Halloween

Per Europa i, sobretot, a França hi proliferen uns pallassos que atonyinen criatures, avis o indefensos vianants desprevinguts. Escarnint escenaris anglosaxons de la pseudocultura Halloween, alguns personatges esbraven al carrer els baixos instints i la covardia protegits rere d'una màscara esgarrifosa. En la contradicció, el pallasso entranyable, una mica babau i simple, es transmuta en un ésser violent, agressiu i sense causa que no sigui aterrir desemparats. Del riure planer a la llàgrima punyent. De l'humor a l'horror. Perquè sí. Una moda prêt-à-porter que s'escampa i amenaça.

És l'anonimat que la careta ens procura, tradicionalment de carnestoltes i més idònia per a la transgressió amorosa de conquesta ocasional a la nit veneciana. És la protecció vergonyosa entrant o sortint dels jutjats amb l'americana dissimulant les manilles o tapant-nos la cara. O el casc que amaga el lladre maldestre mentre esbotza un caixer fortificat. Eren els barrets i les capes de fa segles, prohibits perquè afavorien l'assassina impunitat nocturna de punyal i cantonada. I moltes més variants que ens hem empescat per protegir-nos entre la foscúria pocavergonya. Tots Sants se'ns reconverteix en una edició de carnestoltes diferent, desplaçada en l'espai i en el temps, que va fent fortuna. Esperem que passatgera, tot i que em temo que ha migrat per niar a aquesta riba de l'Atlàntic.

Nosaltres érem i som -espero- més de panellets, de castanya farinosa, de patata dolça com un moniato i del ram de les flors als difunts. Una tradició que perdura encara a moltes llars catalanes. La caiguda de la fulla, la tardor tímida d'enguany que no es decideix a posar-hi un decorat com cal, deu afavorir també aquestes atroces expansions. Van florint uns pallassos inhumans fora de temporada, alguns de violents. És l'altra cara amagada del carnaval de primavera optimista amb ritual fosc.

Ens arriba de fora -o ens torna- la tendència mediàtica amb remor de serra mecànica esquitxant els localismes de sempre amb sang i fetge gratuïts, indiscriminats. Criatures innocents disfressades de monstres oferint Trick-or-treat -el famós truco o trato dels doblatges cinematogràfics- han crescut i campen convertits en carcamals. Vampirs de jugular fàcil, homes llop de lluna creixent, zombis amb crosses, calaveres anorèxiques i papus de tota mena poblen les nits urbanes de tardor. La de Halloween n'aixeca la veda.

Per fortuna, no sembla pas ni hi ha indicis -per ara- que l'epidèmia hagi creuat la frontera. La Península és territori lliure de pallassos d'aquesta mena. Aquí som un país seriós que no es contempla els tarambanes. No ens calen forcs d'alls -potser només estaques de fusta al cor dels preferentistes- perquè hem exorcitzat els xucladors de sang aliena amb molt de plàstic tèrbol i negre.

De l'home llop no en tenim constància ni petjades recents. Es tractaria, no en dubteu, d'una faula truculenta per espantar les criatures crèdules. Dels de quatre potes sí que s'ha vist i retratat algun exemplar escadusser atacat de solitud penitent vagant per contrades feréstegues. Els entesos en la vida i costums d'aquests cànids viuen exultants aquest nou temps de llops que patim. Des de la foscor de gola de llop s'han entestat a analitzar-ne el comportament gregari, d'escamot organitzat. Espècimens amb pell d'ovella que haurien mudat les dents però no els pensaments i que -de llop- han accedit a la terrible condició de pastor.

En l'escenografia dels dies de difunts ressusciten les espècies que colonitzen la geografia de Halloween. Ens volen zombis que habitem les regions més transparents i primes. Absents, sense voluntat, automàtics. Encantats éssers primaris que desfilem d'esma avesats a pasturar deserts mentre els llops afamats ens atalaien i els fantasmes ens atemoreixen.

Nens i nenes de bona voluntat, que no ens prenguin el pèl i no ens queixalin l'existència. Que entre el truc dels corruptes i el tracte de les conxorxes judicials no ens amarguin la castanyada!

Les coses clares i les urnes espesses

Ens acostem a la Plaça de Catalunya per la Ronda de Sant Pere. El paisatge urbà vibra esquitxat pel groc que assolella la concentració d'Ara és l'hora. Les 12:15 h. A mesura que ens apropem a l'epicentre, la gentada, les estelades i l'ambient és el que pertoquen. Viure-ho al mig de la Plaça ja és quelcom dificultós, hem de romandre en una de les escales que hi porten, recolzats a la molsuda barana. La plaça, el passeig de Gràcia i els carrers que hi menen es van omplint. Les 12:30 h. La guàrdia urbana xifra l'assistència en 110.000 assistents. Les 13:45 h. De tornada a casa les artèries són corrues groguenques, la Ronda, Via Laietana, i també la Baixa de Sant Pere, van exercint de desguàs. La rierada, com és habitual -i ha confirmat encertadament en Tomàs Molina- no ha produït estralls. Cap incident!

Acostumats a les grans diades, aquesta concentració a la Plaça Catalunya és, tot i la participació, més casolana. Hi ha present el punt de contrast a la que s'hi verificà tot just fa una setmana, el 12 O, amb els contraris a la consulta per a una segregació independent que avui s'hi exigeix. No veiem des d'on som ancorats l'escenari on diuen que en Llach en persona hi posa la música de fons al poema d'en Miquel Martí Pol, "... tot és possible". Un recitat emocionat que creix fins arribar al clímax, perquè tot és factible en aquest Ara mateix que viu la cosa catalana en la qual no "tot està per fer".

Hi reconec cares fora de context, companys de feina, actors i algun polític que no habita la fila zero. La premsa passa llista i hi posa noms –o absències-. En Jonqueres, omnipresent des de Sevilla, ha compartit el llegum amb una família andalusa. La muller d'en Mas, el conseller de cultura, la consellera d'ensenyament... i la Núria Feliu. Cares protagonistes a qui s'adrecen les estrelles de l'acte, les senyores Muriel Casals i la Carme Forcadell, per aquest ordre. Són la imatge enèrgica de dues tietes amb un tortell dominical de crema catalana amagat entre les bambolines, a l'escenari. Ressentiment i rebuig per una infidelitat a mig consumar amb què els pretendents les haurien ultratjat -Que dels homes no te'n pots refiar, Muriel! –li mormola a cau d'orella la Forcadell colèrica aixecant enèrgicament una cella –Vols dir, Carme? –qüestiona l'altra amb posat un pèl ingenu.

Que no és encara desamor irreparable ni un engany indubtable. Sí és el que sembla, un acte de reconciliació, de bona voluntat, però públic. Un reality show en directe on els testimonis han decidit –una mica cansats- d'envair el plató o el camp de joc. Amb un toc de Hay una cosa que te quiero decir, Arturo, les mestresses de la societat civil treuen de la bossa de mà el contracte prematrimonial disposades a tirar pel dret –i a viure en pecat- si aquest divorci entre els polítics i la societat civil no es redreça o es consuma.

