El futbol femení també es gestiona amb els peus.

 

Les meves competències en matèria d’esports, concretament en futbol, ja les he manifestades en més d’una ocasió. Mai em sentireu -llegireu- discutint respecte de si una jugada era fora de joc o si la mà prèvia es comportava un penal. Insisteixo, em contemplo amb un punt d’indiferència passional lleu els partits sense els quals no ets ningú a la barra d’un bar on les converses, tant auxiliadores com l’onada de calor, són un recurs infal·lible per trencar silencis incòmodes com els d’ascensor.

Vagi per endavant la meva enhorabona a les noies d’aquesta selecció nacional, la Roja. Una fita històrica que passarà als manuals d’història, repeteixen els patriòtics mitjans esportius. Els estels de les samarretes aconseguits per la selecció, tant la dels nois com la femenina, tenen un punt de tèxtil català pel que fa al percentatge de la matèria primera amb què han estat confeccionats. Tampoc afirmaré que hagin estat manufacturats a Sabadell exclusivament. Insisteixo, enhorabona senyores! Un repte amb molt d’esforç que fa visible l’esport femení pel que fa a prestigi i ressò mediàtic. Les nenes somien a ser estrelles d’aquest nou esport que fins fa quatre dies era patrimoni exclusiu de nens amb tanta testosterona com amor propi. Crec que s’hauran de repintar les línies dels terrenys de joc als patis escolars en molts sentits.

La meva voluntat no és pas d’analitzat les meritòries estratègies desplegades per arribar a ser campiones del món. De fet, no el vaig veure, el partit. A aquella hora pedalava gaudint de la verdura forestal tan castigada per la pertinaç sequera tot i que el Ripollès sigui encara un privilegi comparat amb la xafogor urbana que se suporta a d’altres indrets. Sí que vaig fer una ullada al mòbil per informar-me de com evolucionava un resultat tan prim. Efectivament, Espanya va vèncer, una vegada més, la Pèrfida Albió. El guirigall coral supera en aquesta ocasió la narració radiofònica històrica efectuada al mundial del 1950 pel genuí Matías Prats -el pare-. Una notícia positiva, amb ganxo i de llarga durada, de les que es poden reiterar una i altra vegada.

Una notícia amb un plus, que té la virtut de retroalimentar-se, epopeia al marge, després de la reeixida performance per partida doble del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, senyor Luis Rubiales. Aquest pollastre s’ha proposat superar en ressò i fama a les protagonistes, les futbolistes, amb dos moments estel·lars que dubto que passin als llibres d’història però que assorteixen els titulars més enllà dels arguments esportius. Ja que parlem de futbol diria que representen una coça -una bona puntada de peu- a molts principis elementals. 

La primera pixerada fora de test de l’il·lustre dirigent va consistir a oblidar-se -o a remarcar- que el gènere femení en matèria futbolística del melic cap a la gespa ben retallada no és simètric ni dual pel que fa al joc de pilotes de què presumeixen els col·legues masculins. En virtut d’aquest petit detall, el president Rubiales, va fer ostentació de gònades engrapant-se el paquet torero per aportar a la celebració una mancança tan òbvia. 

La segona guitza literal al protocol -quelcom que un càrrec o persona pública ha de respectar- va estar l’arravatada espicossada labial a una de les jugadores en el passadís de felicitacions i de reconeixements per part de les autoritats. Ultrapassada la reialesa present, tocava a aquest personatge matxucar les noies de la selecció. Per curiositat, -digues-li morbosa- em fixo en com són les efusions i les diverses expansions que es produeixen després de les victòries entre les jugadores i, quan aquesta figura és masculina, l’entrenador. D’abraçades massa efusives o llargues ni ha una carretada, però un petó com aquest amb una difusió i una repercussió com les que està assolint fora del terreny de joc, no en tinc constància.

Podríem concloure que el futbol femení està gestionat emocionalment amb els peus. Segons com s’interpreti el fet de no comunicar la mort d’un pare per no interferir en el rendiment esportiu té un punt de perversitat. Tanmateix, quan la innovació passa per la condició femenina de les vencedores, declarar que “som campions del món” és construir poesia amb el gest explícit del president a la llotja gratant-se els collons.

Futbol! O no?

 

 

La notícia de l'estiu, 2023.

 

A la cançó d’estiu, encara per determinar si no vaig malfixat, hi haurem d’afegir la notícia també de l’estiu. Triar quin ha estat el fet més destacable d’entre el devessall que inunden els mitjans no és una tasca senzilla. Entre el ventall de possibilitats, a l’hora de decantar-se, cal ser molt curós. Quines conseqüències se’n deriven, quin impacte produeix i d’altres -moltes-. Un dels requisits semblaria fonamentar-se en el grau d’estupefacció que provoca, com ens sacseja i ens remou o commou allò que explica. Hi ha prediccions molt importants i transcendents en les quals la immediatesa ajornada els treu efectivitat comunicativa carregant-les d’incertesa perquè allò que pronostiquen s’haurà de veure o verificar encara.

Hi ha cròniques polítiques que, per previsibles i reiteratives, no tenen la frescor de les verdures acabades de collir a l’hort. Són notícies de congelador emmagatzemades en tàpers que passem pel microones, les amanim i les portem a taula a mesura que les hem de consumir. Articles d’opinió, necrològiques predictibles de personatges insignes que caminen per la corda fluixa de l’existència, reportatges d’indrets idíl·lics, recomanacions recurrents associades a una festa o un esdeveniment cíclic i anyal. Anàlisis molsudes de les estratègies de joc i de les canonades a les faltes directes d’en Messi. S’ha acumulat tanta informació i la tenim tan a l’abast que només hem d’obrir la gran cambra frigorífica industrial per remenar a les xarxes o emprar el formidable recurs de la intel·ligència artificial (IA).

 Seleccionar, fer-ne una classificació i escollir és un risc. Sempre posen en dubte la tria efectuada les rèpliques i contrarèpliques que qüestionen o desautoritzen el que es proposa. Sempre és menys arriscat garbellar entre els tàpers classificats per continguts no barrejant la carn amb el peix i triar la millor captura de palangre per una banda o l’entrecot de vaca vella més exquisit per l’altra. Proposar-me el repte de ressaltar-ne només una, la mes emblemàtica de l’estiu, em provoca maldecaps i cert recel. M’hi aventuraré, però.

Podreu imaginar que el procés ha estat laboriós, resseguir l’actualitat informativa des dels diferents vessants -opinió, política, internacional, economia, societat, ciència, cultura, medi ambient- valorant què ha estat el centre d’interès i mereix esdevenir la notícia de l’estiu, m’ha desgavellat les vacances. Un exercici obsessiu que no aportarà res d’extraordinari ni resoldrà els greus problemes que ens assetgen des dels diversos flancs. Només un assaig per imposar la tendència que associa l’estiu a un fet únic. Si una cançoneta ens transporta i ens els personalitza, per què no un fet singular pot tenir els mateixos efectes en la memòria.

Diguem que he descartat aquelles que s’han tornat habituals i no són de temporada. Perduren en el temps i ja les fem habituals encapçalant els titulars -sostenibles informativament parlant-. Negociacions, pactes i rebomboris polítics. Les desercions neofeixistes que els optimistes associen a processos de decadència similars al de l’Albert Rivera o al del partit que va fundar la Rosa Díez després de volar d’escó en escó cavalcant una escombra les nits de lluna plena. Els carrers de Barcelona i els jeroglífics gràfics -els gomets de la Colau- com el més bell dels dissenys que es fan i es desfan. La guerra d’en Putin en un gest per a la posterioritat enviant una missió a la lluna per ser el primer a extreure’n aigua -que no petroli-. Les batusses més enllà del concepte tribal a l’Àfrica. Les tragèdies a la costa italiana amb massa migrants morts. El retorn de la lliga i els canvis en el reglament arbitral. Hi ha noticies d’entretemps que per si soles no reuneixen el requisit d’exclusivitat puntual i estiuenca com les cançons d’en Georgie Dann. La candidatura d’en Trump, per exemple. He descartat, per aquest motiu, les referides a la situació climàtica per com de contundents i persistents poden arribar a ser o el rosari d’assassinats de dirigents o de candidats que gosen plantar cara a les màfies de la droga.

