Tenim un somni

Els dies incorporen un retruc a tambor de guerra. Un reguitzell de titulars percudeix creant opinió i preparant l'escenari mediàtic per a les possibles conseqüències. L'OTAN judica que l'ús d'armes químiques no pot quedar impune. Damasc ha d'esdevenir un cementiri per a invasors, amenaça el primer ministre sirià. L'oposició al règim tem que els civils i els presos es converteixin en escuts humans, carn matxucada de canó. Israel reparteix màscares antigàs a la població. Rússia avisa que un atac desestabilitzaria tota la regió. La televisió iraniana i un mitjà libanès informen que Bashar al-Assad és a Teheran. Obama i Cameron no tenen "cap mena de dubte" que aquest personatge ha emprat armes químiques. Uns pirates informàtics de l'exèrcit electrònic sirià haurien atacat la pàgina del The New York Times. I un coet final més d'aquesta traca de notícies majoritàriament nocives –també per a occident- és que el petroli Brent ja supera els 117 dòlars davant d'un possible atac.

La borsa i/o la vida tornen a trontollar a l'espera de saber què decidiran els EUA en un joc d'estratègies macabre al qual assistim com a públic en una mena d'entreacte de la tragèdia. Un panorama descoratjador que s'escau amb la celebració dels cinquanta anys del mític discurs d'en Martin Luter King.

En aquests moments, per a molts, el somni passa perquè les tensions bèl·liques es resolguin en un món que funcioni i no només rodoli. Que el sol surti radiant en un cel net. És la cara de les il·lusions carregades d'esperança i d'oportunitats amb en Barack Obama reflectint-se en aquell I have a dream mentre s'afaita per a les noces d'or. Però els tambors amb compàs hostil són el vessant fosc de la quimera malastruga que li poden entelar el mirall i la nitidesa del discurs. Encara l'eco d'aquelles "armes de destrucció massiva" ens produeix mal d'orelles.

La situació és prou delicada i complexa. Un embolic. Ens assota un garbuix de retrets, intransigència i desconfiança que ens converteix en al·ludits, caparruts i recelosos. De qui i de què ens podem refiar.

Que tots tinguem encara un somni!

No tanquem per vacances!

És estiu. Tothom el gaudeix com pot. Fins i tot els que no tanquem per vacances. Uns desitjant que aquest parèntesi s'acabi ben de pressa, no suportem la inactivitat. D'altres patint i comptant els dies perquè caduquen volant amb un punt d'amargor que ens impedeix de gaudir-lo amb més plenitud.

Temps de certa nostàlgia resolta el dia que ens retrobarem els que solíem quan la no monotonia dels dies s'acabi. L'únic moment dolç del sant tornem-hi, aquell que descobrim com de brunes es tornen a aplegar a l'ombra de la feina les amistats. Carregats d'imatges insòlites i pintoresques amb què posarem a prova la nostra capacitat i paciència fotogèniques a bastament.

Mai la vida havia estat tan documentada gràficament. Balenes panxudes gronxant-se al fiord, encantades cobres ballarines, muralles de peatge amb carril per a vianants, postes de sol clàssiques, volcans fumant en pipa. I, arreu, els solcs del temps en una mirada glauca d'ulls vells amb arrugues contemplant-s'ho sense veure'ns. Haurem estat turistes passavolants en viatges de postal. Cinc minuts o un instant que donen només per flairar l'atmosfera màgica i encisadora d'un nen que ens espia rere la cortina bruta d'una porta on comença la intimitat.

Un miratge. Hi ha qui estén la mà tot pidolant una quota per l'abundor.

L'estiu és la gràcia del sol i de la llum infinita. Les vacances tenen la virtut d'aturar els rellotges. De posar-nos davant de nosaltres mateixos i d'emmirallar-nos amb qui ens és més proper. Un regal dels déus que pot esdevenir penitència. Quanta relació no trontolla en aquest acte de nuesa social en tots els sentits.

La sorra i el sol ens deixen en pilotes, exposats en les xacres lluint sacsó i amb una escadussera peça de roba que no dissimula la panxa. Té a favor, però, que ens podem cobrir els deserts capil·lars amb barrets, gorres i barretines d'estiu perquè és l'època en la qual les convencions del vestir s'esmicolen i el sentit del ridícul ens el comporta un visat estampat al passaport.

Quina fila!

Jailhouse Rock

El rock de la presó

El matí d'avui s'ha embolcallat amb el so televisiu i radiofònic dels grans esdeveniments, com de sorteig de nadal si no fos per la calor xafogosa de la canícula. Enlloc de la cantarella dels minyons/es de Sant Ildefons, n'arribava la sonsònia reiterada, com qui pica ferro fred, del "jo no sóc culpable", "m'he equivocat" i "continuaré". Tot persistirà, ja ho sabem. El guió del serial mediàtic emès avui és una mena de reposició argumental del "no tornarà a passar", un celebrat capítol on enxampaven un caçador furtiu de paquiderms.

Què podia dir en Mariano. I la resta de la testimonial oposició? Els números canten, els d'en Bárcenas i els del nombre de diputats que piloten la veloç piconadora de la majoria absoluta. Només gestos i paraules. Discursos que delaten com de poc assajat el tenia el president, entestat a anunciar fins i tot els números del full a peu de pàgina, "fin de la cita". Deu ser un tic gremial, dels notaris i dels registradors de la propietat, llegir i exercir de fedataris literals abans d'estampar-hi la signatura encara que l'escriptura de la propietat l'hagi redactat altri.

La cara del president era un poema amb el gest de qui suporta la trepitjada d'un taló d'agulla damunt del dit petit poc protegit per les xancles de la credibilitat. Celles arrugades en un assaig enmig de la sorpresa tensa i el patiment. Com recargolaven alguns amb el taló massa afuat de sabata sensual.

Tot ha estat prou previsible. Res de nou sota la capa del cel polític. Potser, com a novetats, que la sessió s'ha celebrat al Senat –un decorat clàssic-. Que era el primer d'agost. I que el galliner del convidats era atestat de personatges importants. La Cospedal, la Rita i totes les falleres majors de la simulada cremà que s'ha vist en directe. La TV1 s'ha equivocat en un rètol –aquests becaris pagats en precari o amb sobres petits!- Hi havia un titular –el subconscient?- on es podia llegir "Rajoy menteix". Volien retolar que qui mentia era en Bárcenas. Com trobo a faltar aquells telediaris del Buruaga i del insigne Urdaci.

De novetat, el que es diria novetat, del que ja tenim vist i massa sentit cap o molt poques. Retrets de tu més volaven baixos i maldestres. Com en un partit de tennis hem acabat amb les cervicals desllorigades a causa dels rebots argumentals previsibles. Un analista de carrer m'ho ha resumit amb un mot, xerrameca. Algun dels oradors es lamentava que l'audiència potencial de l'esdeveniment es veia minvada per l'efecte sol i platja. Que no sigui que les platges, molts aturats, les hagin bescanviat per les cues a les oficines de col·locació torrant l'esperança al sol d'agost.

Tampoc han estat cap troballa els complements amb que es farceixen les misses cantades de la democràcia quan aquesta s'explica i passa comptes. Molt llargues, amb oracions que ens fan aprendre a cops de canya i que es resolen en autèntics actes de fe. Hi creus o no t'ho creus. Dec ser un incrèdul, però després del que he vist i escoltat aquest matí, la meva fe en els meus representants és torna cada vegada més deliqüescent. Deixatada entre la cara de babau i l'emprenyament. De veritat poden arribar a pensar que els súbdits ens empassem aquestes rodes de molí que reparteixen en aquesta comunió per a benaurats. Amen!