Les coses clares i les urnes espesses, sense tant d'aigualiment. A primera línia, com els entrenadors del match, els polítics observen, assenteixen o callen. La Núria Feliu està apostada a la trinxera, per si les coses acaben a ritme de bolero lent. El missatge és clar i cridat ben fort, que retopa a les parets incrèdules dels grans magatzems mentre les sirenes al Moll de la Fusta xisclen properes per la recuperació del mercat dels forabords. Una edició més del Saló Nàutic amb Ítaca a l'horitzó i la mar farcida de gavines apocalíptiques.

Unitat, urnes i termini! La trinitat del decàleg resumit i concentrat com els cigrons de mal pair que s'ha d'empassar l'Oriol Jonqueres. En aquest punt de no retorn on som instal·lats els catalans, la gentada és diversa amb predomini únic del groc gira-sol que esclata i es decanta per la "unió", el clam més corejat en la trobada. Independència és palesa i obvia bategant sota les estelades i les samarretes d'una ciutadania mesella que no defalleix perquè "és possible". Com la música de pel·lícula homèrica amb què en Llach acompanya el missatge del dia.

La concentració és una mica segona edició de l'últim 11 S -el de la "V"- amb matisos, però. Samarretes reciclades, algunes encara baules un pèl descolorides de cadena humana d'una altra manifestació. Ostentació simbòlica amb majoria d'estelades –la reedició actualitzada de les devaluades senyeres- entapissen la soferta i mal resolta urbanització de la Plaça Catalunya. Coloms atordits, aus urbanes d'ensurt setmanal, que a manca de veces fugen en bandada sobrevolant la invasió dels espais.

És una convocatòria, a diferència dels setembres, de retrets amb esperança. Amb la gent exercint de notaris pel compromís picolat. Gent que vol testimoniar les clàusules del contracte. De públic compromès amb el cop de puny damunt de la taula dels polítics. Al costat, àvies assegudes a la barana de l'escala, gent que encara intenta accedir al rovell de l'ou de la plaça i famílies senceres amb infants. I un gos simpàtic que s'hi afegeix udola a la cridòria.

Plaça Catalunya també drena per Via Laietana. La grogor de safrà tenyeix la vorera de la comissaria de la Dirección General de la Policía. Algun crit d'independència, i la mirada -quan no la foto testimonial- entre atemorida, curiosa o desafiant a la policia que en custodia la seu. A banda i banda, furgonetes policials protegeixen la comissaria. Mossos d'Esquadra i Policía Nacional. En una de les finestres m'ha semblat veure-hi els espies d'en Mariano comptant samarretes.

Hem comprat un pastís de diumenge i he seguit les notícies. És el que té el directe, et pots perdre el serrell de la Forcadell o el posat de la fila zero. Resumint: unitat, urnes i terminis!

Retalls setmanals de premsa

Hi ha èpoques que no es mereixerien figurar als àlbums de la memòria. Qui no ha sofert o pateix la fúria dels elements desfermats en allau desafortunada caient-li al damunt sense aturador com un castell de cartes que s'ensorra. Aquesta setmana ha estat especialment delicada. Una mena de conjura astral catastròfica ha constatat la imatge de les fitxes del dòmino precipitant-se una rere l'altra veloces enmig de la impotència –o la incompetència- per aturar-ne els estralls.

M'ho faig jo, però m'imagino els responsables de la política retallant els titulars, les notícies i les fotografies dels diaris on apareixen i com els col·loquen –alguns els deuen emmarcar- en un espai prou ample, al rebedor o al despatx. Raconades íntimes on gaudir de les escomeses dels mitjans, per bé o per mal, i on se'ls deuen engreixar les manies obsedits per les lloances i pels cops de roc directes a la clepsa amb què es desdejunen cada matí. Matins de cafè amarg i de cor agre alternats amb dies de melindros. Pair tant de paper té molt de mèrit i un punt d'aparell digestiu de tauró.

 Perquè als polítics, encara que els pugui afectar l'horòscop i els capricis astrològics, el que de veres els impacta és, així que despleguen la portada, la certesa de si la podran emmarcar tot posant-la en una banda o altra de la taula o, simplement, la penjaran a la paret com si es tractés de relacionar la genealogia sospitosa d'un cas criminal de novel·la negra per resoldre. En la tria no cal capbussar-se en subtilitats de lletra petita, que amb els titulars en fan prou. Hi ha temporades que al racó de pensar -on els condemna l'opinió pública- hi ha d'haver un empaperat considerable i una coincidència de judicis que els ha d'aclaparar, encara que no ho demostrin mentre surten del portal en direcció a la presidència, al ministeri, a la conselleria o a la casa de la vila amb el millor dels posats i el més blanc dels somriures.

Aquesta setmana és d'aquelles que ha d'haver empastifat de retalls el mur de la política. La premsa, les xarxes i els comentaris de la gent sense altaveu, davant del primer cafè del dia al bar de la cantonada, ja els metralla amb acusacions, retrets i desqualificacions que ratllen l'esgarrifança. També em pregunto si els deu afectar molt o, senzillament, apliquen la dita: ‘el teu mal passar procura, que el temps tot ho cura’.

Continuo fent-m'ho jo -tot posant-hi molta imaginació- per visualitzar la paret on el rumor i la notícia els afusella o els santifica. Un espai amb el llindar d'allò objectiu i sense maldat al bell mig. Que ben poques noves el deuen habitar aquest lloc neutral, gens tendenciós o sense penitència interessada. Als costats, en platerets imaginaris disposat com retrats de família en una mènsula entranyable, hi faig el gruix de la setmana. A banda i banda, el cafè amarg i l'actualitat mel·líflua sense barrejar.

M'encanto només en els titulars i en les fotografies. N'hi ha una que té diverses rèpliques. Més o menys artística. En diferents hores del dia il·luminada pel sol ixent o ponent. Més propera o més llunyana, amb més horitzó o menys detall. Versions diverses amb un missatge visual nítid i colpidor, claríssim. En primer pla es veu l'hospital de Madrid on hi ha ingressada l'auxiliar contagiada pel virus. Rere d'aquesta silueta amenaçadora i vírica de l'hospital Carles III n'emergeix la "V" victoriosa invertida de la seu de Bankia. Paro l'orella per si m'arriba la remor de les declaracions terribles dels responsables sanitaris de l'Estat i de la Comunitat de Madrid. M'hi apropo per si emana la sentor d'un gos incinerat que cobreix amb boira baixa la ignomínia de les responsabilitats. I en l'eco per la repercussió m'esgarrifa el desequilibri existent entre aquest quisso quixotesc i l'epidèmia sense exportar a la precària frontera africana dels desemparats.

  Tafanejo mentalment en els munts de paperassa que ha acumulat la setmana. Encara són allí, sense classificar, apilotonats i caòtics. Retalls de pàgines de color sèpia, espessos com una sopa de lletres, amb pressupostos i inversions. L'olor del mar –com de musclos a la marinera- em porta a la plataforma desnonada del projecte Castor. Em comprometo a no deixar radiadors ni llums encesos i a canviar les bombetes de baix consum per l'eficiència dels leds. ¿Amb la mesura en compensaré la pujada durant tres dècades? Una bafarada de quitrà calent té a veure amb les inversions de l'Estat a Catalunya. Em pregunto a quin cantó posarà el retall de premsa –i del pressupost- en Montoro i a quin en Mas-Colell. Hi saltironeja alegre la música ambiental d'una suite esqueixada per a banda magnètica de tarja opaca i violoncel.

