Un llumí per encendre el món.

 

Quan som al punt de fer balanç d’aquest estiu particular vol dir que ja s’està acabant o que els dies de sol i gaudi per alguns ja comencen a ser història. Que hem desat les fotos i hem tancat el planificador de rutes que ens portaven al nostre paradís perdut. Que la llum comença a tenir un punt de tardorenca. Que ens agafa aquella lleu angoixa per la novetat o el sant tornem-hi monòton dels setembres. Si no fos per les derivades comercials del mercat nadalenc, l’any començaria l’1 de setembre. Acabarem canviant el bon any pel bon curs! Bon any, doncs, abans de Santa Llúcia! Potser també haurem de plantejar-nos d’ajustar els calendaris i les estacions, de quatre a dues, la de les sequeres i la dels estralls.

Aquest ha estat un estiu terròs, de rius mandrosos i de conreus abrusats per la manca d’aigua. Hem patit una temporada massa llarga i assedegada. Hem escoltat com els avis del llogaret s’hi referien amb amnèsies mai vistes mentre les basses del riu eren d’aigua morta o enllotada i la mar una sopa tèbia de peix amb musclos. El veí pagès recentment reconvertit a vilatà em deia que tot plegat fa “tifis-tafis”. Quantes dècades han hagut de transcórrer perquè similars situacions adverses es repetissin? Sembla, però, que aquesta manca de pluges o les tempestes esgarrifoses que hi posen remei cauen cada vegada més fortes i més sovintejades. I de l’eixarreïment i la sequedat, el foc. En la lluita esportiva contra aquest element, hem perdut per golejada. La natura ens ha esbossat postals apocalíptiques i el cel ens ha deixat en alguns indrets pedregades com ous de gallina per fer-hi truites tot aprofitant la collita malmesa.

Hem reprès molts rituals, ens hem aplegat i abraçat ja que la pesta sembla que ha afluixat si no fos per la l’última oportunitat a l’aparador dels contagis, la verola del mico. L’altra, el coronavirus, ha après a conviure amb nosaltres, l’hem com ensinistrat, s’ha avesat a compartir mitjons i un plat de macarrons. Més o menys ens ha escomès a tothom enmig de la conxorxa informativa per no obrir les edicions dels telenotícies amb els índexs diversos d’incidència presentats per la consellera o el conseller de torn. Tot un detall que no ha fet net encara del tot per la incertesa i el temor dels candidats vulnerables, la baula feble dels que s’encomanen.

Aquest agost, com a la majoria d’estius, acostumo a desendollar respecte del cabal informatiu que m’arriba, com si diguéssim també de sequera -volguda-. I enguany he fet vacances literals d’aquest blog, Miralls i Espantalls, que reprenc sense saber -com sempre- massa de què parlar. La realitat propera al Ripollès encara verdejava sense alegries amb les vores dels camins i els camps una mica, o molt, marcits. En aquest estat diguem que no he anat a les fonts i que he estat al cas només pel degotim imprescindible que m’arribava del diari de paper, que acostumo a llegir l’endemà, com si les notícies patissin un procés de maceració esdevenint més reposades i menys sobtades llegides el dia després d’haver estat publicades.

No negaré que en alguna ocasió he seguit els telenotícies i les prediccions meteorològiques que m’han obsedit. Quantes vegades no hauré consultat el radar i l’evolució de les amenaçadores taques roges que pigallaven la geografia catalana. Moltes nits, després del telenotícies, he pensat que no eren el bàlsam més oportú per anar a dormir sense reflexionar-hi. Un compendi de desgràcies, com diu l’àvia. Imatges dels focs incontrolables, de pobles desallotjats, de testimonis desesperats que no saben si la casa ha estat engolida per les flames. Alhora, en una mena d’injustícia distributiva, alertaven de les fortes tempestes que ens podien assotar. La guerra a Ucraïna encabida a la informació internacional compartia espai amb la situació a l’Afganistan amb la venda de criatures de tres anys per casar-les amb vells xarucs a 2.000€ la peça; o el negoci dels transplantaments per malviure-hi que costa un ronyó de veritat, per no parlar de la situació que pateixen les dones afganeses en general.

Va coincidir que just després d’aquestes noticies i del reguitzell detallat de les calamitats climàtiques a l’espai del temps, la cosa no s’aturava ací. Una píndola més de neguit informatiu encara amb una sèrie de tres capítols, un per dia, analitzant l’atemptat de les Rambles amb terroristes molt nostrats, de Ripoll. Doneu-me un llumí que puc encendre la cigarreta i el món!

Segur, hi ha d’haver quelcom que ens redimeixi. No ho sé del cert. Potser el futbol o els abundosos festivals d’estiu. Tot i que en un d’aquests una ventada va causar un mort i diversos ferits perquè l’escenari va caure damunt d’alguns assistents. Rumiant de futbol recordo com el Barça ha empatat en el debut a la lliga.

Cercant la redempció i com a penitència al pecat han arribat les restriccions dels llums i la regulació tèrmica als espais tancats, aire condicionat i calefaccions. Passejar pels carrers amb els aparadors a les fosques o seure en una terrassa a l’hivern sense el malbaratament energètic d’una estufa de butà escalfant el cel mentre rosteix els núvols a l’ast serà molt dur. La civilització occidental tal com la tenim muntada se’n ressentirà. No oblidem, abans d’arrufar el nas, que amb aquestes mesures estructurals salvarem el Planeta.

Bon curs!

 

Barcelona olímpica.

 

Som trenta anys més madurs per no dir vells. Hem sobreviscut tres dècades des que aquell gargot mal dibuixat d’un gos d’atura anomenat Cobi pugés al cel durant la cerimònia de clausura per abraçar eternament els déus olímpics. Barcelona va viure sota un pretext el projecte d’una transformació formidable; li van fer, literalment, una cara nova. Tot semblava possible una altra vegada a la ciutat dels prodigis i així va estar en aquell nou somni de projecció sideral quan es van representar els millors jocs mai vistos -una presumpció xovinista que ens vam creure perquè potser va estar veritat-.

Barcelona 92 és la fita per a la ciutat que trepitgem. De la polèmica revolució urbanística, com tot el que capgira de fonament quelcom, a l’eclosió exultant com a punt de trobada del turisme massificat d’arreu que creua embadalit per la Rambla xipollejant en la maregassa ensucrada de sangria per fer baixar les paelles que s’hi serveixen a preu fet amb més microplàstics que no pas musclos; ens podríem preguntar com hauria evolucionat, trenta anys més enllà, la ciutat sense l’oportunitat que va constituir acollir els XXV Jocs Olímpics.

Al 1992 la connectivitat i les xarxes portaven bolquers o encara no havien tret el cap de l’úter tecnològic. Tot just uns científics aconseguien que uns ordinadors, comptats amb els dits d’una mà, poguessin compartir informació. L'any 1993 es desenvolupà el primer navegador web. El ressò mediàtic es difongué per altres canals. Sense cap mena de dubte -d’existir- #Barcelona92 hauria estat tendència aquella temporada que els jocs i la ciutat abassegaven als titulars de les televisions i dels mitjans internacionals. Els salts a les piscines olímpiques de Montjuïc esquitxaren les pantalles del món sincronitzant també la silueta esvelta dels atletes amb la de Sagrada Família, el símbol de la Catalunya en permanent desconstrucció.

Passat el prodigi la ciutat hauria d’haver considerat reflexivament el model de creixement assolit. Fer caixa i passar comptes. A qui ha beneficiat i continua aprofitant allò que va fer possible l’esdeveniment. Hem tingut prou temps per apagar els llums i escoltar els grills des que el peveter s’extingí per sentir el batec real de la ciutat així que el somni d’aquelles nits d’estiu es va esvair. L’anàlisi del model postolímpic des de la perspectiva actual ens hauria d’oferir la photo finish de com la percep i la valora tota la ciutadania que viu i treballa a Barcelona. Continua essent la Barcelona del 2022 la ciutat acollidora carregada d’oportunitats -i prodigis- que va irradiar mediterraneïtat creativa durant aquells mesos?

Deixem-ho als analistes experts. Reprenent el fil i l’atmosfera olímpica aquests dies el Palau Sant Jordi, una de les joies arquitectòniques -un anell oriental- que vam veure com s’alçava artesanalment a cop de palanca hidràulica, ha allotjat el concert de la pneumàtica Rosalia, la Motomami perfumada amb goma cremada cavalcant grans i esplendoroses cilindrades vestida de cuir amb molt d’octanatge sensual. Una pubilla postolímpica nascuda al 93 del Baix Llobregat que va pertànyer i es va formar a l’escuderia ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya.

En el moment actual també ens podríem preguntar què hauria passat amb la fletxa que sobrevolà el peveter i els efectes especials que garantien l’espectacularitat del moment. Una sageta que va fer blanc en la Barcelona màgica i fascinant que va emergir just en aquell instant. Les condicions meteorològiques i les autoritats competents actuals haurien permès la temeritat que comporta de jugar amb foc?

