El
més vell és qui més mana. Per assolir un càrrec triat democràticament o
hereditari es recorre a aquest criteri fonamentat en l’experiència i en el
refredament o esmorteïment passionals, als joves cal refrigerar-los de continu
ja que acostumen a viure en un estat d’ebullició permanent que pot trastocar el
sentit de la justícia o les decisions que afecten al conjunt dels ciutadans que
han d’administrar. Comunitats sedentàries prehistòriques o en l’antiga Grècia
diuen que es decantaven per aquesta preferència. Cal suposar que l’esperança de
vida no era la del segle XXI. Els grecs no ultrapassaven la quarantena mentre
que els neandertals i els homo sapiens oscil·lava entre els vint i
excepcionalment els quaranta anys.
Fa
poques dècades es titllaven de velles les persones que arribaven als seixanta.
Ara mateix qualificar d’ancià algú que ha creuat aquesta barrera és un anatema
que la realitat s’encarrega de desmentir. Veureu majoritàriament els d’aquesta
generació presumits, actius, en plena forma ostentant amb dignitat -o no- certes
maneres d’una preadolescència tardorenca però amb una motxilla vital ben
farcida. L’esperança de vida a Catalunya és de 83,6. A les dones és de 86 anys
mentre que en les homes se situa als 80. Només cal allistar-se als viatges
organitzats de gent gran o prendre un tallat descafeïnat als casals d’avis per
verificar aquestes dades.
Desconec
si algun país que no surt mai als titulars de les notícies internacionals
practica i regula l’accés al poder basant-se en la gerontocràcia. No en tinc
constància. La tendència indiscreta a exposar l’edat dels mandataris és quelcom
obligat. Presidents, consellers, ministres, alcaldes i qualsevol persona que
creua el llindar de la responsabilitat política amb ressò mediàtic ha de declarar
a quina quinta pertany. Ultrapassar la setantena de llarg o els vuitanta, el
cas d’en Trump i d’en Biden, és quelcom no massa habitual. D’ací l’expectativa
creada en l’últim debat que han mantingut al plató de la CNN a Atlanta. Un cara
a cara com una partida estrambòtica de petanca retransmesa en directe que ha
estat un malson per a en Biden i els demòcrates.
El president és una cara visible amb potes al
costat dels tòtems permanents que no s’arruguen: la bandera que s’hi pot fer un
cop de planxa, l’escut que es pot repintar o l’himne que es pot arranjar. En
Biden necessitaria un bon repàs de carrosseria integral per dissimular els
bonys i les ratllades que resplendeixen massa. Quelcom que l’electorat que no
està per frivolitats podria passar per alt. La qüestió és si la imatge d’ancià
físicament feble -molt vell- es correspon i va a joc amb la capacitat mental de
reacció per ostentar el càrrec d’emperador d’occident a què aspira. L’estat de
vulnerabilitat d’en Biden, només per contrast, ha fet que el pollastre d’en
Trump semblés més aprofitable en condicions de desafiar-lo no només a la
petanca sinó al golf.
El
partit demòcrata té un greu problema de cara a les eleccions. Aconseguirà
trobar un substitut amb més empenta? No hi ha una cara política amb prou ímpetu
per posar-se al davant. Durant aquests anys de mandat la vicepresidenta no ha
tret el cap als escenaris que la podien reforçar tot esdevenint un recanvi
real, una protagonista amb opcions per disputar la cursa a en Trump que ha
estat el vencedor del debat no per virtuts pròpies sinó pels demèrits del
contrincant. Podríem dir que en Trump ha estat inusualment objectiu quan ha
deixat anar: “No sé què ha dit al final de la frase, però crec que ni ell
mateix sap el que està dient”. Veure’l baixar els esgraons del plató causava desassossec.
Costa
de comprendre com una potència mundial té un horitzó electoral com l’actual. Un
desastre estrepitós que hauria de permetre substituir el candidat de manera
fulminant. Les regles del joc en les gerontocràcies de circumstància com l’americana
haurien de posar-hi un topall. El dels catúfols? Efectivament, en Biden
repapieja i caduqueja just quan la versemblant tornada d’en Trump posa els pèls
de punta a la diplomàcia internacional. La imprevisibilitat, sovint
eixelebrada, fan que sigui el candidat atzarós de la polarització global. Un
estímul exemplar per a l’extrema dreta que ronda la democràcia a Europa i un
apòstata del canvi climàtic que no es va haver d’esforçar gaire en fer creïbles
les seves exageracions i falsedats. En aquest embat gerontocràtic el
desdibuixat Biden va propiciar que en Trump s’exhibís com un jovenet de peus nus
a les brases de la polèmica sense cap mena de refredament ni penediment passionals.