En contemplo el posat de novel·lista jurídic impublicat –i apallissat- del Santiago Vidal i el contrasto amb la solemnitat gravitatòria del president del Tribunal Constitucional, el Sr. Pérez de los Cobos; a la túnica d'aquest hi resplendeix un brodat promocional de la FAES treballat amb molta filigrana i punt de creu. Ambdós poden coincidir –el primer de figurant i el segon de galant-, en una nova sèrie televisiva de jutges en la cruïlla a l'estil Perry Mason. Una producció grisa i sense massa argument que em penso estalviar perquè en sospito el desenllaç abans que en comenci el rodatge.

Entre la paperassa hi destaca, per la textura setinada de la bona, la referida a la Corona. El nou rei reapareix enmig del brogit supersònic dels avions i d'una cabra. Massa soldats i massa ferro de matar per a una portada glamurosa. Després de la meteòrica coronació, la monarquia ha sortit al carrer marcant el pas. A Barcelona, lluny de les desfilades, a la Plaça Catalunya -declarada la nova riba de la Pilarica cantonada amb passeig de Gràcia- s'hi ha aplegat l'unionisme del dia de la Hispanitat. Els mitjans que s'hi refereixen es dediquen al recompte de metres quadrats de les banderes que onegen d'una i altra sensibilitat. M'adono que no passen per alt la qualitat tèxtil teòricament descatalogada, la que encara, però, oneja en algun indret de la ciutat sense eufemismes preconstitucionals agermanats amb esvàstiques. Un clip d'oficina hi subjecta, adossada, la crònica d'un noi a qui van engarjolar una nit per desplegar una estelada en un poliesportiu a Saragossa.

Hi ha la instantània, present arreu, la que no perd vigència malgrat el cúmul de fets i notícies que l'envolten, hi coincideixen o que en són l'efecte. La que no s'arracona malgrat les sentències tot generant muntanyes de paperassa. Latent i actual. Que cada fotograma és un argument més quan alguns hi rumien una oportunitat menys. El procés, així en genèric, omple els suros pendent de l'hora que el puguem emmarcar. La setmana que comença és clau amb cada vegada menys indecisos. Els partidaris de l'opció possible que s'hi vol consultar vivim atònits per allò que és capaç, i pel que no deixa fer, l'Estat espanyol. Una oportunitat que els catalans tenim coll avall i que els partits favorables no haurien d'esbocinar trencant la unitat. Poques vegades l'adversari juga tant a favor i contra la indecisió.

Quanta activitat només en una setmana que coincideix i ha culminat celebrant el patró del Club Super3, Sant Petri de Montjuïc, a l'ermita de l'estadi olímpic s'hi haurien aplegat més de tres-cents mil fervorosos pelegrins entonant els goigs de l'edició d'enguany –Em moc! Em moc! M'agrada l'esport! Em moc! ...moc!

Bona setmana!

Festival fantàstic dels horrors.

Ha començat el Festival internacional de cinema fantàstic de Catalunya a Sitges. L'esdeveniment on la sang esquitxa les pantalles mentre els zombis -amb més gana que bones intencions- campen a cor què vols entre la platea obscura i anguniosa. Éssers ressuscitats de caminar autòmat sense voluntat i d'aspecte esgarrifós. Sovint ja surten arrebossats de fàbrica amb espècies del bestiari horripilant que només es troba catalogat i documentat a les enciclopèdies del pànic.

El gènere de terror fa estralls en una època vital que coincideix amb el despertar innocent de la credulitat infantil. Qui no recorda la primera vegada que va assistir a una sessió de cinema doble en blanc i negre anys seixanta? Vampirs voladors, aus nocturnes amb capa, ulls injectats en sang i els ullals esmolats apareixent a las cantonades de la nit. Calia, per pura prevenció, tancar portes, barrar finestres i fer una ullada sota del llit abans d'encauar-s'hi. Ben amagats. Atents al mínim soroll, a la foscor idònia on aquelles basardes tenen l'hàbitat i l'urpa llesta per escometre'ns el coll quan no s'aferrissen directament a la jugular sense cap mena de mirament. Quina inquietud! Ben de pressa, sense temps per mirar si ens encalçaven, fèiem els encàrrecs i els trajectes solitaris als espais desprotegits amb molta diligència i sense encantar-nos-hi. Uf! Només de recordar-les, aquelles obscures pors indefinides, se m'accelera el cor tot cercant protecció i companyia.

Efectivament, el cinema i aquelles primeres produccions -matusseres, però eficaces- van tenir la virtut de posar-hi cara i posat a les meves pors infantils que faig universals o, com diríem ara, globals. El santoral del terror té, doncs, molt de hollywoodenc. D'en Nosferatu a l'arcàngel dels ratpenats, en Christopher Lee, vestit per a un sopar de gran gala en un castell sospitós de Transilvània s'hi concreta la imatgeria mítica amb l'imprescindible doctor Caligari de gira triomfal pels llogarets alpins.

A Sitges, en cada edició anual, s'hi celebra aquest congrés on les pors, les aprensions ensangonades i les criatures sense entranyes pul·lulen, higiènicament envasades al buit, en competència deslleial amb les inofensives crispetes. Enguany, la Venjança del Castor, una producció nacional, està petant tots els pronòstics de la crítica, també la internacional i l'especialitzada. És una obra mestra que marcarà una època, la fita última que desmenteix la categoria del subgènere, una etiqueta que no fa pas honor a la grandesa de la trama i als recursos fílmics que s'han esmerçat. Des d'ací us la recomano. Sublim, absolutament original i amb una capacitat per deixar-nos bocabadats excepcional. Quin argument!

 No patiu, no us desvetllaré pas com acaba. No tindria gràcia –o terror- suggerir-vos una pel·lícula de la qual en revelo el final. L'heu de veure! Només una breu pinzellada per animar-vos. Es desenvolupa en una mena de plataforma al mig del mar davant de la costa. El vent, la força de les ones i les gavines -que adopten un aire de vampirs sinistres abans de la transsubstanciació en comtes sadollats- són el complement perfecte a la fredor estructural i metàl·lica de l'espai escènic on l'esmentat Dr. Caligari hi podria posar al dia el seu funest gabinet.

En la xiscladissa de les aus, si no fos per l'arrossegar sord de cadenes –que hi aporten un punt de processó de setmana santa-, hi descobrim el celebrat antecedent ornitològic hitchcoknià. La crítica també la relaciona, per l'ambientació en una plataforma, amb la vida secreta de les paraules de la Coixet. No els contradiré pas. Esdevé que aquesta intrigant plataforma és només la punteta que es veu a la superfície d'un espai enorme i submergit des d'on unes malvades criatures provoquen terratrèmols i apocalíptics estralls geològics que tenen els habitants propers de la costa estabornits, insomnes i desesperats... M'aturo ací, no us vull esguerrar pas el desenllaç. Aneu-hi!