Ha arribat el moment de desvetllar la que considero la noticia de l’estiu del 2023. Per propera. Perquè té un punt salat com de costa, aquàtica. Presumptament sentimental, encara que no m’atreveixo a qualificar-la del tot com a romàntica. Diguem que és humana. Avesats al desori de retards i avaries habituals de Rodalies, no hauria estat tan estrany la demora de mitja hora d’un tren que havia de sortir de l’estació de Tortosa a les nou de la nit. Aquesta vegada no va estar un problema de catenàries sinó que el maquinista va exigir que canviessin la cabina. Digues-li perepunyetes! Segons va denunciar, hauria enxampat un interventor del tren mantenint relacions sexuals, practicant sexe just on hi ha els comandaments que ell havia de manipular per conduir el comboi. Es va negar a utilitzar aquella cabina. Certament, es tractava d’una mesura profilàctica.

No conec els detalls. No em decantaré, doncs, per cap de les possibilitats que podrien ser diverses. De la resolució d’un afer que allibera les tensions després d’una tarda a la ribera de l’Ebre o a les platges del Delta prenent combinats entre petons i abraçades, a la possibilitat del pagament en espècie d’una passatgera sense bitllet, aquesta la faig inversemblant i massa grollera. La investigació determinarà o no la presencia de sorra i meduses al quadre de comandaments tan fonamentals pel poder de maniobra que tenen en un espai tan claustrofòbic el qual va rebutjar el maquinista primmirat. 

Ressaca postelectoral.

 

La pesadesa de cap a causa d’una ingestió excessiva d’alguna substancia que ens ha passejat pel paradís de manera efímera es coneix com a ressaca. Fet el balanç amb el recompte de les voluntats polítiques expressades a les urnes, els protagonistes de la campanya viuen atacats per una mena de caparra que plana per l’àmbit polític carregada de retrets i de culpables per no haver assolit majories folgades que permetin fer botifarra als adversaris. La felicitat a les urnes es coneix com a majoria absoluta, la concreció del poder sense haver d’escoltar o de pactar amb ningú. No ha estat el cas d’aquestes eleccions generals perquè els resultats són tossuts i punyeters.

Anem sobrats d’anàlisis que intenten explicar en què la van errar tan estrepitosament les enquestes. La cara de circumstàncies, d’esbalaïment -de pasmo en castellà- contrastava amb la celebració d’una victòria que no dona per assolir el govern. Els resultats no són com els xiclets, no es poden estirar, són faves comptades plenes de vigència fins que no es repeteixen o es tornen a convocar eleccions. És per això que Espanya ha viscut amb cara de pasmo la nit electoral. Una Espanya pasmada perquè en Feijóo ha fet relativa figa i en Perrosanche tampoc podrà estacar alegrament els gossos amb llonganisses.

Allò que semblava al sac no està ben lligat. La grandesa de les nits de festa major de la democràcia en aquesta edició ben literal deu ser això, una festa major d’estiu per celebrar amb els propers que la collita ha estat bona i les urnes es podran tornar a omplir. Tot feia preveure que la dreta i la seva escissió amb boina, grisa, fosca i intransigent tornaria a les banderes victorioses. La patacada ha estat colossal per aquells que no els ha somrigut la primavera que esperaven per cel, terra i mar. La ultradreta amb els gairebé tres milions de vots assolits perd 19 escons. Són molts encara els que hi combreguen; si mai la demanen, jo els concediria l’autodeterminació.

La festa a la seu nacional dels populars no va ser la de les grans nits electorals, a en Feijóo, pasmao, se li encallaven al somriure fotogènic els resultats, la taca vermella socialista -les set vides felines d’en Pedro Sánchez-, i s’hi sumava també la brusa de l’Ayuso, la presidenta de la comunitat, aclamada per la concurrència. L’agre sabor de la victòria no el va esbargir pas el confeti.

Resultats perversos, al·leguen els damnificats que ja tenien un govern a l’ombra amb ministeris assignats provisionalment. Ministres in pectore sense cartera i sense cotxe oficial, per ara, que es passegen pels mitjans afins amb posat de quisso apallissat cercant culpables. O ells o el caos! El bloqueig institucional, la il·legitimitat dels que també han concorregut a les urnes i no els han votat. El dret en l’usdefruit que s’atribueixen els empenyeria sense escrúpols a foragitar del joc polític qui els fa nosa. Que governi qui més vots ha obtingut com pretenia fer signar en directe en Feijóo a en Sànchez. O com propugnen els socis escindits tot il·legalitzant els partits perifèrics que no estan pels seus postulats i objectius.

La realitat i la Constitució, aquella que diuen que ens hem donat entre tots, també preveu -reconeix- que governi qui més suports tingui en una gimcana de pactes que, de no assolir-se,  pot menar a l’atzucac o a la repetició electoral. Està per veure si no pairem torrons i escons en el supòsit que els socialistes no aconsegueixin de convèncer els suports que els manquen. Comença el procediment cap a la fita cabdal del debat d’investidura, si és possible, previst per a finals d’agost o, segurament, a principis de setembre en un país que fa migdiada durant tot l’agost -tancat per vacances-.

Els resultats tossuts i punyeters són el fonament de la situació que els polítics i els respectius partits hauran de resoldre. Les urnes perifèriques malgrat l’absentisme molt remarcable a Catalunya han propiciat que la presidència d’en Pedro Sánchez depengi d’un pèl del serrell d’en Puigdemont. Ironies democràtiques. El pròfug, el separatista, el colpista i tot el reguitzell d’atributs que han penjat a en Puigdemont, té la clau de la governabilitat d’Espanya.

La caparra postelectoral serà llarga i complexa.  

Perfídia de bolero.

 

Una policia nacional, de tarannà seductor més que no pas de tret fàcil amb punteria, es va infiltrar en diverses entitats socials de Girona i Salt durant tres anys. Un trienni en el qual va mantenir una tòrrida relació -es dedueix- amb un independentista gironí encausat per tallar les vies del tren en el primer aniversari de l’1 d’octubre. La falsa activista seguia presencialment i amb puntualitat -com artista estel·lar convidada- les activitats sindicals, les assemblees del CDR i les d’un ateneu. El militant independentista, qui va conviure sota el mateix sostre compartint les saludables i exquisides pomes de l’Empordà durant dos anys amb la infiltrada sense conèixer les intencions ocultes, ha manifestat la seva ràbia davant la descoberta d’un talp que li ha destrossat la vida i la de la seva família. La policia infiltrada va mentir sobre el presumpte càncer del seu pare per entrar i sortir de l’escenari polític sense aixecar la llebre. El galant enganyat es lamenta que la noia de cos armat s’hauria aprofitat de la seva humanitat encaterinada amb sentiments falsos i interessats. Imagineu l’escena on ella li apropa, seductora, la poma àcida del pecat i de la traïdoria.

Semblaria la posada en escena, autoritzada per les autoritats competents espanyoles, d’una trama fílmica amb predicament i molta tradició. El gremi dels espies o de les espies -són més nombroses les rosses amb carrosseria pneumàtica on ocultar la pistola- practiquen una perfídia sentimental de bolero per obtenir informació o desguitarrar accions que comprometen seriosament la fi del món.  Abundoses i recurrents. Un recurs desgastat i previsible a les pel·lícules d’agents amb llicència per a matar on sovinteja fins a l’esgotament. Descobert el marro sentimental, els guionistes forcen una reconciliació propiciant una segona oportunitat on finalment guanya l’amor i l’arravatament passional resolt en una escena de llit sense calces ni mitjons que prologa el mític petó final. The end!

Entrant en el fons de la qüestió m’encurioseix, com a funcionari emèrit, si l’espia cobrava dietes de manutenció i d’allotjament alhora. Un detall a tenir en compte si dormia a sopluig de la generosa intendència domèstica independentista amb les pomes de la zitzània a cor què vols. També em pregunto què deu fer més mal, descobrir una persona que ens vigila interessadament o presenciar una infidelitat barroera d’aquelles que no tenen arguments per al dubte. ¿Para qué quiero tus besos / Si tus labios no me quieren ya besar? / ¿Y tú?, quién sabe por dónde andarás / Quién sabe que aventura tendrás / ¡Qué lejos estás de mí! Resumint: ¿Cómo se pueden querer dos amores a la vez i no volverse loca?

