Moustaki

La tendresa, la melodia francesa d'adopció que passejava posat de pastor grec amb guitarra, ens ha deixat. Se n'ha anat el francès meridional que va aparèixer en públic per última vegada al Palau de la Música Catalana.

Un venerable chansonnier vestit de blanc amb ulls de color blau mediterrani. Un seductor sense histrionismes de cap mena que onejava com una bandera pausada en una revolució peluda que no ha pogut ser, aquella que proclamava a Sans la Nommer.

Un mariner de ribes properes que navega en la memòria adolescent de quan una veu ens bressolava. La seva música, que no cal entendre, ens amara del misteri dels missatges que sonen bé. Encara ara, escoltar la Marina Rossell repintant-lo amb veu entenedora i homenatjant-lo en promeses cristal·lines és tornar a passejar per la sorra fluvial de Paris o creuar un pont d'Istanbul amb destinació a una illa grega.

Un mot va esdevenir familiar i, alhora, misteriós, métèque. Què era o qui era aquest métèque. Un punt d'intriga que engrandia la màgia d'aquella cançó, una mena d'himne que fèiem personal a mesura que l'escoltàvem. La grandesa d'aquelles músiques que tenen quelcom de batec. Allí alenava la remor melodiosa de la Grècia de les mil illes. O les campanades a mort per Sacco i Vanzetti.

  Recordant en Georges Moustaki d'un temps biogràfic al costat del Tajo, mentre el riu abraça la ciutat del Greco -un altre grec que ha esdevingut universal-. Treien el cap les ondines, dones d'aigua que recitaven de memòria en Garcilaso de la Vega. Just a la posta del sol, el riu reflectia al sostre de la casa l'enjogassat aleteig d'aquelles sirenes de riu en l'altiplà toledà. Ones incansables emmirallaven el sol ataronjat i una col·lecció de peixos dissecats penjats de les parets ressuscitaven.

Música de vespres, quan el dia es mor i les promeses per complir són encara més crepusculars. Balsàmic Moustaki. Una mena de xarop reconstituent contra la melangia, la frustració o els moments baixos de solitud no volguda. Qui no s'hi ha refugiat somiant amb el cap ple de pardals i les mans buides de manyagues.

La mateixa pedra

L'Aznar s'ha deixat entrevistar a Antena 3. Unes declaracions que han servit per a tres coses: qüestionar la presidència d'en Rajoy, endurir el missatge de la dreta encara més i postular-se com a salvador de la pàtria. Amb el PP i el PSOE en caiguda lliure, ell és el garant únic de la recuperació. El líder que ens cal per tornar a entonar aquella melodia d'España va bien amb lletra del tenor José María Aznar i la música a càrrec de l'Esperanza Aguirre a la bandúrria.

El PP guanyaria les eleccions si s'haguessin de celebrar un dia d'aquests? Vés a saber. Tot és possible. Aquest expresident a perpetuïtat vol canviar de condició. Viu cregut que només ell té la resposta i la solució. Ho manifesta amb tanta convicció que algú hi haurà fent-li costat a les urnes. Ho deixa anar amb el mateix posat i aquella mirada de galant del tango de quan ens confirmava que existien les armes de destrucció massiva en la trista mare de totes les batalles–ara vídua-.

L'ésser humà a més d'ensopegar dues vegades en el mateix ruc, té una facilitat prodigiosa per oblidar. La desmemòria i la capacitat subliminal d'aquella cançó de l'estiu amb molt de sol, sangria i l'epidermis assolellada amb el totxo va bien, poden obrar miracles. Aznar, president! Del govern o de la tercera república si la casa reial no s'afanya a treure la pròpia versió estival, Marivent, sol ixent, a ritme de pasdoble amb una barbacoa roent a la portada.

Tot s'ha de veure en la voràgine dels esdeveniments amb la brúixola destarotada que ens mena de Can Tempesta a Can Temporal. Sortim del tornado per caure en l'huracà. Només aquest atleta de la política de fons amb abdominals com canons pot redreçar el rumb d'Espanya que no sap cap a on va malgrat la tradició marinera de qui conjura galernes i pops a la gallega des de la Moncloa. Ai, Mariano, amb assessors com aquest, no et calen pas protectors. Podria tractar-se, també, d'una estratègia per no perdre el poder, exercir d'oposició des de dins del partit quan l'oposició natural fa pinta de viure noquejada a la cantonada del quadrilàter.

Ell basaria la seva estratègia a fer l'Estat viable i eficaç. A tenir institucions per defensar l'Estat de dret, impulsar la reforma fiscal, conformar un nou pacte social sobre pensions, sanitat i demografia. Com pot vendre aquest eslògan de precampanya si el partit del qual n'és el president honorífic no ha complert molts dels compromisos que va anunciar. La resposta és la seva persona, el salvador més enllà del joc de partits. Un cabdill amb pols ferm que no tremola davant l'objectiu de les càmeres, ni que sigui en el paper d'actor convidat secundari a les Açores. Si arriba el moment, caldrà estar atents als detalls. Contrastar-ne la fermesa seductora davant de la rutilant eurotigressa Angeleta Merkel.

Continua. "Jo faria que l'Estat tingués instruments per garantir la cohesió. Amb totes les seves conseqüències". Des d'aquesta riba de la perifèria, sense pops a la gallega ni calamars a l'americana, què hem d'interpretar? Quins seran els instruments per garantir aquesta cohesió? A triar entre uns tancs, la Guàrdia Civil o la Roja campiona del món amb franquícia al Camp Nou... hi ha qui preferiria veure en Mourinho dirigint el Barça.  

Amb un somriure assajat ha menystingut que es converteixin en notícia fets que van passar fa deu anys i que no s'assumeixi com a "normal" un regal de noces. Una perplexitat, però no ha esmentat que es tracta d'un regal d'un dels protagonistes d'un reconegut thriller basat en la corrupció que va aportar 32.000 € al casament de la nena. Una celebració megalòmana i obscena que va tenir de padrins els capitosts de la trama Gürtel.

I ha negat haver cobrat sobresous, al·legant que sempre ho ha declarat tot a Hisenda. Així de fàcil. Jo proposo que els pispes que declarin la part proporcional, paguin l'IVA i cotitzin com a autònoms, se'ls condoni la pena. Això no és un presumpte delicte, companys, només es tracta del vessant creatiu de l'emprenedoria.

Insisteixo, l'ésser humà a més d'ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, és capaç de tornar a validar la mudança a la Moncloa amb un canvi de cromos, en Mariano per l'Aznar segona part. A la cara "b" del disc en vinil –una preferència capriciosa del ministre Wert atacat de nostàlgia- estan treballant com conjuminar l'estrena de la lletra de l'himne nacional amb els arpegis taral·lejats a la final de la copa del Rei al Bernabeu. No pot ser que l'afecció addicta i sentida no tingui una mala estrofa amb què esbravar el fervor i l'acidesa estomacal que provoquen les ínfules dels salvapàtries.