Exemplar. Com el comportament de ses senyories. Per fortuna, la tecnologia i els tècnics de so reprimeixen l'atmosfera que s'hi condensa. Algun mitjà reflecteix les floretes, per exemple, que li han dedicat al sindicalista Coscubiela després d'afirmar que aquest país no es mereix un president corrupte. "Imbècil" i "canalla". Obvi que no es corrupte qui té clar que "s'han pagat remuneracions extra com a tot arreu, però en blanc". Alliçonador. Jo proposo que aquests debats s'estalviïn en hores d'audiència infantil perquè són programació de dos rombes, les icones nostàlgiques que el govern ha proposat de recuperar.

Acabada la discussió, els guionistes ja treballen en la continuïtat argumental d'aquest serial de producció nacional. Podrem veure com en Bárcenas, el protagonista, s'ha alçat de la butaca –que no donarien alguns per presenciar el rodatge en viu i en directe-, ha apagat el televisor de poca polzada, per les dimensions reduïdes de la cel·la al decorat, i tot esquitxant brillantina ha entrat al refectori de la presó. Allí l'esperaven els seus fans uniformats –Torero! –cridaven. Com un rei del rock de la garjola ha saludat, somrient i afalagat, els companys de captiveri –Aquesta ronda la pago jo! –però no ha estat possible; la té pendent. S'ha limitat a les promíscues encaixades de mans pròpies d'un raper que encapçala les llistes del hip hop suís.

Aquell que ostentava el càrrec d'escolà en cap –bisbetó dels recaptadors- ara té una altra audiència. Diuen que viu atacat del canell de tant signar autògrafs. Olé, maestro!

Fisterra

Els transatlàntics moderns van equipats amb reactors o rails d'amplada europea. Els comiats ja no es pateixen en decorats amb barcasses de salvament i amb flotadors, pura parafernàlia decorativa a les agències de viatges tropicals. Ningú oneja mocadors mentre el vaixell endormiscat sacseja les aigües xarbotades del port apartant-se del dic en direcció a mar oberta. Però les andanes dels adéus sempre es pinten de color trist, humitejades amb llàgrimes d'enamorats que no es resignen a la pèrdua temporal.

S'albirava la catedral i Fisterra ja havia encès el far de conjurar els fantasmes abissals. La tecnologia prodigiosa tornant els mapes petits. Trens perfectes, moderns, nets i puntuals desafiant rellotges, escurçant distàncies i, en aquest cas, les lleis de la física elemental.

Una corba maleïda ha destrossat l'encís del retrobament i ha convertit els adéus en definitius. La resta, imatges que fan mal. Sensacions que intentem imaginar, però que ens ultrapassen. Històries individuals amb contextos esmicolats per la mort i la catàstrofe. Paisatge desolat en la trencadissa de massa vides. I tot en un instant fatídic que l'apòstol o les meigas no van poder evitar. Els ginys o la prepotència de les màquines aliats amb aquests segons llarguíssims ens han menat als inferns del que no té remei. Negligència, error humà, fallada d'algun aparell? Només sentim la dolorosa certesa que els morts no tornaran.

L'accident ferroviari de Santiago de Compostela continua tenyint les portades dels diaris de dol. L'alta tecnologia veloç descarrila estavellant-se contra els murs de la festa. La cruesa animada del moment en el qual el comboi perd el nord i es recargola indisciplinadament ferotge. L'horror! Una processó de polítics i de reis desfila en les seccions gràfiques per compartir dolor i pèrdua. El maquinista, des del primer moment, apareix com el blanc de totes les culpes i el responsable de la desgràcia.

Enmig dels dies negres, la perfecció sense interessos d'alguns funcionaris retallats, la vocació abnegada de servei o les cues de joves que van aparcar el botellón de festa major i revetlla per donar sang, malgrat l'octanatge etílic; han estat indicadors que no tot està perdut i malmès en aquest país amarat per cert desànim i desencís.

Apagades les brases del sinistre, que no el foc, el protagonisme morbós de l'accident recau en el maquinista del comboi que circulava al doble de la velocitat permesa. Detingut i aïllat en un hospital se li hauria amagat l'abast exacte de la tragèdia, el nombre de morts i de ferits. Un personatge d'aspecte fràgil, amb la cara ensangonada, ara és el centre de les disquisicions tècniques amb una sentència prèvia, culpable. La premsa ja ha esbombat uns desafortunats comentaris de xarxa social que no n'afavoreixen la innocència –si és que ho és-. L'opinió pública no li ha concedit ni el benefici del dubte d'abans d'esbrinar possibles fallades mecàniques.

Qui es vol posar en la pell d'aquest maquinista. Només ell ho sap -d'estar així- què li va passar pel cap, quines ordres de navegació va infringir i quines mesures no va activar. Per què? Haurà de conviure, si pot, amb aquesta pregunta. Per què? Un interrogant i una condemna escrits amb llàgrimes i ràbia als ulls de les víctimes.

L'artesania del bitllet

El Banc Central Europeu confirma que els bitllets de 50€ són els més falsejats i representen el 44% de les falsificacions. Malgrat l'increment en el nombre registrat de bitllets falsos, aquest és molt baix si es compara amb els milions de legítims que transiten amb el paper en regla. Un consol!

Que es tingui predilecció pels de 50€, i després pels de 20€, deu ser cosa d'endossar-los sense aixecar massa sospites. O que el delicte per falsificar-ne un de 500€ és més gruixut. Com a estratègia comercial és poc rendible, posats a delinquir cal fer-ho amb eficiència. Per què esmerçar els mateixos esforços en un de 20€ i no pas en un bitllet dels grossos, dels que –diuen- també existeixen ja que algú n'ha vistos.

L'aspiració, el cim per a un professional de les arts gràfiques hauria de ser l'obra mestra de poder copiar sense que es detecti la diferència entre el bitllet de curs legal emès pel banc oficial i el que ha imprès casolanament. Potser des del vessant artístic, aquests de producció domèstica haurien de tenir encara més valor del literal. Autèntiques obres d'art devaluades per la grollera mania de produir-les en sèrie des de les seus oficials!

És clar que, com en el rigorós mercat de l'art, hi ha d'haver produccions més reeixides i valorades, úniques. No fa massa, a unes àvies d'avançada edat, amb tants anys com diòptries i/o cataractes, un taxista llicenciat en economia trapella els va tornar el canvi endossant-los un bitllet de 20€ que era un autèntic nyap. Una fotocòpia matussera, que no un escàner, amb la mateixa imatge reproduïda a ambdues cares del bitllet i –el súmmum!- retallada a estisores. Efectivament, una peça artesana del tot. I molt artística, això sí! En una subhasta es podria adjudicar a un preu de sortida més alt dels 20€ que hi figura. Aquest artista ha de ser un veritable mestre de les finances, un Tàpies de la casa de la moneda amb estil peculiar. No és, de bon tros, un artesà figuratiu de la falsificació i, pitjor encara, una persona de fiar. Que no anirà al cel!