Calia un recurs tan sofisticat, amb ingredients i maneres pròpies dels serveis d’intel·ligència anglosaxons -de l’escola d’en Villarejo?-, per supervisar un frustrat de les maniobres ferroviàries. La lletra menuda deu tenir d’altres derivades per com d’obstinadament el problema català preocupa i ocupa l’estat espanyol. Qüestionen el cafè per a tothom, és tendència l’amarga xicoira predemocràtica i les seves maneres.

Marcial -guerrera- i uniformada, l’agent infiltrada, rebrà el reconeixement que li pertoca pels serveis prestats. Té mèrit aquest desdoblament de personalitat desplegat que implica posar tota la carn a la graella. Si li atorguen, la imposició d’una medalla per la missió acomplerta serà cosa íntima, suposo, per la naturalesa de l’encàrrec. Tot i que les conseqüències perduraran, haurà de suportar possibles assetjaments i comentaris de companys poc sensibles que la faran policia fàcil amb passió per perseguir i repassar independentistes fins al catre.

Us rebaixaré els impostos.

 

M’he esperat uns dies cercant esdeveniments per no tenyir de color ràbia les percepcions furioses que ens encerclen. Entre els esdeveniments de Rússia i de França la política a Espanya tanca acords sense eufemismes ni cap mena de rubor, amb molt poca vergonya perquè els pocavergonyes polítics han obert la veda a l’exabrupte sense haver de dissimular i pel broc gros. Qui la dirà més grossa? Qui exhibirà i aspergirà amb més barroeria les seves intoleràncies sense dissimular quan la mentida o la falsedat ens les volen fer empassar per la força com rodes de molí sense gluten.

A la llotja de les idees cotitzen el combat a les llengües minoritàries, al masclisme, als exercicis diversos de llibertat individual com a l’hora de voler marxar cap al paradís amb una mort digna, contra determinades opcions sexuals. Tot el catàleg descarnat dels supremacismes surten de l’armari ostentosament, sense dissimular sinó fent-ne bandera -única- d’unes propostes que ofereixen poques alternatives. Només has de decidir el teu vot, de la resta ja se n’encarregaran. Ja et diran si pots presenciar una determinada obra de teatre -ja ha succeït al municipi de Valdemorillo- o pots veure una pel·lícula d’aquelles que fan pensar massa o s’hi visionen escenes escabroses que atempten contra la moral i les bones costums de sempre. No us estranyi, els noticiaris cinematogràfics coneguts com a NO-DO, però en color i d’obligada projecció, poden tornar a les sales de cinema. De fet, en alguns mitjans ja són vigents com a laboratoris experimentals per al dia de demà.   

Imatges entranyables de concursos de menjadors de calçots, danses folklòriques carrinclones i aixecadors de pedrots que posaran a prova els músculs herculis partint a mans nues obsoletes enciclopèdies per la meitat. Prodigis regionals de la naturalesa humana amb pubilles d’estar per casa repartint rams de floretes als vencedors. Això sí que són homes, la llavor on emmirallar-nos sense escarafalls. Missatges fàcils d’explicar i d’entendre apel·lant als racons foscos de l’esperit, com dogmes inexplicables embolcallats amb grandiloqüències abrandades que amaguen la lletra petita subjacent.

Qui hi fa costat? Els resultats electorals certifiquen l’auge a molts països d’aquestes nostàlgies que mai s’han descatalogat. Ja les hem vist vèncer i perdurar. Continuen vives -no sé si tornaran a ser vigents- però cada vegada tenen més addictes. La política i la història viuen rodolant -com un hàmster- en una espiral de moments contradictoris on els fets basculen i es repeteixen desmemoriats en una amnèsia perillosa. Això il·lustra, per exemple, les preferències electorals, les batzegades, que canvien radicalment el sentit del vot en determinades àrees geogràfiques i socials com els cinturons rojos que pateixen un procés de decoloració paradigmàtic.

Blancs de tota la vida, també alguns catalans amb barretines per globus vermells, entenem sense dubtar-ho que els “altres” ens prenen la feina i ens xuclen les subvencions. Sempre que contemplo aquests “altres” recollint ferralla per Barcelona m’imagino que practiquen un hobby, per passatemps, per esplaiar-se aferrissadament a aquesta afecció. En un país amb un percentatge d’aturats proper als quatre milions de persones hem d’importar temporers per recollir maduixots o fruita de pinyol. Cal preguntar-se qui els contracta i en quines condicions sospitosament avantatjoses. Insisteixo, venen a pispar-nos llocs de feina. L’altre argument que els presenta com a lladregots d’assistències està per demostrar amb molta objectivitat i tota la transparència per saber de què i quant parlem, de si hi tenen dret o no perquè, si tenen papers, haurien de ser ciutadans de ple dret.  

Aquests cants de sirena eixordadors en èpoques electorals, com la que patim, tenen una partitura que no falla mai, és com el ball de rams de la festa major de la democràcia, un cerimonial de galanteig. En aquesta peça clàssica els dansaires ofereixen un pom de flors que vol representar la baixada d’impostos que proposen. Qui no vol pagar menys a l’estat? Un argument que té el pes reforçat per la coincident recaptació d’impostos que Hisenda practica implacable aquest més amb la parada electoral que tenim muntada. Caldrà molt vi negre amb gasosa ben freda per suportar-ho i cremes protectores per no sortir-ne socarrimats. Les matemàtiques em van grans, però arribo a entendre que rebaixar impostos comporta retallar serveis públics. Com es financen, doncs, les escoles, les rotondes i els carrils bici o la sanitat. No cal tenir un màster en aritmètica per comprendre que els percentatges aplicats per igual a tots els contribuents, el que em toqui a mi de les rebaixes que anuncien seran la xocolata del lloro comparades amb les mitjanes i grans fortunes a qui sí els representa una picossada molt considerable, milionària.

Per si de cas, jo he començat a pedalar com aquestes rates -mascotes casolanes- que volen sortir de la bola de plàstic i de les espirals nefastes.

Bon estiu!

“Que us bombin a tots”.

 

Les línies vermelles i els cordons sanitaris van de la mà de l’expressió que s’ha convertit en un comodí que tothom fa servir com és no podria ser d’una altra manera. Una tautologia, un recurs de l’oratòria que consisteix en la repetició d’una idea o d’un pensament expressats en paraules similars que es converteix en una afirmació redundant. No aporta informació nova només rebla allò que volem expressar intensificant el missatge que volem transmetre. Aquets dies d’actualitat política intensa, els discursos en van molt carregats de línies vermelles i cordons sanitaris com no podria ser d’una altra manera. Vivim instal·lats en una permanent campanya electoral reciclant les mascaretes de la pandèmia en tapaboques ideològics a les urnes.

Dels cordons reconvertits a sanitaris no hi acabo de trobar el què, però han fet fortuna i no hi ha cap comunicador polític preuat que no en faci referència o hi apel·li per exposar els seus principis defensant en exclusiva els seus arguments que transiten pel caire subtil d’una línia vermella, la frontera que per profunda convicció i coherència mai creuaria a risc de caure a les brases de l’oportunisme contradictori. Personalment quan intento analitzar el garbuix cal·ligràfic de les línies vermelles em venen al cap els quadres del Jackson Pollock, aquell cotitzat pintor americà abstracte que estenia la tela sobre del terra i caminant a redós hi vessava pintura amb pinzells, ganivets i espàtules en un procés amb molta gestualitat, una dansa enèrgicament aleatòria de colors i textures. Deixava gotejar i llençava la pintura en remolins, punts, pinzellades a dolls i a raigs incontrolables.

Aquest seria la dinàmica que retrata ben visceralment la investidura de l’alcalde de Barcelona on les primíssimes línies vermelles han estat esmicolades com si en Pollock hagués triat uns ganivets ben esmolats per al quadre figuratiu de la proclamació d’en Collboni. Els ganivets volaven baixos mentre l’atmosfera d’incredulitat s’anava espesseint. L’ajuntament de Barcelona deu tenir mala peça al teler a l’hora de teixir les bandes o les faixes que amb la vara d’alcalde ungeixen l’escollit. A les paperetes, vistes de prop, s’hi detectaven les línies vermelles, com petons de Judes amb restes de pintallavis carmí, que havien estat esborrades matusserament.