Surto de la sala sobtat. Quina trama! Encara que el terror en estat pur també traspua en la cara dels espectadors que surten de la sala contigua. Una majoria d'adolescents amb els pèls literalment de punta amb la cara blanca com un paper d'escriure, esmaperduts i impactats, canten les excel·lències de Les targes de crèdit assassines, una producció nacional més- subvencionada pel govern de l'estat-, amb molta projecció exterior. He pogut collir entre els comentaris, unànimes, que és una obra magnífica. Adreçada a un públic adolescent atret pels efectes especials i per la tecnologia intel·ligent perversa. Unes targes bancàries amb el xip degudament manipulat cobren vida i xuclen la sang d'altres clients que no s'adonen de l'efecte letal fins que ja han fet tard. Cossos estesos com bacallans al sol, desnonats o enganyats, han estat abduïts pels caixers automàtics o fatalment agredits per una tarja de dèbit voladora amb els cantells esmolats.

No em considerava pas entre els addictes incondicionals al gènere fantàstic i de terror. Reconec, però, que són les pel·lícules com aquestes les que han produït un tomb en les meves preferències. Quanta intriga embolcallant la tensió amorosa, que també respira en els fets que s'hi expliquen. Els elegants tocs sensuals i per què no, la vida mateixa tan real i quotidiana que, de bursada, resta alterada dramàticament pel motiu central que hi posa el picant terrorífic i un toc de desconcert enigmàtic.

S'ha apagat la pantalla i s'ha encès el vespre de neó. N'he sortit alleugit. Uf! Carregat amb un sac d'alls pudents -el souvenir oficial- em temo que aquesta nit tornaré a escorcollar bé la cambra abans de ficar-me al llit.

Les set plagues!

La tarda és divendres. Una hora abans en la qual acostumaven a començar les curses de braus lorquianes a la turística Monumental. Les quatre en punt. Compareix en Jordi Pujol al Parlament de Catalunya per posar-hi veu a l'afer. Narra -un monòleg llegit- com va pastar la fortuna el pare Florenci quan corrien els anys del cotó comprat amb divises. Reconeix -en públic- que és persona rica, acabalada i amb possibles. Aquest mot –"ric"-, així d'explícit i tan despullat, en primera persona –"jo"- no és d'ús freqüent. Que recordi,  només li ho havia escoltat recentment al presumit Cristiano Ronaldo, que alhora s'autoproclamava "guapo". El paral·lelisme, però, no resisteix massa comparacions.

La segona part ha estat una salva gruixuda amb escopetades diverses, algunes carregades amb pólvora humida, que no l'han encertat de ple. N'ha sortit aparentment il·lès. Les ha esquivades totes i s'ha defensat amb un atac furibund de senglar ferit i acorralat mentre s'allista al selecte club dels màrtirs per corrupció. A la previsibilitat de les preguntes, el vent dels silencis s'ha endut les respostes amb udols cridaners. Hem assistit a l'estrena d'una opereta amb una trama predictible –però molt sobreactuada- de la qual en destaquen la fredor i la manca d'aplaudiments finals a què era avesat el tenor.

... ... ...

El matí és dissabte. Al Parlament de Catalunya les cendres de la foguerada d'ahir s'han refredat, la compareixença voluntària és boirina deixatada en un nou dia. Just l'endemà, en la voràgine dels esdeveniments, la política ha tornat a aixecar el teló en una diada assenyalada a l'agenda política catalana i estatal.

Passat el rosari de les desavinences, s'ha acordat el decret que ens convoca a la consulta/referèndum del 9N. En Mas, solemnement envoltat per aquells que li fan costat al Palau de la Generalitat, ha estampat la rúbrica en un document que esdevindrà històric. No sé si serà eficaç i podrà verificar el que allí s'hi disposa i requereix. Qui ho té clar és el rellotge de la cantonada a la Plaça Sant Jaume caminant enrere cap al minut zero de la consulta, un embut de sorra digital implacable assenyala l'hora de les urnes. A Madrid hi arriba l'eco, unes campanades a la Porta del Sol, topant de tribunal en tribunal, perquè la justícia és cega –com una vaca poètica-.

-Ha signat!...signat!...signat!

L'efervescència amb què bullen els mitjans és trepidant. La il·lusió i la determinació per la consulta s'han estampat amb voluntat legal en un decret que el govern de Madrid ja ha llençat de pet a la paperera dels despropòsits catalans. Així ho ha fet saber l'eixerida Soraya en substitució del president, que en Mariano era cavil·lant en un laberint com una muralla xinesa. L'avantatjada ministressa ens ha previngut contra la declaració imminent –i segura!- de les set plagues que han d'assotar Catalunya i els catalans segons dictaminarà el Tribunal Constitucional. N'ha transcendit una d'esborronadora: les pubilles catalanes arribaran al món amb bigoti!

Cap oferiment, cap negociació, cap parlem-ne. Només el cop de Constitució i les orelles de burro mentre, agenollats amb els braços en creu de cara a la paret, suportem els volums en edició de luxe i cobertes de cartró de les memòries d'en Pujol i de l'Aznar –a la dreta-, d'en Felipe i d'en ZP així que les publiqui –a l'esquerra-. El més espaordidor és que ens les facin llegir.

Ara sí! Tenim un problema. El govern de Madrid té un problema. El PP té un contratemps seriós! Jugar a l'estaquirot no amansa els lleons del parc de la Ciutadella ni els castellers de la Plaça Sant Jaume. L'Àrtur –com se'l coneix altiplà enllà- no és el gegant a qui cal apedregar per molt que s'hi entestin. No han entès que aquest volcà català no s'apaga engarjolant-lo ni suspenent-ne l'autonomia. Fumeja espès i algun tremolor ja es comença a detectar. Segur que saben llegir la determinació amb que molts catalans –no només l'Artur- volem ser consultats. Només cal fer una ullada al mapa dels municipis que donen suport a la consulta. Que Badalona hi està a favor malgrat l'Albiol.

Un vals de festa major

Acostuma a coincidir amb un moment àlgid d'alegria i d'optimisme. Celebra –quan la desgràcia personal no tenalla- la bona collita. Els graners i la pallissa són plens amb el rebost farcit de pernil a punt per a l'entremès de la Festa Major que, com cada any, se sol escaure pels voltants de Sta. Rosa i de St. Ramon; o més enllà, quan l'agost ja ha fet l'últim badall i els capvespres són una mica frescos.

De la missa, la Festa Major en dispensa les mestresses que la viuen rostides a l'infern de la cuina guisant l'ànec amb peres o disposant la taula del menjador gran perquè tothom hi pugui seure i perquè tots els convidats tinguin el que es mereixen, el millor!

Els àpats perduren una eternitat. De les brases en surten plats i més plats. I el que era gana es torna, a mesura que augmenten les posades, alegria, xerinola i xerrameca. Molts d'aquests convidats es veuen només una vegada a l'any. Mengen i parlen de tot el que ha passat d'extraordinari durant aquest període. Les noves caminen molt lentament, de mercat a mercat i no són del tot fiades. Solen exagerar i, moltes vegades, un mateix fet té més d'una versió, segons ho expliquin els d'una o altra vall.

Un convidat corre atrafegat amb la cara plena de sabó i la brotxa de pèl de porc a la mà cercant el mirallet per penjar-lo a la balda d'una finestra amb claror i poder repassar bé els topants amb la navalla d'afaitar que li ha deixat en herència el pare. Només porta posades la samarreta i els pantalons, el gec i les sabates de mudar prenen el sol a l'eixida. És el millor vestit que té, el de les grans ocasions, en diu el de menjar macarrons, el que empra per a convits, casaments i funerals; el que cal lluir el dia de la Festa Major.

