Gerontocràcia estrambòtica.

 

El més vell és qui més mana. Per assolir un càrrec triat democràticament o hereditari es recorre a aquest criteri fonamentat en l’experiència i en el refredament o esmorteïment passionals, als joves cal refrigerar-los de continu ja que acostumen a viure en un estat d’ebullició permanent que pot trastocar el sentit de la justícia o les decisions que afecten al conjunt dels ciutadans que han d’administrar. Comunitats sedentàries prehistòriques o en l’antiga Grècia diuen que es decantaven per aquesta preferència. Cal suposar que l’esperança de vida no era la del segle XXI. Els grecs no ultrapassaven la quarantena mentre que els neandertals i els homo sapiens oscil·lava entre els vint i excepcionalment els quaranta anys.

Fa poques dècades es titllaven de velles les persones que arribaven als seixanta. Ara mateix qualificar d’ancià algú que ha creuat aquesta barrera és un anatema que la realitat s’encarrega de desmentir. Veureu majoritàriament els d’aquesta generació presumits, actius, en plena forma ostentant amb dignitat -o no- certes maneres d’una preadolescència tardorenca però amb una motxilla vital ben farcida. L’esperança de vida a Catalunya és de 83,6. A les dones és de 86 anys mentre que en les homes se situa als 80. Només cal allistar-se als viatges organitzats de gent gran o prendre un tallat descafeïnat als casals d’avis per verificar aquestes dades.

Desconec si algun país que no surt mai als titulars de les notícies internacionals practica i regula l’accés al poder basant-se en la gerontocràcia. No en tinc constància. La tendència indiscreta a exposar l’edat dels mandataris és quelcom obligat. Presidents, consellers, ministres, alcaldes i qualsevol persona que creua el llindar de la responsabilitat política amb ressò mediàtic ha de declarar a quina quinta pertany. Ultrapassar la setantena de llarg o els vuitanta, el cas d’en Trump i d’en Biden, és quelcom no massa habitual. D’ací l’expectativa creada en l’últim debat que han mantingut al plató de la CNN a Atlanta. Un cara a cara com una partida estrambòtica de petanca retransmesa en directe que ha estat un malson per a en Biden i els demòcrates.

 El president és una cara visible amb potes al costat dels tòtems permanents que no s’arruguen: la bandera que s’hi pot fer un cop de planxa, l’escut que es pot repintar o l’himne que es pot arranjar. En Biden necessitaria un bon repàs de carrosseria integral per dissimular els bonys i les ratllades que resplendeixen massa. Quelcom que l’electorat que no està per frivolitats podria passar per alt. La qüestió és si la imatge d’ancià físicament feble -molt vell- es correspon i va a joc amb la capacitat mental de reacció per ostentar el càrrec d’emperador d’occident a què aspira. L’estat de vulnerabilitat d’en Biden, només per contrast, ha fet que el pollastre d’en Trump semblés més aprofitable en condicions de desafiar-lo no només a la petanca sinó al golf.

El partit demòcrata té un greu problema de cara a les eleccions. Aconseguirà trobar un substitut amb més empenta? No hi ha una cara política amb prou ímpetu per posar-se al davant. Durant aquests anys de mandat la vicepresidenta no ha tret el cap als escenaris que la podien reforçar tot esdevenint un recanvi real, una protagonista amb opcions per disputar la cursa a en Trump que ha estat el vencedor del debat no per virtuts pròpies sinó pels demèrits del contrincant. Podríem dir que en Trump ha estat inusualment objectiu quan ha deixat anar: “No sé què ha dit al final de la frase, però crec que ni ell mateix sap el que està dient”. Veure’l baixar els esgraons del plató causava desassossec.

Costa de comprendre com una potència mundial té un horitzó electoral com l’actual. Un desastre estrepitós que hauria de permetre substituir el candidat de manera fulminant. Les regles del joc en les gerontocràcies de circumstància com l’americana haurien de posar-hi un topall. El dels catúfols? Efectivament, en Biden repapieja i caduqueja just quan la versemblant tornada d’en Trump posa els pèls de punta a la diplomàcia internacional. La imprevisibilitat, sovint eixelebrada, fan que sigui el candidat atzarós de la polarització global. Un estímul exemplar per a l’extrema dreta que ronda la democràcia a Europa i un apòstata del canvi climàtic que no es va haver d’esforçar gaire en fer creïbles les seves exageracions i falsedats. En aquest embat gerontocràtic el desdibuixat Biden va propiciar que en Trump s’exhibís com un jovenet de peus nus a les brases de la polèmica sense cap mena de refredament ni penediment passionals.

Cremant pneumàtic.

 

Barcelona esdevé una ciutat sostenible, verda, pacífica, de bon viure, harmoniosa i carregada de totes les virtuts que vulgueu atribuir-li ja que l’encisadora Barcelona és molt poderosa -s’esgargamellava el rei de la rumba olímpica Peret- venent-la urbi et orbi amb un èxit aclaparador que l’ha posicionada a tots els aparadors carregats de barrets mexicans i de records d’aquesta gitana encisera que no saps on arraconar, tants que ja fan nosa. Una projecció que recentment s’ha engreixat amb l’homenatge d’una tropa futurista que venera la màquina i que en Joan Salvat-Papasseit podria tornar a comandar.

Les cases Batlló, Milà i Amatller, les tres caravel·les modernistes ancorades al Passeig de Gràcia, han sortit de l’ensopiment habitual a còpia de sacsejades arrauxades. Expliquen els testimonis presents que les finestres esbatanades com plats no s’ho podien creure. La tremoladissa dels vitralls temorosos d’una impertinència sísmica ha fet que la sòlida casa Milà, lideressa experimentada, ho hagués de suportar amb dignitat gandula i molta fermesa. Per als primmirats de l’arquitectura ha estat un greuge per com bramulaven els vehicles alhora que treien foc pels queixals, dracs enfurismats amb rodes deixats anar i sense corretja competint com solen entre les naus d’anònims polígons industrials a l’extraradi precari amb música eixordadora de divendres quan es fa fosc.

El cor de la ciutat aturat, col·lapsat, mentre els bòlids de competició s’exhibeixen cremant pneumàtic per les arteries urbanes barrades al pas de la ciutadania que no ho acaba d’entendre ni és favorable a aquesta mena d’esdeveniments que aporten més dubtes i inconvenients que no pas beneficis a la majoria dels soferts ciutadans que els resisteixen. ¿Ha estat la torna al Madrid de l’Ayuso que recentment va voler-hi rivalitzar amb la Cibeles enfilada en un carro de tracció felina? Milers de cavalls contra l’esglai de dos lleons petrificats en una cursa amanyada.

Posats a cercar precedents no tan recents ens hem d’emmirallar amb l’alcaldessa de València, la Rita Barberà, custodiada pel president de la comunitat, en Francisco Camps, mentre rodolaven aplomats temeràriament amb un esportiu descapotat pel circuit urbà a la riba del Túria saludant cofois la concurrència. Posats a avaluar aquests models m’atreveixo a afirmar que en relació a Madrid el resultat de l’escomesa ha estat un empat que es decidirà als penals entre el modernisme i el neoclassicisme castís. No així en la pugna d’actitud més fallera i de traca que van exhibir la Rita i en Camps a València. Ciutat  que, in illo tempore, també va esdevenir la seu de les regates de la Copa d’Amèrica.

El govern d’en Jaume Collboni n’ha fet un balanç positiu fonamentat en l’èxit del nombre d’espectadors fidels als còctels de benzina amb molt d’octanatge i tuf de goma socarrimada barrejats en la mateixa proporció. Espectacular! En el fragor de la demostració el brogit de les quatre-centes persones d’unes dues-centes entitats contràries a l’aplec dels moderns carros de trabuc van esdevenir víctimes d’un atac d’afonia. Barcelona és molt poderosa -cert, Peret!-. Tant que aquests dies hi passeja en Bruce Springsteen entestat en el fet que hem nascut per córrer -Born to run- mentre la propera pedalada del Tour, la més xovinista de les curses que es fan i es desfan, sortirà de la ciutat de Barcelona.

Podem contrastar com la “pacificació” del parc mòbil de la ciutat ha comportat una davallada important en la densitat dels vehicles a motor tradicional que veuen restringida permanentment la circulació dins la zona de baixes emissions (ZBE) de tots aquells als quals no els correspon cap distintiu ambiental de la DGT. Aquests vehicles habitualment matriculats abans del 2005 o 2006 tenen prohibits els desplaçaments els dies laborals, de dilluns a divendres de 07:00h a 20:00h. No disposo del nombre aproximat d’afectats per aquesta mesura, tampoc del nombre de persones que han hagut de renovar el vehicle per esquivar la normativa. Tampoc dels desertors de l’utilitari que s’han abonat al transport públic alternatiu, al patinet o a la bicicleta. Ni tinc constància dels que han bescanviat el pneumàtic per l’espardenya. Al garbuix contrastat de percentatges caldria considerar si inscriure-hi els usuaris penedits -damnificats- dels Rodalies-. 

El que no s’hauria de cremar és la credibilitat.

L’entremaliat Alvise Pérez.

 

Us asseguro que fins ahir, seguint l’escrutini dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu, no sabia que existia una formació amb el nom de “S’ha acabat la festa” liderada per un tal Alvise Pérez. Per a mi ha estat un absolut desconegut que ha sortit del no-res assolint tres parlamentaris elegits democràticament amb un coixí de 800.000 votants que li han fet costat. Per un moment vaig dubtar de si jo havia pujat a la parada d’Arbeca cantonada venint de l’hort. Va estar un desconcert que, suposo, alguns compartireu amb mi. Segons les enquestes oficials el 45% de l’electorat espanyol possible tampoc no el coneixia.