En la personalització dels bitllets hi ha qui els ornamenta amb gargots, dibuixos, símbols o pensaments de molsuda filosofia del dia a dia. Hi vaig descobrir un sensible plany amorós -Te'n vas per no tornar! –una mena d'epitafi al trencament. Un cant al rebuig. El comiat trist a l'andana dels adéus sense retorn. Entendridor. Quelcom que explicaria la dèria dels garrepes o la fidelitat passional amb què alguns els custodien i no els deixen anar.

La moneda nova en general expel·leix un perfum d'opulència. Personalment, però, amb el canvi en una transacció al detall de sardines, estic per no entaforar-la a la bitlletera per la bravada a estiu mariner que emana. Manies! Hi ha addictes al diner negre pel tuf característic que desprèn. De pudor a droga aspirada amb un bitllet recargolat. De corrupció pestilent i textura aspra de totxo. Amb ferum d'engany. O simplement, la fortor barruda d'una devolució tramposa de quan ens despatxa un pillet.

Els bitllets els vam adoptar per no haver d'anar carregats amb béns per bescanviar. Quan els caps de bestiar eren referència a les cases bones de pagès. A les modestes les permutes passaven per l'aviram, xavalla de valor relatiu i més quotidià: tres gallines, una oca. De les coses que es permutaven i els metalls nobles encunyats, als bitllets impresos. El paper! Quanta confiança i predicament té un tros de paper, més que el poema d'amor més sentit i sincer amb el qual no compraríem ni un trist crostó de pa. Acceptem bitllets per treball i suor. Amb els anys hem resolt que amb els números n'hi ha prou. En els bancs hi tenim –teníem- dipositada una confiança absolutament virtual, o de plàstic. Ens ho creiem mirant-nos els saldos i ens refiem –refiàvem- que allò que reflecteixen les pantalles és cert.

S'han acabat les exhibicions fatxendes a còpia de feixos de bitllets matxucats amb una goma de pollastre en una taula d'un cafè on es passaven comptes anyalment dels vedells o del bestiar que es criava. O els sobres amb la setmanada, bitllets i moneda d'arrodonir perquè pesa més. Encara hi ha algun avi que vol veure en efectiu la paga de la pensió, al·lega que comptar-los ho troba més efectiu que no pas els somnífers que li recepta el metge de capçalera.

No trigarà gaire el dia que la liquiditat comptant serà història. Moneders electrònics o la petja digital han de fer-ho possible i ja són ací per no marxar. Coristes i numismàtics -canta en Sisa- n'han de patir les conseqüències. I de retruc, els falsificadors. Quina trampa s'empescaran? És possible que ja hagin trobat les enganyifes comptables i els paranys diversos amb què ens meravellen determinats tripijocs financers. Un món per a experts i iniciats. Conceptes que ens van grans i que no entenem. Jocs de risc, de borsa; preferents sense preferència. Bons i inversions que ens podem plomar els estalvis d'una vida.

I si ja no han de córrer els bitllets on entaforarem, els desconfiats, el capital estalviat. Que les caixes de cabdals han de ser ocupades amb altres finalitats i secrets que no transitin per la xarxa. Potser hi emmagatzemarem petons furtius o cartes d'amor compromeses, que haurien de cotitzar cada vegada més als mercats de les emocions, aquelles que no es devaluen.  

Presumpta cançó d'estiu

A Barcelona hi ha hagut una concentració via xarxes socials davant la seu de la delegació del Govern. Els congregats cridaven "Fem fora la màfia". Cassoles i xiulets en un "pásalo" més que als dirigents del PP els deu rememorar com d'efectives van estar les concentracions espontànies durant aquella històrica jornada de reflexió en la qual van perdre les eleccions generals. S'atrapa abans un mentider que un coix, fa la dita. Llavors eren les bombes etarres i els rodalies madrilenys. Quin horror! Aquells dies el vehement diari El Mundo insistia venent el que ningú comprava, que l'atemptat i les dues vies d'investigació que es van obrir menaven a l'autoria basca.

Una ministressa anys després va clavar la màxima, encara avui vigent per al PP, "antes doblá que partía"; al·ludia afers ferroviaris i uns esvorancs propers a Barcelona. Això mateix redactat diferent és el que diu avui el senyor Floriano quan, amb el que cau, deixa anar que els preocupa zero el que faci en Bárcenas, l'insigne Lluís el cabró –com l'esmenten els excompanys de partit-.

De tresorer, l'home dels números del PP a delinqüent empresonat. Ara un empestat a qui els seus li neguen el pa i la sal. Un xantatgista que no pot doblegar –veurem si partir- el president del govern que ha fet les coses bé. Segons en Floriano, en Mariano no té absolutament res a amagar i del qual els ciutadans que el van votar poden estar-ne orgullosos, perquè no cedirà. No modifica l'agenda, però tampoc compareix ni s'explica. Viu amb el cap sota de l'ala i només en surt el fum dels havans per conjurar el moment que ha vessat el got amb una inundació de despropòsits i d'indicis –presumptes, això sí- que ja no hi ha ingenu que s'ho empassi.

El corredor de fons, l'Alfred Pérez Rubalcaba, que no s'entén en català amb el PSC ni en la intimitat, demana la dimissió immediata del sordmut Rajoy. Anuncia la ruptura completa de relacions amb el partit que governa. Com que les mocions de censura són al·lèrgiques de les majories absolutes, proposa la successió; l'abdicació a favor d'un príncep jubilat o d'una principesa eixerida. L'esperança blanca i rossa per a la continuïtat dinàstica popular si la cosa s'embolica encara més, que en fa tot l'efecte.

Quin estiu més calent, Mariano. I sense l'ombrel·la de El Mundo, que en aquest serial s'abona sense embuts per airejar massa draps bruts. Amb quin ensurt esmorzaràs i encendràs el primer cigar del dia, president? Papers, originals, missatges de telèfon... I ja fóra l'apocalipsi que en el perfeccionisme de la corrupció, en Bárcenas hagués pres la precaució de fer-te signar rebuts per les transparents quantitats percebudes. Ja ho prediquen els del ministeri de la nicotina, "fumar mata". També políticament quan les capses no van plenes amb fulles de verí recargolades sinó de bitllets assassins.

Moments delicats. "Tot un país en suspens", sermoneja Rubalcaba, el polític. La ciutadania fa la viu-viu mentre les audiències dels telenotícies es desplomen. I algun lector de diaris només en llegeix la secció de cultura i s'apunta excepcionalment a la d'esports amb recança després que en Guardiola també sembla que al marge de xampurrejar l'alemany, hagi fet un màster en despropòsits o un doctorat en com perdre la credibilitat amb unes declaracions que no li escauen.

El futbol no em preocupa, cosa de peus i de pilotes. Però que els polítics i alguns governants em prenguin per un babau, sí. Ens ofenen. Ens insulten quan pensen que amb les estratègies del tu més, i encara més, tot es resol i s'oblida. Dubto que aquesta vegada el ritme de la cançó estiuenca ho deixati entre les ones, les corbes bronzejades i les paelles sota d'una palmera. Ni la caparra d'una sangria dolenta i infame ha de digerir el moment on ens han instal·lat aquests que ens haurien de dirigir.

Em resigno a creure que els representants ho són de veritat, un mirall de la societat que gestionen. Si aquest reflex és fidel i ens rebota la crua realitat sense aprimar ni engreixar, patim una pandèmia apocalíptica. Tots ens hauríem tornat bojos, insensats, sense ètica, sense cap mena de pudor ni sentit de la justícia.