Barçamania

Impressiona veure el magnetisme que congria aquest equip i els seus protagonistes. Alguna gent segueix l'autocar i fa marrada per tornar-lo encalçar així que els ha depassat. Les criatures, esgotant la paciència dels pares, contemplen bocabadades els cavalls de la urbana vestits de gala; són tres, com els patges dels reis mags del futbol. Infants que no entenen perquè després no podran compartir el sopar amb en Messi o l'Iniesta i que aquest miratge hagi estat tan breu.

No és el millor dia –un dilluns i tretze- per celebrar el triomf a la lliga. Una manera de conjurar els fantasmes i la ressaca d'un cap de setmana esportiu i de pneumàtic cremat que encara perfuma la ciutat. Deu tractar-se d'una estratègia per deixatar l'efecte del dia més lleig de la setmana. Una festa que es regeix pel calendari lunar i, per tant, llunàtica a mercè de com juguin els rivals.

Enguany s'ha fet. El Barça ho ha aconseguit un any més. O en Messi, aquest jugador amb cara de ratolí vergonyós, de somriure innocent que fuig dels protagonismes i tem els micròfons com una pedregada. Treia just el cap protegint-se de les admiracions desmesurades rere del frontal de l'autobús descapotable amb un posat de contenció que contrastava amb l'aldarull i l'eufòria d'alguns companys.

Barcelona s'ha vestit de blaugrana amb banderoles a vessar mentre les càmeres digitals treuen foc pels queixals. També desfilen les noies de l'equip femení. Se saben pretext que no aixeca acaloraments dels futbolístics. Qui ostenta la davantera? I la pitxitxi de l'edició actual? Són allí, aclaparades, reconegudes –que no conegudes- com una mena d'aperitiu en un esport tradicionalment d'homes.

La música, el confeti, els herois de la gespa repartint una ració de circ a canvi de la passió que esquitxen. Què donarien els polítics per gaudir del poder de convocatòria que provoquen aquests futbolistes. Tornen com legionaris vencedors a la Roma que els victoreja. I en la desfilada, a manca d'esclaus i donzelles verges, arrosseguen l'equip femení captiu i una copa que no és de cap metall noble, un calze per a una eucaristia laica amb onze apòstols. Ferralla simbòlica que focalitza la batalla de titans que han lliurat per arrabassar-la a l'enemic.

No han conquerit més possessions al continent, l'imperi no ha modificat les fronteres del territori Champions, però han consolidat la victòria a les províncies. El Barça com aquella Tàrraco amb un Tito per Escipió desfila orgullós amb una quadriga dièsel per la quadrícula barcinonensis.

Es tracta del Barça mai vist, el dels últims anys. El d'en Messi, en Guardiola, en Xavi, en Puyol... Una alineació d'àlbum per a un sonet del bon futbol. Excels. Encara que la patacada amb els alemanys de l'aspirina els hagi aigualit una mica la celebració. Final de cicle, clamen l'oposició i els contrincants. Només ho salva que l'adversari tampoc haurà de fer obres al prestatge de les copes d'Europa.

Les catàstrofes i les fallides també passen per quan no es pot mantenir allò que excel·leix. El que rutlla perfecte només pot anar a pitjor. Millorar sembla més fàcil, sobretot quan s'ha tocat fons i s'ha arribat al cul del sac. Que no hauria de ser –toquem ferro- el cas d'aquest equip que rodola per l'Eixample festiu i saltimbanqui. Avui legió fatxenda i oliada per la glòria i el llorer que el discret general Tito ha tret a passejar. Abstret i un punt capficat, el victoriós general llueix l'ombra d'un pegat a l'ull per una ferida de guerra conferida en covard combat desigual.

La paraula i el poder

El poder de les paraules. Sovint no es tracta tant del que es diu sinó de com es comunica. Bé que ho saben els poetes. La forza de la metàfora. O els publicistes, deutors dels infinits recursos que han manllevat a la poètica aristotèlica. Del sonet d'amor a l'eslògan publicitari de tota mena hi ha, només, la curta distància dels recursos emprats perquè el missatge cridi l'atenció.

El llenguatge de les emocions tendeix a la redundància. Repetim perquè hi volem un plus d'intensitat. Insistim, no per fer-nos feixucs sinó per afegir-hi passió i contundència. És el recurs de quan demanen un "cafè cafè" ja que el volem del millor i del més autèntic. Repetir és la manera com la contundència emocional s'expressa. Quelcom similar en la recerca d'un "amor amor" que no pot ser mai presumpte, per molt correctament mediàtic que resulti deixant-ho anar així, una mena d'antídot a la infidelitat estacional. Passaré per alt la cantarella dels "per què" infantils i les històries bèl·liques senils. Les tempestes emocionals dels presumptament enamorats o desenamorats històricament es destil·laven en poemes ensucrats o arravatats amb una irrefrenable pulsió per les rimes i el joc amb les paraules emocionades i, per tant, reiterades. Segurament als missatges d'amor autèntic els cal tornar a dir en un no-explicar res.

Les idees necessiten vestit i metàfores que les preservin de l'esquelet repelat del pensament eixut. La comunicació i els seus secrets són essencials, com en l'amor i l'emoció, a la resta de manifestacions humanes on cal convèncer i expressar. No és el missatge, és com ha estat emès el que ens fereix. Ens dol la manera tant com els silencis carregats de contingut. Arribat a aquest punt, m'arrisco a una correcció d'algun mestre, però en la contradicció –també de la paraula, com en la vida- hi ha la màgia de la literatura. Aquesta és lletra dura, calcària, que no es pot tocar ni un pèl, quelcom que també abastaria els contractes mercantils -i les constitucions!-. Existeix aquest llenguatge literal i aquell d'estar per casa, oral, que ens permet grapejar-lo perquè és evanescent. Les paraules se les emmena el vent i la mala fe. Per això insistim tant quan volem crear opinió.

Es tractaria d'un recurs intemporal. En aquest temps de discurs barroer i de comparacions amb intenció ha aparegut un polèmic reportatge a Telemadrid, titulat «La imposició i perversió del llenguatge». Pretén comparar les polítiques lingüístiques del Govern català amb l'estalinisme i el nazisme. El reportatge, emès durant un informatiu, se centra a analitzar el llenguatge emprat pels polítics, que intencionadament l'utilitzen de forma incorrecta per, segons aquesta cadena, manipular. Els nazis van personificar aquesta funció en el ministre de propaganda, en Joseph Goebbels, que va excel·lir en el control de la informació. Un geni nazi del màrqueting social que ha creat escola. Difama o enalteix que quelcom queda. Aquest mag de la història fosca va estar un virtuós del discurs amb intencions. Mètodes per exalçar sentiments d'orgull tot promovent odis i convencent a les masses de realitats molt allunyades de la veritat.