Els rostres dels protagonistes, més desfavorits que als cartells electorals, reflectien com de conscients eren del que succeiria i va acabar passant en la sessió d’investidura. Hi havia algú amb posat radiant i feliç? Crec que el mateix Collboni, el triat, exhibia una estampa de moment greu, com se sol dir als enterraments. De fet, vam poder assistir des dels mitjans al funeral polític d’alguns dels protagonistes. La gerontocràcia va rebre una batzegada contundent. Principalment en Trias -també en Maragall- que va acabar deixant anar el testament que passarà a les cròniques municipals en una sentència ben gràfica: “Que us bombin a tots!”. Així amb aquesta frase lapidària de difícil traducció al castellà va engegar els adversaris que li barraven l’alcaldia. Els comentaristes castellans van cercar la traducció amb pressa, “que os den” però els matisos no són els mateixos. Crec que, malgrat un canvi de registre, hauria estat més encertat i exacte traduir el “que us bombin” per un “que os folle un pez”.

El joc de gestualitats, de mirades perdudes, de reprovacions, de xiulets i d‘aplaudiments suraven al Saló de Cent resolta la intriga. La realitat s’imposava per la via democràtica en un gran repte de desmemòria. Les línies vermelles i les proclames de no fer suport a determinades forces polítiques eren una trencadissa en una urna que recollia la voluntat final dels electors destil·lada a l’alambí dels pactes. El PP, segons el seu líder català, era feliç perquè un alcalde independentista no seria escollit. Per un moment el fantasma d’en Valls -com els comptes espectrals d’en Trias a Suïssa- va fer una passada rasant pels sostres alts del Saló de Cent. L’ambient era el dels casaments que sovint acull aquest espai en els quals la núvia o el nuvi decideix no comparèixer. Els pares, els consogres i els convidats cercant culpables tot fent-se retrets. Quin tràngol! No hi manca la sospita que la destil·leria dels pactes té la seu Ebre enllà, lluny de la Moreneta i més encara de la font de Canaletes. Jo entenc les maneres d’en Trias, el senyor de Barcelona, que molt emprenyat podia pensar i no manifestar “que os folle un pez” per tal que tots els al·ludits l’entenguessin.

En la legitimitat absoluta dels tripijocs puc comprendre la frustració i la ràbia del candidat més votat, del sonor cop de porta al “si no soc alcalde”. Als professionals de la política els hauria de preocupar el missatge que en transcendeix. Malgrat la legitimitat -insisteixo-, els votants de carrer que només som tertulians a la barra del cafè podem inferir que votar no serveix per a res. Que ja s’ho faran, doncs. El descrèdit de la classe política, com el canvi climàtic, grimpa i puja de to agreujant-se a les prediccions dels científics, dels baròmetres -també els electorals- i dels politòlegs.

Amb quina mena de publicitat i barra electoral empaperaran els carrers aquells que ens previndran del papu, “Compte! Que torna el PP i els seus socis”.

 

Gris enciam.

 

Els incendis forestals de Canadà tenyeixen el cel de Nova York com una postal d’època en un dels pitjors episodis de contaminació ambiental que es recorden. Hi ha 400 focs actius, la meitat sense control, que ja han cremat quatre milions d’hectàrees. Per ara s’haurien evacuat 120.000 persones. Nova York i diverses ciutats estatunidenques de la costa est haurien registrat els pitjors índexs de qualitat de l'aire del món. L’skyline més fotogènic, el personatge convidat -i protagonista- de moltes ficcions presenta l’aspecte d’un teló de fons matusser de color cendra que irradia temença, la por a aquells fenòmens naturals que l’home no controla i gestiona com pot malgrat haver-los pogut promoure. D’un abast i d’una magnitud que posen els pèls de punta. Un moment estel·lar per a profetes de l’endemà que alliçonen -“ja us ho vam advertir”- adreçat als presumptes culpables directes o indirectes que a aquestes alçades som la majoria dels països desenvolupats.

La destrucció de la presa de Nova Kakhovka ha provocat que el nivell de l'aigua en aquesta localitat i als municipis del voltant hagin quedat negats. L’aigua ha pujat força metres i ha inundat les edificacions. Rússia assegura que l'ha produït un atac amb míssils ucraïnesos, mentre que Ucraïna els contradiu, l'atribueix a una explosió provocada des de l’interior de la central hidroelèctrica. La riuada causada per la destrucció de la presa ha desenterrat i arrossegat riu avall mines que suposaran un greu perill en les pròximes dècades. Mines antipersona, mines antitancs, munició d'artilleria... Bombes i explosius que no és poden quantificar, les xifres poden ser enormes, en una zona agrícola on l'impacte i el risc que comporten aquests artefactes sobre la producció és alarmant.

Notícies relacionades amb la cosa ecològica tot matxucant l’entorn on habitem que a causa de l’activitat humana -perversa- alterem amb conseqüències esgarrifoses. Les relacionades amb la guerra són barbaritats que no tenen justificació amb els culpables contemplant-s’ho com victòries estratègiques de mal legitimar. La guerra, les guerres i les llavors de la destrucció, de terra cremada, només fan florir la devastació i la mort.

Som a temps a redreçar-ho? Els rellotges i els terminis, segons l’Organització Meteorològica Mundial que analitza els indicadors climàtics fonamentals són pessimistes. La temperatura mitjana dels darrers anys ha estat la més alta mai registrada i el nivell del mar i la calor oceànica no tenen precedents. L'any 2022 va ser el més calorós de la història a Europa. Que l'extensió del gel a l'Antàrtida està retrocedint a mínims històrics. Que inundacions, sequeres i onades de calor es multipliquen arreu. Aquests fenòmens són provocats pels elevats nivells de gasos d'efecte hivernacle afectant els ecosistemes terrestres, aquàtics i aeris. Produeixen alteracions en els temps de floració dels arbres o en la migració de les aus. D'altra banda, tenen conseqüències econòmiques i socials greus. L'OMM estima que 95 milions de persones es van veure desplaçades al llarg del 2022 per aquests fenòmens. L’informe no hi quantifica els efectes bèl·lics. 

Segons les esborronadores conclusions no ens caldrà esperar cent anys, d’ací a poques dècades, tots calbs. No voldria pas neguitejar ningú ni caure en alarmismes, encara que fundats, per veure i patir aquestes alteracions. La Terra ha superat la pèrdua dels dinosaures, les cavernes, la foscor medieval i el fum de les llànties d’oli espès. Ens en sortirem -o se’n sortiran- amb revolucionaries tecnologies i noves actituds perquè els pardals tornin a prosperar colonitzant les places dures i el fatalisme ambiental. Hi ha hagut escletxes lluminoses com la que TV3 va assajar a mitjans dels anys noranta del segle passat amb el superheroi Capità Enciam, el precedent mediàtic dels poderosos petits canvis.

Ara, una nova escletxa il·lumina amb esperança un altre canvi d’actitud desinflant la supremacia destructiva i les rodes dels cotxes contaminants. The Tyre Extinguishers, els extintors de rodes, prenen el relleu al Capità Enciam, que amb més determinació han passat a l’acció. Desboteixen les rodes dels vehicles, especialment dels 4x4 i similars. Deixen la signatura, un imprès al vidre justificant l’acció ecològica, que no és res de personal sinó contra els ostentosos i contaminants tancs d’anar a recollir criatures al parvulari. Sarrià ha estat el primer camp de batalla on s’ha desplegat aquest grup ecologista. A la seva pàgina web expliquen com distingir un vehicle tot terreny o com desinflar-ne els pneumàtics. Posen a disposició de qualsevol persona la informació per dipositar als parabrises, en diversos idiomes, també en castellà. No sostreuen res, no malmeten els pneumàtics, només n’alliberen l’aire -que és un bé, per ara, sense propietari- per inflar les veles dels transports públics i ventilar les catenàries dels Rodalies. Lloable! Del verd enciam a l’extintor de rodes. Propera parada? L’exterminador de vehicles!