Tanco el recull de referències respecte d’aquell 1992 sense treure’n l’entrellat de si la Núria Feliu va interpretar mai el vestir de'n Pasqual dedicat a la gavardina que lluïa a Lausana l’alcalde de la ciutat el matí de la proclamació. Perquè en Pasqual -catacric, catacrec- causà sensació á la ville de...

-Bon cel, Núria!-

Hortolans.

 

Horticultor és una dèria de relativa productivitat que s’està preuant a l’alça en molts indrets fonamentalment rurals. No em referiré als pagesos que malden per sobreviure-hi, conreant hortalisses, des d’un vessant professional que hi deixen les mans, l’esquena i el reconeixement econòmic en una tradició primària sovint heretada dels avantpassats, com la terra. La producció depèn dels elements meteorològics que hi aporten aquest punt intrigant i atzarós just proper a la collita quan una pedregada la pot malmetre. Assistir al concert de trons i de pedra seca que arruïna els conreus és un dels pitjors malsons que es poden viure en aquest terreny. Naufragis de verdura propiciats pels temporals sobtats i imprevisibles. L’altra variable infernal és assistir a la mort anunciada per manca d’aigua, comprovar com cada dia els enciams assedegats es panseixen fatalment.

Aquesta realitat no desanima, ans al contrari, els estacionals passavolants de l’aixada que s’hi dediquen per entretenir-se, per nostàlgia rural associada a la infantessa o per enveja. Un bon dia decideixen no dependre més de les generoses donacions del veí durant l’època abundosa de les tomates. Un repte des del desconeixement que no els independitza del tot d’aquells més experimentats que els oferien aquell bé de déu de tomates d’hivernacle. En depenen per mimetisme -enveja al marge- i per una mena d’espionatge agrícola descarat al món competitiu de la bleda mentre planten el viver així que comproven que l’entès les ha sembrades el dia abans. L’experiència no s’assoleix d’una collita a l’altra, saber quan cal plantar els naps o les patates és una ciència que requereix precisió oportunista i el coneixement de l’indret on bastim l’hortet. Els primmirats fins i tot vigilen les fases de la llunya més propícies.

Podríem perfectament classificar els diversos conreadors de pastanaga pel resultat, la cura, la distribució i la rotació dels horts que menen. Del primmirat perfeccionista al caòtic ecologista nouvingut a l’univers de l’aixadell hi ha un ventall divers amb un rastre d’indicis i un catàleg de males herbes que conviuen feréstegues i senyorívoles al costat i en competència deslleial amb les cols o els apis. Hi ha professionals de l’hort que els omple tant la ufana dels carbassons com els elogis dels interessats admiradors pidolaires. Horts convertits ens jardins versallescos on ni una herba hi treu el cap sense permís, hi desfilen compassades amb exactitud mil·limètrica i una verticalitat castrense mentre treuen pit ufanoses. Una ofensa de simetria i una taca per a l’orgull del veí maldestre de tros.

Hi ha qui els parla, encoratja els alls perquè siguin els que més couen de la contrada. Esperona els erectes porros o la frondositat del julivert perquè esdevingui el brancatge exuberant a totes les salses. Rituals inconfessables o de pensament -com els pecats- que no s’han d’explicar sinó practicar. Secrets de generació en generació que no recull el Calendari del pagès, una mena de revista rústega, o almanac sense setinar, disponible a tots els escons de pagès. A l’edició d’enguany d’aquesta centenària publicació, en l’apartat d’actualitat, s’hi fa esment del desplaçament de cultius i de la minva d’aigua disponible atribuïts al canvi climàtic.

Tenir cura d’un hort ens fa sentir deus, senyors d’un bocí de l’escorça que hem ensinistrat perquè engendri criatures comestibles, les més diverses i variades que puguem imaginar. De dolces, picants, amargants, àcides... Un assortiment vegetal que ens confereix el plaer de sentir-nos com el pare de la criatura mentre ens contemplem com li creix la panxa a la versàtil carbassa que hem privilegiat al verger més propici de l’espai de què disposem. Assistir a l’acte d’amor verdulaire mentre planten, reguen o herbegen és un sagrament estacional de vida. Antigament de subsistència.

Pel que fa a l’experiència personal el meu vincle amb la terra no passa pas per conrear un hort. Encara recordo -i em condiciona aquesta determinació- quan de molt jove calia cavar la immensitat dels camps de cols i de bledes competint amb l’energia d’aquells avis que no fumaven ni reposaven, un herois tenaços de tarannà corretjós. Permanentment ajupits amb l’esquena vinclada -trencada- jo em contemplava el cel per si plouria i calia anar a recer. Va estar llavors quan em vaig prometre a mi mateix que no em miraria mai més una aixada, que no la penjaria a la paret ni per fer bonic. Potser cal afegir-hi també el record de cavar cebes que, com sabeu, fan plorar.

Ara què, petanca?

 

En la vida, com en un llarg procés de glorificació, hi ha dos moments puntuals que la marquen, hi posen fites. Un és el dia que et beatifiquen amb una precisió absoluta respecte de la data, que en la biografia dels humans vindria a coincidir amb la jubilació. El segon, afortunadament aleatori i sense consciència del termini, és el funeral de cos present, que és quan et santifiquen definitivament. Fa unes dècades la majoria dels mortals només sortíem als papers -una manera d’expressar-ho gràficament- quan el seu nom figurava a les necrològiques dels diaris de sempre, els de paper.

Bé. Us comunico que a mi m’acaben de beatificar. Em jubilo. Els col·legues han organitzat un acte perfecte de comiat  i de reconeixement -de beatificació- que agraeixo i valoro de tot cor, cordialment. Al llarg de la vida laboral he assistit i he col·laborat en esdeveniments similars d’aquells que ho han fet abans que jo. Canvia la perspectiva quan n’ets el protagonista perquè els anys han passat volant -admeteu el tòpic-. Ben cert, si faig un repàs d’aquest període de treball m’adono que ja tot sembla ahir o abans-d’ahir o abans-d’ahir l’altre, que traduït a la certesa implacable dels anys és una eternitat sovint amb taques borroses.

I ara què? Això, i ara què. Crec que us enganyaria, o no seria sincer del tot, si us digués que ja ho tinc tot planificat amb les agendes farcides d’esdeveniments diversos, ben variats i engrescadors. Aquest nou estat de benaurança es comporta, per raons òbvies, una pèrdua de vida social, aquella a què em forçava la feina al llarg de la setmana. Sempre m’he qüestionat si aquest trencament brusc de les obligacions laborals em farà trontollar. Desitjo que no. No ho sé perquè no he administrat encara el tresor més preuat de tots, tenir temps, tot el temps per realitzar allò que podent-ho haver fet amb el pretext del treball i la mandra vas arraconant. Que la jubilació no sigui, doncs, l’antídot que combati els projectes.

Ja us aniré informant de l’evolució, d’escaure’s. Per ara tinc clar que només puc proclamar la venturosa felicitat amb què m’abraça la nova condició de classe passiva -com especifica la cosa administrativa-. Puc comptar amb els dits d’una mà els coneguts propers que s’ho han agafat malament i ho expliquen. De fet, jubilar-se i manifestar que no ho vius amb una alegria exultant és com afaitar-se i que el mirall et retorni el reflex d’un babau davant d’una situació irreversible propícia només per comptar coloms, jugar a la petanca amb imant per no haver-se d’ajupir o fer un seguiment de l’apassionant món en l’execució de l’obra pública.

Com ens van prevenir en la celebració, “Jubilació? No, una nova aventura”. Que l’obsolescència, o la reubicació si preferiu, no s’aliï amb precarietats invalidants. Que la il·lusió, l’empenta i l’experiència no ens abandonin, que tinguem salut. Que puguem continuar gaudint de la companyia, del suport i de la complicitat formidables d’aquelles persones que ens hem fet costat. Per a totes elles el meu reconeixement amb l’agraïment del que ha estat una veritable aventura entranyable -amb l’epicentre a les entranyes- d’aquests anys. Que no ens convertim en un monument peripatètic d’allò que hem estat perduts en qualsevol vorera.

Bones vacances d’estiu!

 

Màster per a carteristes.

 

Les vuit tocades del vespre. Camino per una avinguda de la ciutat cercant la parada d’autobús, una tria que respon al privilegi relatiu de gaudir del paisatge urbà sense la sensació claustrofòbica que provoca el metro, de talp subterrani avesat a foradar el subsòl a cegues. A viatjar, encara que reclòs i dempeus, per l’epidermis urbana asfaltada amb un bus hi trobo quelcom de sumptuositat que dignifica els desplaçaments amb transport públic mentre socialitza i magnifica les diverses percepcions a què t’exposes. Tota una aventura sensual que també és pot cercar al metro però sense la perspectiva i els decorats que es projecten a les finestres mentre et desplaces.