Telemadrid ha anat més enllà de la caricatura promovent falòrnies des de la seva veritat -ben poc afortunada, per cert-. Sovint t'ha d'emmascarar una paella bruta. I d'en Goebbels deuen haver entès que els missatges, els eslògans, s'han de repetir perquè la mentida o la veritat a mitges -no pot ser mai absolutament certa- esdevinguin versemblants a còpia d'insistir-hi. Ai, les paraules! Un arma carregada de futur. I de connotació. Endevina qui pot referir-se a Catalunya com una regió, la nació, una nacionalitat, un país o el poble amb caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà? Tota una carta amb cafè cafè, tallat, descafeïnat i amb el cafè per a tothom. En la tria –i el sabor- hi ha la intenció i el matís. No cal posar-hi rostres de presentadores ni caràtules per aventurar el club polític des del qual emeten o hi torren el gra i la cafeïna.

Políticament lícit, no sé si ètic. Entestats, però, a analitzar la forma i el contingut morfosintàctic de la cosa pública, insistim en la importància del missatge per als polítics i els mitjans que controlen. El curiós, posats a esventrar-ho metalingüísticament, és l'actitud castissa d'alguns escolanets de la dreta extrema que proliferen en mitjans diversos d'abast nacional amb l'ús i abús de la paraula democràcia amb què esquitxen qualsevol afirmació. Fem un recompte de com els agutzils de la nostàlgia emboliquen tota mena d'argument amb els mots democràcia i demòcrata. És sorprenent. L'empren com si es tractés d'una pomada universal a qualsevol atzagaiada. Tant els serveix per a un roto com per a un descosido.

S'hauria gastat tant la intenció que els cal una batzegada semàntica més enllà. Des d'un temps ençà, al llibre d'estil d'aquests sagristans hi figura sense cap mena de pudor l'adjectiu "nazi". Prolifera subratllat en gruixut -i en negatiu- així que els cal abatre l'adversari. Els escarnis, les pretensions sobiranistes, l'avortament, la prohibició dels braus a la Monumental, la immersió lingüística, les concentracions per les retallades... Encara som estalvis, però, d'una condemna sense embuts del franquisme, si més no d'aquell amb què ens irradiava el NO-DO mentre el general es passejava per la ratlla fronterera amb en Hitler.

El poder de la paraula no rima amb la paraula i el poder. Alguns polítics, des de la grisor de l'escó, fan per ignorar que parlament deu voler dir quelcom relacionat amb el significat de parlar. Particularment prefereixo la subtilitat del mot "enraonar", aquella activitat que haurien de practicar els pròcers i els seus acòlits.

Atur

Acabem de rebre els resultats, les dades de l'atur. Tenim els símptomes i el diagnòstic d'una epidèmia econòmica que ens devasta i s'agreuja. El que no sabem és com guarir-la. La recepta per superar-la és als laboratoris i els cirurgians que han d'extirpar-la encara deliberen i dubten. Va per llarg. Ha de fer el seu curs, profetitzen els entesos amb un optimisme realista que espanta. Aquesta crisi se'ns fa eterna. Molta retallada i poca esperança amb un eixam de mosquits tigre com deutes que no podem liquidar.

El món de les finances està de dol mentre l'economia fa figa i el comerç és a dieta. Un panorama magre. Vist a ull nu el món rutlla, però a la que ens calcem les ulleres de veure-hi a la vora algunes realitats són insofribles. Els números també tenen una cara i la creu del patiment. Són realitats en la pell i l'os que per tensió social poden esbotzar. Les costures de la contenció tenen un límit que la por o la paciència, per ara, suporten.

Ningú ven ideals prou convincents ni mostra el mapa per sortir del laberint. I qui ho pateix en pròpia carn sap com de dur arriba a ser la lluita per no defallir, per subsistir. Creix l'atur desbocat i aspira a cotes de majoria, les d'un exèrcit de votants que tota formació política cobeja. Es tracta de la força del desesper que no hauria de temptar els venedors de fum ni, molt pitjor encara, els perversos. La història, no s'hauria de poder repetir, hauria d'alliçonar.

On són els líders i el carisma. Els que saben conferir un plus d'il·lusió per tirar endavant malgrat el moment. Polítics amb capacitat d'explicar-se i per comunicar-ho entenedorament. Els que demanen sacrificis per arribar a un lloc i la gent els fa cas perquè s'han guanyat la credibilitat. Poder no és autoritat, aquesta s'obté més enllà de les urnes. Encara és l'hora que algú que mani molt tregui el cap a les pantalles, ni que sigui perquè li trenquin virtualment la cara. Hi ha un sentiment d'abandonament i de campi qui pugui que fa bona la màxima de si no tens feina, te la inventes. El liberalisme com a filosofia reguladora ara també juga a la borsa de l'atur. L'emprenedoria pot arribar a ser un eufemisme quan els treballs generats són precaris o de pura subsistència.

Ens en sortirem? Segur que sí. Quan? Aquesta és la mare dels ous. El fanalet al final del túnel, els anhelats brots verds, els índexs de creació d'ocupació –ni que siguin estacionals-. Un símptoma, només un de sol que permeti aixecar aquest estat d'ànim col·lectiu de contenció i mesura que ho tenyeix tot de grisor incerta.

Permeteu-me que apunti unes recomanacions conjunturals, però de pes, per sortir d'aquests sots feréstecs econòmics. La primera és autoritzar i fer cas de la delegada del govern a Catalunya quan va proclamar que "és important que hi hagi nens de casa bona –altrament anomenats pijos- i rics, perquè ells són els que més gasten". Bona idea! En lloc d'esparracats emprenedors precaris, fomentem, encoratgem i, sobretot, envegem els pijos. Perquè d'ells és el món del consum i ells són qui ens han de redimir de la misèria actual.

Un altre consell passa pels arguments a l'hora de justificar i explicar el moment. Just fer-se públics els sis milions i escaig d'aturats, algú amb responsabilitat política directa s'espolsa la caspa i la culpa. No ofereix sortides ni solucions, al contrari. Somriu – ens fa l'ullet un ullal d'or - i deixa anar que la culpa és de l'anterior govern, o de l'altre de més enllà... fins a l'infinit d'un aclaparament que, com el pecat, fa forat i és negre. Jo condemnaria aquests analistes de la simplicitat a què copiïn un a un, i amb bona lletra, els noms i els cognoms de totes les persones aturades. Que arribin a ser conscients que rere les xifres macroeconòmiques hi ha rostres de somriure glaçat sense dents d'or i gent al límit.

Sant Jordi II

Sant Jordi és llibres i flors a dojo. Roses de tota mena i preu, algunes amb molt de farciment; i llibres amb molta il·lustració. Passejant per indrets allunyats del rovell de l'ou de la festa, a recer del pont d'una autopista, he topat amb una parada de roses amb la cel·lofana corresponent, una senyera paperina, i una espiga de blat encara verda. Això de l’espiga ho associo a allò que hom predica, els catalans de les pedres en fem pans. Deu ser cert!