La darrera referència ecològica afecta l’ecosistema culer. Messi no torna. Toca el dos a terres tropicals. Alguns ho perceben com una catàstrofe sinó ecològica, futbolística.

 

 

Tornarem a votar.

 

La sacsejada política, encara que previsible, després de les eleccions autonòmiques celebrades a les Espanyes ha estat de pronòstic. Les municipals a Catalunya també han sotraguejat l’ambient, però amb alguns matisos. Mapes de comunitats canviant de color, del vermell al blau amb taques preocupants de verd no ecologista precisament, sinó de floridura. La dreta extrema i la seva escissió abrupta, més nostàlgica i agra arrasen. L’eufòria de la nit electoral, després de fer caixa i recomptar els vots, és la de les grans nits on la seu del PP de Madrid trontolla literalment perquè tothom hi rebota d’alegria. Majoria absoluta amb doble carambola a la comunitat i a l’alcaldia. La nota de cert optimisme davant la clatellada a les esquerres és l’estossinada letal que ha matxucat Ciutadans, aquella formació que va néixer per repartir somriures, administrar cordialitat i aspergir convivència fraternal a Catalunya. Han estat esborrats del mapa electoral en una mena de justícia poètica si no fos perquè les seves maneres no s’han fos, perduren, només han canviat de samarreta -o de camisa-.

Faig els damnificats pels resultats mentre en segueixen l’evolució, percentatge a percentatge, saltironejant de cadena a cadena com un periquito engabiat i emprenyats com si haguessin baixat a segona divisió; no els veig resignats a suportar la prepotència o la política barroera de l’insult i de la manipulació amb què els atonyinen els entranyables contrincants. Malsons tot anticipant els discursos amb què la dreta castigarà el sanchisme i els seus companys de viatge, un escamot de terroristes, comunistes i uns separatistes. Quin calvari més llarg de suportar se’ls dibuixa a l’horitzó mentre no arribin les eleccions generals. Només calia veure la Cuca, la secretària general del PP, esmolant els ullals amb un somriure proper a l’orgasme electoral anticipant els nous temps amb els pantans plens de vots favorables. El canvi climàtic fent-se realitat a les institucions. Quin panorama! Certament, per als no partidaris d’aquesta dreta global, una penitència mentre els refreguen la derrota barroerament -que en aquesta ocasió no deuen de considerar il·legítima-.

Catalunya té un color del paper pintat socialista, que guanyen en vots. L’antiga Convergència ressuscita amb en Trias color sèpia a l’alcaldia de Barcelona. ERC també rep un correctiu tonalitat crema catalana cremada, per no fer els deures o per ventallar amb un pai-pai al govern de Madrid. El PP continua la seva marginalitat tradicional encara que respira més folgadament i els nostàlgics també comencen a estendre la floridura al formatge electoral català. Uns resultats marcats pel desencís concretat en una abstenció formidable. L’independentisme viu desencantat, orfe de lideratge -o de credibilitat-. Aquell senyor de Barcelona, en Trias -com l’anomenaven fa gairebé una dècada- s’ha imposat. Veurem sí podrà aixecar la vara d’alcalde i podrà ser el substitut de la Colau. No sé si anomenar-lo anècdota, però l’epidèmia de verdet arrasa a l’ajuntament de Ripoll amb Aliança Catalana -l’adjectiu no amaga la cosa o les intencions-.

I la Colau? A la sala la Paloma hi tenia el quarter general per inaugurar la reelecció amb un vals d’Strauss que no ha pogut ballar. En Trias li pispava la pretendent alcaldia i els resultats per la disputa del segon lloc són ajustats com les calces d’un capellà. A hores d’ara recompten paperetes, per ser ben exactes. Sembla que el subcampionat a l’alcaldia de Barcelona és cosa d’un centenar de vots. Un frec a frec amb el socialista Collboni. Tots contra la Colau i els seus gomets de coloraines enganxats a l’asfalt de la ciutat. Una alcaldessa de qui no es podrà dir que no ha fet res per Barcelona. Potser massa! S’haurà de veure com es perceben els capgiraments que ha promogut passats uns anys. Una candidata que ha aixecat passions, contradiccions i rebuig, el còctel fred que serveixen a les barres de la política.

El perfil i les preferències dels electors -abstenció inclosa- han marcat tendència. Les eleccions generals previstes havien de coincidir amb els torrons nadalencs. Una eternitat després del tomb electoral del passat 28 de maig per al president Pedro Sánchez. En un pas endavant rumiat amb el coixí, si és que va poder dormir, l’endemà mateix pel matí va convocar eleccions generals anticipades. Una decisió ben personal, que alguns membres del govern van conèixer pels mitjans, va refredar les celebracions eufòriques dels populars i les indecisions de l’esmicolada esquerra. Una campanada -o una escopetada- comprimida de les que posen en dansa tothom. Un campi qui pugui amb terminis ajustadíssims per presentar coalicions fins el 9 de juny; el tancament de les llistes electorals és 19 de juny. Com aquell que diu, demà passat!

De retruc a la nit electoral, un tot o res a una carta que ha descol·locat tothom. Aconseguirà mobilitzar l’electorat? Des que es va fer l’anunci els mitjans hi dediquen molta atenció. Molsuts analistes, tertulians enciclopèdics, profetes especialistes en urnes es multipliquen analitzant el moment i les possibilitats. Els més preuats són els vaticinadors de poble que endevinen si et faran membre honorari d’alguna mesa electoral o els mecanismes que, en supòsit de sortir triat -suplent també-, te’n poden deslliurar. La festa de la democràcia per excel·lència enguany coincidirà amb les vacances. Urnes, sorra i musclos amb sangria per a un oasi electoral convuls amb el temor per haver de creuar-lo amb destinació al desert a peu i sense camells. Els electors amb l’ai al cor i fent cua per poder votar per correu.

Bermudes i camisa hawaiana, complements per tornar a reflexionar.

 

Vinícius i Manolo "el del bombo".

 

Els camps de futbol esdevenen l’espai on esbravar passions més enllà de les pròpiament esportives. La massificació permet encobrir gestualitats i cridòria que observades i practicades individualment en la solitud del menjador de casa serien sospitoses i tant preocupants com per convocar els especialistes en medicina mental i de la conducta. El pretext i la carta blanca per a la transgressió van inclosos en el preu de l’entrada o en el carnet de soci. Quantes pulsions inconfessables no es destapen adreçades als rivals i a la justícia esportiva que personifica el sofert àrbitre vestit de dol? Crec que si no existissin els estadis les consultes als psiquiatres estarien col·lapsades pels pacients que no sabrien com canalitzar la violència verbal -o no verbal-, i l’odi visceral vers el rival sublimat en l’enemic.

Els últims esdeveniments avalen les conductes lesives, ben poc pedagògiques i exemplars que sovint es pretén fer transcendir en positiu, però, a la pràctica de l’esport. El futbol n’és, en aquestes latituds, la manifestació més representativa perquè és la que acumula més transgressions vergonyoses. En el calendari recent destaquen una invasió de camp per atonyinar l’equip contrari o els insults simiescos adreçats a un jugador negre. Deplorable. Tant com que s’hagin de classificar determinats partís d’alt risc. No fa massa temporades els camps de futbol disposaven de tanques per protegir l’arena i els gladiadors de la fúria incontrolable d’alguns espectadors.

Res de nou, ja al 1950 quan la selecció espanyola va vèncer Anglaterra al mundial  celebrat a Maracaná, el famós gol de Zarra, el president de la federació espanyola va dir que Espanya havia vençut la “pèrfida Albión”, una expressió popularitzada per Napoleó que va costar-li la destitució per la queixa de l’ambaixador britànic. La simbologia i els paral·lelismes d’arrel bèl·lica són freqüents. Cada vegada que aquell personatge amb boina percudia el bombo amb furor emocionat jo pensava que en Manolo “el del bombo” es transformava en una mena de timbaler del Bruc versió selecció espanyola. Bum! Bum! Bum!