Jo encara conec persones amb vergonya, sentit del ridícul, generoses, amoroses, justes i amb sentit comú. Acostumo a fer-me-les amb més bona gent que no pas amb perversos, mentiders, lladres, corruptes, hipòcrites i allò que qualifiquem sense subtilesa de gent dolenta. Estic convençut que en un recompte d'urgència els esplèndids en positiu guanyen per golejada als malèvols.

Recuperant l'argument de l'oposició haurem de reflexionar si és el país qui viu en suspens o, després de la compareixença de demà d'en Bárcenas, la ciutadania tindrà encara més raons per suspendre el president i alguns polítics del govern.

Santa tecla

He fet una còpia al disc dur de l'ordinador. Precaucions, per si de cas. Documents i fotografies que es poden volatilitzar. La formidable virtualitat té el seu foc purificador quan ens socarrima la memòria analògica dels dies, n' esborra les cares amb qui ho hem compartit i desdibuixa els llocs per on hem caminat.

Un cop de dit matusser en una tecla i tot en orris, malgrat que la màquina ens hagi alertat, "N'estàs segur?" Després resta el penediment sense remei per no haver-nos tallat el dit o pel reflex de gosadia automatitzada. Tot perdut!

Abans les fotografies campaven a l'atzar emmagatzemades en capses de sabates o de camises. Trobar-ne una requeria un passeig caòtic per la història familiar. En el procés, les miràvem totes i trèiem els fantasmes al sol. Aquelles estampes una mica esgrogueïdes i amb les cantonades arnades eren els monuments dels pobres, dels que no gaudim de retrats a l'oli ni bustos de marbre. Icones tan importants i cares que calia entaforar a les caixes de cabals casolanes, en una calaixera o a la raconada inferior de l'armari on habitaven també els vestits de menjar macarrons, els de vint-i-un botons. Anaven a joc i conjuminaven perquè fer-se un retrat era cosa d'anar mudat. Com el posat estàtic tot escarnint els retrats d'artista –Quiet! -A la immortalitat s'hi accedia contenint l'alè com en una radiografia per a un diagnòstic a vida o mort.

Un record per als mítics retratistes rodamóns motoritzats que rodolaven per las cases de pagès i en trastocaven la vida. S'aturava l'atmosfera polsinosa, l'activitat tota i les gallines esdevenien éssers pintorescos. Calia afaitar-se i sortir-hi amb la millor fila possible –Clic! En algunes contrades encara esperen el correu amb el que van pagar a l'avançada, l'instant històric farcit de gallines recolzades només en una pota, elegants i fatxendes, de quan aquell trapella els va aturar el món amb una màquina de retratar i una llambregada insòlita.

Fer una foto i enviar-la alhora els semblaria un prodigi. Veure's a l'altra banda del món en l'interval de temps que han contingut la respiració només podria ser un afer de bruixes expertes. Deu ser en prevenció, o perquè les fetilleres electròniques no em regirin les estripes de la màquina, que he desat una còpia dels meus arxius. Ha estat un alleujament. Ja està! La tinc atresorada a la raconada de l'armari compartint espai amb les capses de les altres fotos color sèpia esvaït, les de mirar i tocar amb els dits.

La tècnica ens permet empastifar-ho tot d'instantànies a dojo i sense miraments. Disparar, llençar, retocar, imprimir i compartir. Coneixeu algú que encara faci servir rodets? Mai com ara la biografia documentada d'un infant –dedicat a tu, Arnau- disposarà de tantes imatges.

El mateix succeeix amb els documents escrits. Cartes, diaris personals, reflexions de lletraferit... Els correus electrònics i els missatges instantanis no arriben encara perfumats –no ha de trigar-, però tenen l'avantatge de la immediatesa. Tampoc cal embolcallar-los amb un sobre. Viatgen descaradament nus i formalment incorrectes, que no despullats d'arxius adjunts de tota mena, músiques, dades i pel·lícules. Rodolen farcits d'ubiqüitat impúdica. La que ens pot pispar algú. Secrets –dèiem- penjats en un estenedor global. Informació que ha maridat amb comunicació. El binomi democratitzador del coneixement tot compartint-lo. La revolucionària enciclopèdia francesa s'ha reeditat al segle XXI amb banyes sense fils i llueix cua de ratolí –o de dimoni-.

Desitjo que la grafologia i la tipografia ja no siguin disciplines associades als egiptòlegs o a algun savi desvagat i carrincló. O que els processadors de text no qüestionin la impremta, les biblioteques d'Alexandria i les edicions acurades.

Del llapis infantil, de l'indeleble bolígraf adolescent a l'estilogràfica regal d'unes noces d'argent hem arribat al teclat actual. Virtual i projectat en una superfície o en una pantalla tàctil. No oblidem el seu preludi tecnològic, la màquina d'escriure. El mestre Espinàs, per exemple, encara practica certa ecologia periodística. Insisteix en el punt mecànic artesà que confereix el martelleig que l'ajuda a redactar els seus escrits, dels que es palpen i tenen textura.

Encara que tot torna... Els rodets fotogràfics, les promeses d'amor escrites a mà i dipositades en una bústia. El perfum d'una bona edició. I també retornen les màquines d'escriure! Aquests dies la premsa anuncia la tendència retro de l'espionatge rus –o soviètic, que és més literari-. Els espies de l'antic teló d'acer redactaran els informes secrets en paper amb unes màquines d'escriure especials que permeten identificar sense cap mena de dubte l'autoria i l'autenticitat del document. Secrets de paper. Esperem que no tinguin també la cua de palla.

Arribats al final és necessària una deferència per als esforçats grafòlegs, que els fulls de càlcul no els jubilin. Les proves cal·ligràfiques viuen temps de crisi. Només alguns romàntics, i en Bárcenas, practiquen el vintage en matèria de llibres de comptes i es decanten per la cosa manual.

Tots els matins surt el sol

El militars del cop d'estat a Egipte detenen el guia màxim dels islamistes. Els faraons, embolicats i impassibles, s'ho contemplen des de les vitrines del Caire en un dels magatzems d'antiguitats més grossos i polsinosos del món, al costat de la plaça Tahrir que viu un dia històric -un més-.

Mandela és en estat vegetatiu permanent. Pendent de l'endoll a la màquina que l'assisteix per poder sobreviure. Bon cel, Nelson!

Una periodista –o una farandulera en funcions de presentadora- que acaba d'enviudar aprofita per promocionar un telèfon mòbil. Assegura que els missatges de condol li van arribant nítidament i amb tota la cobertura gràcies a l'aparell específic que exhibeix a càmera. ¿Li n'haurà deixat un, de terminal, al taüt per si el finat vol manifestar-se o demanar una quatre estacions?

Segons la Sarsuela, el rei no té cap compte a l'estranger, els calerons que va heretar del seu pare –en un banc suís- van anar a tapar el forats practicats pel comte de Barcelona. Un conte amb final feliç, sense deutes ni creditors reials que no siguin els que els esbronquen. Quelcom que la font atribueix a la "mala educació" d'alguns súbdits. 

Albert II de Bèlgica abdica a favor del seu fill, el príncep Felip.

Al cap de trànsit de Girona l'han enxampat mentre circulava a 160 km/h. Sortia d'una reunió ansiós per prevenir la sinistralitat. L'honora la inusual velocitat supersònica amb què ha dimitit.