            M’ha sobtat la parada, tota ella, una botiga descapotable sota d’una ombrel·la fora de lloc i pujada de colors competint amb els d'una bandera espanyola. Podria succeir que el negoci no rajava prou per comprar dues barres més… Vés a saber. Una manca d’harmonia simbòlica, que no cromàtica, ben manifesta entre els embolcalls de les roses, que sí en lluïen quatre, de barres. Embolicant la troca i la rosa m’he figurat que eren coses del màrqueting, gosadies comercials per cridar l’atenció.

            Que consti que jo he acabat adquirint una rosa, sencera. Algú pot comprar només mitja flor? El llibre i el dubte existencial del títol ha estat per a qui el regala. Un gest de reconeixement femení que afalaga les noies que són qui hi té el paper més reeixit en la festa i en els rànquings de lectura. No voldria pas suportar aquesta responsabilitat, la de triar. Per això, quan s’acosta la diada, elles -hàbils i intel·ligents- esbrinen preferències i gustos literaris. No ho tenen fàcil. Per fortuna gaudeixen d'experts i d'abundants cares televisives que escriuen bé i difonen -irradien- literatura via pantalla plana.

 Aquests, en la polèmica tradicional de la diada, vénen a ser l’enemic de la literatura a sang i tinta. L’implacable adversari a batre no són la tecnologia puntera ni el suport virtual empresonat a la teranyina. El competidor és la paraula associada al posat, a la cara riallera, a l’acudit suat. A la cridòria de tertúlia. Assistim, doncs, al repte de cada any. Qui ven més? Un binomi no sempre just que acostuma a tornar irreconciliables quantitat amb qualitat. En l'edició d'enguany per triar el blat de la palla s'han empescat lligues diferents. Han inaugurat la categoria dels mediàtics, que juguen a primera divisió pel que fa al reconeixement i pel nombre d'exemplars amb què es classifiquen.

En aquesta festa no laboral hi floreixen, doncs, els rosers i les metàfores rendibles. Surten dels cataus els pàl·lids escriptors de distribució escanyolida i els altres, que amb mà ferma d'heroic cavaller de braç temible, signen i signen exemplars i més exemplars. Els reconeixereu perquè al vespre, congregats davant d'un gran magatzem com acostumem els de comarques, exhibeixen colze amb síndrome de tennista i bronzejat de talonari. Somriuen i van a dormir convençuts que són els millors.

Llibres en genèric. Pàgines impreses amb mots. No desbarraré sobre l'estil, però la llengua per bé que planera i ocorrent, carregada d’incorrecció, vulgarisme i, sovint, grolleria hauria de tenir certes pàgines vedades. Ja sé que la parla viu i es passeja pel carrer, però hi ha literatura que fa sortides cap a l’estandardització excessiva i excursions a l’empobriment.

Malgrat tot, Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, deixen parlar els silencis.

A la panoràmica del drac abatut hi vull relacionar la pacífica imatge del cubell de pètals. El luxe innecessari de la cultura, que no sembla mai útil, on unes flors de precària existència vénen a oferir-nos auxili. La bellesa ens ajorna el neguit i l’angoixa fent temps per tal d'assistir a l'esclat màgic de les poncelles i de les imatges.

Sant Jordi

 

Bon Sant Jordi!

Tenir llengua

Català. Castellà. Anglès. Alemany. Xinès. Rus. Francès. Àrab. Com m'agradaria ser capaç de poder-m'hi expressar, en totes elles. D'entrar al comerç més suburbial de qualsevol indret on es parla alguna d'aquestes llengües –i d'altres- i no haver de fer servir el dit per expressar allò que vull; comprar unes pomes, per exemple.

Una furibunda decisió bíblica ens va descol·locar. L'antic testament exemplifica com els déus van esgarriar la pretensió humana d'arribar al cel, on ells habitaven, amb la torre més alta que mai s'havia edificat. Van baixar i van pertorbar aquella llengua universal perquè les persones no ens entenguéssim.

Certament que ho van aconseguir. El posat de sòmines i el penediment per haver abandonat les classes d'anglès o d'alemany en són un clàssic i la conseqüència. Ens sol assaltar uniformats amb xancletes i amb un banyador. Som conscients que ens hem allistat a l'exèrcit dels aclaparats en matèria d'idiomes. Es tracta d'un dels top ten en propòsits que renovem en dates rodones de calendari. Bon any i bones intencions!

Quan la voluntat -com el deixar de fumar- afluixa, ens preguntem per què els londinencs, tan primmirats en la seva pronúncia, no ens poden atendre en la nostra llengua. Però no ho qüestionem. Mira que són rars! Sovint, alguns en fem una virtut, de la nostra ignorància. I amb el dit índex estès com un ganivet els assaltem amb una voluntat de comunicació precària tot i que eficaç –Això! –deixem anar cofois apuntant temeràriament cap a les pomes que preteníem adquirir.

La victòria dels déus, des d'aquell gratacels bíblic, quan tots parlàvem el mateix i les pomes no tenien textures, gustos ni colors diferents, ens ho ha complicat molt des d'un punt de vista lingüístic. Fronteres i llengües. Actituds i aptituds. I, massa vegades, aquests formidables instruments per a la comunicació s'han convertit en l'objectiu bèl·lic que cal conquerir i abatre. Perquè són la bandera més cridanera d'una colonització.

De la cruïlla malentesa entre frontera i llengua històricament n'ha sortit la imposició i la dominació. Amb l'actitud -i l'aptitud- hi floreix la voluntat -o el rebuig atàvic-. Un garbuix de gramàtiques pèrfides i sordes que poden malmetre la gran poma de la convivència. Se solen desplegar uns arguments tramposos tan antics, obvis o del moll de l'os que poden confondre aquells qui no hi fèiem el problema. Divideix i venceràs. Aquesta és la fita, com els déus actuals a qui tampoc no els agrada la torre que construïm.

Després de tres dècades per fugir d'una nit llarga i fosca de repressió, treuen les banyes vells fantasmes interessats. No és la llengua només, no ens equivoquéssim, es tracta de sacsejar la conciliació, d'esquitxar l'entesa, de qüestionar la transigència per fer trontollar la cohesió social.

Just durant la transició preconstitucional, vaig assistir des d'un Madrid atònit -el de la movida quan encara no sabia que l'etiquetarien així- a una eclosió on allò català era percebut amb un cert plus d'empatia. Mai em van convidar a sopar pel fet de ser català, és evident que en la meva persona no es va verificar aquella aspiració del Francesc Pujols, "ésser català equivaldrà a tenir els gastos pagats a tot arreu allà on vagi (...) valdrà més ser català que milionari". Era l'època daurada de finals del setanta, on tot era gairebé possible. I la intel·lectualitat hispana es mullava, existia. On és ara la veu d'aquells il·lustrats? El Madrid que mana està per altres mogudes de les quals els catalans en podem sortir malparats. I el que pensa i crea opinió lliure roman massa silenciós.  