La terminologia futbolera beu del llenguatge de la guerra. No en va l’enfrontament compta i es disputa amb atacs i contraatacs al terreny de joc amb una tàctica per assolir l’objectiu, foradar la xarxa amb una pilota ben rodona del calibre d’aquelles bombes farcides de pólvora i metralla que disparen els canons. És conegut per tothom que les pilotes no esclaten ni provoquen danys colaterals que no siguin enderrocar l’amor propi tot enfonsant la moral del derrotat amb un xut com un míssil. Batalles al camp de Mart amb una tropa privilegiada convertida en herois que a vegades tasten l’amarg fel de la desfeta o la substitució fulminant amb deshonra dels mariscals de camp, els entrenadors. No m’he oblidat d’allò que identifica més la tropa d’un bàndol de l’altre, l’uniforme, la ostentació més visible de cadascun dels exèrcits. Només cal observar els colors cridaners, les banderes, els estàndards o les medalles lluents un dia de partit quan no passejant per la ciutat on ens assalten traïdorament en guerrilla embolicats amb bufandes.

Vista l’eficàcia per incitar l’odi visceral, jo n’aprofitaria la magnifica possibilitat a partit únic en una seu neutral d’un enfrontament entre la pèrfida selecció russa -amb el grup Wagner a les grades dirigint la cridòria coral- contra una selecció ucraïnesa reforçada amb alguns jugadors aliats. Espanya hi podria enviar ja no tancs rovellats sinó en Manolo “el del bombo” -o un successor acreditat- com a element dissuasiu. Bum! Bum! Bum! D’àrbitre principal es podria designar l’imparcial Luiz Inácio Lula da Silva de l’il·lustre col·legi brasiler.

No m’imagino un figura internacional sortit de l’armari -o entrant al vestidor- els insults de què podria ser objecte només posar un peu a la gespa. Dir que tot un estadi és homòfob, racista o masclista és allargar molt l’abast del problema encara que existeixin i es manifestin als estadis. Les noies deuen tenir altres centres d’interès per aquesta mena d’energúmens. Apel·lem a l’educació, com sempre que quelcom grinyola. Ah, els cadells que pugen! L’exemplaritat dels adults no és pas per deixar-la en herència als testaments esportius, cívics o polítics. Tampoc ho és el tractament que aquest esport rep als diversos programes que s’emeten dia sí dia també. La funció dels mitjans consisteix a analitzar els resultats i a posar en antecedents la propera jornada. Van més enllà, sovint ultrapassen ratlles vermelles amb desqualificacions interessades, rabioses, parcials, grolleres, vergonyoses mentre les subratllen amb una gestualitat exagerada que vistes totes elles plegades ratllen la hilaritat baladrera.

Xops i imbuïts per aquests savis de l’audiència després ens preguntem què hem fet malament. No soc un seguidor empedreït, malgrat que acostumo a treure-hi el nas, als esdeveniments esportius que no et pots perdre, perquè l’endemà no ets ningú si no els has vist. Soc bàsicament públic sense uniforme bèl·lic d’aquells sovintejats esdeveniments considerats “el partit del segle” d’un esport que bàsicament -com queda demostrat- es juga amb els peus i es raona amb les entranyes.

 

 

Candidats que fan ploure.

 

Imagino com d’intensa ha de ser la vida política d’una persona candidata tant si és la primera vegada que hi concorre o si ja en porta unes quantes, de campanyes. Tant si es presenta a la reelecció perquè ja ha exercit o exerceix en el càrrec electe com si tot i insistir només ha aconseguir de ser el confortable cap de l’oposició. No és el mateix optar a una gran ciutat, a una ciutat o a una vila on la nòmina electoral et coneix i sap de quin peu calces. La confiança i el ròssec, com fa la dita, fastiguegen. Per això crec que als pobles vendre fum al mercat de la credibilitat és més car. I posats, no m’oblidaré dels tocats per la fortuna electoral amb la flor al cul d’una candidatura única. A aquests privilegiats semblaria que només els pugui treure la son l’absentisme.

Permetre que et pengin és de valents. No siguem malpensats, volia dir onejar en un fanal exposat a les ventades de l’opinió pública o tanmateix enganxat com un segell de correus ben llepat en qualsevol raconada poc oportuna i gens estratègica. Deuen tenir un pacte per tal que no se solapin caòticament, uns damunt dels altres, els cartells amb l’efígie somrient i ben pentinada. Que la fotografia sigui el reflex de les intencions, també quan no s’ofereix gaire cosa, el millor és exposar-se en pilotes, molta epidermis, ben natural amb arrugues només al programa. D’aquests cromos de vorera n’hi ha de més i de menys afortunats. Alguns d’aquests recursos gràfics poden ser eficaços amb més impacte negatiu que els discursos dels adversaris.

Ens hem avesat a la prosa electoral que participa d’un estil propi. Som capaços, només sentint-la, de percebre sense cap mena de dubte, que es tracta d’un míting emès en qualsevol llengua encara que no n’entenguem un borrall. La gestualitat abrandada, el to, el rebombori que no convida massa a la reflexió, el missatge planer, reiteratiu o els silencis que esquitxen el discurs permetent reposar l’exaltació i la gola. Aspectes formals que no beneficien a tothom, a alguns candidats els delata la impostura, el caràcter feble o la vergonya -aquests són molt escadussers-. Les intencions d’aquests discursos, com si la veritat s’imposés cridant, ja fa segles que es va descobrir. Quants autoritaris no van ser i són uns professionals practicant-les?

 Processos electorals cíclics, olimpíades per al poder, que comporten un xivarri i un soroll que fan difícil de triar. A la militància fidel no cal convèncer-la, però per qui s’acabaran decantant els que pertanyen al nombrós club dels que a les enquestes són definits com a indecisos. Electors vacil·lants, llepafils pusil·lànimes, ciutadans amb sentit crític o solters de la política sense compromís. A qui votaran? Aquests són l’objectiu, la gent que pot decantar els resultats, els promiscus electorals que canvien el vot d’una campanya a l’altra convençuts o per simpaties inconfessables. Els caragirats o els trànsfugues pertanyen al grup dels sospitosos cagadubtes.

Immersos en aquesta voràgine democràtica cal estar atents a les promeses, escoltar-los tot separant el gra de la palla ja que en l’aldarull podríem pensar que tots ens parlen del mateix. Perquè cada formació es considera l’única a comprometre's, a dur a bon port allò amb què ens vol seduir. Missatges inflamats que es gronxen entre el predicar i el donar blat que es van cuinant a foc lent abans del tret de sortida de la campanya, just un moment després d’inaugurar amb focs d’artifici la remodelació d’una plaça, la pacificació d’un carrer o un carril bici.

 Intento trobar -per ara no he aconseguit- algun candidat per escoltar-lo més que reconegui quelcom de positiu en un adversari, que n’admeti el mínim d’encert per petit que sigui el detall, que la corbata o el mocador de coll li escauen, per exemple. Reconèixer els encerts d’altri no existeix al manual d’estil. Tampoc hi figuren la modèstia o la capacitat per implicar l’oponent tot neutralitzant la crítica per la crítica fent-lo partícip, integrant-lo en els objectius del mandat o de la legislatura. Predomina l’actitud de als altres, ni aigua!

Malauradament amb l’inici de la campanya electoral les circumstàncies meteorològiques s’hi han posat de cul a una de les promeses amb més impacte que els candidats podien esgrimir perquè ha plogut. Poc encara per omplir embassaments, però ho ha fet. No podran, doncs, incloure o l’hauran de despenjar del programa, aquest compromís. Certament algunes de les promeses electorals, descartada la pluja, fan ploure, o més encara, fan fins i tot tronar i ploure.

Bruce Springsteen

 

On eres el dia que va actuar Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic? Alguns privilegiats aixecaran el dit i amb l’autoritat que confereix la presencialitat diran -Jo hi vaig ser!-. No ha estat el meu cas, no puc ser testimoni de cap concert del Boss, com el coneixen i el proclamen els seguidors incondicionals que associen un concert d’aquest home a una experiència mística per la potència i el lideratge que ostenta al món musical encara als 73 anys segons la informació penjada a les xarxes. Una demostració amb guitarra que l’edat és relativa i que la solfa rejoveneix -dedicat també al nostre romancer en Jaume Arnella-. Quelcom que no es pot explicar, relaten els privilegiats que van viure el concert de divendres.