Una cantant famosa, Rihanna, insinua que Cristiano Ronaldo és gai. A causa del desdeny els cops als baixos en matèria de mesura són un clàssic, però el cop de roc a la masculinitat del de les bicicletes ofensives és excessiu en un món mascle de pilotes. I què, si ho és?

Per pilotes, però, les del cap Wert dolgut per haver de modificar la proposta de beques que pretenia. L'excel·lència en orris. També ha anunciat que deixarà la política activa així que acabi el mandat amb la llei consolidada. Només la caducitat de les lleis d'educació similar a la dels iogurts –encara que el ministre Cañete els declari immortals com les mòmies de Tahir- ens en pot deslliurar.

Evo Morales va romandre retingut –captiu- als espais aeris europeus mentre li regiraven les maletes a les bodegues de l'avió cercant un enemic mundial, l'Snowden. El personatge ha esbombat com l'espionatge americà viu contemplant-se els secrets íntims de l'Angeleta Merkel i d'altres aliats/des europeus/es.

La Leticia Sabater, la reina dels espais infantils sense massa secrets íntims, es postula com l'artista del PP. Per error ha tramès un correu al PSOE oferint-se i manifestant que en Mariano és feliç de comptar amb una artista tan singular. El PP ja s'ha afanyat a confirmar que aquesta rossa no manté cap relació especial amb en Rajoy.

La delegada del govern a Catalunya, que sí manté relacions –polítiques- amb en Mariano Rajoy, es trasllada a l'habitatge oficial de Predalbes. Al·lega raons de seguretat. Es tractaria de la pitonissa macroeconòmica, declarada persona non grata a Girona, que va definir el principi de bonança fonamentant-lo en l'existència dels "pijos".

Mor l'inventor del ratolí de l'ordinador. El desenvolupament d'un fetge humà a partir de cèl·lules mare, de moment, passa pels ratolins de laboratori. Tractaments que pengen del fil de l'efectivitat i de la recerca. També la castració química –capítol dos- que li apliquen al segon violador de l'Eixample. Seran efectius?

L'espionatge i la Camacho no s'acaben d'explicar. Aquell dinar a la Camarga encara l'han de pair. La ressaca informativa continua fent estralls. Digestions pesades com la del cas Bárcenas, el milionari presumptament sospitós, que deu sis milions i mig a hisenda dels últims cinc anys.

Dimecres Sotheby's subhastava un Greco, Sant Domènec resant. Venut per la quantitat rècord de deu milions. L'oració pot sortir molt cara. Sobretot si no se'ns concedeix allò que supliquem. Que en Bárcenas no obri la boca i que Eurovegas no hagi estat un somni d'estiu.

Tanmateix el món continua rodolant i, malgrat tot, pels matins acostuma a sortir el sol.

Bunga-bunga

La dècada dels noranta venia prima de roba entre les olimpíades i les Mama Chicho me toca, me toca, me toca... Defiéndeme tú! Encara ens fan pampallugues els ulls perduts en la simetria epidèrmica d'aquelles ballarines. L'esclat voluptuós d'una primitiva televisió privada que anunciaven com Teta-cinco –amb un lasciu cavaliere rere de la càmera- preludiava el fosc hit parade estival dels Bunga-bunga actuals.

Enmig d'ambdós èxits ballables, Barcelona s'omplí d'italians autoexiliats d'un país berlusconià que se'ls feia insofrible. En Bambi Zapatero, els de les celles acitroënades, llavors era el president de les Espanyes que la classe ben pensant i com pertoca –encara que ens contempléssim d'amagatotis, anys abans, les Mama Chicho - l'havia elegit com a un emperador mundial de la llibertat i del progrés. Quins anys!

L'estrident bunga-bunga, la peça frenètica i tribal de la meridional península italiana, ha causat força mal d'orelles a la justícia que finalment l'ha pogut portar davant d'un tribunal. Bona notícia que hagi estat condemnada a set anys per perversa i cridanera. Per fomentar la prostitució de menors -judiquen-, que no d'altres afers més líquids i menys lúbrics. Em temo molt, però, que no l'escoltarem animant revetlles de convictes uniformats pidolant mantes, entrepans, piles per a l'MP3 i un paquet de ros de contraban.

Es tracta d'un ritme sincopat i selecte per a cavalieri que viuen per sobre del bé i del mal. Pertanyen a la casta dels poderosos. Membres destacats de la confraria de qui té diners, poder, contactes, fama –que no prestigi-, i discurs. Acostumen a ser genis del gest, de la comunicació i uns mestres de l'eufemisme. Messies vertiginosos d'èxits qüestionables.

El Bunga-bunga podria haver iniciat l'ascensió a les llistes dels quaranta principals infiltrat en la banda sonora d'una promoció porta a porta d'aparells aspiradors. Sense aturador hauria grimpat entre les preferències dels cantants melòdics -enmig de les tarantel·les- fent seu Il mondo. Arribant a convertir-se en un himne sicilià interpretat per un Jimmy Fontana ensucrat i disfressat de Berlusconi.

A l'altra riba d'aquest mar nostre les melodies del festival estiuenc arriben harmonitzades per l'arpa amb reixes que custodia el senyor Bárcenas a la garjola. Restem pendents de com evolucionarà la intervenció del comptable. Al Partit Popular temen que aquest tenor desafini o es decanti per solfes minimalistes de cops contundents amb la tapa del piano –que tot i ser experimentals, han de causar un dolor intens-. Mentre, també vivim intrigats per com es resoldran les operístiques intermitències escèniques en matèria de presó que afecten el senyor Blesa.

Costa d'entendre una justícia impotent davant de determinats personatges emparats en la seva condició intocable. Ja era hora, que la llei pugui actuar. Ni que sigui amb una bena a l'estil pirata. La impunitat s'ha de dissimular, fa mal d'ulls i no s'entén, ni quan les urnes són els paraigües legítims per als aforats. A tenir la raó hi ha associat que la justícia te la concedeixi. Per això, el més frustrant i el que més mal fa és quan no tenint-la –ni la raó ni l'honorabilitat- ningú no te les retiri.

Aigua pels descosits

A la Vall d'Aran, el dia després de les rierades, comença la lluita per refer allò que l'aigua ha malmès. Fang i estralls. Carrers desdibuixats, carreteres esborrades, cases queixalades per la força de la natura. La ràbia dels elements ha estat protagonista en una nova edició. Han viscut, els aranesos, emmirallant-se al cel mentre el riu brama i juga a bales amb les pedres que gemeguen temeràries. Crits d'aigua ofegant remors fosques, de tambor en la batalla. Per fortuna –o previsió- no cal lamentar desgràcies personals que no vagin més enllà dels bens materials.

El foc, el vent, l'aigua i la terra. Els elements clàssics associats a la por d'allò incontrolable. Qui els conté. Capriciosos com una fera ferotge arrabassen el que és seu. Són els senyors de la matèria i uns déus exigents a qui oferim sacrificis inútils. Potser amb respecte n'hi hauria prou, perquè fa molts i molts anys que hi convivim i ens espaordeixen. No volen ser provocats.