Hi vaig aprendre, però, que malgrat tenir les "despeses pagades" –ben cert com a becari- que hi havia raons que difícilment es reconciliarien. No semblava possible. La fe transcendent i la creença quotidiana no acostumen a ser volubles. Cosa de principis que només es poden amorosir des de l'exercici generós de la transigència sense odis ni interessos amagats. Vaig entendre que parlar de Madrid – Barcelona, de toreros o de l'avortament aixecava sensibilitats irreconciliables. Una pèrdua de temps que posava en perill les amistats i la condició de català milionari a què aspirava l'eixelebrat d'en Francesc Pujols.

¿Heu percebut mai que una campanya d'explicar Catalunya a Espanya o Espanya a Catalunya –des de Madrid o des de Barcelona- hagi estat un èxit? Les que vaig viure en viu i en directe només van aconseguir "fer pedagogia" sobre els secrets del pa amb tomata. O tots plegats no ens sabem explicar o entre tots no ens volem entendre. Quelcom que produeix esgotament i frustració entre les ribes de l'Ebre.

On som, doncs? En un punt de retorn delicat. Perquè molts catalans hem explicitat la fatiga sense eufemismes. Som una vegada més intentant exercir de pedagogs en unes aspiracions estàlvies d'exotisme folklòric que no es resolen. Amenaçant tocar el dos d'Espanya. Exactament en el punt de sortida d'una marató feixuga que aspira, per ara, a demanar si tenim dret a preguntar-nos entre nosaltres si volem o no marxar.

La traca està servida. Esclaten petards i ràfegues que toquen de ple l'entranya geopolítica de la Península. Sobreviurà Catalunya fora d'Espanya? Espanya serà viable sense Catalunya? Europa mira cap a una altra banda i l'euro trontolla tant com la voluntat de solucionar les tensions espanyoles. Vivim una edició més del debat Madrid – Barcelona o Barcelona – Madrid que fa l'efecte de no tenir solució si no és que la intersecció coincideix amb una ratlla fronterera.

Mentre, tot s'hi val. O no! En la dura marató s'albiren obstacles i paranys diversos. Una competició sense regles de joc net amb la lliga decidida, però no la Champions. La copa del rei subsisteix força devaluada. No oblidéssim que el futbol compromet més els peus que no pas el cap.

Es ressuscita i es torna –una vegada més i mes...- a qüestionar la immersió lingüística. Es vol magnificar un problema que la immensa i aclaparadora majoria dels que vivim i treballem aquí no percebem. Una pràctica reeixida, sense conflictes fins ara. Acceptada i valorada, sobretot pels professionals de l'ensenyament que ho tenen ben guanyat i a bastament demostrat. Deixem-los treballar! Pretenen convertir les llengües, mal caiguin destrals de punta, en un dels cavalls de batalla. Així ho ha dit, ben clar, el cap Wert de l'educació nacional mentre confirmava la voluntat "d'espanyolitzar" els infants catalans. Plouen, doncs, destrals i lleis que no serveixen pas per sentir-nos, precisament, més estimats i respectats. Com als contes, hi ha un Guillem Tell maldestre pretenent fer diana en una poma massa propera a les orelles i al sentit comú.

Si la fugida cap a Ítaca s'ha de contrarestar amb promeses d'amor, ho estan fent tan malament com saben. Del cap Wert ja hi ha qui sospita amb fonament que és un agent infiltrat d'Esquerra Republicana al govern del PP. Una fàbrica eficient de nacionalistes que en refermen la convicció o n'esbandeixen el dubte. Jo el proposo a català de l'any ex aequo amb els del gat remullat.

Deixem la llengua en pau. En tot cas, aprenguem-la i estimem-la. I si en som incapaços, respectem-la. No l'apuntem com aquelles pomes amb el dit estès, que les armes –i els gestos- els carrega el diable i els disparen els malvats.

Rambles.com

La postal de quiosc és Barcelona i un mico blanc a la Rambla amb les rajoles descolorides. Un port orfe de mariners rudes que caminen fent tentines amb en Colom per brúixola mentidera. Barcelona se'ns podria morir d'èxit internacional embolcallada pel cofoisme dels que l'habitem i l'evitem. Viu cosmopolita amb una xinxeta permanent clavada als plànols dels cercadors virtuals. La ciutat és un encís assaltat per carretades de turistes que l'admiren apressats perseguint una pastanaga al vent.

He de confessar que he estat temptat de crear la plataforma antiguiris, un pacte per la resistència passiva entre els que patim la invasió dels bàrbars del nord. Aquests dies es prodiguen –detecto que tenen cicles regulars- els grups d'adolescents que celebren el final d'etapa viatjant a una ciutat assolellada i amb monuments. Els de més èxit són el Museu del Barça i la botiga del Hard Rock Cafe Barcelona, per aquest ordre. En surten carregats de relíquies. Algunes ja les llueixen només adquirir-les.

N'admiro el posat penitent dels acompanyants, gent soferta del gremi de l'ensenyament internacional amb responsabilitat per partida doble, tornar-los sense baixes a les files i no arribar a casa amb més del compte. Que l'alegria, l'exotisme caòtic, la sangria i la samarreta miraculosa del Messi propicien expansions nocturnes de mal controlar. Quina paciència hi esmercen!

Transitar pels carrerons estrets és heroic. Barricades de gent assajant melés de rugbi urbà mentre s'aturen, badocs i sorpresos, a retratar-ho tot. Fer turisme esdevé, cada vegada més, fotografiar evidències. Hi hem estat! He de confessar que, en algun viatge, gairebé només he admirat la pedra, el quadre o l'objecte turístic a través de l'objectiu d'una càmera tot conreant aquest fetitxisme gràfic que ara constato. De petits col·leccionàvem cromos de futbolistes i ara de grans, monuments.

 -Sorry! I am sorry! –quan la multitud era més suportable, m'aturava mentre el personatge enfocava la companya o els fills. Enquadrar la Sagrada Família sense la finestra d'un autocar tot esquivant la multitud té mèrit. No volia pas trencar la simetria primmirada de la instantània. He de reconèixer que m'he tornat més insensible a les ínfules creatives dels turistes. Procuro no fer massa nosa, això sí; i que no m'atropellin quan van a peu amb el temps taxat. Amb bicicleta, però, són un autèntic perill per a la fauna autòctona. El medi natural del vianants comença a estar depredat per les bicicletes municipals i per uns exòtics exemplars forans que fan miques l'equilibri ecològic de la mobilitat amb dues rodes i pedal.

Les Rambles de la memòria adolescent d'un nen de poble m'encisaven encara més. Cal fixar-se com de grises s'han tornat les rajoles. A la epidèmia de verola axicletada, l'epidermis del passeig pateix una decoloració que no és fruit del disseny. Del vermellós contrastat amb el blanc original han evolucionat al color de gos quan ha fugit. Les Rambles són terra de ningú, sala d'espera prèvia a l'aeroport amb preus internacionals. Quants anys que no m'hi assec! Fa temps que quasi ningú del país hi pren l'aperitiu dels diumenges. Les Rambles, per no oferir, no tenen olives farcides d'anxova de l'Escala, vermut de la casa ni tampoc bancs alternatius on assistir com espectadors a la desfilada esplendorosa de la gent passejant. Per als barcelonautes, la Rambla és terreny neutral, frontera de pas. Les reconquerirem algun dia?