L’explosió dels sentits -per la socialització comprimida esmentada- és magnifica i es renova parada a parada. Perfums, intenses essències humanes, converses indiscretes, vestits cridaners i, en aquestes dates, una magnífica mostra bruna d’epidermis suggeridores amb pancartes tatuades fantàstiques de publicitat estàtica variada. Asseure’s en un seient individual hauria de comportar un plus que no passés per peatges circumstancials -embarassats amb crosses- o els damnificats amb xacres més permanents -els escomesos per l’arruga invalidant amb el centre de gravetat desplaçat-. Deixo al marge les consideracions i les cortesies solidàries de qui no cedeix el seient practicant la indiferència mentre es capbussa en les xarxes socials setiat pels auriculars, la gorra i les ulleres de sol.

Cercant la parada del bus observo com el sol s’esbiaixa i juga pintoresc amb les ombres de l’urbanisme disciplinat entre els plàtans centenaris irradiant un joc d’ombres a les voreres. Una vespre assossegat. Localitzo la parada, espero que arribi el bus. Ens anem aplegant unes quantes persones que majoritàriament consulten el telèfon per fer temps. Alguns despleguen els mapes abreujats mentre arrosseguen una maleta utilitària. Quines lleis deuen regular les trobades en una parada d’autobús o en una estació de metro. Vull pressuposar que la confluència astral o el destí fixen anticipadament el curs dels esdeveniments i ens fan trobadissos per coincidir un moment que excepcionalment pot esdevenir significatiu.

L’autobús s’apropa mandrós mentre arriba a la parada i s’atura. Entre els que ens disposem a pujar-hi hi ha un grup de quatre persones, una noia i tres nois joves, amb aspecte d’estudiants o de turistes amb una maleta i un plànol rebregat de la ciutat. Demostren maneres exquisides a l’hora de cedir-me el pas, s’hi fan un embolic que jo atribueixo a la condició de passavolants educats. Demanen al conductor si poden pagar el bitllet en metàl·lic. Quelcom que no és possible. Baixen i deixen d’entorpir la plataforma d’accés. Finalment puc validar el bitllet. Clic! Afortunadament puc asseure’m.

Per arrodonir la placidesa de la tarda cerco d’instint a la bossa de mà el mòbil. On l’hauré deixat? Amb les presses per col·locar-me la mascareta i buscar el bitllet el dec haver posat en algun altre lloc no habitual de la bossa. Transcorren dues parades per tenir la certesa absoluta que no hi és. Ho comprovo una vegada més. La primera pensada és que em deu haver caigut a la vorera, baixo i torno a peu al punt on he pujat al bus. Evidentment no el recupero, l’hauria vist i sentit caure. Transcorre una estona per esvair el dubte i confirmar amb tota la seguretat que el mòbil s’ha fos, ha volat.

M’han sostret, furtat, robat o fotut el mòbil! Jo en dec haver estat còmplice també per encantat i desprevingut. També m’han sostret una mica de la confiança plàcida amb què em bellugava per la ciutat. Ara, arreu hi faig presumptes pispes. Aquests amb qui he ensopegat -m’ho faig jo- deuen ser del programa Erasmus o uns excel·lents estudiants en pràctiques d’un màster per a carteristes.

Em reservo per a la intimitat les burocràcies posteriors i la cara de passerell amb què m’ha acollit el mirall del rebedor quan he obert la porta de casa. M’assabento que a la borsa dels mòbils robats la peça abatuda cotitza a 10€ descomptats els impostos i les retencions que s’apliquen en una transacció comercial d’aquesta mena. No em fa vergonya confessar que, d’haver tornat a coincidir amb ells, els hauria proposat de recomprar el meu mòbil per 20€ -i en negre, lliure de taxes!-.

Bona revetlla!

Mudances.

 

Deixar un espai fa cosa, un habitatge amb els anys va absorbint manies, maneres de fer, de disposar buidors i, fins i tot, els racons decideixen habituar-se a les nostres predileccions, deixadeses o maltractaments. Acaba essent com la capsa a les sabates, accessòria però necessària. Com la closca dels cargols ha format part de la nostra quotidianitat vital sense ser-ne massa conscients de com ha estat d’important. Parets, finestres o el sostre acaben integrant-se en la manera com ens relacionem amb el paisatge o l’urbanisme que ens envolta. Si fem un repàs dels anys que ens ha aixoplugat en signifiquem els moments feliços, de trobada, el punt exacte d’aplegament de les persones que ens han fet costat i amb qui hem compartit alguns retalls de la nostra existència.

Recordo amb especial tristor quan buides un pis amb els estris, els records, els quadres i les fotos d’aquells éssers propers que els han deixat orfes. Com tancar dràsticament un capítol de la infantesa, per exemple. És un dels exercicis de nostàlgia més contundents que, a vegades, ens toca sofrir. Tot i que ja ens ho havien advertit predient-ho amb la saviesa de l’experiència, “quanta brossa haureu de llençar”. Amuntegadors d’andròmines del més variat no som conscients del que anem acumulant fins el moment que hem de deixar les parets i els espais pelats com l’ossada d’un pollastre. És l’instant en el qual només resten les cicatrius amb una bombeta que les il·lumina penjada d’un fil -capficada i solitària- al sostre del menjador.

Entenc la dèria de tatuar gargots a les parets nues dels llocs que ens han acollit en algun període de les nostres vides com acostumen els reclusos a les cel·les, els estudiants als internats o els enamorats a l’escorça d’un arbre vell. Una mena de testimoniatge llegat als successors per deixar constància de la nostra presència o del primer petó furtiu aquell capvespre quan el sol s’amagava rere la carena. Grafits escadussers a llapis o a punta de ganivet per deixar petjada, certificacions notarials matusseres per demostrar, quan calgui, que no ens ho hem empescat. Hi érem! Probablement en la lluita obsessiva per deixar constància és on deuen habitar els fantasmes que es neguen a marxar tossudament amb una presència etèria.

El canvi d’espais que m’ha tocat de prop aquests dies no ha estat quelcom traumàtic ni trist, però sí que m’ha fet adonar del trasbals que comporta. Comença una nova etapa amb un capgirament laberíntic enmig de les caixes on els objectes juguen a amagar-s’hi. Com si per canviar-los de lloc també canviessin de condició i es convertissin en espectres sense còrpora de mal trobar. És la revenja per desempallegar-los d’on eren avesats, els efectes del desarrelament forçat a què els hem condemnat en una capsa que no trobem, infidels als rètols o fonedissos definitivament.

Comença també el ball de cercar noves ubicacions pendents de si s’enyoraran o s’hi troben incòmodes. Una mena de quarantena que ens pot fer arribar a repensar les primeres decisions. Complex i frustrant si perds els mitjons desaparellats, però el desastre esdevé si no tens a l’abast i ben localitzada la capsa que conté la paciència. Abans de començar el procés els vaig dedicar una breu arenga ben contundent però alhora pedagògica amb les regles i els terminis de la mudança adreçant-me fonamentalment als díscols indisciplinats sense aparellar.

Apel·lant a la melangia general, que ens tocava de ple a tothom, vaig concloure que ens podíem sentir privilegiats perquè no ens abandonaven en qualsevol mercat de les puces on els comerciants ens exposin en una parada amb el cul i les vergonyes ben ventilats.

Gioconda amb nata.

 

El quadre la Mona Lisa de Leonardo da Vinci ha estat agredit aquest diumenge amb un pastís de nata al Louvre de París. Un home disfressat de dona gran amb perruca s'ha aixecat de sobte de la cadira de rodes -alguns hi veuen un miracle ortopèdic- i li ha llançat un pastís, quelcom que podria portar a sospitar que es tractava de l’innocent tortell de nata dels caps de setmana. Després encara ha tingut temps de refregar la nata pel vidre protector antibales, també hauria llençant roses pel terra. Ha fet un breu discurs: "Penseu en la terra, tots els artistes penseu en la terra. Per això ho he fet. Penseu en el planeta". L’acció breu i per sorpresa ha acabat amb la detenció de la postissa velleta adorable mentre les càmeres del públic present la immortalitzaven.

Aquelles obres d’art sublims, les que surten a la majoria de manuals de la història de l’art, exerceixen un magnetisme extraordinari. Les visitem peregrinant de museu en museu per contemplar-les amb els ulls propis i mirar de comprendre una mica el misteri que irradien. Artefactes artístics que amb els anys han d’acumular, per força, l’energia dels devots transmesa a còpia de mirades. Ens emocionen i ens trasbalsen quan les tenim a tocar admirant com algunes persones poden crear, com els déus, criatures immortals tan belles.