Com pot ser que algú desconegut, gairebé la meitat dels que podien votar no en tenia cap referència, obtingui aquests resultats? Això demostra que ens fem grans, que aquelles dinàmiques que empaperaven els racons penjant-hi les cares dels candidats repentinats amb posat de circumstàncies o de pomes agres ja són història democràtica com aviat ho seran els sobres amb les paperetes que nien a les bústies. No calen despeses per fer campanya. Aquest “agitador de les xarxes”, com l’han qualificat alguns mitjans per posar-hi color, n’ha fet prou amb la intensa activitat virtual desplegada.

L’impacte d’aquest personatge el puc associar a la primera vegada que els mitjans em van fer fixar amb en Trump o recentment em van presentar en Milei. Tres prohoms -en podríem trobar més- que semblen evadits de la pista d’un circ ambulant, domadors de lleons de peluix o pallassos que ja no fan riure cap criatura. La primera impressió dels quals sol ser la certesa que ningú els votaria ni que sigui per vergonya aliena. Si n’estava d’errat! Dos han arribat a la presidència. L’Alvise ho té més complicat, però tot és possible. Consistirà en polir-ne petits detalls i trobar un nom més curt -sonor- i de més impacte al d’aquest experiment, per ara, reeixit. Em pregunto qui pot sentir-se identificat, atret, per alguns polítics que ho posen molt fàcil per provocar urticària democràtica.

Aquests de la “festa” s’han presentat sense programa electoral amb un discurs ultra contra la partitocràcia “criminal”, els mitjans de comunicació mercenaris del poder i de la justícia. Proclames esquitxades tant de populisme barat com de brillantina. Aquest nou líder ha escampat dues promeses destacades. Una consisteix a “rifar” el seu sou d’eurodiputat, gairebé dos milions i mig durant el mandat, entre els seus seguidors. Assimilat l’impacte d’ahir vespre, avui m’he dedicat a cercar on m’he d’adscriure per jugar a aquest Euromillones comunitari -amb pot acumulat-. Ja us ho comunicaré si soc l’afortunat. El segon projecte té un quelcom d’iniciativa urbanística o de bombolla carcerària proposant una presó gegantina prop de Madrid amb capacitat per a 40.000 interns per encabir-hi l’hampa organitzada, “fins i tot a qui llueixi el tatuatge d’una banda”. Una mena de casa de colònies faraònica on els “criminals d’Espanya” podran residir tot compartint extraescolars amb “els corruptes”, “els mercenaris”, “els pedòfils” i “els violadors”. I les dones no submises, afegeixo per donar una idea, que tindrien el seu pavelló pintat de rosa.

Als de VOX -i al PP- no els deu fer massa patxoca aquest nou bolet que fragmenta els que fins no fa gaire només tenien l’alternativa del partit popular. Els politòlegs han detectat que aquests pesquen amb arts de sospitosa legitimitat capturant espècies d’habitats amb molt d’atur i amb una major població migrant. Un perfil similar al de VOX i en competència directa amb VOX adreçada, però, als que consideren les tropes de l’Abascal uns titafluixa. Fonamentalment homes i els que han votat per primera vegada, joves i de dretes que s’han decantat per aquesta candidatura. Preguntar-se a quina població va adreçada -i causa més impacte- una alternativa no convencional que en lloc de programes polítics té pantalles és una evidència difonent radicalitat sovint sòrdida que ha fet molta fortuna electoral aspergint notícies falses, teories de la conspiració i discursos de l'odi només a través de les xarxes sense haver de trepitjar cap plató, fer mítings ni participar en cap debat.

Qui pot pair tanta barroeria? Doncs molta gent jove. Què no hem fet -què no han fet tots els polítics- per arribar a aquest punt on existeix purrialla que mentre viu d’allò públic alhora ho intenta destruir. La revelació acabada de descobrir a les televisions tradicionals -analògiques- em va sobtar. En una discoteca que era com una seu electoral compareixia i s’emmirallava en la part fosca dels mitjans “mercenaris” que des d’ara, no el deixaran de petja.

 

El Papa, en Trump i la fiscalia afinant.

 

S’acumulen els assumptes que podrien per si sols esdevenir monogràfics entre declaracions desafortunades, guerres difícils de justificar o sentències polèmiques que revifen dinàmiques atàviques. Un cúmul de despropòsits que costa molt d’entendre, de passar-hi una mà de pintura per tapar els forats i les taques d’humitat llefiscosa quan no de sang d’aquella mena que costen d’ocultar ja que s’entesten a tornar a sortir. Una mullena que s’enfila fonaments amunt des dels aqüífers tèrbols -ara que torna a ploure- que pot arribar a amarar l’esperança i la credulitat proclamades amb tanta retòrica interessadament excessiva -sovint enganyosa-.

El Papa. La més loquaçment simpàtica de les notícies que ha transcendit, al meu parer, és la demanda del Papa als bisbes italians recomanant que impedeixin l’entrada d’homosexuals als seminaris perquè en alguns “ja hi ha massa mariconeig”. Arrodonia la iniciativa proposant-los que “acompanyin amb respecte i delicadesa” els candidats rebutjats. Amb uns amics com els d’aquest cercle de bisbes propers al Papa Francesc -Paco en la intimitat- no li calen enemics. El comentari fet amb franquesa massa planera, durant o després del conclau en petit comitè d’aquest estol azzurro d’angelets celestials, ha transcendit a la premsa italiana per unes fonts anònimes, que traduït vol dir que algun bisbe bocamoll el va filtrar interessadament amb la mala fe evident de dimoniet entremaliat. Tampoc s’ha precisat si aquesta advertència el pontífex la va verbalitzar -vull suposar- entre les olives farcides i el parmesà dels antipasti regats generosament amb Aperol. Quina relliscada! Quina feinada per al departament de comunicació del Vaticà que es va afanyar a postular que a “l’Església hi cabem tots, tots”. També m’ho faig jo, però crec que el subconscient li va fer una mala jugada. El problema no rau en el “mariconeig” -un col·loquialíssime que s’haurà d’integrar al corpus  lèxic de la cúria vaticana- sinó en la pederàstia amb sotana sense discriminar tendències sexuals a l’univers del celibat.

En Trump. Em sotragueja l’assetjament de cacera de bruixes que tot el país i l’administració Biden exerceixen per malmetre la figura d’en Trump. Dotze homes sense pietat acaben de decidir per unanimitat que és culpable dels 34 delictes pels quals se l’ha jutjat relacionats amb l’afer de l’estrella porno. No entraré en detalls respecte la tempestuosa rebolcada del ros pastanaga amb l’Stormy Daniels. Una sentència de “vergonya”, segons el galant, que s’haurà de ratificar el novembre amb el vot de la gent, “ells saben què va passar”. Dedueixo que deu ser la primera vegada que la virtuosa democràcia es consagra al voyeurisme, esperem, assossegat. Una sentència que pot comportar una pena de quatre anys de garjola depenent del que dictamini el jutge. Han constatat que en Donald havia recompensat sota el concepte de “despeses legals” els pagaments a la senyora falsificant documents i violant la llei de finançament electoral tot amagant la voluntat d’influir en els resultats electorals del 2016 a canvi d’un silenci molt ben comprat. Joe Biden, tot un oceà legal ens separa, ha dit que el veredicte demostra que “ningú està per sobre de la llei”, una lliçó que es podria aplicar als sobirans emèrits de les malaguanyades terres de l’imperi ultramarí. Malgrat el matís de no res, Trump ha replicat, "Vivim en un estat feixista". 

Els fiscals. Aquesta setmana la llei d'amnistia ha quedat definitivament aprovada després d’una tramitació tortuosa pel rebuig frontal de les dretes que ha destil·lat les essències més contundents en uns combats dialèctics molt abruptes previs a la votació. La presidenta de la cambra s’ha hagut d’esforçar cridant a l’ordre diverses vegades i ha paralitzat la sessió momentàniament. Una sessió exempta d’exemplaritat política que hauria de protegir l’audiència vulnerable dels telenotícies amb aquells dos rombes de quan la televisió en blanc i negre del postfranquisme immediat resguardava les criatures innocents privant-les d’assistir a les escenes de pit i cuixa amb excés d’epidermis. Aquesta llei de nom ampul·lós i llarg -la d’amnistia a seques- incorporada a l’ordenament jurídic espanyol esborra els delictes i les responsabilitats, que no els pecats, vinculades al procés català. La seva aplicació dependrà de cada jutge que estudiarà els casos que hagin de resoldre en un termini de dos mesos. Mentre, les autonomies en mans del PP ja han anunciat recursos d’inconstitucionalitat alhora que la cúpula judicial ja ha divulgat un manual d’us i manteniment, una caixa d’eines ben assortida, per combatre o esmorteir els supòsits que la llei regula. Deuen tenir raó els detractors quan un polític cabal, obedient i prudent com el president de Castella-la Manxa, el socialista Emiliano García-Page, també portarà la llei al Tribunal Constitucional presentant batalla al seu propi partit per pactar amb els independentistes. Veurem com es resol l’aplicació de la llei, una de les possibilitats, com insinuava un constitucionalista de soca-rel, és la porta del darrere dels tribunals que ho afinen i esmolen com un ribot a les mans d’en Guerra.

 

Xerrac Milei.