            La lluita és abrandada per subsistir, per continuar essent. Un rampell que vol conjurar tot el que de dolent ens toca de resistir celebrant el que cal, ni que sigui només per la festa major de cada any. Com si ballant s'espolsessin els esperits de la malastrugança que oposen resistència al salpasser del mossèn. Tot plegat vol ser la litúrgia ritual de la Festa en tres actes: l'espiritual, el que es menja i el que es balla. Indestriables, íntims i tan vells com el món. És la Festa Major i no es farà certa la dita: toc d'oració, nins i nines a racó!

            Una vegada a l'any cal celebrar-ho amb tota la força de la disbauxa que som capaços, agredint aquelles coses que s'han de mantenir i de respectar. Un esplet controlat, però, de trencaments que serien malvistos si no fos perquè és avui. Qui la farà o la dirà més grossa? Demà no haurà passat res quan la boirina del cava es deixati i el món torni a ser el de sempre. Quan els gossos i les vaques recuperin la nocturnitat acostumada i els galls anunciïn només l'albada d'un nou i assenyat dia.

            Avui ballen amb una flor a la mà. Un vals de festa major. Majestuosos i plens d'harmonia com un rellotge suís. Tot l'univers giravolta solemne i fa l'efecte que portin ales als peus. Els ulls guspiregen volves de felicitat. La música dels vals, el bleixar de la noia, la flor a les mans com la proa d'una nau esberlant el mar de la vergonya tot onejant la immensa benaurança que omple el cor d'aquest jove no massa expert en assumptes amorosos.

            Just li arriba l'alè d'una deessa a qui la suor li omple de gebre càlida la pell blanca i suau de cel·lofana. Voleien els cabells, les faldilles, els pètals de la flor i el pensament. És el rodament de cap de tant fer-s'hi que es belluga vertiginós en l'aparador on hi exposa la complaença. Un fer l'ullet al veïnat amb fatxenderia altiva. L'anyada dels sentiments s'esbrava en un ball, un vals de profecies. Una dansa que es perd en les estripes de la muntanya per treure el cap reeixida i plena de ritme, com el sol, a la carena en la matinada especial de la Festa Major. Succeeixen les imatges fugisseres, rabents. Amb prou feines en pot resseguir la sonora disciplina de l'acordionista. Perquè tanca els ulls convertint el moment en un somni de veritat i, quan els obre, la bufetada xafardera és només una llepadeta visual de tan ràpida com ja ha passat. Torna a aclucar-los marejat pel vertigen femení, pel perfum enervant de dona meravellosa que el té absolutament encisat.

           

            A fora l'aire és fresc, net, acuradament polit i subtil. Que no existeix, de tan transparent i suau, ni gosa pampalluguejar els estels. Una nit especial en un cel únic. Impossible un altre miratge de puresa com el d'aquestes nits!

L'endemà del dia "V".

Barcelona avui s'ha aixecat atordida, fregant-se encara els ulls, pel que es va poder viure ahir al carrer en aquest 11S del Tricentenari. La tercera edició d'un clam creixent, Diada rere Diada, ha entapissat indiscutible l'asfalt urbà. L'harmonia dibuixada d'allò que vist de prop era un caos de granets de sorra ha estat quelcom que, avui, encara no s'ha esvaït. El civisme absolutament majúscul, la manca d'insults, el protagonisme de la societat civil sense simbolismes de partits polítics. Una gentada difícil de comptar que demana i exigeix de poder votar. Ahir el poble català sortia una vegada més, massiu i exemplar, al carrer. Es va viure el caleidoscopi d'una tossuda perseverança que va convertir Barcelona en l'escenari mediàtic internacional.

Just l'endemà del dia "V" el panorama i les reaccions dels polítics no han canviat substancialment. S'haurà d'estar atents a les subtils reaccions immediates. Per ara,  assistim als matisos dissonants dels partits i a la sordesa ferrenya del govern estatal a qui la "V" no sembla pas que hagi estovat.

Just treure'ns la suada samarreta de la manifestació ens amara la sensació que, després del que ha esdevingut als carrers de Barcelona i a Catalunya, és l'hora dels polítics. El tret de sortida per la marató del 9N ha començat. S'ha fet! La quilomètrica concentració ha superat les expectatives amb escreix. El temor a la desafecció a causa del cas Pujol -que no ha refredat la voluntat dels que ahir suportaven la xafogor- tampoc no ha estat el catalitzador de la desmobilització que alguns preveien contra el creixent separatisme que impera amb molta força a Catalunya. S'hi aplegava el nacionalisme i el separatisme renovat, de difícil triar si no és amb una altra pregunta –una més- a la papereta. I és possible que hi assistís també algú amb la samarreta del desencís, només esperançat en la promesa d'un estat nou.

Seran capaços, els gestors de la cosa pública, de redimir la desafecció. Certa casta –aquest mot tan actual- pateix un profund descrèdit que s'ha guanyat a còpia d'oblidar que els agents protagonistes de les societats en són els ciutadans, aquells sobre qui recau la seva decisió. Necessitem quelcom més, aquí i a tot el món. La irrupció virulenta de Podemos n'és el símptoma a les Espanyes. Aquí la demanda dels canvis estructurals té una sortida que allí no existeix, la independència. La necessitat d'un estat nou de trinca que neixi potencialment verge de tots els vicis que ens tenallen. Com a mínim vivim en la il·lusió i en una alternativa afavorida per l'estima amb què pretenen matar a petons el ruc català els governs estatals i determinada premsa. Ja hi ha qui tem més que a una pedregada aquestes apassionades manifestacions amoroses que ens deixen sense alè.

Avui mateix un president autonòmic, el d'Extremadura, ens ha dedicat un sonet d'amor amb una exquisidesa que ens té subjugats i totalment encaterinats. Pura estima i respecte. Ahir en Mariano Rajoy també es llevava poètic i s'embolicava en una poc afortunada metàfora inspirada en matèria de transplantaments. No ens dol donar el cor, però sí que hi ha certa prevenció pel que fa als transplantaments de recursos, senyor Monago. Encara a hores d'ara no tenim massa clar què rebem d'aquesta solidaritat que vol preservar. Potser n'hi hauria hagut prou amb reconèixer, de tant en tant, que aquest cèntim d'euro a què vostè no vol renunciar prové d'una solidaritat que alguns –a manca de dades fiables- sospiten que aporten de més. 

Suposo que el problema català és prou gruixut. Ara, a més, té un poderós aparador internacional. I un tractament de fronteres endins que fa feredat de sentir. El govern del PP no perd l'ocasió per treure'n profit electoral. El que es crida en determinats mitjans tampoc ajuda a la conciliació. Escoltar l'anàlisi de la manifestació per part de certes cadenes era vergonyós i en la línia de la perversió informativa de la pitjor categoria. M'estalviaré d'esmentar les declaracions de la Chacón.

Tornaré a dir-ho, just l'endemà del dia "V" és l'hora dels Polítics. Aquest és el pòsit i aquest és el missatge de la societat que assisteix a les manifestacions –totes-. Un llegat que no poden menystenir uns i altres. Per responsabilitat, per compromís i per la càrrega d'exigència democràtica que comporta un esdeveniment d'aquesta magnitud. Tornaré a insistir que és l'hora dels Polítics perquè la societat civil, que camina unes quantes passes més enllà, no es cansa de demanar oportunitats encara que la civilitat, la paciència i la frustració tinguin límits.