Entrar a enumerar el llistat, el cànon, de les que representen aquest vessant artístic de la civilització, la grandesa d’una època determinada, no ve al cas ni és la meva pretensió. Per això esmento només aquesta obra del Leonardo da Vinci per aquesta anècdota -afortunada- que l’ha tret de l’ensopiment de viure reclosa en un museu a cadena perpètua. Si les obres d’art, com dèiem, persisteixen per la reciprocitat d’engolir-nos una mica del nostre entusiasme, el detall del pastís l’haurà reviscolada. Per dolç, per inofensiu i per vindicatiu. M’agradaria saber si hi ha constància gràfica del moment precís de l’impacte per poder comprovar com la Mona Lisa ha aclucat instintivament els ulls malgrat el vidre protector antitancs que la protegeix.

Què no s’haurà escrit sobre el retrat més cèlebre de la pintura occidental. Diversos investigadors, no només un tocacampanes eixelebrat, han arribat a pensar que en el moment de posar per al geni la model estava embarassada. Fonamenten la conjectura en la posició de les mans damunt del ventre. En aquesta suposició podríem emmarcar el llançament de pastís que ha sofert la Mona Lisa. Unes filtracions de la gendarmeria nacional francesa respecte de l’interrogatori a què haurien sotmès a l’agressor apunten precisament a aquesta circumstància, a l’embaràs. Aquest argumenta per exculpar-se del fet que en reiterades visites, extasiat davant dels misteris del retrat, va escoltar una veu -la de la Mona Lisa- demanant-li que li portés un pastís, un antull, un desig d’embarassada que només ell era capaç de percebre cada vegada que es retrobaven al museu, òbviament. I així ho va determinar aquest passat diumenge, de satisfer la demanda i perquè els pastissos són bàsicament llaminadures dominicals. Un dilluns no s’hauria escaigut, es va defensar.

Mentre es resolen les circumstàncies a tres bandes, entre la gendarmeria, la direcció del Louvre i l’agressor, que escoltats els atenuants i les vel·leïtats d’embarassada de la protagonista -que no ha estat convocada a declarar-, podria considerar-se un presumpte delicte quan no un senzill acte de bona voluntat. Una papereta per a la justícia parisenca que no pot esbombar la causa real que ha motivat l’incident. Tanmateix és molt més versemblant el breu discurs ecològic que s’ha empescat. Si no saps què dir, parla de la malmesa salut del planeta. Un argument que estalviarà al cap gros de la policia francesa mencionar els antulls alhora que desanimarà aquells que tenen pensat portar-li maduixots fora de temporada per satisfer les comandes de la capriciosa model.

Em comprometo, en la propera visita a la Gioconda, a informar-vos de si ja ha decidit de somriure més descaradament, amb un posat sense enigmes, i de com va l’embaràs. Ep, per ara presumpte! Ja es veurà.  

Calorada insòlita.

 

Calor, calorada rècord al mes de maig amb temperatures disparades que fonen les ganes de sortir al carrer, s’imposa el confinament obligatori de migdiada. Aplomat el sol rosteix les gorres i les idees en una canícula anticipada que s’ha de resoldre amb baixades significatives d’avui per demà. La meteorologia preveu ara tempestes fortes i neu a la muntanya. El temps s’hauria tornat boig si no fos perquè ens la torna, la manera com hem tractat la terra, l’aire i l’aigua esperona el foc abrusador. Serà veritat que el canvi climàtic és un fet que no es pot rebatre i difícilment redreçar?

La revolució energètica que caldria es concreta en grans discursos i propostes que no van més enllà de les bones intencions. Ho tenim mal parat en una realitat que imposa conceptes d’aparador -per ara- sota pancartes ben vistoses que anuncien un nou mercat ecològic en un àmbit sostenible de quilòmetre zero. Així requalifiquen la realitat perversa que ens ha portat a aquest punt de no retorn per tranquil·litzar consciències. Hem muntat una dinàmica consumista amb uns mecanismes que semblen irreversibles. Fer marxa enrere avesats al malbaratament divers és un sacrifici personal amb greus conseqüències laborals i socials tal i com ho tenim fabricat. Produir més, gastar més, explotar els recursos fins a l’esgotament. Deixarem aparcat el vehicle híbrid que vam comprar per apaivagar l’aparent culpabilitat? I quan el canviem per un d’elèctric serem conscients del cost mediambiental que comporta produir-lo i dels residus descomunals de les bateries que generarem quan aquestes facin figa?

La contaminació amable seu a taula i ens fa costat amb una voracitat caníbal. M’atreviria a dir que ja se’ns està cruspint. Quin serà el demà després d’aquesta balafia? Una altra civilització atmosfera enllà, com marciana, amb naus privades a l’abast només d’aventurers multimilionaris supersònics? Si ho puc veure, no em feu mariner interestel·lar, en tot cas una mica culpable -per la part que em toca- a deixar una herència tan enverinada. Els de la nostra generació hem assistit al privilegi d’aquestes dècades desbocades sense reparar en la despesa. Quin món deixarem en usdefruit?

En aquest cul-de-sac foradat on som instal·lats suren propostes urbanes restrictives -globus sonda- a favor d’imposar taxes a la circulació de vehicles a la ciutat de Barcelona independentment de residir-hi o no. Tothom qui cremi pneumàtic a l’asfalt comtal pagarà com a mortal. Els de poble ja s’estan pensant de reciclar els peatges suprimits amb intencions més modestes però igual de nobles. Amb l’eficient xarxa de rodalies que disposem no semblaria pas una mesura que es pugui implantar demà mateix. Els molsuts urbanistes en matèria de mobilitat haurien de resoldre abans petits efectes col·laterals. Em pregunto també quin és el benefici -i de quina manera reverteix directament en els soferts barcelonautes- que ens aporten els creuers que pasturen als aiguamolls del port. Alguns estudis confirmen que les emissions diverses d’aquests monstres dels mars superen la produïda pel total de vehicles que hi circulen.

Recordo aquells mesos quan ens van tancar a casa, reclosos, sense avions jugant al tres en ratlla al cel, sense les botzines dels vaixells turístics de matinada. Quan la natura tornà a reclamar –en la revolta dels elements i d’algunes criatures- els dominis expropiats o malmesos per la tremenda activitat humana que ha ocupat maldestrament els seus feus. Érem en un punt inèdit per a la civilització en el qual vam veure créixer margarides a l’asfalt.

Forats negres.

 

Amb retard reprenc, saltant-me la periodicitat més o menys habitual, aquests Miralls i Espantalls. Només cal fer una ullada o parar l’orella als esdeveniments que omplen els arguments informatius amb què, en Putin al marge, ens bombardegen dia sí, dia també. Soc només jo o es tracta d’una percepció estesa que sura pels ecosistemes propers amarant-nos de desencís, tristor i ràbia continguda? Que no sigui aquesta la causa del retard més que no pas l’imaginari suat del desassossec i l’angúnia per la pàgina en blanc. De fet, si aquesta és una crònica grisa tirant a negra no m’aparto pas molt dels titulars amb què trenquem el desdejuni cada dia de la setmana.

Les xarxes bullen amb la pèrdua de més d'un 50% del valor del bitcoin en l'últim mig any. La criptomoneda és diner digital, que no es toca amb els dits ni es pot comptar amb la llestesa amb què solien aquells banquers avui descatalogats que acostumaven a llepar-se l’índex com qui tasta la pasta perquè no cruegi. Una moneda sense corporeïtat, que no existeix, només batega i fa tombs per les estripes dels ordinadors sense pertànyer a cap banc central o a cap país que permet transaccions sense mitjancers. Amb aquest invent els ratolins i les arnes ja no ens poden malmetre els estalvis. No cal posar-los sota del matalàs per tenir-los protegits dels rosegadors habituals -no dels creditors-. Passar dels metalls nobles al paper, després al plàstic i ara als nous circuits impresos no han estat fites evolutives sinó autèntics actes de fe sobretot en els dipositaris dels nostres calerons quan no habiten en la clandestinitat dels mitjons. La patacada, l’enrampada o el curtcircuit patits pels bitcoins han estat monumentals aquesta darrera setmana.

Un dels ídols de masses que remena en criptomonedes és l’Elon Musk,  l’empresari, inversor i un magnat dels negocis que hi ha invertit una milionada, el segon a posseir-ne la partida més gran dels Estats Units. No estic al cas ni em treu la son com li va amb aquesta moneda fantasma. L’Elon, que mai deixa de sorprendre’ns, ha estat notícia perquè vol comprar Twitter per l’esgarrifosa quantitat de més de 42 mil milions d’euros. Acaba d’anunciar que s’ho repensa però que continua compromès amb l’operació. Un sí però no que ha comportat la pèrdua de prop del 10% de la companyia de les piulades. Al marge d’aquestes maniobres admirables del Sr. Musk m’ha interessat més -per xafarderia- la decisió que pensava prendre, així que en sigui l’amo de la gàbia de l’ocell piulador; què determinaria respecte del veto permanent a l’ocellot d’en Trump després de l’assalt al Capitoli. Faig en Musk assegut al tron del seu imperi levitant en una boirina espessa que el sosté, el fum de les xemeneies on cremen brases etèries i audàcia.