Mentre, continuen exercint de meeting point en la Barcelona postolímpica, mestissa, caòtica, turista, acollidora, cosmopolita –per què no?- i amb els braços oberts a l'activitat més triomfant, rica i plena d'aquests temps que corren. Oh, benvinguts, doncs. Bienvenidos. Willkommen. Welcome. Bienvenu... Passeu, passeu.

Fumant espero

El cuplet està de dol. La Sara Montiel ens ha deixat. També ha mort la Margaret Tatcher. Encara que les esqueles i les necrològiques permeten establir índexs fiables de paritat de gènere sense discriminacions, avui la parca -la de la dalla- ha decidit emmenar-se dues senyores referents. Una artista i una líder política. És clar que ambdues destacaven en camps i activitats ben diferents.

Em dol la desaparició de qualsevol ésser humà, però la Margaret no em feia fimbrar massa fibres sensibles. No la guardo a cap capelleta de l'adolescència. Més aviat m'atemoria. En canvi, la Sara, la Sarita, sí que la porto incorporada a aquella època que ara se'ns va diluint en les efemèrides. La Sara. No li calien més atributs per identificar-la que els que aportava a les pantalles dels cinemes mítics de doble sessió amb el NO-DO adossat.

Aquell rostre numismàtic i estàtic enlluernava el país del 1957 amb L'últim cuplet. Els de la meva generació vam arribar a aquest món l'any que ella ja era una estrella rutilant del cinema. Després ens va ensenyar com s'ha de fumar. La Sara era un broquet llarg com les seves pestanyes amb una cigarreta destil·lant pecat de pensament i/o acció que calia confessar. La Montiel era una senyora pneumàtica i voluptuosa com el fum que l'embolcallava luxuriosament. No era actriu, no se sabia moure en escena, no tenia el do del discurs, va estar analfabeta i, potser, era miop com les rosses americanes amb qui va competir. Sara va esdevenir l'Ava Gardner de la Manxa triomfant a Hollywood. Una mena d'ambaixadora cervantina en l'Espanya de la postguerra que no exportava res de tan vistós.

Allargassada en aquella cheslong era el diable personificat. Quants no anirem al cel per la seva culpa. Fatal senyorassa a qui la intel·lectualitat obria les portes com a una mussa carnal. Estàtua ben posada i mirall de desig. La seduí el milhomes d'en Hemingway mentre la viciava per a l'eternitat a còpia d'havans dels bons. Un posat que va conrear fins que va importar un cubà autèntic en persona que li encengués aquells cigars tan poc femenins.

La Sara. Geni i figura. Hàbil per amagar l'edat i fer-nos creure que els anys no passen pel cel·luloide ni per la vida real. No és dia per qüestionar-li els anys de veritat. Perquè és icona universal. Perquè és la banda sonora de les dones que encara fregaven els terres agenollades i no gosaven encendre una cigarreta americana sense filtre.

En una ocasió el mestre Fernando Lázaro Carreter em va confessar que l'havien situat en un sopar al costat de la Sara. Aquella fotografia, amb la Sarita –com ell l'anomenava- el va fer famós via paper setinat en blanc i negre. Una Sara que practicava –segons el lingüista- el registre de les estarletes que esquitxen els discursos de "como muy" poc afortunats. Per a les famoses, les no tant famoses i les aspirants a famoses encara avui en dia, al seu llibre d'estil loquaç, hi sovintegen aquests "como muy" que disparen a qualsevol resposta.

La Sara era, doncs, como muy desitjada. Una dona amb molta mundologia, un mot de l'època que es referia a aquells o aquelles que havien anat més enllà d'Andorra a comprar sucre i formatge. Una marginal del context que caminava unes quantes gambades avançada. Amb els homes, amb el fum, amb Cuba. I amb la biografia que va saber forjar des d'una manca de cultura aclaparadora. De nena maca i ignorant a una dona intel·ligent que es va administrar a si mateixa sense excessos que la memòria no li pugui perdonar. Oblidem el cubà!

Aquesta abanderada de l'alliberament –no confondre-ho amb el liberalisme tatcherià- ens deixa també un testament polític a la seva manera. En el seu moment va declarar que l'Aznar "no tenia ni mig polvo". Va arreglar-ho como muy va poder, retractant-se i afirmant que era un estirabot. A ella li va servir per no pronunciar-se més políticament. I a l'Aznar –s'hauria de confirmar, però- per inaugurar la dèria atlètica que el consumeix.

Bon cel, Sara! Segur que a les terrasses celestials encara és permès de fer-n'hi un de paper.

España, trade marketing.

Un dissabte casolà i urbà. Les nuvolades ens ofereixen una treva matinal de cap de setmana. Els homes del temps prediuen un diumenge espectacular i ben lluminós. Que així sigui! S'anuncia una primavera rabiosa meteorològicament parlant. Però rabiüda si considerem la tempesta informativa que ens assota. Una pedregada que abonyega la marca Espanya, segons ha declarat el ministre d'afers exteriors.

De les seves paraules es dedueix que el país és una mena de corporació. Som España -amb grafia de boina- i hauríem de produir un producte competent i internacional. A aquest ministre, en García-Margallo, els col·legues de partit li retreuen la poca prudència i la contenció degudes denunciant que amb l'aldarull hi podem perdre algun bou –brau?- i algunes esquelles. Espanya no deixa de ser una franquícia en la globalitat de mercats amb la botiga no massa polida i seriosos dubtes de viabilitat. Hi ha indicis que algun dependent/a n'hauria assaltat la caixa registradora o regirat el calaix.

En uns grans magatzems sempre hi ha qui se n'arrossega quelcom d'amagatotis, la grapadora, un article no massa vistós al límit de la caducitat. Qui es fa l'espavilat tornant el canvi. Petits o grans tripijocs que conformen el tarannà que tant ens afalaga i tan poc ens afavoreix a l'hora de gestionar la franquícia. Som uns vius, uns putes de l'economia. Alguns han trucat les balances i en van tunejar les finances.

Passa que, des de l'escudella global, ens observen. Ens controlen i ens volen estacar curt. Europa vol filar prim amb els estats on la corrupció és percebuda com un plus impune. No deixa de ser una manera d'entendre la vida. La netedat, si més no aparent, atrau clients. Atrapa uns passavolants impressionats per l'aparador assolellat a qui no hauríem de decebre així que es decideixen a entrar.

D'un temps ençà es diria que patim un traspàs en unes rebaixes per tancament del negoci. Prestatges regirats, articles de qualsevol manera, capses obertes i les mercaderies pastifejades. Quins pebrots! No hi ha setmana que algun tomàquet macat no s'estampi contra les pantalles dels mitjans.

L'última batzegada contra la marca ha estat la imputació d'una membre de la casa reial. Un cop ben contundent al que es considerava un tòtem d'aquesta Espanya a manca d'una bandera percebuda per tothom o d'un producte identitari com el formatge de bola holandès i les galetes Birba.