 

El 1947 Juan Domingo Perón trenca l’aïllament internacional del franquisme enviant l’atractiva Eva Duarte, Evita per als admiradors, de visita a Espanya. En aquest viatge se significa l’acord de col·laboració fonamentalment econòmic que va permetre aixecar el cap a en Franco que necessitava urgentment els cereals que l’Argentina li venia a canvi de matèries primeres que en Perón volia per industrialitzar el país. Apareix, doncs, Evita com una estarlette que desplega una oratòria -diuen les cròniques- afectada i teatral carregada de tòpics en relació a l’Argentina i la “mare pàtria”. L’actriu d’obres menors al Buenos Aires d’adolescència, d’orígens modestos, va estar una crossa de marcat to populista entre el candidat Perón i el món obrer argentí -“los descamisados” -que feu fortuna en l’oratòria d’Alfonso Guerra durant el socialisme rampant- per assolir la presidència. Aquest deix de dramatisme esparracat assajat als escenaris jovenívols la va portar a tractar afers incòmodes per al franquisme, els privilegis d’unes minories i la pobresa de la majoria. Hi afegia la postració i l’opressió de les dones a les classes populars sense oblidar-se de la situació dels presos polítics a les presons d’en Franco. La visita ens va deixar una empremta vegetal de tavella plana que floreix encara, la mongeta tendra perona, nom amb què col·loquialment les mestresses al·ludien a la presidenta argentina.

Aquests dies les mongetes perones s’han tornat faves, el plat fort de la visita d’en Xerrac Milei, que ha vingut ell mateix per representar el paper de vedette internacional mal educada i consentida per espolsar-se les castanyes del foc o les brases amb què el ministre de Transports espanyol el va voler rostir insinuant que el del xerrac, en Milei, consumeix estupefaents a la Casa Rosada. Caldria esbrinar si els presumptes estupefaents són també de naturalesa vegetal per no trencar la coherència devota al món de les verdures que es mengen amanides amb oli o s’aspiren.

Vox ha aplegat el millor de cada casa de l'extrema dreta mundial en la convenció d'aquest cap de setmana celebrada a Madrid, en la qual han escampat el seu execrable odi postulant-se contra l’esquerranisme" -"zurderío", en paraules de l'argentí-. La civilització occidental està en perill per la immigració -especialment la musulmana-, les polítiques de gènere i les climàtiques. En un solo de xerrac antològic Javier Milei també ha qualificat de "corrupta" la dona del president espanyol. La trencadissa de la vaixella diplomàtica és un fet. Lluny de passar pàgina, de les faves ofegades amb botifarra negra als pastissets de dolç de llet, alfajores, la cosa s’encalla i s’embolica. Pedro Sànchez, l’esquerranós, ha retirat l’ambaixadora mentre en Feijóo xiula complagut sota la pluja amb paraigües, que res no l’esquitxi. Segons els amfitrions de l’acte, “Milei ha fet en quinze segons més oposició que el PP durant anys i anys de legislatura".

Assistim a un combat de boxa matusser on es cronometren els assalts i es compten els directes a la mandíbula del contrincant. Allunyat i dejú dels protocols que regulen les trobades de caps d’estat i de governs, el sentit comú ens alerta que aquesta entrada, aquest aspre cop de destral groller del president argentí, no és la millor carta de presentació en la seva primera visita, que no es pot considerar oficial, a un altre país amb tants vincles. Una visita descordada per fer costat a la bogeria que volen imposar. Aquest malaguanyat cantant d’un grup que escarnia els Rolling Stones, s’acaba de lluir en el seu retorn als escenaris en un recital de rock dur a Madrid.

Lluny de la retòrica cridanera de partit -o d’ideologia- Milei -sense el xerrac?- segons difon l'ambaixada de l'Argentina a Espanya ha fet pública una imatge de la cita de divendres a la tarda: Milei i 16 “homes” més, com un sant sopar de les finances. Hi havia el president de la patronal i les cares visibles dels prohoms d'algunes de les principals companyies cotitzades a l'Íbex-35. Les relacions econòmiques amb Espanya són potents, el 2023 l'Argentina va ser la novena destinació de tota la inversió espanyola a l'exterior. Els principals sectors corresponen a l'extracció de petroli i de gas natural, la banca i les telecomunicacions.

El president argentí treu pit al tango per la caiguda de la inflació, a l’abril ha estat del 8,8% i s’espera una dada que fregui el 5% aquest mes de maig. El preu, els cops de xerrac esbrossant la inflació, suposen més de 70.000 acomiadaments al sector públic, la reducció a la meitat dels ministeris, el tancament de mitjans de comunicació i la no actualització dels pressupostos de la universitat. Mesures extremes al compàs d’una milonga per fer quadrar els comptes. Una família tipus necessitaria més de 800 euros al mes només per alimentar-se mentre el sou mitjà no arriba als 500. El preu de la tarifa del transport públic s’ha triplicat, s’ha retirat el subsidi estatal al cost de l’energia, quelcom que ha fet enfilar les xifres de morosos a les factures de llum, gas i aigua. La caiguda real dels ingressos dels argentins frega el 20% en menys de sis mesos de govern, l’índex de pobresa s’enfila al 52%. Aquest seria el cost -la milonga trista- d’una macroeconomia estable i previsible per atraure inversions estrangeres.

Visitants del més enllà.

 

La ciutat és un brogit constant de vianants, també amb patinet llogat i també enfilats als descapotables autobusos reciclats que fan tombs recurrents com el vint-i-nou amb parada obligada al temple de la Sagrada Família i als immobles modernistes del Passeig de Gràcia. Uniformats, clònics, són fàcils de detectar. En bandades deambulen tribalment perseguint els plomalls arrossinats dels guies que han perdut la resplendor mítica per esdevenir minimalistes. Això és, un paraigües plegat desmanyotat o un mocador cridaner enlairat com un far amb potes desplegable d’extraordinari poder per ser empaitat.

Barcelona viu assetjada amb les costures de la cotilla al caire del desbordament carnal. La atracció turística que exerceix la ciutat ultrapassa la paciència i les possibilitats raonables de convivència amb els soferts barcelonautes mentre intenten navegar entre els esculls de vorera, autèntiques barricades humanes, les cues incertes per accedir a indrets inversemblants carregats de misteri o als restaurants de les guies d’aquesta torre de Babel impracticable. El ritual ecumènic esdevé a les Rambles on hi té un assentament de pas permanent amb la catedral de la sangria i la seu santificada de la paella precuinada.

Grups escolars d’adolescents esvalotats, amb un punt temerari de perill incert saltironegen jugant a la xarranca als passos de zebra com feréstecs vianants sense contemplacions abassegant els avis de bastó pacíficament cívic. El segon grup força nombrós -o cohort- que ens visita es pot identificar per la manca de paritat de gènere, del mateix sexe, que venen a posar-hi una espurna mediterràniament disbauxada als comiats de solter. Hauríem de fer un estudi rigorós de si passen per l’altar com cal o és la porta d’entrada a una vida conjugal en pecat.

Si els escolars rodolen pasturant per l’asfalt vigilats pels mestres acompanyants fastiguejats, amb cara de pissarra cansada, la veu trencada i els peus carregats d’apòsits plens de publicitat estàtica o d’arrels quadrades suades; algunes lideresses anglosaxones dels comiats presideixen i inauguren puntualment l’amarament etílic els dijous de cada setmana coronades amb una mena de diadema totèmica, una cigala de plàstic enravenada, com un monòlit intermitent que els fa de brúixola.

Pareu l’orella, que no us confonguin, fixeu-vos en aquells que es mimetitzen en la naturalitat urbana de sempre: parelles, famílies prolífiques amb cotxet, avis de caminar reposat i, fins i tot, taurons solitaris a tocar de la platja disposats a queixalar les oportunitats financeres o immobiliàries amb vestit a mida, corbata llampant i sabata cara. Tots aquests invasors us poden fer dubtar, però no, són d’altres sistemes planetaris que han aterrat per observar-nos i, progressivament, envair-nos. Primer es barregen amb posat innocent -compte!-, semblen civilitzats però usurpen els seients reservats del transport públic quan no els defensen ferotgement a cops de càmera digital. No us estovéssiu, ataquen amb fermesa per conquerir el primer repte d’aquesta ocupació -ben matinera- d’arribar al Parc Güell asseguts.

Veurem on arriba i com ens afecta aquesta invasió gens subtil i altres contes relacionats amb aquesta ofensiva que sacseja la Barcelona de tota la vida. Els alarmistes anuncien desastres naturals associats amb les ordes invasores de turistes que exigeixen les piscines plenes d’aigua fresca renovada -i amb gas-. Els més derrotistes adverteixen de sotracs més feridors encara com unes plagues bíbliques urbanes. Aquests il·luminats traçuts en dur la contaria ens volen espantar dibuixant un Eixample colonitzat per habitatges turístics amb els preus de lloguer inabastables. Quines ximpleries! Un despropòsit com el del meu perruquer de tota la vida que ara vol fer-me la permanent en anglès -Sorry, man!   

PD. Les últimes dades de l'Ajuntament corroboren que durant el primer trimestre de l'any, fins a 2.767.220 visitants havien fet nit a Barcelona, un 9,3% més que l'any anterior i un 2,1% per sobre del 2019. És el període amb més turistes fins ara. Barcelona, segons la premsa d’aquests dies, figura al rànquing de les ciutats més ben valorades per la capacitat d’atraure turistes, talent i inversions.

Un empatx d’èxit ens pot escanyar -ho escriuré en lletra petita-.

 

 

El poema d’en Pedro Sànchez.

 

Les poètiques i els manuals que parlen dels sentiments convertits en literatura descriuen la reiteració o l’al·literació com el recurs que pretén reforçar els impulsos més íntims. Així, doncs, estaríem d’acord que, quan demanen un cafè, cafè!, volem dir que estem exigint el millor dels cafès o aquell que tenim magnificat com a més proper a la perfecció amb aroma casolà d’infantesa. La poesia, que parla d’emocions, està farcida de repeticions, també formals. Estrofes regulars de versos amb el mateix nombre de síl·labes que rimen, una repetició més de determinats sons al final dels versos. Expliquen el turment que ocasionaven a un poeta molt reconegut, obsedit pel silenci i la quietud, les rimes dures i maldestres que li arribaven encara del rapsoda local destorbant-lo fora mida, l’impacte mental li era insuportable tot cercant una concentració insonoritzada impossible.