Així l'aigua reclama els seus dominis i ens recorda que les lleres ens les cedeix temporalment durant dècades, anys o, només, estacionalment. Quan ho oblidem, cal pagar peatges per la gosadia. D'una rabejada fenomenal escombra allò que hem construït sense el seu consentiment. Els rius no s'estan de cotilles, tampoc els agraden els jardins fluvials ni els gronxadors de disseny. Capriciosos, recargolats i volubles baixen mandrosos com les nostres vides que van a desguassar a la mar. Ben poètic. Idíl·lics aquells paratges amb ovelles i pastores renaixentistes fins el dia que es desperten sense motius racionals ni mesura. Què en podem dir de la neu pura i cristallina que encimbellava les arestes diamantines de la carena ara rodolant fatxenda i forçuda.

El vent, la tramuntana, enfolleix els esperits no avesats als udols nocturns escabellant la calma i el seny d'aquells que en som espectadors atemorits. Ni una pinta per als vents, que algun geni ja s'hi ha entestat, els pot ensinistrar. Llops invisibles i fantasmes sense còrpora arrosseguen cadenes eixordadores tot emmenant-se les teulades convertides en estels enjogassats.

El foc és la visió més pintoresca per explicar apocalípticament –i ben pedagògica- en què consisteix l'infern. Un món de brases roents i cremada punyent a foc lent en olla grossa. La visió dantesca d'un bosc socarrimat amb les restes escampades d'una caragolada sense vinagreta o les ossades dels animalons patxocs a l'ast, corfereix. Al cementiri d'esquelets vegetals pintats amb cendra l'escalfor grimpa cames amunt mentre llisquen galtes avall les llàgrimes negres que no podem reprimir.

I la terra tremolant, esquerdant-se en disbauxa quan tot trontolla. No serveix ni ens guareix tocar-hi de peus. La implacable llei de la gravetat és qüestionada. El granit s'esberla i les muntanyes es mouen sense fe. El vertigen produït per les malmeses cervicals teutòniques ens desgavella tots els paràmetres a què estem avesats. Com si la rotació del globus terraqui pintat de coloraines representant les nacions hagués enxampat un esvoranc a la carretera.

Per tots els misteris, per esbargir la inquietud, per conjurar-ne els mals averanys i, en definitiva, per voler-los ferrar, els humans vam convertir-los en forces divines. Déus i deesses de la natura amb el sol i la lluna a la sala de comandament. El dia i la nit, el bé i el mal. La disbauxa i la penitència. La fam i la collita. Dualitats que calia equilibrar en previsió per apaivagar-ne el cantó més fosc.

 No ho dessacralitzem massa. Administrem-los amb generositat –si hi som a temps- perquè es tornin agraïts. Que el foc serveixi per escalfar i purificar, que l'aigua sadolli l'assedegat i netegi, que el vent esbargeixi les tempestes perquè a la terra hi creixin el blat i, també, les roses.

Que així sigui! Pel solstici i per la màgica nit de Sant Joan!

Roba estesa

Fer safareig era l'únic al·licient que tenien aquelles sacrificades mestresses de casa mentre feien bugada. Només en resta allò pintoresc, els penellons a les mans i el perfum net del sabó elaborat artesanalment. Sí que en mantenim encara el ritual de la roba estesa. Quan pengem d'un fil les intimitats, exposem secrets amb empremtes que fem públics a les xafarderies veïnals. No em voldria posar poètic, però qui no atresora un mitjó foradat o una samarreta imperi amb una taca indeleble de síndria?

Les rentadores han estat un dels estris més importants del segle XX. Van centrifugar els penellons i ens han alliberat -bàsicament a aquelles sacrificades dones- d'una tasca ingrata, humida i, sobretot, congelada a l'hivern. Es tracta de la tecnologia aplicada a la llar, sempre unes passes –o unes dècades- rere dels avenços bèl·lics! L'electrodomèstic –suposo que se'l pot anomenar així- més revolucionari és sense cap mena de disputa l'ordinador. La computadora en deien. El poder de la comunicació brolla d'una pantalla amb un torrent d'informació que gràcies a les xarxes, com els rierols d'una conca fluvial, es comuniquen. Un invent empescat amb finalitat militar.

Internet, la teranyina mundial, ens permet un safareig confortable. Sense esquitxos ni mullenes. Encara no sabem on ens menarà aquest esclat tan poderós i impensable. Una revolució en la qual som immersos, que no sé si conscients del tot. Com serà el món d'ací a un parell o tres de dècades. Ciència-ficció verificada i, possiblement, ultrapassada. Màgia, exclamaríem meravellats no fa massa anys.

Actualment la xafarderia, el rumor, la mentida o la difamació circulen per la xarxa també penjades com el mitjó foradat i la samarreta imperi. Hi transiten les rimes passionals, les emocions ensucrades i les promeses carrinclones que no s'han de complir. Els fils que enrampen van carregats de secrets, d'intencions, de propòsits i d'idees. Qui escriu cartes d'amor o gargoteja poemes sentits que no sigui la llista de la compra? El segell postal és per a col·leccionistes quan les inútils estilogràfiques han esdevingut fòssils de prestatgeria.

Amorrats a les pantalles de la televisió, d'un ordinador, d'un mòbil, d'una càmera de retratar vivim un nou context. Els mateixos gossos amb diferents collars. Allò elemental, la informació, només ha canviat de canal. Perquè escriure, criticar, blasmar, conspirar o atemptar sempre s'ha fet. Amb mitjans diferents, això sí. Als generals ja no els calen aquells correus que deixaven el cul en una sella de muntar per portar noves del front. Qui llepa solapes de sobre o truca pel telèfon tradicional? Algun anacrònic romàntic aliè als temps que corren.

Als museus, els primers aparells telefònics. Eren un gegant negre i dramàtic, com un agutzil de desgràcies, perquè als pobles només dringaven per portar males notícies o dol per sorpresa a hores intempestives. Un altre tarannà irradiava la televisió primitiva, la boteruda de les alegres mosques vironeres en blanc i negre, on mig poble s'aplegava –amb cadira incorporada- per assistir als esdeveniments històrics: l'arribada de l'home a la lluna, els festivals d'Eurovisió i els partits de futbol fonamentals –com les lleis que en Franco emetia- tots els diumenges a l'hora de sopar.

El mateix quisso ara amb un collar de llumenetes. La informació, la necessitat de comunicar. Tot passa pel safareig il·luminat del plasma i s'acaba penjant d'un fil -o sense- a la xarxa. Hi ha roba estesa arreu i al mateix estenedor, global. Només cal tibar el fil aquest perquè les taques, les preferències i les frustracions siguin a l'abast de les seus del poder que ho controla tot. En George Orwell va fer curt. L'omnipresent Gran Germà, el va dibuixar dècades abans de la profètica novel·la 1984, és un joc de criatures comparat amb el que sospitàvem i que aquests dies es confirma. Ens tenen sobtats pel ganyot. Ho saben tot, absolutament tot, de nosaltres. El dia, l'hora i el segon que l'ungla terrorista ens va foradar el mitjó.

Aquest segle el vam inaugurar amb les imatges esborronadores de l'11S. S'hi va esfondrar quelcom més. Vam cedir algunes prerrogatives de grat i va facilitar que els governs se n'arroguessin d'altres que qüestionen la frontera de la llibertat personal. El gran debat d'aquests dies a les amèriques del nord va d'això.