La transició, la represa democràtica espanyola, ha tingut els seus símbols. La monarquia s'ha presentat com una de les columnes en les quals s'ha volgut fonamentar allò que cada vegada s'assembla més a un miracle si ho analitzem des dels paràmetres actuals. La casa reial era intocable, imparodiable i inqüestionada fins no fa massa.

Mala peça al teler per a la corona. Encara que jo hi faig -només- un atac reaccionari d'altiplà a la princesa més catalana de les que es fan i desfan. Com la sardana. Perquè aquesta pubilla de laCaixa maridada amb una samarreta del Barça i queixalada en el voraviu de la barretina, era nostra. Per fortuna, un il·lustre advocat,  en Miquel Roca –el llegendari Sant Jordi constitucional- l'ha de protegir.

A la tristor dissimulada d'una rossa princesa alemanya hi associo l'acudit poètic del Quevedo oferint roses i clavells a la reina ranca amb aquell celebrat "su majestad escoja". El nostre monarca coixeja, massa fort des de l'última cacera de paquiderms. Si el geni barroc de les lletres hispanes hagués de refer les rimes, potser enlloc de rams de flors, només el deixaria triar entre l'abdicació o la república.

Ring, ring, ring...

Comunicar és fer saber quelcom. Comunicar és aixecar un dit, picar l'ullet, acaronar discreta i suaument algú. Comunicar-se amb el ventijol del pensament. És l'oreig càlid de la memòria enviat amb un anhel. Un esclat. El calfred d'intencions que cerca la interacció còmplice tot foragitant els fantasmes de la solitud. Una medicina contra l'oblit i l'antídot a la melangia. La glopada de no-indiferència.

Amor o odi, però no manca de comunicació. Insulta'm, però no m'ignoris!

Als pobles hi ha el vici feixuc de la salutació ritual, quelcom que ens costa de practicar a ciutat amb un –Adéu-siau! –una mena de deferència buida de contingut que sovint estalviem amb un gest mut, un cop de cap que no diu res o amb un so gutural amorosit que no té traducció ni concordança gramatical.

D'una foguera nocturna i del llençol blanc estès en una façana de pagès a les xarxes socials. Hem transitat pels quaranta anys de la primera trucada des d'un telèfon mòbil. Fites que l'home s'ha empescat per establir els fils d'una comunicació cada vegada més esmolada i invisible.

Diuen els avis savis que, a pagès, estenien un llençol blanc, una bandera de llum que no indicava rendició sinó resistència. Era la manera com, quan hi havia malalts a la casa, s'indicava que tot anava rutllant, fent via. Els veïns propers des de certa llunyania entenien que no calia auxiliar-los, ni fer-los costat amb urgència. El malalt o el moribund feia el seu curs envoltat de rossinyols i de mosques. Ja arribaria el dia que les parets del mas plegaven veles revelant la necessitat d'endegar el ritual dels acomiadaments.

La tecnologia i la modernor han situat els llençols als estenedors, els malalts a la clínica i les comunicacions als ginys. Saber que pots parlar en la distància, encara que sigui a crits en un aparell –un rampell dels que enyoren les centraletes amb operadora xafardera-, ha portat a no ser-ne imprescindible la presència. Llavors, la trobada de cos present era eterna i la xerrada necessària. Les noves circulaven de mercat a mercat. Algunes arribaven ben caducades. La rabiosa actualitat s'havia guarnit d'anècdota i s'explicava en passat. Així es destil·laven els romanços de la vora del foc.

El poder i la immediatesa de la informació ens han regirat la manera com ens comuniquem. Mai havíem estat tan propers i alhora tan lluny. Portem a la butxaca la biblioteca d'Alexandria en una andròmina, des del sofà naveguem espais a velocitats que maregen de pensar-hi.

 Aló, hello, pronto o digui combinats amb mòbil, telefonino i cel·lular... s'han tornat antigalles lèxiques i aparells que el que menys exerceixen és de telèfon. De l'orella al dit, digitals –tàctils-. Els gestos de tocar i escoltar qui ens parlava els hem delegat a una pantalla glauca que grapegem amb deliri i imprecisió. Calen dits de pianista avançat per escriure-hi amb matussera ortografia. Un codi nou que ens matxuca, també, la sintaxi i la llengua pk el missatge anava lligat a l'economia de l'instant i a les tarifes de connexió.

El més irònic, sovint, és que tenim el canal de la comunicació obert a la velocitat de la llum, però no sabem què dir. Tarifes planes tot esbrinant si hi ha algú que escolti els nostres silencis.

Comunicar-se és acostar un peu glaçat a un de calent. Abaixar l'esguard o clavar-lo com un enigma roent. Una pregunta retòrica sense interrogant que espera una resposta. Cridar al buit perquè l'angoixa ens venç i sentir la remor difusa contestar sense entendre res. No estic sol! Ni que es tracti de l'eco de les nostres lamentacions retopant a les parets sordes d'un penya-segat -Hi ha algú? –la resposta –Algú, algú, algú... –ens conforta.

Comunicar-nos com l'aire que respirem!

Adéu, A10!

Pernils galàctics

Repasso la premsa. Dues tasses de pessimisme als quioscos. L'ensopiment enquistat dels fulls de paper amara els diaris. La cel·lulosa s'ha avesat a traginar, preimpresa a l'ADN i per ecològica que sigui, els desastres i la foscor dels dies. Llegir-los i contemplar-se un telenotícies alhora és adscriure's al club del desesper. Les noves s'entesten en la crisi o en la corrupció, i en la guerra si fem una ullada fronteres enllà.

Intento cercar-hi quelcom que m'aixequi l'ànim. Aquelles notícies curtes amb protagonistes desconeguts o anònims que acostumen a servir per omplir espai. Anècdotes, sovint tronades, que no ens han de canviar la vida ni redreçar el moment que vivim. El decebedor és que tampoc menudegen a les pàgines dels mitjans. Aquells gestos heroics de caràcter casolà, els invents inútils o els rècords absurds per si mateixos no tenen predicament. Alguns no són ni exemplars. En destaco la plusmarca comarcal d'endrapar calçots en mitja hora. L'avaluació contínua del concurs manté els objectius de temporada, és fidel als indicadors anyals i persevera en la distància respecte dels polítics arrapats a un pitet i al calçot destrempat amb què solen sortir a la fotografia. Un gest que els humanitza a mesura que les taques de romesco guanyen la batalla a la pulcritud. Tot un símil!

Tampoc es vendria massa un diari a còpia de titulars que no informin de res que no sigui la normalitat o allò que és connatural al fet que quelcom rutlli sense incidències. L'estridència, el ressalt, l'anormalitat, la sorpresa o la intriga són la base de cert periodisme. De vegades, l'únic que aporta és morbo. ¿És notícia dir que la carretera està bé, que no pateix cap esvoranc i que la circulació és fluïda perquè no hi ha hagut cap accident? Les editores d'aquesta mena de premsa satisfeta tindrien poca venda i menys subscriptors. No m'imagino la capçalera d'aquest Diari feliç amb un editorial reiterat, "Tot perfecte". L'avantatge rauria en l'estalvi de paper i en l'estat de benaurança, que no d'opinió.