La poètica política, si és que aquesta té quelcom de bucòlic, també té les seves regles, fins i tot formals. Jo diria que participa d’una mística ideològica amb dogmes de fe rígids que no admeten cap mena de vacil·lació. El vers lliure no pot existir perquè atempta contra l’ortodòxia de partit que exigeixen els rituals consumats a les seus parlamentàries. Un decàleg que es resumeix, dissortadament, en el manament fonamental que ho sintetitza tot: allò que sosté l’adversari -l’enemic- no pot ser cert i s’ha de contradir -combatre- sempre. La perversió del sistema o la mala fe poden ultrapassar el joc brut on tot s’hi val. La cridòria barroera amb un bon raig de manca de respecte se solen barrejar, si cal, amb el més perillós dels ingredients, la mentida. En política, les meves veritats són absolutes i, si no ho són, les capgiro per repetir-les amb fermesa i posat digne.

En l’atmosfera massa carregada de polítics empedreïts ens ha assaltat, una vegada més, l’atac felí per sorpresa protagonitzat per en Pedro Sánchez. Una jugada sorprenent i insòlita que ha esvalotat el panorama a l’altiplà. Cansat de sentir les rimes consonants i abruptes de qui el vol descavalcar, com aquell distingit poeta exquisit que esmentava, ha fet públic un poema èpic d’estil trobadoresc dedicat a la seva dama anunciant que, de menester, estava disposat a renunciar als afers cavallerescos només per amor. Com vetllant les armes de la decisió, reclòs a la capella de la reflexió, ha mantingut durant cinc dies l’expectació amb un clímax d’incertesa política fins a l’últim moment.

No marxa, continua!

Renunciar al vessant polític i públic per humanitzar la persona, a ell mateix, és un gest que a priori l’honora i que es podria entendre considerant els atacs, els insults i el rebuig que ha de suportar dia sí i dia també per part de cert electorat, alguns mitjans i l’oposició. Ha fet l’efecte que havia arribat al límit, que estava disposat a tocar el dos, segons alguns vidents poc encertats amb destinació a les praderies més confortables de la Unió Europea on gaudeix de cert predicament. Ens podem preguntar si esbombar un escrit amb deliris lírics adreçat a la ciutadania per recloure’s hermèticament, desaparegut de la vida política, és quelcom permès a qui ostenta un càrrec tan rellevant. L’alè de l’orfandat ha trasbalsat els ànims de molts perquè en Sánchez és el pinyol del socialisme que governa ara.

La inspiració poètica s’ha esbargit així que ha sortit de la meditació amb empenta renovada reiterant -com qui reclama al cambrer un cafè, cafè, ben carregat- regeneració democràtica. N’ha reeixit amb la intenció d’un lideratge més fort i contundent, amb una mànega a pressió per esbandir aquest fangar. Ens ho haurà d’explicar més i posar-ho en pràctica, la manera com restablir les lleres desbordades de les torrentades polítiques que enlloten la dinàmica caïnita actual. La decisió de mantenir-se en el càrrec no taparà pas la boca als difamadors, ben al contrari, ha furgat el vesper, sortiran tots a una, com ha anunciat sense rimes en Feijóo, el prosaic.

En plena campanya electoral catalana s’ha acusat en Pedro Sánchez d’ingerència per emprar el sentimentalisme a favor d’en Salvador Illa. Les properes eleccions seran el termòmetre que ho mesurarà. Aquest dies en Puigdemont, un dels candidats, ha hagut d’interrompre la campanya electoral per la mort de la seva mare. Un funeral en absència des de l’exili on ha cursat un màster intensiu del tractament que ara administren a en Sánchez. Respecte de la "màquina del fang", el president socialista no ha esmentat la guerra bruta contra l'independentisme, on emergeix amb el procés l'anomenada policia patriòtica. La vida i l’espectacle, com en el circ, han de continuar.

El president del govern espanyol haurà d’arrossegar carretera amunt un carro carregat de rocs durant la remoguda legislatura -un bon exemple d’al·literació amb repetició voluntària de la consonant vibrant múltiple-. Un recurs que el llenguatge publicitari fa anar amb molta desimboltura i creativitat.

Tanmateix és la erra tremolosa que fem servir per escarnir el soroll d’un motor rondinaire que costa d’engegar o que no va prou fi.

Sant Jordi 2024.

 

A la vigília de l’edició de Sant Jordi d’enguany -com passa el temps!- ja tinc un parell de llibres triats. Dos. Obres que porten rere una feinada d’anys compilant dades per posar-se en la pell del personatge. Històries que obsedeixen qui les redacta imbuït pel personatge fins a confondre’s amb l’alter ego explicat o novel·lat que no els pot contrariar en aquest cas perquè ja fa temps que fan malves. Obres, ambdues, que em fan peça perquè basculen entre l’assaig, la feinada; i la recreació, el punt inspirat que permet pixar fora de text imaginant el protagonista davant d’un fet quotidià. Com reaccionarien i què dirien en Josep Pla o en Xavier Cugat.

No les he llegides encara. Un Cor furtiu d’en Xavier Pla i Confeti d’en Jordi Puntí. Mil cinc-centes trenta-sis pàgines i quatre-centes més respectivament. Molta teca. Anys de feina que pel ressò que han tingut seran obres que figuraran al rànquing de les més venudes encara que mai se sap. L’homònim Pla, autor i personatge, no és una obra llaminera de gran mercat, sí de gran extensió amb hectàrees i hectàrees de lletra impresa per explicar també la vasta immensitat biogràfica que comporta. Una obra de referència i de contrast per aquells -pocs- que hagin llegit en Josep Pla de dalt a baix. En el cas contrari, un exercici de síntesi que ens acosta a la vida de l’autor, però també a l’obra, si més no per curiositat.

A la novel·la d’en Puntí el títol ja ens delata la mà de pintura rosa amb molts lluentons que vol recrear. La història d’un català universal nascut a Girona amb perruca, com en Sinatra. Pot semblar menys rigorosa en el sentit estricte del mot i menys transcendent per als lletraferits que la biografia documentada de l’altre geni gironí i empordanès amb boina. Són els llibres que he demanat a la carta als reis d’aquest Sant Jordi i que espero llegir gaudint-los. Ja m’agradaria tenir l’exemplar signat per en Pla o un d’en Cugat amb un gargot com una caricatura apressada d’ell mateix.

Coincidint amb la festa major del llibre, m’apunto també al gran mercat editorial que concentra el gruix de les vendes per Sant Jordi jugant-s’ho a la carta meteorològica malgrat la sequera que ens tenalla. Les expectatives editorials i florals mirant de reüll les previsions que els poden aixafar la guitarra. La festa és al carrer, de paradetes descapotables pendents del cel. Passejar-hi amb paraigües desllueix la diada, s’està millor a casa llegint que no pas tafanejant a la recerca de llibres o empaitant autors consagrats o mediàtics perquè ens signin un exemplar.

Sant Jordi encisa, sobretot a qui no l’han viscuda abans. Un gest, un llibre i una rosa desborden la capacitat per sorprendre’ns. Impressiona com per un dia a l’any les rambles i les places majors s’encatifen amb paper imprès i broten flors a les cantonades. Un espectacle melangiós mentre es pot veure un adolescent maldestre duent una flor amb tanta vergonya com esperança.

Entre els consumidors escadussers i els professionals de la lectura hi ha un punt de discòrdia. Aquells que reneguen del fet d’haver de comprar un llibre per prescripció, perquè és el dia, i els que, precisament, per la festivitat en mercadegen excepcionalment un. Els que llegeixen per vici deixant-hi la vista -ja ens en prevenien els avis- arrufen el nas davant del mercantilisme agosarat amb què ens assalta l’univers del llibre. Argumenten en contra del consumisme puntual que farcirà els prestatges d’exemplars sense obrir. En una infografia signada per la Maria Labró al diari ARA, segons els Gremi d’Editors es publiquen a Catalunya cent llibres al dia, més de quatre a l’hora. Hi ha cap lector capaç d’estar al corrent davant d’aquesta allau de publicacions de tota mena? Un assortiment espectacular d’autors, un exèrcit molt nombrós entre els reconeguts de prestigi, els mediàtics, els de temàtica específica, els rars, els d’autoajuda i els poetes que viuen turmentats en una torre d’ivori levitant en un núvol de metàfores que, en principi, serien els que més s’escauen per bescanviar-los per una rosa i un petó. Poetes!

Enguany ho viuré al poble, una altra visió i un altre context de la festa única. Bon Sant Jordi! Insistiré, no féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen remugant al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, només poden deixar parlar els silencis.

 

 

I van menjar anissos.

 

El número dos de l’Ayuso ha deixat anar al President de la Generalitat de Catalunya, en Pere Aragonès, en una sessió recent al Senat que aquest es pixa -micciona, ha dit literalment- a tots els espanyols a la cara, perquè no es tracta pas d’una falsa percepció d’estar plovent. A la meva terra existia una expressió, avui arcaica i segurament en desús, que consistia a deixar anar a aquells a qui volem menystenir, “al cul te pixo”. Poc poètica, però molt gràfica. A l’anècdota cal posar-hi context, el que pretenia pixar-s’hi era a nivell de carrer mentre que la presumpta escompixada s’ho contemplava des d’una balconada, estratègicament en una posició elevada i favorable. La resposta de la xicota desnonada va estar del tot encertada -Ui, manyac, que llarga l’hauries de fer!

