la botiga del Hard Rock Cafe Barcelona, per aquest ordre. En surten carregats de relíquies. Algunes ja les llueixen només adquirir-les.

N'admiro el posat penitent dels acompanyants, gent soferta del gremi de l'ensenyament internacional amb responsabilitat per partida doble, tornar-los sense baixes a les files i no arribar a casa amb més del compte. Que l'alegria, l'exotisme caòtic, la sangria i la samarreta miraculosa del Messi propicien expansions nocturnes de mal controlar. Quina paciència hi esmercen!

Transitar pels carrerons estrets és heroic. Barricades de gent assajant melés de rugbi urbà mentre s'aturen, badocs i sorpresos, a retratar-ho tot. Fer turisme esdevé, cada vegada més, fotografiar evidències. Hi hem estat! He de confessar que, en algun viatge, gairebé només he admirat la pedra, el quadre o l'objecte turístic a través de l'objectiu d'una càmera tot conreant aquest fetitxisme gràfic que ara constato. De petits col·leccionàvem cromos de futbolistes i ara de grans, monuments.

 -Sorry! I am sorry! –quan la multitud era més suportable, m'aturava mentre el personatge enfocava la companya o els fills. Enquadrar la Sagrada Família sense la finestra d'un autocar tot esquivant la multitud té mèrit. No volia pas trencar la simetria primmirada de la instantània. He de reconèixer que m'he tornat més insensible a les ínfules creatives dels turistes. Procuro no fer massa nosa, això sí; i que no m'atropellin quan van a peu amb el temps taxat. Amb bicicleta, però, són un autèntic perill per a la fauna autòctona. El medi natural del vianants comença a estar depredat per les bicicletes municipals i per uns exòtics exemplars forans que fan miques l'equilibri ecològic de la mobilitat amb dues rodes i pedal.

Les Rambles de la memòria adolescent d'un nen de poble m'encisaven encara més. Cal fixar-se com de grises s'han tornat les rajoles. A la epidèmia de verola axicletada, l'epidermis del passeig pateix una decoloració que no és fruit del disseny. Del vermellós contrastat amb el blanc original han evolucionat al color de gos quan ha fugit. Les Rambles són terra de ningú, sala d'espera prèvia a l'aeroport amb preus internacionals. Quants anys que no m'hi assec! Fa temps que quasi ningú del país hi pren l'aperitiu dels diumenges. Les Rambles, per no oferir, no tenen olives farcides d'anxova de l'Escala, vermut de la casa ni tampoc bancs alternatius on assistir com espectadors a la desfilada esplendorosa de la gent passejant. Per als barcelonautes, la Rambla és terreny neutral, frontera de pas. Les reconquerirem algun dia?

Mentre, continuen exercint de meeting point en la Barcelona postolímpica, mestissa, caòtica, turista, acollidora, cosmopolita –per què no?- i amb els braços oberts a l'activitat més triomfant, rica i plena d'aquests temps que corren. Oh, benvinguts, doncs. Bienvenidos. Willkommen. Welcome. Bienvenu... Passeu, passeu.

Fumant espero

El cuplet està de dol. La Sara Montiel ens ha deixat. També ha mort la Margaret Tatcher. Encara que les esqueles i les necrològiques permeten establir índexs fiables de paritat de gènere sense discriminacions, avui la parca -la de la dalla- ha decidit emmenar-se dues senyores referents. Una artista i una líder política. És clar que ambdues destacaven en camps i activitats ben diferents.

Em dol la desaparició de qualsevol ésser humà, però la Margaret no em feia fimbrar massa fibres sensibles. No la guardo a cap capelleta de l'adolescència. Més aviat m'atemoria. En canvi, la Sara, la Sarita, sí que la porto incorporada a aquella època que ara se'ns va diluint en les efemèrides. La Sara. No li calien més atributs per identificar-la que els que aportava a les pantalles dels cinemes mítics de doble sessió amb el NO-DO adossat.

Aquell rostre numismàtic i estàtic enlluernava el país del 1957 amb L'últim cuplet. Els de la meva generació vam arribar a aquest món l'any que ella ja era una estrella rutilant del cinema. Després ens va ensenyar com s'ha de fumar. La Sara era un broquet llarg com les seves pestanyes amb una cigarreta destil·lant pecat de pensament i/o acció que calia confessar. La Montiel era una senyora pneumàtica i voluptuosa com el fum que l'embolcallava luxuriosament. No era actriu, no se sabia moure en escena, no tenia el do del discurs, va estar analfabeta i, potser, era miop com les rosses americanes amb qui va competir. Sara va esdevenir l'Ava Gardner de la Manxa triomfant a Hollywood. Una mena d'ambaixadora cervantina en l'Espanya de la postguerra que no exportava res de tan vistós.

Allargassada en aquella cheslong era el diable personificat. Quants no anirem al cel per la seva culpa. Fatal senyorassa a qui la intel·lectualitat obria les portes com a una mussa carnal. Estàtua ben posada i mirall de desig. La seduí el milhomes d'en Hemingway mentre la viciava per a l'eternitat a còpia d'havans dels bons. Un posat que va conrear fins que va importar un cubà autèntic en persona que li encengués aquells cigars tan poc femenins.

La Sara. Geni i figura. Hàbil per amagar l'edat i fer-nos creure que els anys no passen pel cel·luloide ni per la vida real. No és dia per qüestionar-li els anys de veritat. Perquè és icona universal. Perquè és la banda sonora de les dones que encara fregaven els terres agenollades i no gosaven encendre una cigarreta americana sense filtre.

En una ocasió el mestre Fernando Lázaro Carreter em va confessar que l'havien situat en un sopar al costat de la Sara. Aquella fotografia, amb la Sarita –com ell l'anomenava- el va fer famós via paper setinat en blanc i negre. Una Sara que practicava –segons el lingüista- el registre de les estarletes que esquitxen els discursos de "como muy" poc afortunats. Per a les famoses, les no tant famoses i les aspirants a famoses encara avui en dia, al seu llibre d'estil loquaç, hi sovintegen aquests "como muy" que disparen a qualsevol resposta.

La Sara era, doncs, como muy desitjada. Una dona amb molta mundologia, un mot de l'època que es referia a aquells o aquelles que havien anat més enllà d'Andorra a comprar sucre i formatge. Una marginal del context que caminava unes quantes gambades avançada. Amb els homes, amb el fum, amb Cuba. I amb la biografia que va saber forjar des d'una manca de cultura aclaparadora. De nena maca i ignorant a una dona intel·ligent que es va administrar a si mateixa sense excessos que la memòria no li pugui perdonar. Oblidem el cubà!

Aquesta abanderada de l'alliberament –no confondre-ho amb el liberalisme tatcherià- ens deixa també un testament polític a la seva manera. En el seu moment va declarar que l'Aznar "no tenia ni mig polvo". Va arreglar-ho como muy va poder, retractant-se i afirmant que era un estirabot. A ella li va servir per no pronunciar-se més políticament. I a l'Aznar –s'hauria de confirmar, però- per inaugurar la dèria atlètica que el consumeix.

Bon cel, Sara! Segur que a les terrasses celestials encara és permès de fer-n'hi un de paper.