Barcelona, 12 de setembre de 2014

2014

Bona Diada!

Aquells

Amb la tardor la natura es revolta, la transició del color pinta el paisatge de tristor bonica. Les fulles es decoloren torrades pels dies i per la calor garrepa que enguany n'ha amorosit una mica la decadència. Cauen, mòrbides, amb la promesa de tornar a brotar. No es cansen, curs rere curs, tenyeixen setembre d'esperança redimint la melangia. El cicle reincideix entossudit.

Faig una ullada a les previsions per aspergir la cara d'impotència, l'únic manifest amb què els homes -en la nostra petitesa- podem contraatacar la fúria dels elements desfermats amb què pretenem conjurar-los. El vent, la pluja, les sequeres... Hem decidit de fer-ho amb la indiferència si és que som capaços de romandre impassibles davant d'una tamborinada apocalíptica. Quan els més vells de la contrada confirmen que mai ho havien vist es tracta de la ràbia amb la qual la tempesta es revenja.

 Plou a bots i barrals. Flashos que encongeixen la foscor i els cors. Trons sostinguts en ecos nocturns que espanten les criatures i els quissos covards. Quin temps! Laments que no són converses d'ascensor perquè la collita ha estat abatuda i malmesa. Diluvia. A la nau de les espècies -Noè passant llista- hi detecta cada vegada més fantasmes. Altres han determinat de fer-nos la guitza.

Costa de sostreure's a les ones expansives de la sacsejada sísmica que ha provocat aquell qui ha estat un dels referents catalans més insigne. Setembre ha començat inundat, sense cap mena de dubte, per l'afer de qui ara el poble -i qui n'ha estat incondicional- anomenen despulladament "aquell". Les atribucions pretèrites aquests dies són tabú. En clau gràfica podríem dir que els soferts botiguers i els pagesos esforçats fan cua a les sales d'espera dels psiquiatres mentre el professional aspergeix píndoles contra la síndrome del qui ens ho havia de dir. Una erupció, anunciada pels profetes de l'endemà, que ja apuntava a l'horitzó com unes orelles de llop retallades en la boirina. Del volcà mediàtic en davallen rius de lava incandescent.

El diluvi universal està localitzat al nord-est peninsular, confirmen alguns meteoròlegs, incapaços de predir quan la situació amainarà, veurem clarianes i el sol radiant tornarà a lluir. Ens dibuixen unes isòbares malcarades amb nuvolades com dracs enfurismats al cel. Un càstig diví. Ho haurem de patir a la frontera de la incertesa enmig de l'oportunitat, perquè el que no atonyina, enforteix.

No ens espanti, doncs, aquest temporal de tardor. Després hauria d'arribar la calma. Així que amainin els forts vents del desert que ens han despentinat els palmerars de l'oasi, tornarem a veure sortir el sol. Serem encara més forts, més exigents i més responsables. Perquè n'hauríem d'haver après. A no fer tentines d'infant, a no caure en les temptacions i a redimir els pecats d'una democràcia jove.

Vull acabar amb un càntic d'esperança, d'optimisme. Amb el somni d'una primavera verda, fresca i neta. Amb el compromís de tothom, on els representants ho són i no ens venen ni es deixen comprar.

Preludis de tardor

L'imperatiu de la periodicitat és una tirania que no admet el pretext de les vacances. En algun lloc vam dir que a l'agost no tancàvem. El món rodola perfumat de cremes protectores quan l'evolució de les espècies fa el seu curs; una tortuga, babaua en perill d'extinció, pon ous d'amagat al litoral tarragoní, en Peret ens deixa i en Jordi Pujol abandona el Ripollès per endreçar papers personals a la seu del despatx de Barcelona.

En aquest punt estacional delicat i intrigant, a en Peret li ha calgut l'ascens al cel dels rumberos perquè tothom el beneeixi i li reconegui la seva aportació; sinó a la música, a l'alegria de cantar i de ser feliç. En Peret, en diminutiu, és el gitano mataroní amb fila de bon jan a qui tothom fa, des que ens ha deixat, el pare de la rumba catalana. El Pescaílla, amb qui se les tenen per la paternitat del gènere, va marxar fagocitat per la faraona, la Lola Flores. Ja s'ho ventilaran davant del tribunal de déus gitanos que hauran de decidir qui en té la patent.

De la cabra alpinista evolucionant als aires d'una secció de vent i trompetes gitanes –en Goran Bregovic diu que els gitanos iugoslaus, quan els reclutaven, eren capaços d'aprendre a bufar-les en una tarda- a la guitarra meravellosament caòtica del carrer de la Cera sota d'un ventilador vertiginós que omple d'aire fresc i compàs una nova mena de música que encisa per la vitalitat, hi regna aquest beach boy de l'arena mataronina que ens ha deixat fent certa aquella meravella de el muerto vivo, "que no era mort, que estava de parranda". La picardia en la confusió de la notícia i la contranotícia aquesta vegada s'ha verificat irremeiablement.

Vestit de soldat fent ballar els caporals del xusco i la tropa, enfilat en un tractor predicant evangelis o competint amb les rosses sueques al festival d'Eurovisió, ens va arrencar un somriure còmplice sense ser-ne partidaris del tot i -sense esforçar-s'hi- ens embadocava amb la màgia dels gitanos simpàtics. En aquells temps grisos, en Peret, "enredant per aquí, enredant per allà", també ens va entabanar amb una guitarra i un posat trapella de qui aquests dies tothom se'l sent una mica mig amic. O del tot.

Just farà l'any, per la Mercè d'enguany, en Peret –inconfusible- seia a la terrassa d'un bar mataroní envoltat dels seus. Un patriarca de la mida d'un buda gitano es contemplava la vida i el carrer. Aquella nit el vaig tornar a retrobar damunt de l'escenari a la Plaça Catalunya, exercint pontificat i vénen els secrets d'una vida com qui mercadeja peces de roba pels mercats d'Osona. Sense saber-ho se'ns acomiadava al rovell de l'ou i de la festa en la Barcelona hechicera que anticipava el poder de la ciutat i d'en Peret per passar del mig amic al de per vida i per sempre. Bon cel, Peret!

Coincideix quan l'estiu i les vacances són a les acaballes. La llum al capvespre es va tornant tímida i sant tornem-hi és a dos fulls de calendari, just al caure de la pàgina estival que ja és història als àlbums digitals. Vivim d'aritmètiques que es resolen amb els dits d'una mà. Assistim a un final d'agost acabat en diumenge. El proper dilluns i el primer de setembre posaran la fita del nou curs en la perfecció per a calendaris primmirats si és que som capaços de suportar la càrrega emocional que comporten tornar a la feina i aquest dilluns en coincidència sideral. La sacsejada es preveu garantida.

Un correu, la banda sonora preliminar a la tardor i la retrobada amb energia renovada, certifica que a partir d'ara comencen la rutina i la normalitat. Finalment algú amb seny ens allibera dels esclats d'optimisme per llei i de l'alegria d'ofici decretada al compàs d'una cançó d'estiu devaluada. La barbacoa, que rosteix qui no sabíem si ho podríem suportar, deixarà també de torrar les manifestacions somatitzades en reaccions d'allò més pintoresques. Hem de veure com la pell bruna es torna blanc full de paper i la pau estival, estridència matinera.