El fum condensat empudega el panorama mundial com una taca d’oli, una tendència que aquests dies ha envaït el cel filipí. El fill de qui va enfonsar i saquejar el país, un personatge mancat de carisma i de formació, arrasa a les urnes. Ferdinand Bongbong Marcos tornarà -ell  i les sabates de la seva mare, la Imelda- al palau d’on van haver de fugir el 1986. Nostàlgies amb una capa molt, però molt. gruixuda de pintura i massilla retornen al mercat de les oportunitats de segona mà en un exercici barroer de no memòria havent reconstruït la història tenebrosa que torna a cavalcar. Com s’explica la majoria obtinguda per un personatge que no ha participat en cap dels debats polítics per la manca d’arguments, empatia -i si ho estirem- pel posat de nen malcriat i d’inútil. Podríem confegir una llista de mandataris sospitosos per raons diverses que grinyolen sense haver d’entrar en detall a l’alta política, com és el cas.

En l’àmbit domèstic, si se’m permet l’anglicisme amb què van aterrar les companyies anglosaxones, com si poguéssim desplaçar-nos volant des de la cuina al menjador, tampoc estem per optimismes extraordinaris. Bé, podríem pensar en una victòria a Eurovisió -que ja tocaria- o que el rei emèrit ha amenaçat amb tornar ben aviat. Qualsevol dia agafa un vol internacional, que no domèstic, i es planta al país del qual va haver de fugir; una mica com els Marcos sense assalts a palau ni aldarulls al carrer, però.

Finalment ja coneixem quin aspecte té el forat negre supermassiu que és just al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, mentre fem la viu-viu immersos en l’astènia primaveral, cansats i fluixos de cames, ben distrets amb les espies telefòniques i les justificacions subtils de la ministra entre les substitucions i el cessament de la directora del CNI. Diria que a l’afer li resten un parell de telenotícies. Jo, per si de cas, aquesta setmana he estrenat un mòbil amb un protector de pantalla immune a les ratllades.

Tanco l’assortiment de catàstrofes amb la interlocutòria en català que ha redactat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya referent a la imposició judicial del 25% de castellà a les aules. Un compendi d’erros ortogràfics, de morfologia i de sintaxi concentrats en només quinze tristes pàgines. Un veritable atemptat lingüístic!

No voldria acomiadar aquest reguitzell de foscúries sense un toc d’optimisme estacional. Ep, primavera, calor, llum, epidermis i xancletes! Succeeix que les previsions i les alertes dels científics ens aixafen la guitarra i aigualeixen la sangria. Amb 2 °C d’escalfament global l’impacte per a les persones i la naturalesa seria generalitzat i greu. Amb 1,5 °C d’augment l’impacte seria menys sever -siguem feliços!-. La pujada de temperatura es comportarà escassetat d’aigua i d’aliments amb multitud d’espècies en perill d’extinció. Una amenaça a la salut humana per la contaminació, les malalties, la malnutrició i l’exposició a la calor extrema. Les alarmes s’han encès quan els terminis per assolir aquest escalfament s’acosten vertiginosament, més propers del que preveiem. No tenim temps per a frivolitats temeràries en matèria climàtica perquè se’ns poden fondre les xancletes tot adherint-nos com una calcomania a l’asfalt.

 

Espies funcionaris.

 

Xafardejar consisteix a esbombar amb més o menys malevolència les converses, el que sabem o creiem saber, el que pensem, el que hem sentit a dir de la vida i dels fets de la gent propera o aliena de manera interessada o per perseverar senzillament en una activitat tan antiga i cordial, o perversa, com la història de les civilitzacions. Fer safareig era trobar-se en un lloc públic on es rentaven la bugada i els pecats tot comarejant. Arquímedes ja ho tenia clar, doneu-me una palanca i mouré el món. Doneu-me, doncs, una xafarderia i el capgiraré. Consisteix en la pràctica subtil de crear opinió, o de distorsionar el concepte que tenim d’algú o d’un fet per enaltir-lo o, ben al contrari, per ensorrar-lo.

Quin potencial informatiu -per a la xafarderia, si voleu- no tenien aquells pectats al confessionari que preceptivament eren enumerats a cau d’orella al mossèn setmana rere setmana. Quin poder no deuen tenir certes sessions freudianes en alguns divans discrets. Quina mina d’or no deu ser disposar de les dades en els grans negocis anticipant-se al joc borsari, per exemple. S’atribueix a en Francis Bacon la frase que “la informació és poder”. Quelcom que podríem contrastar amb la idea més virtuosa d’en Foucault, segons la qual el “coneixement” -no la informació- és el producte de l’experiència, del raonament i dels aprenentatges. Una concepció, certament, més allunyada i esforçada -bondadosa- de la xafarderia abjecta.

La xafarderia professional associada als espies era cosa heroica amb decorats anglosaxons a l’estil 007 aplançonant els enemics, generalment exòtics i molt dolents, mentre retratava documents molt secrets amb una càmera professional molt minúscula que amagava a la sola de la sabata. Els microfilms ja són andròmines obsoletes al museu de l’espia, curiositats per a turistes nostàlgics o lectors de novel·la negra d’època. Hem evolucionat del safareig a la claveguera sense agents ben plantats ni perfumats. Els espies ja no se la juguen, no freqüenten casinos, no demanen un Martini remenat ni exposen la seva integritat física o comprometen la vida intrèpidament mentre els bressola una rossa perillosa. Quanta decadència! Els imagino amb un xandall descolorit amb les restes d’una pizza a mig mossegar envoltats de pantalles que pampalluguegen.

De fa un parell de dècades aproximadament les tecnologies de la comunicació i de la informació han fet un salt formidable. La telecomunicació sense fils amb els ordinadors i els telèfons intel·ligents ens permeten accedir, emmagatzemar i manipular tota mena de continguts. El percentatge d’usuaris abasta gairebé la totalitat dels individus als països desenvolupats o és al llindar d’atrapar tota la població mundial. Addictes a les pantalles hi hem anat abocant informació de manera directa -fotos, dades personals, xarxes socials- o de manera involuntària mentre deixem la petjada de les nostres preferències amb el rastre de les cerques que provoquen que l’algoritme treballi i ens proposi una selecció de continguts que nosaltres ja hem senyalat prèviament. L’algoritme ha esdevingut, així, una mena d’espia eficient sense caspa.

 Pensar que no som espiats per les empreses o els estats i que, si ho fan, juguen net és d’una innocència supina. Rere hi deu haver tota mena d’interessos, molts ben contraris a la jurisprudència que com a persones, segons la grandiloqüència legal, tenim dret a gaudir. Amb els estris actuals saben si ens hem aturat a atipar coloms o a jugar a la petanca a la plaça major. Aquell Gran Germà de l’Orwell ja ha estat superat i millorat. Avui l’hereu ens vigila esquarterat i atomitzat amb l’anatomia d’un mòbil de butxaca personalitzat que tot ho veu i tot ho sent.

Ha esclatat del tot l’afer gravíssim amb espies funcionaris que xafardegen polítics, activistes i periodistes catalans. La Moncloa hi afegeix a última hora al mateix president Sánchez i a la ministra de la guerra, la Sra. Robles. Hem passat del Catalangate a l’Spanishgate. Les conseqüències d’aquest fet, no per insòlit, poden fer tremolar la legislatura. Veurem com evoluciona aquesta violació flagrant dels drets civils o si s’imposa, una vegada més, allò del tot s’hi val. Punt i a part. Veig els turistes de pas per Barcelona retratant els presidents Sánchez i Aragonés amb barca enmig de l’estanyol de la Ciutadella -en calçotets- reprenent una taula de diàleg més líquida que aquàtica envoltats d’ànecs sospitosos de portar un micròfon incorporat.

Compte, hi ha roba estesa!

Un Sant Jordi especial.

 

Com a mínim, diferent. De recuperació per una banda, quan el carrer vol tornar a ser conquerit per les roses i els llibres. Quina gran parella, una flor i un univers de somnis plegats. Poesia de rambla i de plaça major destil·lada en una diada molt pròpia i excepcional que defineix una manera de compartir sentiments, desitjos i idees. De la mà d’un mitjancer -noble professió de rabiosa actualitat- però en positiu a qui només li interessa negociar l’afecte o, directament, l’estima i l’amor sublim posats en la primera rosa.

S’ha reeditat la normalitat, malgrat les calamarsades i les ullades de sol escadusseres que hi aporten un decorat proper al suspens o de thriller meteorològic; avui ens mirem el cel amb emoció i amb cert misteri per conèixer qui haurà venut més. El sol i l’aigua alternant-se tot amorosint la verdura espinosa de les roses o tornant estantissa la cel·lulosa dels llibres i de les dedicatòries personalitzades, no així les quimeres d’autor primerenc o inèdit. Bon Sant Jordi malgrat tot. Una edició més.