La física quàntica, que ens ho explica gairebé tot, ens haurà d’il·luminar per saber qui, i des de quin pla tenint en compte les lleis de la gravetat, ostenta la posició més avantatjosa per pixar-se damunt dels altres. M’adono que per pixar-se a la cara de tots els espanyols, des de Cadis a Colera, en Pere Aragonés té les de perdre -no cauré en l’acudit fàcil- però sense apel·lar a la física quàntica es pot deduir que ho té magre. Elevant l’expressió a la categoria de figura literària la trobo encertada, d’un impacte humit molt eficaç. Recargolant-ne l’abast podríem arribar a la conclusió que no parlaven, un i altre interlocutor, de la capacitat i la potència per aspergir competint, com quan érem infants amb la pròstata a ple rendiment, davant la referència d’una paret, que seria el cas de qui pixava més enlaire, sinó de longitud i de calibre polítics. Posats en el context inicial podríem exclamar -Uf, Pere, que llargaruda te la fan!

Res de nou al panorama polític actual, les desqualificacions, el to abrupte, la crispació del discurs fa mal a les orelles d’escoltar; alhora presideixen els faristols d’algunes institucions sense cap mena de pudor. L’orgue de gats que alguns volen generar s’ha tornat habitual i recurrent. Tant que ja gairebé som capaços de predir amb què ens alliçonaran o amb quines tàctiques pretendran abatre les iniciatives dels enemics -el mot contrincant viu al calaix dels descatalogats-. Hi ha hagut, però, un moment insòlit gairebé coincidint amb l’eclipsi de sol que ha aplacat i neutralitzat la dreta espanyola. La furiosa dinàmica del PP creuant el desert actual ha trobat un oasi. Una aturada tècnica per reposar i arrenglerar la caravana vestida de gala amb molt de tronío, salero i donaire sota l’ombra de les palmeres. Una treva d’un sol dia, però treva en definitiva.

On se situa aquest virtuós recer? A Madrid, al barri de Salamanca, a l'església de San Francisco de Borja i a la finca El Canto de la Cruz. Ambdós llocs significats amb molt de predicament mediàtic on el canvi climàtic encara no ha fet estralls com es pot comprovar als reportatges gràfics. Hem estat puntualment informats del casament entre l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, i Teresa Urquijo Moreno, de la família Borbó. L'aristocràcia espanyola, amb el rei emèrit de cos present, així com l'ala més conservadora de la dreta s’han retrobat -si és que mai s’havien separat- per mostrar-nos com es fan les coses amb harmonia i amb sentit assenyat de nació. Joan Carles I -Visca el rei!-, la senyora Botella i l’Aznar, Ayuso -presidenta, presidenta!- sense el company, Feijóo, Esperanza Aguirre -en el doble vessant d’aristòcrata i personatge del PP-, Alberto Ruiz-Gallardón i un llarg llistat de convidats fins al mig miler que han compartit el menú del casori. Per arrodonir-ho del tot s’ha trobat a faltar la presència dels reis actuals i d’en Mariano Rajoy, més còmode amb el marisc gallec que amb les escudelles d’altiplà.

Enhorabona, nuvis, mengeu anissos i sigueu feliços! Vista la predisposició de l’alcalde per com de sol·lícit, enamorat com un preadolescent, així haurà de ser. En José Luís deixa de ser un solter d’or cañí per convertir-se en la franquícia d’en Michel Jackson marcant-se un xotis postmodern des de Madrid, Madrid, Madrid cap al cel nupcial. 

 

Isòbares polítiques.

 

Amb la mona de Pasqua ens arriba una notícia impactant que somou els paràmetres habituals pels quals evoluciona el món de la política. Un personatge assidu dels que entren a casa amb molt de predicament sense trucar la porta perquè és com de la família ha anunciat que fa “el salt” a la política. Ja haureu endevinat que parlo del meteoròleg de TV3 en Tomàs Molina. La cara més mediàtica de les prediccions meteorològiques, el programa més vist de la televisió catalana. El que marca l’hora d’anar a dormir i condiciona -per allò del predicament- si les àvies es llevaran amb mitjons gruixuts i bufanda perquè en Molina els ha dit que baixaran les temperatures.

Serà un dels comptats polítics conegudíssim que concorre a les eleccions, no ens caldrà llegir la seva biografia a corre cuita per il·lustrar la seva vida i miracles. Un bon fitxatge. Qui no coneix a què es dedica el Molina. Un professional sòlid amb coneixement demostrat i una excel·lent capacitat per comunicar. Si la intenció i la vocació eren arribar a presentar-se per un partit polític als seixanta anys haurà estat fent campanya electoral tota aquesta eternitat ben rostit pels raigs dels focus tot assajant perfils propis de funàmbul a la corda fluixa de la predicció per pronunciar sermons d’impacte apocalíptic com una pedregada assoladora. Quantes àvies a qui ha estalviat una grip estacional no el voldran votar!

En Tomàs Molina entra en el frec a frec polític sense la capa protectora que li conferia fins ara el personatge públic que representava. Just fer-se pública la notícia han sortir com bolets fora de temprada enemics gens entranyables que l’espedacen a les xarxes amb més ràbia que si l’hagués errat en una nevada de cap de setmana al Ripollès o hagués gosat predir el temps a Andorra la Vella. Vol trencar una llança en contra del canvi climàtic des de la competència i el coneixement que se li suposen. Quelcom que hauríem d’exigir d’aquells que ens volen representar. Gent que sap de què parla, que ha vist una cabra de prop, ha rascat pissarres, ha atès pacients, aquells tenen el cul pelat de gestionar conflictes i resoldre’ls. Candidats per a parlaments i governs, sinó dels millors, dels entesos, persones compromeses políticament amb idees i objectius.

Veurem com se’n surt en Molina. La seva popularitat té un plus com a candidat però també una exigència que el posarà sota la lupa i la crítica de l’adversari; a la llarga també, si aconsegueix de ser elegit, dels que el van votar . Que el proper salt no sigui per la finestra. En el record anecdòtic el defenestrament sobtat -que no va passar pas per les urnes- del col·lega, també home del temps, l’Alfred Picó. Llarga vida als que insisteixen.

En Lluís Llach, ara en Tomàs Molina, son personatges que venen avalats per llargues trajectòries professionals que s’atansen a la política des de vessants on han reeixit a bastament. Polítics singulars valorats a la lleugera com a “passerells” no professionals per l’oposició i sovint pels mateixos companys en veu baixa i fora de càmeres. Polítics en rodatge, novells, que s’han d’integrar als circs romans plens a vessar de lleons i feres diverses amb ullals que els volen urpir quan no cruspir-se’ls. Sort i encert a tots els que s’hi incorporen plens de voluntat i ganes.

Ara que comença a ploure, marxa en Molina, un presentador carregat de bonhomia cordial. Espero que enmig dels radars amb tanta tempesta política encerti la predicció per tal que una borrasca atlàntica no el faci naufragar o no l’engoleixi.

Tambors de guerra.

 

Si fem una ullada a la premsa, als telenotícies o a les xarxes socials, ens pot provocar un atac de vertigen. Des de la talaia informativa ens aboquem a la ratlla del cingle amb el despropòsit creixent dels tambors de guerra repicant després de la trobada dels caps d’estat europeus d’aquesta setmana a Brussel·les. S’ha de potenciar la indústria de les armes a la UE. S’ha de barrar el pas a les ínfules d’envair Ucraïna pel règim d’en Putin reforçat per les seves sospitosíssimes majories absolutes obtingudes que el refermen. Els dirigents europeus insten la societat civil i militar a “coordinar-se i a preparar-se” davant  l’amenaça que involucraria tota la societat. Brussel·les parla sense embuts a favor d’una “economia de guerra”. En la recent trobada s’ha posat damunt de la taula una potencial “tercera guerra mundial” si Putin aconsegueix vèncer a Ucraïna.

Al desastre d’atrocitats acumulades, les autoritats energètiques de Kíiv confirmen que s’acaba de produir l'atac més gran a la infraestructura energètica d'Ucraïna de tota la guerra. Mentre, just hores després, al cor de la Rússia d’en Putin succeeix un assalt terrorista amb més d’un centenar de víctimes mortals als afores de Moscou en una sala de concerts reivindicat per l’Estat Islàmic. L’autoria real de l’atemptat es gronxa entre acusacions de tots els colors, també existeix la sospita que contribuirà a un increment exponencial de la propaganda militar per afavorir la mobilització a Rússia i a una escalada de les agressions contra Ucraïna tot justificant atacs genocides a la població civil ucraïnesa. La intel·ligència militar ucraïnesa atribueix la massacre a una operació planejada des del Kremlin, una d’especial dels serveis secrets russos contra els seus propis ciutadans per desprestigiar Ucraïna i als que li fan costat. A l’altra banda el president rus en un sever discurs televisat ha acusat Ucraïna d'estar al darrere del “bàrbar atemptat terrorista”.

Al Consell de Seguretat de l'ONU la petició d'un alto el foc "immediat" a Gaza presentada pels Estats Units ha fet figa pel veto de Rússia i la Xina, dos dels membres permanents, que no han volgut votar a favor de la resolució simplement perquè l'han presentada els americans, ha sentenciat l'ambaixadora nord-americana davant l'ONU. Aquesta resolució era la primera que presentava Washington després d'haver votat tres vegades consecutives en contra per aturar les hostilitats. Els tambors de guerra i els despropòsits continuen percudint a la Franja de Gaza.

Davant de l'abast de les notícies i la complexitat del món actual augmenta el desànim. És cert que la velocitat i la varietat de les informacions poden ser abassegadores i, en conseqüència, provocar un estat mental de desordre o caos. No obstant això, també hi ha raons per mantenir l'esperança i trobar elements positius en el món que ens envolta, argumentem els incauts que, de ben segur, tenim raó vencent en nombre i majoria als que provoquen les malvestats. Encara que sigui difícil veure-ho a vegades, hi ha molts exemples de bondat, resiliència i progrés al món -insisteix l’ingenu-. Persones de tots els racons treballen incansablement per millorar les condicions de vida, lluitar contra la injustícia i protegir el medi ambient. Històries d'èxit, actes de generositat i moments d'unió es produeixen cada dia, encara que no sempre rebin la mateixa atenció que les notícies negatives.