Ha estat la noticia que ha apagat molts altres titulars de l’actualitat política. Bruce a Barcelona amb un seguici d’estrella mundial perfumat de benaurança musculada amb la dona de l’Obama i de l’Spielberg a l’escenari participant de la festa i essent també protagonistes destacades. Com si després d’un àpat amb amics, a l’hora d’esquinçar els convencionalismes, la desinhibició i la vergonya es destil·len en un improvisat trio el ritme i l’alegria amb unes maduretes coristes cèlebres. El cantant ha vingut acompanyat d’amics importants que li fan costat, un expresident dels Estats Units i d’un reconegudíssim director de cinema. Una tropa que ha conviscut i compartit hotel, restaurants i s’ha prodigat com a turistes singulars que signen als llibres d’honor perquè en quedi encara més constància de la seva presència a la Sagrada Família o a l’Abadia de Montserrat.

La Barcelona springsteeniana és l’ull de l’huracà al món i als epicentres catalans desplaçant-se en persona a la manera hollywoodiana, amb caravanes de vehicles i amb un colossal còctel de guardaespatlles diversos. Gent important que atorga diplomes i referències culinàries només amb la seva presència i amb el testimoniatge gràfic d’una fotografia. Veureu com les etiquetes dels vins incorporen el segells de proveïdors exclusius sinó de la casa reial, dels personatges que els han degustat aquests dies. L’Obama ha comprovat com la Moreneta ho és, de moreneta. I l’Spielberg ha vist en directe com el Sant Grial del concert era una sonsònia, l’harmònica que en Bruce va regalar a una nena del públic que assistia al concert.

Mentre, a la ciutat de les obres, Barcelona, es viuen alhora els preliminars de la campanya a les eleccions municipals. Candidats esmolant oratòria i multiplicant presència, de la fira d’abril als concerts del Boss. Del Fòrum a Montjuïc en un no viure verificant el miracle de la ubiqüitat. Què no haurien donat els respectius candidats per sortit al costat d’Obama en una encaixada cordial i riallera, tot dents blanques i ben posades. Il·lusions que no han estat. Somnis humits amb en Bruce dalt de l’escenari agraint la presència del president de la Generalitat o de l’alcaldessa. Cap referència, trepitjaran l’esventrada ciutat pacificada com insignes turistes amb molt de protagonisme del que s’encomana, apartant-se del poder local amb només un genèric “Hola Barcelona, hola Catalunya” abans de començar el concert.

Barcelona ha estat la ciutat escollida per inaugurar la gira europea de Bruce Springsteen. Encara hi ha una multitud que assistirà al segon concert previst per aquest diumenge, els dos únics a Espanya. Una segona oportunitat -alguns repeteixen- per veure en directe l’ídol de masses. Ja hi ha qui parla de comiat. Hi haurà més gires del Boss? Per si de cas, aquests concerts sí que tenen un cert aire d’adéu. Un esdeveniment que ha confirmat Barcelona al mapa amb un demà carregat de plaques commemoratives a la manera de les estacions d’un via crucis laic camí del concert. “Segona estació: Aquí van fer el vermut amb anxoves de l’Escala, olives farcides i escopinyes amanides amb salsa Espinaler”. En algun museu hi haurà exposada l’harmònica en una urna que el cantant va donar a aquella nena que, essent ja una dona amb sentit cívic, hauria decidit que una relíquia com aquesta s’ha de compartir i per això la va deixar en herència a la ciutat de Barcelona.

Hola Catalunya!

Mirall de prínceps.

 

La cosa monàrquica escalfa motors. Revifar i mantenir la flama a les velles cases reials ha de ser un exercici fatigós i car. Just ara es reprendrà un centre d’interès informatiu que ens mantindrà entretinguts dies i dies fins al moment en el qual Carles III sigui coronat. Un esdeveniment d’aquells que no et pots perdre perquè és història viva del Regne Unit que serà exhibit a tot l’univers mediàtic. La BBC, ben greixada després dels funerals d’Isabel II, tornarà a retransmetre per al món l’instant en el qual el monarca serà el nou dipositari de la corona. Un ritual de contes de fades i de prínceps blaus -una mica esvaïts- que ens farà somiar. Edulcorats directes amb el bo i millor de cada casa reial europea. Pameles, vestits, uniformes, desfilades i carrosses daurades com la corona reial que no es transformen en carabasses. Els encanteris són permanents, vitalicis i es deixen en herència. Atributs de determinats bressols de casta privilegiada per la gràcia divina.

Un rei madur que ha estat una eternitat esperant que la seva mare abdiqués. Els fets i la tossuderia de la reina es van alinear en una mort sobre dels escenaris quasi literal, fins gairebé l’últim sospir sa majestat va ostentar amb una rigidesa marca de la casa una autoritat numismàtica que serà difícil d’igualar per al successor. Tampoc la biografia està de la seva part, separat i vidu d’una princesa que no encaixava en aquell palau carregat de pols històrica. Diuen que les relacions amb els fills, algun de díscol, no estan pas inspirades en aquells escrits medievals, els espills de prínceps, que els clergues escrivien a la manera dels manuals carregats de consells fonamentalment morals per regnar segons la voluntat divina. Preceptes on els reis perfectes s’havien d’emmirallar. 

Veurem quina imatge en reflecteix el mirall de barber mentre la història contemporània del seu regnat els afaita. Ja hi ha enquestes diverses, vaticinis que haurem de veure si es compleixen o només en part. Diuen que el grau de fervor monàrquic a les illes britàniques recula, més entre els joves que no estan per romanços. Que hi ha un sector de la població que porta samarretes grogues i pancartes renegant del rei. Veurem amb el temps una república anglesa? Per ara no, dura la incondicional acceptació majoritària amb alguna esquerda. Com diuen els cronistes de la cort aquest nou rei amb arrugues a la cuirassa no té la imatge ni el predicament que emanava de l’antecessora. A favor seu s’ha d’admetre que és més ric, molt més ric que Isabel II, un astut gentleman dels negocis.

Aquesta virtut, que hauria de jugar a favor seu, pot ser una de les causes de la controvèrsia i del rebuig perquè la despesa que comportarà la coronació té molts, però molts, zeros. Una xifra astronòmica que han determinat de no fer pública anticipadament fins que s’hagi celebrat. Un cost que després es repartirà equitativament entre els soferts contribuents britànics que no estan per gaire alegries econòmiques ni massa disposats a renovar la pamela. La crisi greu i la recessió amb els efectes del Brexit dibuixen un panorama que no està per tirar coets ni malbaratar en afers sumptuaris. Arguments fàcils i entenedors de pub anglès mentre la campana de l’última consumició no els ha alertat. Veurem si la campanada desmobilitza les multituds que acostumen a assistir -des de la vorera, no del balcó- a les desfilades. Existeix cert temor al respecte entre els membres de la cort reial. Que la indiferència del poble no acabi pesant més que la imponent corona de quatre quilos -sense comptar-hi el romanent capil·lar acumulat i la laca- amb què el rei haurà de carregar.

Aquests dies al monarca anglès l’han relacionat amb una suposada visita de cortesia, per amistat i parentesc, de l’emèrit espanyol de pas cap a Sanxenxo, terra acollidora de marisc i formatge de teta gallega. Es va dir, però no s’ha confirmat, que l’emèrit gaudiria d’un àpat en companyia del col·lega Carles III. No cal ser un expert diplomàtic per intuir que, en les circumstàncies actuals, qui va estar el titular de la corona del Regne d’Espanya no és un bon escuder per exhibir als aparadors de les relacions socials, menys als rierols de sang blava que el poden percebre com un personatge de cabal poc ecològic i amb massa toxines per a un ecosistema monàrquic inspirat en els sants preceptes dels miralls de prínceps. L’estada londinenca la va rematar assistint -ha estat confirmat- al partit de Champions entre el Chelsea i el Reial Madrid.

De l’emèrit a l’inoportú hi ha una perillosa oscil·lació al caire d’una navalla esmoladíssima. Era o ha estat encertada la visita -si s’ha produït- dels cosins llunyans abans de la coronació a Londres? El puritanisme anglès podria haver-ho desaconsellat, per la qual cosa va continuar cap a la destinació on un esbart cantaire de sirenes regatistes tenen el port i la nau per desafiar els oceans foscos de la ingratitud.