Hi ha també aquelles notícies que no saps massa on penjar. No són ni carn ni peix. Tampoc aporten cap mena d'informació rellevant. Però tenen gran ressò i omplen titulars –tweets- i fan córrer rius de tinta –virtual-, com farà el –trending- tòpic. Existeix el periodisme groc que magnifica sensacionalista el que esdevé. Aquests dies ha saltat una notícia ben groga, la que ens fa saber que la noieta que representava la fitxa groga del grup infantil Parxís ha crescut. Ara se la veu abillada de conilleta Playboy amb un corset –com no!- groc. Tanmateix els seguidors infantils i juvenils han madurat.

Avui alguns mitjans destaquen la troballa d'un tauró de dos caps a les aigües de Florida. O que una família manxega de Retuerta del Bullaque posseeix un meteorit de cent quilos. Vivien creguts i confiats que es tractava de ferralla bèl·lica i li conferien utilitat premsant pernils per l'elevada densitat i per les seves reduïdes dimensions que no van gaire més enllà d'una bàscula molsuda de bany, on s'exposa per a la fotografia que la il·lustra. Després que els científics de l'Institut de Geociències ho han avalat, que la sal d'adobar pernils no l'ha rovellat, caldrà copsar l'opinió experta dels que els han tastat.

Només ens redimeix la bomba -informativament parlant- que ha suposat la performance, l'acció d'art en viu –i en directe!-, que ha recreat a les pantalles la incombustible Mercedes Milà. L'aerodinàmica presentadora d'un concurs reeditat, aquesta n'és la catorzena edició, va decidir projectar les interioritats literals. Els secrets íntims, en aquest cas no grocs, suggerits rere el decorat d'un vestit amb una quilomètrica cremallera davantera.

Res deu ser casual. Meditem... Que els calçots dels polítics es destrempin just quan els engoleixen. Que capturin taurons de dos caps a la costa oest de les Amèriques del Nord. Que les nostrades fitxes dels jocs infantils, assaonades com els pernils manxegos siderals, es converteixin en matèria epidèrmica sensual i pecaminosa. O el més misteriós de tot plegat; que la Mercedes Milà, enlloc de retirar-se a una vida de contemplació i capteniment, se'ns esbravi com una ampolla de cava en un esclat de textures flonges i pernils estel·lars per a l'auditori embogit.

Tot per l'audiència!

Primaveres

En Machado qüestionava: La primavera ha venido, nadie sabe cómo ha sido. Mentre, en Luis Mariano postulava a Violetas imperiales -un hit parade de principis de la dècada dels cinquanta del segle passat- que la primavera ha venido y yo sé porqué ha sido.

Gaudim d'una estació d'esclat en tots els sentits. De renovació, d'optimisme per definició, de veure com s'encenen la natura i el nou cicle vital. Per què comença, doncs, el calendari al gener i no al març? Arbitrarietats. Per lògica i llum hauríem d'iniciar els cicles anyals amb l'alegria del revifament que ens bressola. Amb tanta precisió i rellotge atòmic ens van prevenir que la primavera astronòmica ha començat ahir, a les 12:02 hores exactament. Podem afirmar que els astrònoms sí sabien quan arribaria la nova estació. El "com" el deixem en mans dels poetes i dels cantants melòdics que curiosament, ambdós, es van exiliar a França. Van haver de fugir perquè Espanya no estava per primaveres, llavors era més d'estius tòrrids, de camises noves i d'alçaments.

El sol de primavera precisament tampoc il·luminava la projecció del documental que va emetre TV3 sobre el Valle de los Caídos. Aquell monument a la vergonya que el tardofranquisme volia de la reconciliació. Caixes i més caixes contenint les restes ossificades de soldats republicans amb un tret al cap. Havien estat desenterrats d'amagatotis als anys seixanta per omplir els laberints de la mort i de la revenja d'aquella cripta monumental amb disseny d'estació de metro gegantina. Custodien la cúpula uns àngels terrífics de l'escultor Juan Ávalos i unes representacions bèl·liques amb tancs i amb les banderes dels vencedors. Una barbaritat que escapa a totes les lleis naturals del dol. Un gest de prepotència que va més enllà i transcendeix fins a l'eternitat on semblaria que el dictador –company de sepulcre- encara hi mana sota els principis d'aquell movimento de calaveres.

La primavera xipriota, més mediterrània i resplendent, ens posa els pèls de punta. Fa dies que els bancs han tancat. S'han esgotat les existències. Un desastre. La troica europea no afluixa la mosca del rescat si no és que un percentatge passa per una quitança dels petits inversors. Tots aquells que hi hagin deixat la pell per estalviar una mica veuran com les seves suors s'eixuguen a favor de la disbauxa financera del país. El representant de l'església ortodoxa ofereix el patrimoni, tot, per pal·liar la situació. Suggereix que la mesura la poden escarnir les esglésies dels països del sud d'Europa per sortir –de l'euro- i mitigar la crisi perquè no toqui els estalviadors formiguetes. L'illa suporta un col·lapse bancari amb les arteries comercials arterioscleròtiques enmig de la incertesa.

La notícia de primavera en clau convergent passa pels focus de la sospita que omplen de clarobscurs la renúncia a tots els càrrecs menys el de diputat per part de l'Oriol Pujol. L'han imputat –com de malament sona aquest mot- en un afer de concessió fraudulenta de les ITV. En desconec els asteriscs d'aquesta mena d'analítiques que són les inspeccions tècniques de vehicles. És un cop a la nissaga Pujol, al pare Jordi, a l'hereu Artur i al presumpte successor Oriol. Aquest s'haurà d'explicar i demostrar que allò que li carreguen, atribueixen, acusen o incriminen –tot presumptament- no és pas cert o no hi té res a veure. Destacar-ne la celeritat de la reacció i esperar que la justícia ho sigui també en el veredicte. Res és més pervers que la dilació, per bé o per mal. Perquè el retard de les sentències només deixata la culpa o malmet la veritat.

La primavera vaticana sembla que aporta un bri d'esperança amb un Papa que ha renunciat als exquisits mocassins vermells en favor de les sabates d'encalçar cavalls feréstecs per les pampes argentines. Un Papa planer, popular, campechano. Se n'haurà de seguir l'evolució.

Jo, com el poeta, tampoc sé com ha arribat la primavera. Del que estic convençut, pels indicis, és que els brots verds propis de l'estació no fa l'efecte que hagin de traure el cap per les gespes de la bonança. La realitat se'ns cruspeix la melodia ensucrada i primaveral marcint aquelles violetes imperials. No oblidem, però, que aquesta és l'estació per excel·lència de la sensualitat amb la sang alterada. De l'alegria conjugal. Tornaran –segur!- les obscures orenetes i les epidermis torrades.