Per tant, malgrat els desafiaments a què ens enfrontem, voldria creure que hi ha raons per ser ingènuament optimistes i cercar la bellesa i la bondat en el món que ens envolta. Potser és qüestió de canviar la perspectiva i buscar activament allò positiu enmig de la complexitat i el soroll de les notícies que ens esgarrifen amb paraules gruixudes i el soroll de les canonades tot desassossegant-nos per acceptar agraïts sense escarafalls els estratosfèrics pressupostos que reclama la indústria de la mort per atipar els conflictes i les cohorts bel·licistes. La guerra és un negoci d’oportunitats. Com més armes i munició, més segurs i, així, més feliços i contents dansant al compàs dels tambors xirois de la guerra.

L'aigua cau del cel.

 

Ha plogut! Aquest dissabte passat vam gaudir d’un episodi insòlit perquè va ploure sense estralls moltes hores seguides. La carena de la Serra de Cavallera, amagada per la boira i la pluja, la vam descobrir ben blanca de neu així que les bromes van haver creuat i descarregat a les capçaleres dels rius. El Ter va pujar una mica. La terra assedegada ha engolit molts dels litres i per això l’augment del cabal no ha estat com solia, no s’ha produït una riuada forta d’aquelles que arrosseguen vegetació i sediments, però hem vist el riu com baixava amb més alegria i una mica més cabalós mentre un coixí de neu considerable cobria la muntanya, dipòsit natural de més aigua a mesura que es vagi fonent la neu.

Ha estat un plaer, una joia compartida per tothom. Hem assistir a un espectacle de la natura que cau del cel. Els que viuen pendents de les pastures ho defineixen ven gràficament -Cauen duros! Inversions aquàtiques en la borsa de futurs mentre els camps verdegen sense timidesa o les fonts tornen a rajar. Ai, qui tingués la clau de l’aixeta del cel! Quantes persones ens vam embadalir veient com les canaleres anaven plenes d’una pluja amorosa. Quin plaer caminar sota del paraigües sentint el degotim de l’aigua mentre trompassàvem els bassals. Ha costat, però la natura ha desmentit finalment l’anunci institucional ja que, efectivament -m’hi vaig fixar- l’aigua queia del cel.

 La premsa es fa ressò de la comitiva que l’arquebisbe Joan Josep Omella va protagonitzar amb un centenar de barcelonins creients rere la figura del Sant Crist de la Sang el dia que més ha plogut remullant-los a tots. Déu els va fer cas a l’anticipada. Una processó amb aquesta finalitat amb cinc-cents anys de tradició. La notícia especifica que l’última vegada que el Sant Crist de la Sang, amb seu a Santa Maria del Pi, havia sortit per fer ploure va ser l’any 1945. Benvinguda pluja!

Un cas similar però amb conseqüències nefastes, es va produir a principis del segle passat. A causa d’una altra greu sequera a les comarques del Pirineu gironí, els habitants de les contrades del Ripollès van fer una rogativa anant en processó a Núria. La Mare de Déu de Núria hi té la mà trencada a fer de mitjancera en aquesta mena de peticions. Van demanar pluja, el motiu del romiatge. A la tornada el cel es va tapar amenaçador i va descarregar una pedregada que va malmetre els conreus. La resposta celestial, en aquest cas, va estar d’una immediatesa fulminant i aclaparadora.

Les tractorades recents de la gent del camp també han tingut un punt de processó d’autopista. Els pagesos motoritzats han desfilat ordenadament amb molta fe en ells mateixos. Les seves rogatives -demandes- s’han adreçat a unes deïtats més terrenals i de menys veneració. S’haurà de veure si assoleixen allò que pretenen. Del que estic segur és que tanta energia acumulada maleint la sequera ha d’haver estat quelcom eficaç. Desconec si aconseguiran de reduir la paperassa que les administracions els reclamen, però que les mirades a l’horitzó sense núvols i les súpliques carregades de desesper també deuen haver fet, finalment, que l’aigua tornés a caure del cel.

Any de traspàs.

 

El febrer, el mes dels gats perquè és quan més festegen aquests atlètics felins grimpant teulades alienes o baixant als discrets racons dels carrerons. Quan més fred feia les gates estaven en zel. Enguany el febrer ha marcejat molt, desconec si els marrameus nocturns s’han prodigat com solien o, com els ametllers, han florit abans d’hora. El temps i el món han embogit. El que no canvia és l’organització perfecta i mesuradíssima dels calendaris que ja els egipcis preveien passant pels romans fins al papa Gregori XIII, que reformà el calendari julià -de Juli César-, el qual grosso modo afegeix un dia si les dues xifres de l’any són múltiples de quatre. Així l’any astronòmic encaixa amb les sis hores que manquen als anys de 365 dies per completar el tomb de la Terra al Sol.

Febrer, el rar, era -abans del canvi climàtic- un mes lleig. Solia fer molt de fred i és fosc hivern encara. Estic convençut que aquesta circumstància va estar clau per mirar d’escurçar-lo, només vint-i-vuit dies si no és que s’escaigui en any de traspàs. A la lletjor congènita hi afegiria que és el període postnadalenc que castiga els devessalls de les festes i els excessos lluminosos. El mes de les penitències diverses agermanat amb els dilluns. De tenir poder i ascendència en matèria santoral, n’aboliria el febrer i els dilluns. Faria fondre les fites abjectes que representen. Més encara si el febrer disposa d’un dia afegit de gràcia per castigar-nos. Néixer aquest dia en un any bixest ha de marcar caràcter i planteja el dubte de quan commemorarem l’aniversari els anys que no són divisibles per quatre. Ja se n’encarrega el codi civil de desguitarrar la presumpta eterna joventut dictaminant que celebraran l’aniversari a efectes de paperassa el vint-i-vuit de febrer.

La malastrugança que se’ls atribueix es focalitza en aquest dia fantasma, encara que intermitent i previsible. Perquè de l’any de traspàs, no te’n fiïs pas, fa encertadament la dita fonamentada en l’experiència. Només aquells que no saben en quin dia es mengen el pa -com jo mateix- ens en escapolim inoculats pel caos d’una existència deslliurada de les tiranies d’una agenda exigent. Parlant de dietaris em pregunto si no és agosarat convocar un esdeveniment en aquest dia tan assenyalat.

Tot i que van estar els designis -o els capricis- de la natura, el president Pedro Sánchez n’és un, dels damnificats que va arribar al món un dia com aquest. Diuen que ja s’endevinava la incipient flor al cul amb què va obrir els ulls a la crua realitat. Ha transcendit de la celebració d’aquest aniversari que una de les espelmes del pastís va costar déu i ajuda d’apagar. Un col·lega present dels més propers al president va aventurar que aquella espelma díscola l’havia encès l’Àbalos, l’exministre i home de confiança que ara viatja sol en una motocicleta amb sidecar on seu escamarlada sense casc ni mascareta la presumpta i inacabable corrupció d’alguns polítics.

Qui de ben segur ha triat ben conscientment la data d’avui per al discurs de la nació a la Duma ha estat en Vladímir Putin, el president de totes les Rússies. L’immens escenari amb predomini del blanc immaculat era incapaç de contenir l’aura superlativa que emana del personatge. Sol i poderós paralitza el país i l’audiència amb uns ulls de guineu que ha esclafat els ous de la pau. Rússia es defensarà de l'OTAN si cal amb una "tràgica" guerra nuclear, ha dit. Hi torna, a amenaçar les gallines totes, amb la bomba atòmica -que sembla més contundent que nuclear-. No ens refiéssim de l’any de traspàs, però d’aquesta guineu àrtica, tampoc. 

Almenys 112 persones han mort i 760 més han resultat ferides -xifres provisionals- després d'un atac israelià sobre un punt de recollida d'ajuda humanitària al nord de la franja de Gaza. Avui també és el dia que s'han superat els 30.000 morts durant cinc mesos de guerra a la Franja. Desconec en l’imaginari jueu les connotacions que es comporten els anys de traspàs.

Encara que porta traspassat -en el bon sentit de la paraula- sis anys i mesos, el president Carles Puigdemont avui -just avui- el tribunal suprem ha decidit investigar-lo per terrorisme. L’alt tribunal hi veu indicis de terrorisme -concretament “terrorisme de carrer”-. Em ve al cap la imatge d’uns jutges posant la llei a la fornal com un tros d’acer per tornar-la ben roenta, vermella de foc per poder-la picar a cops de martell a l’enclusa de la interpretació judicial políticament interessada.

No tot ha de ser negatiu, els pagesos en prevenció de l’any de traspàs, de faves no en plantis pas, han acordat amb la conselleria algunes mesures que s’hauran de concretar i verificar. N’hi ha una que frega la inutilitat ja que no porta aigua ni protecció als productes de Km 0. És una mena de metàfora carregada de simbolisme, de les que no es toquen, no es pesen ni es comercialitzen. Han aconseguit que al rètol vigent del departament d’acció climàtica s’hi tornin a incorporar els conceptes tradicionals d’agricultura, ramaderia i pesca. Els noms no fan la cosa, els identifiquen sense ambigüitats. Més quan algunes de les exigències topen amb l’esperit purista de l’acció climàtica.

Acabo el repàs relatiu al febrer amb la clausura del Congrés Mundial de Mòbils. No hi ha hagut desgràcies remarcables tret del robatori d’un rellotge dels bons a un directiu important d’una companyia de renom. Una gentada amb molts personatges selectes, molts apòstols del luxe i de la tecnologia que s’han aplegat en una mena de colònies o setmana blanca per a executius a Barcelona. Marxen, s’enlairen una edició més havent gairebé liquidat l’ecosistema dels crustacis mediterranis, n’han sortit significativament delmades les gambes de Palamós que fins al proper congrés no s’hauran recuperat.