Per si de cas i perquè he clicat els mots atemptat i terrorista unes ratlles més amunt, saludo cordialment el president Obama –Bona nit, senyor! –i li confesso que el sospitós color rogenc de la samarreta és cosa d'una síndria.

Qui xiula els seus mals espanta

A la casa reial personificada en el príncep i la periodista -Hollywood encara ens deu la pel·lícula- la van esbroncar mentre accedien a la representació d'una òpera a les Rambles barcelonines. Les protestes van pujar de to al pati de butaques del temple wagnerià on la burgesia catalana acostuma a celebrar-hi rituals civils tot emocionant-se amb elixirs d'amor.

Els defensors monàrquics van atribuir l'incident institucional més a la presència de la delegada del govern -la dama de ferro catalana-, que tornava de retre honors als membres de la División Azul, que no pas a la parella reial. Tanmateix es van afanyar a dibuixar complexos estudis sociològics respecte del públic que assisteix al Gran Teatre del Liceu al segle XXI. Tot per insinuar que el percentatge dels xiulets representa només la quota plebea d'aquesta democratització malsana per a les òperes i els lluentons que envaeix la plaça major del tot Barcelona aristocraticoburgès.

Recordem que no fa gaire a en Mas li'n van dedicar una de ben sonora al trofeu comte de Godó. Banderes espanyoles, xiulets i ànim de provocar-lo mentre el president de la Generalitat lliurava el trofeu al campió. Encara ressonen el pacte de silenci i els "pitos" consagrats a en Mourinho en el seu comiat. Ha estat necessari que a en Colom de les Rambles, el nouvingut culé seguidor d'en Neymar, el protegeixin dels concerts d'ira espanyolista que plouen amb una mena de brusa de mercader de bestiar que no li escau gens.

Les emocions, les remors de l'esperit les exterioritzem amb sorolls. Piquem de mans, xiulem o cridem. El paroxisme emocional és així de planer. Tot un codi ben senzill amb variants culturals que ens serveix per expressar allò on la paraula fa curt o és massa extensa per representar un moment d'intensitat que també pot arribar a destil·lar llàgrimes de tristor o d'alegria. La convulsió social va més enllà, és més complexa i organitzada; és mes de xup-xup lent fins arribar al zub, sovint precedida de discursos llargs com un dia sense pa. 

Un parell de dies després del concert dedicat als prínceps, se celebrava a Madrid un altre esdeveniment que comprometia la casa reial, el dia de les forces armades. Ni avions ni tancs ni tenors, tampoc la cabra de la legió. Va estar una cosa simbòlica amb els reis i els prínceps presents. La premsa el defineix de poc lluït, amb poc públic i no sabem si amb massa ardor guerrer per part del gremi del sabre. El moment també toca l'ostentació militar. La parafernàlia a què ens tenia avesats el dia de les forces armades es va resoldre sense estralls al cel ni brogits a la terra. Ja ho tenim dit, ni la cabra legionària va desfilar en l'edició d'enguany tot i el genoma d'ésser autosostenible que la caracteritza, capaç de sobreviure només amb la pastura d'un xamfrà urbà.

En aquest cas, però, podria ser que la marcialitat esbravada anés lligada a les crosses del monarca. No tenia prou mans per subjectar els guants, els bastons i la solemnitat que es pretenia. Perquè la condició de cap de les forces armades l'obligava als complexos rituals de les salutacions militars. S'entrebancarà, caurà, serà capaç d'aguantar... Enigmes que la gran crossa institucional, la reina, va esbargir amatent i soferta com acostuma. La reina, verd poma estacional, era pendent de les oscil·lacions del cap de la casa reial. Tant com un enfeinat militar, molt condecorat, a recollir i tornar-li a lliurar la crossa sobrera mentre el rei saludava marcial banderes i banderins. Representa que aquest acte era la tornada a la feina després de l'última recuperació del rei. La reaparició d'uniforme, vestit de soldat, que ha estat prou estàtica. Aquest acte va resultar molt auster –informen els diaris-. No hi va haver pressupost per a objeccions.

Com fa la dita, qui xiula els seus mals espanta. Em passa pel cap aquella famosa pel·lícula –que recomano-, Xiulant sota la pluja. Una manera ben lúbrica de conjurar malures i remors d'esperit.

Moustaki

La tendresa, la melodia francesa d'adopció que passejava posat de pastor grec amb guitarra, ens ha deixat. Se n'ha anat el francès meridional que va aparèixer en públic per última vegada al Palau de la Música Catalana.

Un venerable chansonnier vestit de blanc amb ulls de color blau mediterrani. Un seductor sense histrionismes de cap mena que onejava com una bandera pausada en una revolució peluda que no ha pogut ser, aquella que proclamava a Sans la Nommer.

Un mariner de ribes properes que navega en la memòria adolescent de quan una veu ens bressolava. La seva música, que no cal entendre, ens amara del misteri dels missatges que sonen bé. Encara ara, escoltar la Marina Rossell repintant-lo amb veu entenedora i homenatjant-lo en promeses cristal·lines és tornar a passejar per la sorra fluvial de Paris o creuar un pont d'Istanbul amb destinació a una illa grega.

Un mot va esdevenir familiar i, alhora, misteriós, métèque. Què era o qui era aquest métèque. Un punt d'intriga que engrandia la màgia d'aquella cançó, una mena d'himne que fèiem personal a mesura que l'escoltàvem. La grandesa d'aquelles músiques que tenen quelcom de batec. Allí alenava la remor melodiosa de la Grècia de les mil illes. O les campanades a mort per Sacco i Vanzetti.

  Recordant en Georges Moustaki d'un temps biogràfic al costat del Tajo, mentre el riu abraça la ciutat del Greco -un altre grec que ha esdevingut universal-. Treien el cap les ondines, dones d'aigua que recitaven de memòria en Garcilaso de la Vega. Just a la posta del sol, el riu reflectia al sostre de la casa l'enjogassat aleteig d'aquelles sirenes de riu en l'altiplà toledà. Ones incansables emmirallaven el sol ataronjat i una col·lecció de peixos dissecats penjats de les parets ressuscitaven.

Música de vespres, quan el dia es mor i les promeses per complir són encara més crepusculars. Balsàmic Moustaki. Una mena de xarop reconstituent contra la melangia, la frustració o els moments baixos de solitud no volguda. Qui no s'hi ha refugiat somiant amb el cap ple de pardals i les mans buides de manyagues.

La mateixa pedra

L'Aznar s'ha deixat entrevistar a Antena 3. Unes declaracions que han servit per a tres coses: qüestionar la presidència d'en Rajoy, endurir el missatge de la dreta encara més i postular-se com a salvador de la pàtria. Amb el PP i el PSOE en caiguda lliure, ell és el garant únic de la recuperació. El líder que ens cal per tornar a entonar aquella melodia d'España va bien amb lletra del tenor José María Aznar i la música a càrrec de l'Esperanza Aguirre a la bandúrria.

El PP guanyaria les eleccions si s'haguessin de celebrar un dia d'aquests? Vés a saber. Tot és possible. Aquest expresident a perpetuïtat vol canviar de condició. Viu cregut que només ell té la resposta i la solució. Ho manifesta amb tanta convicció que algú hi haurà fent-li costat a les urnes. Ho deixa anar amb el mateix posat i aquella mirada de galant del tango de quan ens confirmava que existien les armes de destrucció massiva en la trista mare de totes les batalles–ara vídua-.