Som als preludis de la tardor bressolats pels arpegis d'un temps emocionant -i apassionant-. Dels dies il·lusionants que s'apropen. Perquè Barcelona, com cantava el mestre Peret, té poder!

Som-hi, doncs, que no ha estat res i ja ens hem situat a la cua del proper esclat nadalenc! Bon curs i molt bon any!

Serps d'estiu.

Que l'estiu venia molt carregat de notícies ha estat una percepció poc afortunada per la meva part. Em vaig precipitar, ja em perdonareu. La fresca i aquesta tardor anticipada em van destarotar, com les orenetes. Reconforta, doncs, detectar que la premsa ja torna a transitar pels indrets que són de natural els propis per al mes d'agost. ¿On s'ha vist que durant aquest període aflorin notícies importants o que ens puguin neguitejar? Tanmateix, perquè som al més mes meravellós de l'any, els diaris han esmenat la tendència i reprenen l'interès pels rèptils d'estiu. Entre tanta criatura mediàtica com s'hi arrossega és evident que també en pot sortir, dels cataus, algun escurçó tocat pel sol i sibilant. Jo em decanto, quan es tracti d'àmbits més casolans i propers, adjudicar-los a la categoria del "tinto de verano", amb poca gasosa i molt de vi "peleón".

Per exemple. Avui ens hem assabentat que l'alcalde de la ciutat de Baden, a Suïssa, es dedica a l'art de conrear el "selfie" nu a la seva oficina municipal en hores de treball. Aquesta és una modalitat fotogràfica molt d'actualitat que té els antecedents en el mite clàssic de Narcís, aquell que va enamorar-se de la seva imatge reflectida a la pell d'aigua d'un bassal. L'ajuntament ha decidit apartar-lo del càrrec mentre no s'aclareix la situació. Una mesura enraonada!

 Com l'heroi grec, aquest representant públic del nostres dies es trobava tan perfecte que va decidir, en un gest més que generós -podríem qualificar-lo d'esplendidesa estètica- de compartir-se a si mateix amb una persona coneguda. I aquí la va errar, per dir-ho sense trair l'antecedent mitològic representat magistralment per una pintura d'en Caravaggio. El batlle suís va passar per alt la immediatesa i el poder del safareig tecnològic actuals.

Es veu que la carrosseria apol·línia d'aquest suís, exhibida en un marc incomparable carregat d'atributs locals, va transitar per la xarxa. I va arribar a una jove –la història té certa dosi d'exemple o de lliçó moral a no seguir- que va amenaçar amb publicar-la i, alhora -que és possible- amb suïcidar-se. Per això el servidor públic hauria sol·licitat la intervenció de la policia. És, doncs, arribats en aquest punt, la raó per la qual la notícia ha traspassat la formidable asèpsia bancària del país helvètic.

Una serp d'estiu. Anem bé! Perquè si som a l'agost, aquesta és la mena d'informació que pertoca. Només en surt malparat el protagonista i, que els déus així ho vulguin, la implicada hagi desistit de llançar-se al buit per la finestra tot emmarcant –alhora, que també és factible- el posat sensual de l'alcalde mida pòster en blanc i negre, que sempre resulta més artístic.

Un altre alcalde, el de Valladolid -com si es tractés d'un cicle temàtic-, el Sr. León de la Riva, ha decidit transsubstanciar el "tinto de verano" en sangria agra per a joves usuàries d'ascensor a la matinada. Segons ha declarat, viu aterrit mentre es decanta per les saludables escales de sempre davant l'epidèmia de noies joves, tant o més esculturals que el seu col·lega suís, que s'arrenquen els sostenidors o la faldilla i et cerquen les pessigolles als esmentats muntacàrregues d'altiplà. En l'anàlisi dels fets ja hi ha qui hi fa certa dosi de competència deslleial per atraure el turisme low cost de la Barceloneta amb què els veïns del barri pretenen esguerrar l'estiu a l'alcalde olímpic, el Sr. Trias.

No vull acabar sense celebrar, tot fent costat a la presumpta iniciativa publicada per la premsa d'ahir, que l'Albert Serra, l'insigne productor i director banyolí, treballi en la proposta de recerca d'un drac mític al Pla de l'Estany.

Pingüins a la piscina.

Estiu rar. La canícula ha estat un miratge prepirinenc amb aigua a cor què vols i fresca tardorenca abans de la temporada dels bolets. Tot i que alguns privilegiats ja haguem tastat els rovellons primerencs. El temps s'ha tornat boig! Hi ha qui ha vist, al marge d'un llop al Ripollès, pingüins abeurant-se a les piscines de la contrada. El canvi climàtic, a l'inrevés, ha trastocat les calorades de la Mare de Déu d'agost en capvespres de jersei i mitjons de llana. Tant que els predictors meteorològics de sempre han perdut la fiabilitat –Abans, si els senyals no l'erren, faria bo... –deixen anar sense jugar-s'hi el prestigi. Amb els coets i els avions ratllant l'horitzó tot se n'ha anat en orris. Que les orenetes i els pardals tampoc solquen l'espai ni escriuen cançons d'estiu als pentagrames de les línies elèctriques. Avui, aquells estenedors d'ocells, enrampen massa o als camps ja no s'hi conrea blat. Això, estiu rar!

Tampoc els diaris no poden reposar. El món està tan girat que els becaris són de vacances mentre els redactors de capçalera viuen sobrepassats per l'actualitat a vessar d'emergències, urgències i facècies informatives. A la premsa local del Ripollès, per exemple, el dia a dia informatiu viu roent i atrafegat. No els ha calgut córrer a retratar els pingüins capbussant-se a les basses de la vora del Ter perquè han pujat a fer-hi estiu un llop i en Jordi Pujol, entre d'altres esdeveniments singulars. Aturar-se només en les aus de sang freda vestides per sopar de gala –que no se'l treuen ni per remullar-s'hi- hauria estat una frivolitat.

La comarca ha esdevingut molt mediàtica. A Queralbs, hi ha més periodistes que gent empadronada, un poble idíl·lic de la Vall de Ribes prop de Núria on la família Pujol acostuma a estiuejar. La sotragada causada pel president Pujol ha convertit el Ripollès en terra franca per a paparazzi disfressats de pastors amb sarró i armilla. Tothom es malfia d'aquells que han pujat de la Terra baixa empaitant el llop. Al mateix Manelic se li hauria deixatat encara més el seny tot encalçant ovelles i primícies amb un gos d'atura de nas poc fi. Que la notícia la dibuixen calba i sense boina –President! –i ell no es refia pas d'un pastor amb posat de pagès sense ovelles ni vaques per pasturar.

Tot s'ha regirat. El temps, l'estiu i la festa major de Ribes de Fresser, enguany sense multituds cercant un president que congriava expectació i un punt de fatxenderia entre els que aconseguien atansar-s'hi per saludar-lo. Ha estat un cop dur també per als que en gaudien de la immediatesa i de la complicitat complaent. El mestre de cerimònies sembla una mica empestat i caldria allunyar-se'n. Diuen que alguna tarda se l'ha envistat prenent cafè a Sant Joan de les Abadesses. Com canvien els temps, i la climatologia, d'aquest estiu excepcional que ha deixat sense lleure els periodistes.