Demà, quan es publiqui aquesta crònica, ja haurem entrat al mes de març, preludi de la primavera que començarà -diuen- el 20 de març a les 04.06. Mentre, us desitjo que com els felins domèstics hagueu tornat de les incursions nocturnes sans i estalvis. Potser una mica esgarrapats o escaldats. Retorneu tan sigil·losament com quan vau tocar el dos, dissimuleu, feu-vos els desentesos i agraïu la pau i el confort casolans d’un bon àpat de llauna per a gats i -com que en Milei ha prohibit, urpit, el llenguatge no sexista- gates sense castrar. 

Navalni, massa barrets per a un cap.

 

La diversitat de pensament promou que les persones s’apleguin per afinitats. Agrupades, tendeixen a organitzar-se per assolir interessos comuns que volen aconseguir des del lloc més prominent, el govern. El poder és la capacitat de decidir i d’imposar lleis, costums, mentalitats i, en conseqüència, de manar fent passar pel tub els adversaris tot dissimulant, anunciant allò tan suat que volen governar per a “tots”, també per als que no els han votat. Una mentida pietosa políticament correcta emparada pel posat seriós amb què ho anuncien al primer discurs, acabats de nomenar. Que aquests “tots” a qui s’adrecen s’ho creguin i ho percebin són figues d’un altre paner. Els altres són l’oposició que aixeca el dit, protesta, desqualifica i més encara. És, de fet, el paper que els pertoca, posar en evidència la gestió dels que manen. Són regles democràtiques que permeten l’alternança en l’exercici del poder decidit a les urnes.

Aquest joc cívic té, però, alguns moments que poden grinyolar quan aquests líders han tastat la mel altament addictiva de governar. Els seus pitjors malsons nocturns passen per la por a perdre el càrrec, a no ser reelegits. Encara deu ser més punyent si són defenestrats de la presidència abans d’acabar els períodes que les lleis preveuen. Que la majoria els descavalqui sense esgotar els mandats permesos ha de ser un infern que socarrima l’amor propi i rosteix l’egocentrisme. Enganxar-se a la cadira és una feblesa humana que propicia jugades brutes per tal de perpetuar-s’hi. Quants líders mundials no ho han practicat i alguns ho han aconseguit. Actualment la Xina i Rússia en són dos clars exemples a qui en Trump va voler estrafer sense massa èxit ni experiència. Veurem si ho aconsegueix ara, al proper mandat que té a tocar malgrat el fang judicial que l’envolta.

Alterant les normes del joc en conxorxa amb altres poders de l’estat es pot legislar per fer possible allò que contradiu l’essència del sentit comú democràtic acostant-se a una dictadura. La història en va plena de dictadors electes en primera instància que han imposat el barret de talla única, uniformat en tots els sentits. Governs autoritaris carregats de ferralla democràtica formal deixant anar la paraula “llibertat” a cada sospir. Falsos -mentiders professionals per vocació i manca d’ètica- que acusen amb els arguments capgirats que ells practiquen. Oportunistes, populistes d’idea fàcil.

Al catàleg de personatges que s’han imposat hi ha un gran assortiment. Els més barroers, la primera categoria, assalta el poder amb un cop de sabre, un cop d’estat que militaritza la cosa amb crueltat i vessaments de sang sense mirar massa prim esborrant d’una revolada la ferralla democràtica que al·ludíem. La segona categoria és més subtil i es perllonga en el temps, no tenen pressa però no afluixen, a cada bugada una volta de cargol que estrangula les llibertats. De seductors -gosaria dir que simpàtics i planers- fins a imposar una tirania amb tota la ferregada democràtica -però rovellada-. Promouen eleccions sospitosament manipulades i posen tota la cura del món a desactivar els opositors al règim, a qui els pugui fer ombra a les urnes i a reprimir les sensibilitats contràries.

Des de fa uns anys s’imposa el segon model de guant aparentment suau que ha anat evolucionant fins a la duresa extrema. La capelleria que crea tendència és la gran casa de barrets imperial regentada per en Putin. Un dirigent testosterònic que corglaça amb eficàcia bèl·lica o aniquilant opositors. El model que més excel·leix és el del barret inútil perquè abans decapita els opositors. Aleksei Navalni n’ha estat l’última víctima. El caparrut opositor que va estar enverinat i, una vegada recuperat, va insistir a tornar a Rússia. Valent i desafiador s’ha convertit en un avís per a navegants a les tèrboles aigües russes que banyen el centre penitenciari del cercle polar Àrtic on l’han mort.

Aquest tsar d’opereta sinistra ha tirat pel dret, no fos cas que per raons biològiques -com pertocaria- s’anticipés al cel dels tirans abans que en Navalni, cosa probable per l’edat malgrat que sigui capaç de perllongar el seu poder fins a morir-se superant el rècord de l’Stalin -alguns recordem dictadors que expiren al llit amb aurèola de santedat-. Mort el gos, morta la ràbia. La repressió als homenatges de carrer, el misteri que envolta les circumstàncies de la mort o l’autòpsia que li han de practicar no han precipitat per ara l’esclat d’una revolta. Tot sembla lícit per a en Putin, com la guerra d’Ucraïna. Tindrà conseqüències o només es convertirà, en Navalni, en una efígie de samarreta que no es podrà lluir a la Rússia actual? En la percepció exterior -no en coneixem l’impacte real a Rússia- Putin ha convertit un opositor en un màrtir. L’ha ascendit a una categoria superior, etèria sense corporeïtat i sense febleses humanes. Pots matxucar la carn, però els símbols -com els fantasmes- són esmunyedissos, difícils d’empresonar i més encara d’assassinar.

Tants caps, tants barrets!

Pagesos.

 

La concentració i la mobilització dels pagesos d’aquests dies ha coincidit amb el judici mediàtic del futbolista, un presumpte violador de discoteca. Em fixo amb el ressò que l’acompanya -proper al morbo- amb molt de poder per atrapar audiències, amb un seguiment minut a minut del que transcendeix. De fet, el Palau de Justícia ha tornat a embolicar el perímetre exterior amb la gran tanca de les festes majors judicials, la dels moments estel·lars dels últims anys convulsos. Unes tanques que de ben segur temptaran algun ramader perquè serien de molta més utilitat com a cledes d’un corral per a ovelles. Animo als tractoristes a aprofitar el viatge de tornada per emportar-se’n un remolcat cap al mas.

La coincidència d’aquests dos esdeveniments, el judici i la tractorada, podria deslluir el paper i el clam reivindicatiu dels pagesos. El tempo o l’agenda atapeïda s’ha solapat. La feinada dels mitjans de comunicació per informar d’un i de l’altre afer fa anar de bòlit els periodistes que no volen perdre el punt de connexió dels esdeveniments. Personalment trobo molt més heroic -no hi deixaré anar cap més adjectiu- el paper d’aquests pagesos que en tenen la pipa plena i han decidit fer-se sentir alçant la veu i la llaura.

Ajuntar dos pagesos era un fet tradicionalment insòlit. Aplegar-los tots o una gran majoria és un miracle. Qui, al món de la pagesia en els diversos vessants, ha viscut en completa harmonia sense litigis per un pam de terra o perquè un escamot de vaques havia envaït les pastures del mas veí. El petit país que conforma la minúscula pàtria amb fronteres d’estar per casa dibuixa el mapa d’unes propietats agrícoles i forestals majoritàriament en mans privades. Demaneu-ho a qui no ha patit la presumpta mirada intimidant del pagès que ens sorprèn caçant furtivament bolets a les seves terres. La pertinença, el sentiment de propietat; la terra.

Pagesos! Personatges que a l’auca dels tòpics sempre els havia tocat representar el paper d’aixafaterrossos fàcils d’engalipar pels afaitapagesos espavilats de ciutat. En una ocasió un avi em va deixar anar com qui no vol la cosa que ell era pagès, però amb vaques! Efectivament, moltes vaques amb esquella i, a jutjar per les màquines que exhibeixen, amb vehicles més cars que un cotxe d’alta gama. L’avi diferenciava ben gràficament la connotació de pagès amb ser de pagès amb vaques. Pagesos savis que treballen la terra o que pasturen ramats sobreviuen als temps trasbalsats que habitem. Viure a pagès avui no té massa coses en comú dels contes a la vora del foc que expliquen els padrins, la memòria longeva d’uns anys absolutament prescrits. Són les brases que s’extingeixen d’una vocació habitualment heretada que costarà molt de reanimar mentre lamenten que és un ofici sense futur, amenaçat de mort.

Molt malament han de percebre les condicions de supervivència amb què ha de batallar el sector perquè n’hagin sortit tants a cremar pneumàtic a les carreteres i hagin assetjat les capitals amb processons de tractors amb més fum de gasoli que d’encens. Europa és testimoni d’aquest malestar que ara també ha arribat a Barcelona. Una imatge insòlita amb la Diagonal i la Meridiana atapeïdes de tractors, “Fins als collons” -proclamen algunes pancartes-. Ras i curt, sense discursos llargs, explicitant el neguit i les exigències que els matxuquen. També és cert que no trobareu mai cap pagès que no es queixi, sempre tenen arguments per fer-ho, com si exhibint la seva bonança les coses es poguessin regirar tement alhora que els déus de la fortuna els haguessin de castigar per superbs amb pedregades o amb pestes que delmen el bestiar.