L'ésser humà a més d'ensopegar dues vegades en el mateix ruc, té una facilitat prodigiosa per oblidar. La desmemòria i la capacitat subliminal d'aquella cançó de l'estiu amb molt de sol, sangria i l'epidermis assolellada amb el totxo va bien, poden obrar miracles. Aznar, president! Del govern o de la tercera república si la casa reial no s'afanya a treure la pròpia versió estival, Marivent, sol ixent, a ritme de pasdoble amb una barbacoa roent a la portada.

Tot s'ha de veure en la voràgine dels esdeveniments amb la brúixola destarotada que ens mena de Can Tempesta a Can Temporal. Sortim del tornado per caure en l'huracà. Només aquest atleta de la política de fons amb abdominals com canons pot redreçar el rumb d'Espanya que no sap cap a on va malgrat la tradició marinera de qui conjura galernes i pops a la gallega des de la Moncloa. Ai, Mariano, amb assessors com aquest, no et calen pas protectors. Podria tractar-se, també, d'una estratègia per no perdre el poder, exercir d'oposició des de dins del partit quan l'oposició natural fa pinta de viure noquejada a la cantonada del quadrilàter.

Ell basaria la seva estratègia a fer l'Estat viable i eficaç. A tenir institucions per defensar l'Estat de dret, impulsar la reforma fiscal, conformar un nou pacte social sobre pensions, sanitat i demografia. Com pot vendre aquest eslògan de precampanya si el partit del qual n'és el president honorífic no ha complert molts dels compromisos que va anunciar. La resposta és la seva persona, el salvador més enllà del joc de partits. Un cabdill amb pols ferm que no tremola davant l'objectiu de les càmeres, ni que sigui en el paper d'actor convidat secundari a les Açores. Si arriba el moment, caldrà estar atents als detalls. Contrastar-ne la fermesa seductora davant de la rutilant eurotigressa Angeleta Merkel.

Continua. "Jo faria que l'Estat tingués instruments per garantir la cohesió. Amb totes les seves conseqüències". Des d'aquesta riba de la perifèria, sense pops a la gallega ni calamars a l'americana, què hem d'interpretar? Quins seran els instruments per garantir aquesta cohesió? A triar entre uns tancs, la Guàrdia Civil o la Roja campiona del món amb franquícia al Camp Nou... hi ha qui preferiria veure en Mourinho dirigint el Barça.  

Amb un somriure assajat ha menystingut que es converteixin en notícia fets que van passar fa deu anys i que no s'assumeixi com a "normal" un regal de noces. Una perplexitat, però no ha esmentat que es tracta d'un regal d'un dels protagonistes d'un reconegut thriller basat en la corrupció que va aportar 32.000 € al casament de la nena. Una celebració megalòmana i obscena que va tenir de padrins els capitosts de la trama Gürtel.

I ha negat haver cobrat sobresous, al·legant que sempre ho ha declarat tot a Hisenda. Així de fàcil. Jo proposo que els pispes que declarin la part proporcional, paguin l'IVA i cotitzin com a autònoms, se'ls condoni la pena. Això no és un presumpte delicte, companys, només es tracta del vessant creatiu de l'emprenedoria.

Insisteixo, l'ésser humà a més d'ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, és capaç de tornar a validar la mudança a la Moncloa amb un canvi de cromos, en Mariano per l'Aznar segona part. A la cara "b" del disc en vinil –una preferència capriciosa del ministre Wert atacat de nostàlgia- estan treballant com conjuminar l'estrena de la lletra de l'himne nacional amb els arpegis taral·lejats a la final de la copa del Rei al Bernabeu. No pot ser que l'afecció addicta i sentida no tingui una mala estrofa amb què esbravar el fervor i l'acidesa estomacal que provoquen les ínfules dels salvapàtries.

Barçamania

Impressiona veure el magnetisme que congria aquest equip i els seus protagonistes. Alguna gent segueix l'autocar i fa marrada per tornar-lo encalçar així que els ha depassat. Les criatures, esgotant la paciència dels pares, contemplen bocabadades els cavalls de la urbana vestits de gala; són tres, com els patges dels reis mags del futbol. Infants que no entenen perquè després no podran compartir el sopar amb en Messi o l'Iniesta i que aquest miratge hagi estat tan breu.

No és el millor dia –un dilluns i tretze- per celebrar el triomf a la lliga. Una manera de conjurar els fantasmes i la ressaca d'un cap de setmana esportiu i de pneumàtic cremat que encara perfuma la ciutat. Deu tractar-se d'una estratègia per deixatar l'efecte del dia més lleig de la setmana. Una festa que es regeix pel calendari lunar i, per tant, llunàtica a mercè de com juguin els rivals.

Enguany s'ha fet. El Barça ho ha aconseguit un any més. O en Messi, aquest jugador amb cara de ratolí vergonyós, de somriure innocent que fuig dels protagonismes i tem els micròfons com una pedregada. Treia just el cap protegint-se de les admiracions desmesurades rere del frontal de l'autobús descapotable amb un posat de contenció que contrastava amb l'aldarull i l'eufòria d'alguns companys.

Barcelona s'ha vestit de blaugrana amb banderoles a vessar mentre les càmeres digitals treuen foc pels queixals. També desfilen les noies de l'equip femení. Se saben pretext que no aixeca acaloraments dels futbolístics. Qui ostenta la davantera? I la pitxitxi de l'edició actual? Són allí, aclaparades, reconegudes –que no conegudes- com una mena d'aperitiu en un esport tradicionalment d'homes.

La música, el confeti, els herois de la gespa repartint una ració de circ a canvi de la passió que esquitxen. Què donarien els polítics per gaudir del poder de convocatòria que provoquen aquests futbolistes. Tornen com legionaris vencedors a la Roma que els victoreja. I en la desfilada, a manca d'esclaus i donzelles verges, arrosseguen l'equip femení captiu i una copa que no és de cap metall noble, un calze per a una eucaristia laica amb onze apòstols. Ferralla simbòlica que focalitza la batalla de titans que han lliurat per arrabassar-la a l'enemic.

No han conquerit més possessions al continent, l'imperi no ha modificat les fronteres del territori Champions, però han consolidat la victòria a les províncies. El Barça com aquella Tàrraco amb un Tito per Escipió desfila orgullós amb una quadriga dièsel per la quadrícula barcinonensis.

Es tracta del Barça mai vist, el dels últims anys. El d'en Messi, en Guardiola, en Xavi, en Puyol... Una alineació d'àlbum per a un sonet del bon futbol. Excels. Encara que la patacada amb els alemanys de l'aspirina els hagi aigualit una mica la celebració. Final de cicle, clamen l'oposició i els contrincants. Només ho salva que l'adversari tampoc haurà de fer obres al prestatge de les copes d'Europa.

Les catàstrofes i les fallides també passen per quan no es pot mantenir allò que excel·leix. El que rutlla perfecte només pot anar a pitjor. Millorar sembla més fàcil, sobretot quan s'ha tocat fons i s'ha arribat al cul del sac. Que no hauria de ser –toquem ferro- el cas d'aquest equip que rodola per l'Eixample festiu i saltimbanqui. Avui legió fatxenda i oliada per la glòria i el llorer que el discret general Tito ha tret a passejar. Abstret i un punt capficat, el victoriós general llueix l'ombra d'un pegat a l'ull per una ferida de guerra conferida en covard combat desigual.