Com deia, un Sant Jordi ben especial perquè per raons de la particular burocràcia vital jo l’he iniciat sortint d’una clínica, que ja és una bona notícia. Diguem que el meu best seller d’aquest darrer mig any ha estat l’obscena enciclopèdia d’una radiografia progressiva de la ròtula. La trama poètica d’aquest gènere la dedico ben agraït al meu traumatòleg per la seva expertesa i bonhomia, com un ram de roses ben ufanes.

Els centres sanitaris, gens glamurosos, són un univers paral·lel on emociona encara més que et desitgin una bona diada. Així ha estat. Un bon Sant Jordi imprès amb una rosa color sang amb sutures com espines inclosa a la safata del breu esmorzar ha compensat el menú hospitalari de menjar ràpid i insípid per a diabètics. Un gran detall a agrair del servei de cuina de la clínica. Esbrinaré si existeix alguna publicació al respecte, en quin centre hospitalari els àpats no són una peripècia de la gastronomia entesa amb contundència. Em temo, però, que el menú per a la diversitat dels convalescents que s’hi acullen no suporta pas sommeliers primmirats ni caps de sala que no siguin els metges especialistes inspirant cartes inquietants i sense sal. He estat temptat de fer cua i demanar, la ferralla extreta al marge, una signatura -una mena de recepta- amb dedicatòria.

Enguany, doncs, no he pogut ramblejar cercant llibres. Pel que fa a les roses he establert una aliança estratègica i ho he delegat, ja em disculparan si algunes han estat virtuals. M’agrada badar per les parades cercant exemplars que et fan l’ullet, llibres que et busquen a tu, com qui caça bolets de primavera. Defujo les cues multitudinàries per precaució i perquè les dedicatòries una mica maquinals des de l’anonimat com un captaire de celebritats tampoc acostumen en essència a millorar la qualitat del text. Ha estat, ben cert, un Sant Jordi diferent, peculiar.

Tanmateix, si els metges especialistes dicten les cartes o, com a mínim, hi diuen la seva, jo proposaria que en les properes edicions d’aquesta festa de la literatura, l’erudició, el coneixement i la divulgació en tots els sentits de les més inversemblants disciplines que puguem imaginar impreses, els protagonistes al·ludits els fessin costat en una mena de solidaritat avalant o contradient el que les plomes dels autors escriuen en les seves obres.

Em temo que en aquesta tempesta global que vivim els meteoròlegs experts gaudirien de molta demanda. Faig en Putin puntualitzant, posant a lloc els ignorants tossuts contra l’exquisida operació militar especial que devasta Ucraïna, una vegada que l’autor amb casc aixoplugant-li la testa de la calamarsada ja els ha dedicat l’exemplar. Imagino una parella d’informàtics saberuts protegint un advocat implicat mentre posen a punt els nostres mòbils, com qui canvia l’oli del cotxe, per garantir-nos que les radiografies del nostre genoll no ultrapassen l’àmbit de la intimitat; uns àngels custodis -amb una careta veneciana especial per a l’edició garantint l’anonimat- certificant que ells no han estat alhora que es comprometen a suggerir a qui pertoqui de traduir al català l’aplicació per fer-la més entenedora. Hi trobarem també els polítics mediàtics amb una cohort de profetes i de vidents garantint-ne les promeses. La secció rosa, la ració de xafardeig aliada amb les revistes del cor, hauria de comptar amb un meteoròleg setinat i, excepcionalment, amb el monarca emèrit disposat a rectificar o a demanar perdó una altra vegada tot aprofitant l’avinentesa per tornar per la diada de Sant Jordi.

Més difícil ho tenen els que es dediquen i viuen només de la metàfora. Qui pot avalar les seves fabulacions? Tot cas algun il·luminat pescallunes o un eixelebrat somiatruites sense predicament vestits estridentment per a l’ocasió mentre leviten al costat de l’escriptor.

Així ha estat aquesta edició. Especial i de tamborinada, amb una mica de paper mullat per als editors.

 

La logística de la mascareta.

 

De les primeres mascaretes que vaig mercadejar en una farmàcia, quan el complement facial s’imposava per llei, costaven 22€. Sí, vint-i-dos euracos, com diuen els jovençans. No era res de l’altre món, un tapaboques sanitari amb dues gomes amb tendència a castigar l’orellal. A aquest preu per unitat era un luxe canviar-la quan tocava. Com que, malgrat el cost, no portava recepta mèdica com acostumen els productes sanitaris amb indicacions, recomanacions, dosi ni especificava el cicle de vida útil del producte, la vaig adoptar com estri sumptuari de gran valor que alhora m’hauria de salvar la vida. L’allisava i la penjava curosament amb les claus del pis al costat del mòbil. Amb els guants ens les vam tenir per raons de grandària, vaig acabar amb uns de cuina, de fregar plats d’un color discret que no es venien a les farmàcies sinó a les ferreteries, tampoc duien un manual d’ús. La mesura dels guants, per fortuna, va estar una dèria protectora de curta volada. Me’n vaig despullar sense concessions a la manera Rita Hayworth quan només els escrupolosos els lluïen al metro com qui va al Liceu.

Passada la demanadissa inicial, temps per fer balanç i caixa, ens arriben les maniobres mercantils amb què uns eixerits han fet fortuna. Una picossada milionària, sis milions d’euros -diuen-, per una trucada fent de mitjancers. Un escàndol amb implicacions -presumptes- d’insignes polítics que defensen la legitimitat comercial de l’operació. Els retreuen que hagin invertit els guanys milionaris en articles de luxe, en ostentació d’alta gama quan el personal queia com mosques. Jo em pregunto en què ho haurien pogut bescanviar si no és en allò que no posseeixes, en esportius, iots o rellotges que no marquen les hores sinó l’estatus social. Uns figures, uns prohoms que hauríem de promocionar a la condició de nobles -si ja no ho són- per una gesta que els honora en temps difícils i d’escassetat. Perquè ells van estar els artífexs de la davallada del preu de les mascaretes de 22€ al mòdic preu -un saldo!- de 6,24€ a Madrid mentre a Barcelona costaven 2,50€ i a Saragossa només 1,6€. Podríem parlar de la qualitat diversa de la mercaderia si no fos perquè alguns lots d’aquestes polèmiques mascaretes al mercat de la Comunitat de Madrid eren defectuosos.

Ja són ganes d’embolicar la troca. Aquests facilitadors d’articles de necessitat imperiosa en un moment de crisi i de mancança extrema d’aquests productes, quan els hospitals no en tenien, haurien de ser reconeguts com el que van estar, uns herois sanitaris. Per això, així que la gesta sigui explicada en algun documental o lloada en una pel·lícula de catàstrofes epidemiològiques, hauríem de ser capaços de retre’ls l’homenatge merescut i posar en context la seva tasca i els seus esforços ja que una trucada oportuna, encara que sigui només una però estratègica, no té preu. Des d’ací el meu reconeixement, campions.

Ja es veurà, però tal com n’han sortit immunes, de la pandèmia, també n’eixiran del malentès, un virus mediàtic que no s’encomana. Van obrar de bona fe i amb la millor de les intencions, no en tingueu dubte. Ens arribaran les notícies justes i prou quan el tribunal els exoneri de qualsevol sospita perquè només van practicar a la llei de la jungla el percentatge que acostuma el mercat. Que eren mascaretes, no traficaven amb oli de gira-sol o teca per a la voracitat bèl·lica. Del gas i del petroli ni tocar-los!

En un país on aquests favors personals ja s’han integrat estructuralment a certes maneres d’exercir el poder, tampoc passaria res si per un casual els caigués alguna mesura o pena judicial. Trapelleries, tripijocs innocents i sense voluntarietat Una estraperlada menor amb un polsim de picaresca mesquina que no comportarà -està molt demostrat- cap davallada a les urnes. Proposo, per allò de la transparència, que alguns programes electorals incorporin el marge comercial que es comprometen a no excedir. A la llarga, així que s’hagi encalmat la maregassa a les portades dels diaris, els protagonistes figuraran als catàlegs d’algun màster per a emprenedors on emmirallar-nos-hi. Només haurà estat un afer en la logística de les mascaretes, una lliçó per a empresaris resoluts amb iniciativa.

Una caseta amb hortet.

 

Amb la significativa diàspora des de les ciutats als pobles, propiciada per canvi de paradigma mental que ha imposat la pandèmia, ens mirem l’arrelament fora de les ciutats com una alternativa que guanya adeptes, els que volen fugir de l’asfalt per acollir-se o retornar a les arrels d’una ruralia idíl·lica, la caseta amb hortet que lloava en Macià, però allunada de la Meridiana o de la Diagonal, que ara gaudeix de renovat predicament i torna a ser objecte de desig per si ens hem de replegar als quarters d’hivern perquè les pestes d’aquest segle tornen a escometre i qüestionen una vegada més les multituds i la socialització autista que practiquem el metro, per exemple.