 M’oblidava de l’última plaga que els -ens- castiga, la sequera. L’aigua que necessiten els conreus, l’aigua que beuen els animals. Sense pastures s’han de sacrificar caps de bestiar perquè sense cereals no hi ha palla -ni pa-. El panorama actual és gairebé apocalíptic amb la transhumància suspesa per manca d’herba on solien pasturar als hiverns. Mentre els pinsos, els adobs o els productes fitosanitaris cotitzen a preu de caviar rus. Que no hi hagi pastures als llocs on hivernar no vol dir que no hagin de pagar-ne el lloguer. A quins preus haurien de vendre el que produeixen per poder fer les paus? Es queixen que en molts processos no arriben a cobrir el que costa produir-los. Mentre, als mercats ens envaeixen productes d’altres indrets que competeixen amb els nostres i no han de complir els requisits que les administracions requereixen als nostres pagesos. Economia global, competència deslleial, com a mínim, en desigualtat de condicions.

Em contemplo l’avi de les esquelles mentre fem una torrada al caliu de la llar de foc. Ell que té temps me l’imagino engegant l’ordinador i omplint els formularis amb les ulleres progressives lliscant pel caire del nas. És la paperassa que regula l’engranatge administratiu de la gent de pagès. Un diari feixuc de requisits i normes que en condiciona, amb la patxoca extraordinària d’interacció amb la Conselleria i altres institucions, la vida del pagès actual en un permanent diàleg virtual amb terminis rigorosos i semàfors vermells que barren el pas a les subvencions amenaçant com targes arbitrals. Matins i vespres enregistrant bateigs i comunions de vedells o trasplants capil·lars de ceps escabellats. La burocràcia i l’ordinador són la cria òrfena del mas que s’ha d’alletar pacientment matí i vespre amb un biberó.

Per tot plegat conjuro els déus de la pluja i del sentit comú. Que plogui! Que els pagesos assoleixin les seves reclamacions perquè puguin continuar amb la seva activitat dignament. Que el camí de tornada els sigui favorable marxant carregats no només de promeses sinó de realitats que s’haurien de complir. Demà em fixaré si les poc afortunades tanques del Palau de Justícia continuen fent nosa al carrer.

Dedicat a un jove pagès de capçalera, en Joan Fontdevila.

 

Efluvis d’un ecosistema nociu.

 

Hi ha afers que malgrat ser-ne els causants -ja podem deixar de banda l’adjectiu “presumptes”- ens sobrepassen. No som encara capaços de fer ploure i de passar pàgina. L’extraordinària sequera que patim ha deixat els embassaments en uns mínims històrics. L’àrea metropolitana de Barcelona i part de Girona es veuran afectades pel pla de mesures especials contra la sequera que restringirà l’aigua potable al sistema Ter-Llobregat. Si no n’hi ha, no en pot rajar, d’aigua a l’aixeta. Veurem com es concreten i de quina manera ens afecten en la vida domèstica. Faig els hostils a la higiene personal apel·lant a la sequera per tal d’assolir un dels reptes amb arguments que els fan costat. M’imagino les autoritats tornant a decretar l’ús de la mascareta per combatre l’atmosfera espessa als espais tancats i de concurrència comprimida. Una vida dura per a les persones amb agudesa olfactiva; a les embarassades les veig recloses en una bombolla de protecció.

Tornaran els dies de l’intens pàtxuli, de reciclar mitjons sense passar per aigua com solíem a les extasiades èpoques del pis d’estudiants. El tuf de la sequera amarant les nostres vides sense esmentar els greus problemes que poden comportar l’assedegament. Corren temps dolents en un ecosistema nociu que ens embolcalla i ens empudega. Arreu, si aspireu profundament, aquests efluvis ens escometen fent-nos arrufar el nas en un gest de desgrat que ens incomoda. Uf!

Coses meves, però a la dimissió en diferit de l’entrenador del Barça, en Xavi Hernández, hi detecto també el futur irrespirable al vestidor sense ventilar i amb les dutxes vedades que pot afectar la seva salut com ha argumentat en una roda de premsa. Imagineu l’assemblea de jugadors suats al descans d’un partit rebent els retrets de l’entrenador emprenyat amb un morrió protector. Si no canvia el temps i plou, la gespa del Camp Nou les passarà molt magres, de camp verd de futbol a terròs esgarrapós on pasturar-hi cabres que, pels seus pecats -com els jugadors-, porten els genolls pelats.

Algun dia haurà de ploure, un consol que per ara no acaba d’arribar. Tampoc és que haguem desfilat prou en processó demanat a les divinitats, éssers propers al cel, que hi posin remei. Tanmateix molts temem que, quan arribin els xàfecs, descarreguin amb fúria causant estralls que haurem de lamentar. Per ara, en aquesta contumaç sequera, tan sols ens ha afectat un tsunami que ha portat més cua que aigua. Els efluvis d’alguns jutges a Varon Dandy, perfum llegendari i centenari com el conyac per a homes amb criteri legal, envaeixen alguns tribunals que romanen amb les finestres tancades massa temps. Tornen -o no han marxat mai, com el pàtxuli- els entorns amb sentor de ranci, a reclòs.

A l’aspror ambiental que es respira agreujada per la pols sahariana que també ens ataca no es fa estrany, doncs, que alguns hagin d’habitar en microclimes nord enllà protegint-se el serrell de les pedregades seques i de les amistats perilloses. Semblaria una innocentada inversemblant que els volen penjar si no fos perquè determinats jutges s’han entestat a foragitar-los de la llei d’amnistia que ha estat tombada al Congrés per una part de l’independentisme català. Un terrabastall o la tempesta perfecta per al president espanyol a qui s’ha vist amb cara de consternat, tot plegat un poema polític amb rimes matusseres que ens descol·loca.

Vull pensar i desitjo que tornarà el perfum de l’herba acabada de dallar, amorosida, neta amb l’olor d’un nadó acabat de rentar. 

El dilluns més trist de l’any.

 

Diuen que aquest dilluns, el tercer del mes de gener, és el dia més trist de l’any, la globalitat l’assenyala en anglès, blue monday, com si el nom fes la cosa. Si ens fixem en el nostre calendari coincideix amb la setmana dels barbuts, on la tristor està bescanviada per la fredor, les glaçades, nevades i maltempsades en general que tradicionalment es produïen per aquestes dates, les dels sants peluts. Això era abans que el temps es tornés boig del tot i els referents hagin perdut fiabilitat. Al món anglosaxó el blau -blue- té aquesta connotació barreja de tristor i melangia que ens descol·locava tant quan en Roberto Carlos, aquell cantant brasiler dels setanta del segle passat, anunciava que el gat està trist i blau alhora. Un problema de traducció o en realitat era cosa de les condicions meteorològiques de la temporada quan feia tant de fred que fins i tot els gats es congelaven i es tornaven de color blau tirant a morat.  

El dilluns més trist de l’any és un bon argument por posar-se a hivernar -com li hauria convingut al gat de la cançó- mentre no arriba el dimarts, l’endemà de després del dilluns més moix del calendari. Aquest accident que ens vol atuir anímicament estaria fonamentat en recents campanyes publicitàries creades per augmentar les vendes ja que el decaïment només es pot apaivagar amb més consum. No s’ha de ser un gran futuròleg per endevinar que, després de les festes, l’alegria, sobretot als establiments comercials, no passa precisament pel moment més àlgid. Fer coincidir aquesta desgràcia amb un dilluns és definitiu. Perquè el dilluns hauria de ser un dia proscrit, desterrat dels dies de la setmana si no és que s’escau en festiu. Quin dia més lleig!

Jo personalment signaria que només hi hagi un dia desolador al llarg de l’any, encara que sigui dilluns. O dos o tres a molt estirar. La realitat, però, és més dolorosa i menys harmònica. Començat el 2024, encara en rodatge però sense massa garanties, el panorama continua desafinant en molts indrets. Guerres, algunes aparentment somortes perquè han perdut protagonisme periodístic mentre les atrocitats continuen vigents al front, com a Ucraïna, que ha estat apartada dels grans titulars per l’escalada despietada d’horrors que es viuen a Gaza mentre, com una taca d’oli, el Mar Roig es comença a tenyir literalment de vermell.

Un món fràgil, per dir-ho suaument, amb els conflictes esmentats i el fantasma de Donald Trump que ressuscita ja no de les cendres sinó de les flames que mai s’han extingit en la confrontació interna que viuen els Estats Units. Just acaba de començar la cursa electoral amb un candidat acusat de complicitats en la insurrecció per l’assalt al Capitoli entre d’altres delictes. S’acaba de conèixer que amb un gran marge de diferència, més de la meitat dels vots, l'estat d'Iowa ha elegit el magnat nord-americà com el candidat preferit per representar el Partit Republicà a les eleccions d'aquest 2024. Ressonen les contundents paraules de la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, admetent sense embuts que un possible retorn de Trump a la Casa Blanca seria “clarament una amenaça”. Un factor de risc i d’especulació constant.

Mentrestant coincidint amb el dilluns més nefast de l’any a Davos (el lloc on se situa la novel·la la muntanya màgica de Thomas Mann que es va publicar ara fa just cent anys) s’hi reuneix el capitalisme globalitzat sota el lema “Reconstruir la confiança”. Més que una ironia és un sarcasme -trist i blau com el gat- on s’apleguen el poder corporatiu amb alguns presidents de governs i significats personatges en un club privat, el de Davos -que destil·la foscor i ostentació- on alguns representants de grans monopolis privats posseeixen valors superiors al PIB de totes les economies d’Àfrica i d’Amèrica Llatina plegades. ¿Quina confiança vol refer la faraònica riquesa d’aquestes multinacionals que competeixen amb el poder dels estats podent-los regular? Un espectacle per a selectes membres en un món cada vegada més desigual i amb la pobresa extrema en alça. Els cinc homes més rics del món han més que duplicat la seva fortuna durant els últims quatre anys. La bretxa entre rics i pobres no ha parat de fer-se més gran des que la pandèmia en va disparar la desigualtat. Les grans fortunes han crescut percentualment tres vegades més ràpidament que la inflació.