Perquè l'actualitat no fa vacances. Les primeres pàgines es tornen massa petites per encabir-hi allò que succeeix. Aquella serp d'estiu, referint-se a les noves irrellevants de l'agost quan el món tanca portes i apaga el llum, enguany ha estat ignorada. No ha calgut ressuscitar el monstre del llac Ness –origen del la serp estival- per omplir pàgines i pàgines del dia a dia colpidor. Em pregunto si aquesta canícula nòrdica d'anorac que patim no haurà estat la conseqüència d'aquest mes informativament carregat com un cafè curt sense sucre. Massa fronts oberts. Gaza, l'Ebola, la consulta, la nova adquisició del Barça que queixala, la Lauren Bacall acomiadant-se mentre en Robin Williams dimiteix en ple agost... A la secció de successos excel·leix el geni asimètric d'una muller que hauria intentat passar per la duana d'un aeroport prop de dos quilos de cocaïna en uns implants mamaris massa matussers de textura –i de tacte!- sospitosament irregular.

A la ràdio local de Sant Joan de les Abadesses anuncien la piscina municipal amb un rerefons de tempesta que, per fortuna, no ha espantat encara els pingüins.

Catalunya, on vas?

Repasso la notícia respecte de l'autoinculpació d'en Jordi Pujol. La premsa no aporta res de nou, es limita a comentar el que el personatge va publicar i a fer balanç dels tripijocs, presumptes, que afecten la llarga nissaga Pujol Ferrusola. Les xarxes socials van plenes de reaccions: "Pujol nos roba", "El molt honorable no ho és"...

Seguirem el cas, ben segur. Ja hi ha qui s'encarrega de capgirar-li el subjecte, al desvalisament. Ja hi ha qui ho embolica tot, el procés amb l'herència dels Pujol. D'on han sortit els milions que haurien estat cursant un màster tan negre i tan llarg, com un Erasmus clandestí en un paradís fiscal, a Suïssa, a Luxemburg o a Andorra. De quina quantitat parlem? Esperem que de tot plegat en puguem treure l'aigua clara. Perquè seria més decebedor, vergonyós i ofensiu encara que els diners no hagin sortit de les habilitats pretèrites de l'avi Pujol. Aquesta argumentació és la menys feridora i la més enraonada de totes. El llegat de l'oncle indià -feia la cançoneta- amb què, qui ha estat referent en tots els sentits a Catalunya i de Catalunya, ha decidit explicar la veritat i emetre el comunicat. Ha trigat una eternitat, tota una vida política fins que el moment català pot haver disparat les alarmes i els oblits per cortesia, un quid pro quo en matèria de corrupció entre Madrid i Barcelona, que haurien caducat o s'han trencat.

El tòtem català més pal de paller des de la transició tindria també les mans i la consciència tacades. Vint-i-tres anys de govern poden donar per teixir moltes complicitats. Per establir regles del joc poc transparents afavorint els propers, la nissaga per exemple. Ja no es tracta de col·locar un fill en càrrecs diversos o de pretendre establir un poder electe de caire hereditari. Això ja ho havíem paït. El problema encara es tornaria més escandalós si el 3% proclamat sense embuts per en Pasqual Maragall al Parlament arribés a tenir un fonament demostrable. Resultaria que la corrupció, en la recuperació democràtica, ha estat una matèria transversal. O quan els camins del contraban ètic permeten fer nit a Andorra la Vella de camí cap a una illa tropical.

Les arenes sollevadisses del desert van soterrant l'oasi català. I en la revenja diferencial hi floreix un arreu hi "cuecen habas" que vol disculpar, com a mínim justificar, aquells del "y tú más". Ja no ens llancem innocents pastissos de nata a la cara perquè el cinema mut d'altres sessions s'ha tornat eixordador. Entre passi i passi de la pel·lícula d'estrena en aquest festival dels malsons s'hi projecta un noticiari breu amb dos avis protagonistes demanant perdó -Ho sentim molt, no tornarà a passar...

Quin pam de net ens resta per poder-hi pasturar la decència, la credibilitat i quelcom més, la penitència dels pecats. Què deu haver succeït a les clavegueres de la política perquè s'hagin obturat i en surti aquesta ferum que envolta massa personatges públics? El descrèdit fa via. Una epidèmia preocupant que pot acabar amb les defenses naturals i amb la paciència de la societat. La fins ara capella de les essències catalanes també té corcs i una plaga de tèrmits rosega la peanya del líder més idolatrat i majoritàriament considerat.

En el context polític immediat, alguns partits exigeixen aclarir-ho fins al final; mentre, ERC celebra d'amagat que li ha tocat la grossa de nadal sense haver comprat cap dècim. I en Mas, el successor, al·lega que aquest és un afer casolà, de la família Pujol. No n'hi haurà prou. S'haurà de veure els esquitxos fins a on arriben. Una lliçó per decidir-se, d'una vegada per totes, a favor de les llistes obertes i per la responsabilitat unipersonal, de qui la fa n'és responsable sense que la força de les onades en la tempesta remulli aquells que s'ho han contemplat des de la riba. S'hauran d'acordar mandats amb terminis limitats i una deontologia que garanteixi el servei públic sense pretextos ni forats negres.

Perquè és molt gruixut el que està succeint en la política sigui de l'àmbit que sigui, nacional, autonòmic, municipal o de la comunitat de veïns. Massa greu perquè no hi posem fre, mesura, sentit comú i, sobretot, honradesa. Massa ofensiu tot plegat perquè el presumptes delictes, quan deixen de ser-ho, de suposats, es converteixin només en anècdota. Diguem que la bombolla del crèdit polític ha tornat a esclatar. Una vegada més i n'hem perdut el compte.

Quan en Millet, la societat civil i les mestresses que havien fet aportacions per a l'orgue del Palau es van sentir humiliades i molt enganyades, semblava ciència-ficció de la tronada. Però és cert, i ho hem assimilat. –o ens hi hem avesat- enmig de la incomprensió i de l'estupor. I ara, amb en Jordi Pujol, la sacsejada torna a ser formidable. L'home honest, que en feia bandera, des del vessant paternalista amb què havia adoptat Catalunya, també ha fet figa. Què ens resta. Com en sortirà de tocat el procés? Alguns aprofiten per carregar ferotgement les alforges. Per magnificar el desastre identificant el dret a la consulta a un sudari de tapar pecats.

Paro les orelles i escolto en la remor de pluja fina una gota malaia fent forat. Un degotim que taca les esquenes amples de la gent cansada que caigui femta a totes hores. Ho manifesten abruptament, sense tanta finor, despullant l'eufemisme. Ja n'hi hauria ben bé prou. I posats a triar -si ens deixen- alguns estan a favor de les textures casolanes, per llardoses i pudents que siguin. Però, no ens podem permetre d'integrar l'anomalia en la dinàmica del quotidià.

S'ha trencat un magnífic gerro xinès de la dinastia de la transició. Un objecte inútil però valuós –com definia en Felipe González els expresidents-. En la trencadissa els bocins han envaït algunes raconades que semblaven netes. Un desori que ens fa qüestionar l'envàs, on vas? A quin contenidor de reciclatge, en la nova societat que voldríem, haurem d'encabir els disbarats del passat? Clarament al del rebuig!