La mirada de futur fomenta la visió d’un món urbà en decadència i vulnerable. A la visió apocalíptica, una distòpia -com es diu ara- que ens dibuixa una convivència impersonal, deshumanitzada, opressiva o totalitària, la nostra experiència ens demostra que quants més serem, més patirem. La gran urbs com a objectiu del terrorisme o de la guerra -penso en Ucraïna- en aquest moment no són reclams publicitaris eficaços per a les agències immobiliàries dels blocs de pisos mastodòntics i sense balconades. O les crisis i el temor al desabastiment dels prestatges que els més ingenus pensen combatre amb un enciam i una cabra -això sí, ecològics ambdós- fomenten aquesta arcàdia mental de quan érem infants i caçàvem nius de pardals. Deixo els anunciats efectes del canvi climàtic per a un proper capítol d’aquesta sèrie de catàstrofes.

No parlo del privilegi ocasional de la segona residència sinó del pas transcendent d’un canvi important de vida que tornaria a revifar els petis pobles o les comarques que han patit el despoblament progressiu. Es pot propiciar un cert reequilibri territorial sense santificar-ne les virtuts amb què l’acolorim ni demonitzar-ne els defectes o els inconvenients amb que l’esquitxem, ja que la vida rural no és de color verd primavera ni de color rosa que l’amor s’hi posa. A la paleta cromàtica hi predominen els tons de la terra aspra amb els atavismes que hi hem sembrat des que els pagesos van tancar les petites masies per sindicar-se al tèxtil durant dècades. La tendència neorural apadrinada per les comunes predecessores de la dècada dels setanta pot beneir aquesta nova oportunitat des d’una nova perspectiva facilitadora basada en la tecnologia, les bones comunicacions i el recolzament avalat, també, per la consciència climàtica i la redempció d’alguns habitatges i masos reconvertits a turisme rural, el parèntesi previ dels cap de setmana i de les vacances envoltats de natura, dringar d’esquelles i els galls cantant de matinada.

Al món de poble també hi ha contaminació. Tampoc s’hi atura el temps, no hi serem immortals. És possible que hi manquin escoles o d’altres serves bàsics. O que haguem de conjugar la producció escadussera dels enciams de l’hort amb la llet estacional de la cabra amb una manca de alternatives laborals que no existeixen o són minses. No és el paradís de les pomes amb serps pèrfides on ens haurem de fer un lloc als vermuts dels diumenges a la plaça major per, finalment, ser acollits a la taula dels de tota la vida per descobrir que no és un univers estàtic aturat en el temps com la portalada romànica. Els pobles han canviat extraordinàriament i ho continuen fent. Tampoc no estan aïllats ni reclosos en si mateixos. No són bessons del concepte planer de pagès ni sinònim de pobresa. Això sí, són quelcom diferent a la ciutat. Hi ha, com arreu, pagesos amb vaques i sense vaques.

Aquests dies m’he retrobat amb un amic que s’escapava dels llargs i monòtons dies d’hivern monacal, celebrava engrescat la primavera d’aquest març que marceja i d’un abril que bogeja, mostrant-me les èpiques durícies incipients a les mans. Va baixar, com acostumen els de poble, carregat amb una escarola i un manat d’alls tendres del seu estrenat hortet adossat a la casa on ja resideix permanentment. Com una pancarta itinerant no es cansava de lloar les virtuts d’aquesta nova vida que ha encetat. I en aquest canvi de cromos no estalvia elogis a la nova existència ensumant com un perdiguer eficaç la brutícia, deixadesa i lletjor que senyoregen en alguns indrets per on passegem. Arrodoneix la defensa de les virtuts hortícola pageses amb una observació que em fa pensar, les penúries al poble se suporten amb més dignitat que aquí.

Un món de sempre, quilòmetre zero, que ens podria també redimir amb l’imprescindible i profunda renovació que haurem d’empescar-nos. També l’alternativa energètica que les forces de la geopolítica i el canvi climàtic exigiran si volem salvar la collita d’enciams i que la llet de cabra no se’ns torni agra.

Bàlsam de gasoil.

 

Si el termòmetre mesura la temperatura, el pluviòmetre la quantitat d’aigua de pluja que ha caigut o el baròmetre la pressió atmosfèrica, l’helicòpter policial mesura els dies convulsos a Barcelona. Aquest matí la fressa de les hèlixs d’aquests coleòpters voladors insistien a deixatar l’atmosfera de la ciutat grisa i ennuvolada un dia més. Hi ha hagut diades no massa llunyanes on el fil musical urbà de melodia monòtona era aquest bategar molest amb un punt d’amenaça, com de falcó envistant una possible presa. Suren estàtics desafiant les lleis de la física mentre no basculen empesos per la inèrcia de cap gros per aspergir el soroll irritant amb cercles concèntrics.

Barcelona avui ha estat una ciutat de contestacions. De malestar divers condensat en el seu espai aeri -per això l’helicòpter-. A vista d’ocell imagino que és pot tenir un mapa precís de les protestes, de com els batallons dels diversos col·lectius molt emprenyats evolucionen i conquereixen els carrers de la quadrícula urbana. Tres grups han confluït aquest matí per fer visibles les seves demandes i la mala maror que comporta. El del gremi de l’ensenyament -el del guix- en contra de la imposició judicial del 25% al currículum en llengua castellana. El dels camioners i el dels taxistes -amb bàlsam de gasoli- denuncien el preu difícil d’assumir del combustible.

Immersos en la nuvolositat adversa d’aquesta primavera just estrenada semblaria que, fins i tot, els elements s’han conjurat per fer-nos la guitza. La manca d’aigua no s’ha resolt encara malgrat les gratificants però insuficients pluges. Com si el canvi de temps només hagués imposat un decorat gris i ventós, sense un sol radiant des de fa dies. Tot arribarà. Estic convençut que l’ambient general d’abaltiment, de desencís i de fàstic que arrosseguem sura i es condensa a les capes baixes de l’atmosfera, com una mena de boira espessa que, avui, ni l’helicòpter policial ha pogut esbargir.

La incertesa, que va més enllà del concepte i la paraula amb què la signifiquem, és una sensació ampla d’abast molt extens que ens atrapa i ens fa sentir malament. Certament, des de fa una bona temporada, aquesta inseguretat en molts àmbits presideix o ens acompanya provocant-nos un desfici afegit a les circumstàncies personals que puguem  patir cadascú. En quantes ocasions en els darrers anys no hi haurem apel·lat? Un aclaparament que ens sotmet i ho fa difícil, de ser raonablement més feliços i de sentir-nos a aixopluc sota d’un paraigües segur i sensat.

Massa incertesa domiciliada als nostres comptes corrents vitals en un mercat de futurs sense profetes. Com s’ha de resoldre tot plegat? Ni el mateix Putin, l’epicentre del virus de la guerra a Ucraïna, no deu saber com es resoldrà i cap a on es decantarà l’operació militar especial que ha endegat. Se’m fa difícil de creure que les mares russes tolerin aquesta gerra brutal com unes colònies militars a l’aire lliure per deslletar els joves soldats russos que hi deixen la pell als focs de camp nocturns.

Jo, com el poeta cantava, tampoc sé com ha arribat la primavera. Del que estic convençut, pels indicis, és que els brots verds propis de l'estació no fa l'efecte que hagin de traure el cap per les gespes de la bonança i de la pau immediata. La realitat se'ns cruspeix la melodia ensucrada i primaveral bescanviant-la per la guerra i les seves conseqüències.

Malgrat tot, no perdo l’esperança, que la primavera ens deslliuri i torni a resplendir el sol.

 

Ucraïna.

 

Diuen els que en porten el compte, sobretot els que les pateixen, que ara mateix hi ha més de seixanta guerres al món. Moltes no cotitzen a borsa o només inverteixen en allò imprescindible, en armes. La majoria es tracta de conflictes llunyans o fora dels focus mediàtics que no fidelitzen audiències ni desperten interessos econòmics. Aquesta que ha esclatat però, la d’Ucraïna, té tots els ingredients d’una superproducció bèl·lica del segle XXI.

Els guionistes han aconseguit crear un escenari ben triat i proper amb una trama que es va allargassant, una sèrie de tirallonga que pot durar algunes temporades. Ja no es porten pel·lícules de dues hores on calia fer una síntesi comprimida del relat, la guerra no és una estona. Ara la tendència és, capítol rere capítol, d’estirar la història sempre innecessàriament. Una tècnica xiclet que permet el lluïment dels protagonistes esquitxats amb tots els tòpics i les febleses humanes amanides amb un exèrcit de comparses que hi posen la salsa o la sang. L’apocalipsi incerta que escau amb herois gairebé immortals que se’n surten, els dolents molt dolents i els que fan de coixí a l’argument, la tropa -i els civils- dels no immortals que la dinyen com un sacrifici als déus afamats de la guerra. El guió etern, gens original, amb protagonistes actuals.

Mentre la funció tràgica es desenvolupa hi ha els analistes distants, els tertulians d’espardenya propers i tots nosaltres que hem introduït a les converses d’ascensor la justificació a les compres, una altra vegada compulsives, de productes de subsistència en una sensació d’economia de guerra. Ara no acaparem paper higiènic sinó oli de gira-sol i seguim els ridículs consells d’estalvi energètic amortint el luxe de la calefacció i l’alegria consumista sense aturador pels productes que ens permetin resistir el setge que les piulades dantesques han fomentat per la xarxa. Són moments propicis que ens deixen fora de joc, atemorits, amb malsons esperant el pitjor encara.

De les postals renovades de la guerra, que podíem tolerar per la relativa llunyania, hem passat a les conseqüències que ja ens toquen de ple. Els preus i les mancances sinó buiden els prestatges sí que ens escuren la cartera. Tot i la relativa distància d’aquest front proper s’acosten temps de vaques magres perquè el preu de l’energia que mou els motors de la producció global s’ha disparat extraordinàriament. La guerra i les seves bombes ha esmicolat l’equilibri voraç del comerç mundial als països desenvolupats, Europa en particular. Ens hem tret la mascareta per mostrar la gestualitat horrorosa sense somriures de la guerra. De l’optimisme incert sense enemics visibles, d’un virus eteri que esperonava a cercar el millor de la humanitat carregant-nos les piles amb esperança, hem passat a l’odi visceral per uns enemics amb cara i ulls ombrívols que han deixat anar tots els genets de les malvestats. L’odi serveix per aglutinar i justificar totes les barbaritats i amanir totes les salvatjades.

D’aquesta setmana declinada en femení en trio la postal valenta de les dones ucraïneses, enguany el dia de la dona refugiada que protagonitza les imatges de qui pateix els efectes de l’atrocitat en pròpia carn amb un farcell i amb criatures.

 

Quanta, quanta guerra...

 

Mira d’esma el que l’envolta. Els llibres que romanen, testimonis empolsinats, als prestatges. Les plantes que han perdut la lluentor, com tristes, capaces d’endevinar que les passaran magres perquè ningú en tindrà cura. A la raconada, el platet buit de la gata que ha fugit així que va aventurar que el rebombori no tenia la cadència dels coets de festa major. Covarda o previsora, l’ha abandonat, va fer un salt i es llençà al buit o a la terrassa propera de la veïna, ves a saber, cercant una vida millor. L’ha deixat. Ell hi parla com si la fantasmal criatura felina encara s’arrossegués pels espais domèstics acaronant-li les cames amb la cua com solia.

Es deixa cauré també d’esma al sofà que ha arrambat a un espai més protegit i allunat de la finestra per on entra la foscor del carrer. La cortina, sense els vidres, tremola perquè s’ha encomanat de la por que sura arreu i ho amara tot. Encén una cigarreta -compta amb la recança dels empedreïts quantes li’n resten- i fa pipades profundes que li escalfen els dits i abranden la brasa com les foguerades de les bombes que van esclatant sense aturador. Quan acabarà aquesta atrocitat? Llampegades que espurnegen la nit i fan contenir la respiració esperant endebades que sigui l’última. Les campanades llunyanes, el dring monòton de tota la vida, sobretot associades als insomnis porucs de la infantesa, ja no se senten; també el temps està tocat de mort, és una ossada de rellotge amb l’alè silent de la pólvora esbravada, un tuf de carbó acre socarrimat que s’enganxa al paladar.

Allí assegut fa capcinades durant els entreactes causats pel rebombori que sacseja les estripes de la terra i somou els edificis que gemeguen amb fragilitat, la de les llàgrimes de cristall esmicolant-se. Massa dies, massa nits que ja no ha de patir per si ha apuntat el despertador per no arribar tard a la feina. L’ordinador presideix la taula al costat de la finestra, una cuirassa inútil que només exerceix de mirall amb la panxa verdosa de peix passat que no batega ni navega. Somriu sarcàstic recordant el desastre que llavors va considerar apocalíptic, l’instant en el qual la xarxa va deixar de rutllar. Subsisteix aïllat i amb el telèfon descarregat. La veïna encara té la roba estesa, però no se senten sorolls de vida quotidiana enlloc, només grinyols de buidor. És l’únic resident de l’edifici que no ha marxat? Tothom ha fet com la gata, tocar el dos?

 Espolsa la cendra de la cigarreta sense cap mena de mirament i es contempla la taula i les cadires del menjador. Disciplinades, arrenglerades i estàlvies de l’últim sopar previst amb els companys del treball. Quin fàstic! Què deu passar de veritat? Torna a esbossar una ganyota trista però irònica perquè va carregar la nevera de iogurts per al sopar encara que ell sigui intolerant als làctics que no aprofitaran tampoc a la gata desertora. Quanta solitud! Ja ha fet tard i no se’n penedeix, de no haver marxat quan el carrer era un brogit de vehicles aturats, ansiosos i aterrits. On podia anar ell? Tenia el cotxe allí, aparcat al carrer, ara tocat per la metralla i tan inútil com la seva empenta i el seu genoll avariat -va decidir-.

S’escarxofa sense miraments i rumia que de tenir nets, que és el que tocaria, els disfressaria d’esperança fent-los invisibles a les bombes. Com troba a faltar la monotonia avorrida dels dies i la calma de les nits. Què pot fer i determinar quan una bomba anònima, sense bàndol, esclata. Allí, arrepapat al sofà, ell ja és un fantasma més, com la gata.

Empentes.

 

Aquesta pertinaç sequera que ens abraça escanyant de set els conreus i els boscos, per ara, només deixa florir les males herbes, aquelles que en el decurs de la història la humanitat ha estat incapaç d’anorrear. Són llavors que amb poquíssima aigua neixen i arrelen amb fermesa de tant en tant. La percepció de neguit no ens abandona mentre cueja incerta la pandèmia. La nova terra promesa feliç que ens havia de portar a haver mig vençut el drac víric, malgrat les baixes en el combat, continua essent un solar força erm i amb poca verdura on pasturar les perspectives de sortir-ne reforçats i millors. Arguments per a optimistes ingenus desautoritzats per la dura i pura realitat que ens envolta.

Tornen les empentes al teló d’acer que creiem fos per edificar una pau que pateix el degoteig del desglaç, com una gota malaia, mentre els afanys de les grans potències tenen terroritzats els habitants civils pendents de l’oratòria grandiloqüent dels líders. Quan els tambors de guerra percudeixen fort, corglaça la freda mirada serena justificant els càlculs i l’estratègia carregada d’evidències bèl·liques. En Putin en el paper d’historiador justicier amb el passat, en Biden vincladís i fràgil enfilant-se a l’helicòpter presidencial. I Europa? Descol·locada. Ucraïna enmig perquè dos es barallaven i el tercer va rebre. Soc incapaç de fer-ne una anàlisi o de tenir un criteri al respecte quan hi ha més coloms que missatges certs. Malauradament tornen a pintar bastos. La geopolítica global també es veu afectada pel canvi, sinó climàtic, d’escenaris i de preeminència a patacades en l’escena global.

Surem amb una rara placidesa en una bassa infecta d’aigües contaminades on xipollegen els instints més mesquins assistint-hi com a simples espectadors, ens volen un exèrcit de presències sense criteri però amb vot. L’espectacle dels dirigents, els caps visibles i les mans negres que mouen els fils darrere, és lamentable. Com de decebedor seria que la majoria de les persones, aïllades i sense interessos espuris, combreguéssim amb els missatges que ens venen d’oferta. Són moments delicats que els predicadors de la solució fàcil aprofiten per escampar el seu evangeli sense embuts mentre alguns criden cofois una altra vegada Visquin les cadenes!

L’espectacle caïnita que protagonitzen Casado i Ayuso també és penós. De l’anècdota a què ens han acostumat alguns dirigents respecte d’unes comissions presumptament legítimes referides a unes mascaretes -aquesta vegada han tingut el detall de posar-se una careta- a la implosió del partit hi ha un cúmul de roba bruta que han decidit rentar als safarejos de la plaça pública, a plena llum del dia. Tripijocs pel poder que els profetes ja predeien. Aquest noi amb febleses agropecuàries per l’escena amb xais pasturant en una estampa bucòlica castellanolleonesa ha estat esborrat per la presència castissa de l’Ayuso. Una lideressa canyí que trepitja ferm a qui el poble de Madrid valora tant com els xurros o els entrepans de calamars.

Al bassal infecte de la traïdoria política a en Casado li ha rebotat l’arma llancívola contra la reina del xotis que en surt victoriosa i aclamada. Una societat que victoreja a qui hauria d’haver plegat per decència, s’ho ha de fer mirar. Veient les imatges i els crits d’Ayuso “presidenta” em va passar pel cap el visquin les cadenes que esmentava abans en versió corrupció. A Madrid, només hi ha ayusistes?