Per ara l’exposició i les declaracions d’en Joan Carles han estat sense rebombori, la premsa no li perd la petja com a una peça de caça major. Tampoc sabrem si el pare i el fill es trobaran. Un altre enigma que ve a reforçar la mutació d’emèrit en inoportú ateses les reaccions institucionals de la casa reial espanyola i del govern socialista al poder, cap ni una. Li convenen les expansions pàtries del rei jubilat a Felip VI? Són oportunes en el moment  preelectoral?

Les imatges a dia d’avui han estat les d’un pes mort assegut en un tron fictici d’una embarcació paint nècores. Cosa que té molt de mèrit si el comparem amb el cosí llunya, ambdós han aplegat una immensa Fortuna.

Quan les processons van per fora.

 

La setmana santa té un punt -perdut o relaxat amb els anys- d’eclosió mística, de levitació fervorosa que vol aplegar multituds, els que s’ho miren i els actors, els que encarnen els personatges bíblics, els protagonistes escènics. Les religions majoritàriament participen d’un doble diàleg, l’íntim o personal; i aquell que necessita de l’expressió col·lectiva, on el ritual -sempre el mateix i cíclic- serveix de punt de trobada com una mena d’expressió impúdica del vessant privat. Un joc transcendent amb dues facetes, la del diàleg amb els déus de cara a cara i la que necessita exterioritzar-ho, demostrar-ho participant en comunitat, com més multitudinària millor, als actes del cicle litúrgic.

Nadal i Setmana Santa representen l’arrodoniment i l’expressió més significativa del naixement i la passió del déu encarnat en home que ens redimeix, segons la creença, dels pecats i de les febleses humanes. En aquests dies de celebració pasqual proliferen les processons, algunes han entrat en declivi i d’altres s’han recuperat. Ben lluny però d’aquells dècades en les quals no hi havia poble sense desfilada de penitents mentre els sants passejaven pels carrers carregats de ciris. A les nostres contrades el teatre popular -i religiós- també hi figuren els Pastorets nadalencs i en algunes poblacions la representació de la Passió o les singulars Danses de la Mort, una pedrera per formar aprenents d’actor que ha estat molt eficaç per nodrir els escenaris professionals. Ens sorprendria el llistat d’actors que a Catalunya han interpretat Hamlet havent alimentat la veu i el moviment escènic vestits amb capa principesca després d’haver declamat en Lluquet amb una samarra de rabadà davant d’un públic parroquial.

Les processons d’aquests verals propers no tenen aquell punt meridional o d’altiplà propi de les terres andaluses o castellanes que participen d’una emoció més exaltada aixecant passos que, com els pecats, pesen molt, són extraordinàriament feixucs i difícils de maniobrar. Em sobten les solemnes desfilades amb legionaris de veritat quan enlairen, marcialment i amb la precisió dels xicots de la mort, la Creu amb el crucificat entre el fervor popular embravit.

Per parlar de pobles propers, Sant Joan de les Abadesses -una de les viles que m’ha acollit- celebra des de fa més de mig segle una singular processó motoritzada. Tradicionalment, ja es pot dir perquè enguany anem per la 51^ena edició, s’hi celebren, coincidint amb aquestes festes, els 3 dies de Trial de Santigosa. Una fita futurista inspirada per en Marinetti on els motoristes surten disciplinats, un rere l’altre, per grimpar marges impossibles i pedrots estratègicament disposats amb cura de no caure o fer un peu a terra, una creu que també els penalitza. Aquest perfum de benzina contrasta amb l’encens i el repic de les matraques perquè les campanes han emmudit. Ja fa anys que no hi ha processons a Sant Joan, només un discret Via Crucis al claustre del monestir. Al lateral de la magnifica església romànica s’hi disposa any rere any el monument de setmana santa on els devots hi cremen cera perquè qui no hi porta un ciri, al monument, tot l’any li va malament. Millor fortuna ha tingut la recuperada processo de Camprodon. Una insòlita revifalla amb soldats romans de mentida bèl·licament disciplinats i amb la participació, als principis de la represa, dels soferts pagesos de Freixanet en el paper dels jueus.

S’han acabat les festes, hem portat la mona als fillols i ja esperem la propera, la magnifica festa del llibre i la rosa, Sant Jordi. Haurem de recloure les imatges i reprimir les grans processons. Només podrem treure al carrer aquelles que ens desfilen per dins.  

 

Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!

 

De l’experiència acumulada en matèria meteorològica, per aquestes dates, coincidint amb la voluble Setmana Santa pel que fa al calendari, acostumava a ploure. En algunes edicions d’aquestes festes, la palma, els palmons o el ram de llorer es beneïen a l’empara d’un paraigües perquè la pluja intensa no diluís l’aigua beneita amb què el capellà les aspergia. Recordo que després les penjàvem a les baranes de ferro forjat dels balcons convertides en tòtems sagrats que havien de protegir la casa i els estadants fins el proper diumenge de rams. Coneguda per tothom és la preceptiva incineració de la palma vella ja que els objectes esquitxats per la mà dels déus no es poden llençar. De fet, tampoc hi ha contenidors celestials on reciclar-los.

Recreant l’escena  bíblica, els elements s’alineaven amb el calendari litúrgic i estaven també de dol, el cel plorava amb desesper i desconsol. Trons, pluges intenses que solien durar fins el dia de Resurrecció, la radiant Pasqua florida, anunciant la primavera esponerosa. Era temps de vestir les calces curtes, l’uniforme dels infants, encara que fresquegés si no havien sortit ja de l’armari el diumenge anterior de Rams per lluir els genolls sense pelats, blancs i nets com la llet, mentre beneíem la palma amb una ganyota d’immaculat angeló barroc.

Els arbres escopien, cansats i una mica farts, l’aigua que insistia a amollegar-los sense treva, nit i dia. Bromes grises, molsudes i ventrudes, sovint bressolades per una boira pixanera ho amaraven tot. Si els roures, els més savis de la natura, treien els primers rebrots, el renaixement ufanós de la verdura i de la vegetació era un fet, ja no tornaria a glaçar. Efectivament, era la declaració de la primavera sense entrebancs ni més fredorades. Quin goig feien els camps verds esperant el sol i les fogueres de Sant Joan mentre el vent de la puja els escabellava amorós en una dansa d’ufana i d’abundor. Allí, enfilat en un marge atalaiant el prodigi, l’ombra queixalada per la boira del pagès amb el paraigua estès era un far conjurant maltempsades. Els senyals no l’erraven, es confirmaven els indicis verificant el plànol meteorològic local estació rere estació -Demà plourà!- preveia experimentadament amb coneixement de causa.   

Els més vells de la contrada podien comptar amb els dits de la mà aquells anys catastròfics que romanien en el record, els que deixen llindars esgarrifosos pels aiguats o sequeres aspres de terra cremada, de mal passar, de fam. Fonts tristes o eixutes, rius i torrents assedegats. Camins empolsinats, margeres rosses i abrusades pel sol. Arbres anticipant-se a la tardor que ajocaven o perdien les fulles a deshora, Pagesos amb el coll masegat de tant contemplar el cel on els senyals s’havien esbargit com les pluges que calien. Cels nets, netíssims, plans i encalmats -aturats- eren el mirall a l’infinit de la sequera terrenal a les valls.

El més vells, expliquen com una mena de conte de la vora del foc, que els seus pares i avis recordaven encara com a principis del segle XX hi va haver una sequera extraordinària a les comarques del Pirineu oriental -potser era d’abast més general-. Que fonamentalment la pagesia del Ripollès i comarques veïnes, un dissabte, van pujar en processó al santuari de Núria. Van promoure, davant del desesper, una rogativa o algun tipus de pregària per tal que plogués. Expliquen que a la tornada es van formar uns castells de núvols que van descarregar una pedregada que va arrasar tots els cultius. Qui pogués tenir la clau del cel per regular-ne a voluntat un cabal suau i sense malvestats!  

Treure els sants en processó o anar a Núria han estat recursos practicats a les valls del Ripollès quan el desesper i la manca d’aigua superen la paciència i les tribulacions de les persones creients que hi habiten apel·lant amb fervor a la gràcia divina. Prometences associades al sacrifici per obtenir-ne redits celestials. Diuen que el mossèn, en una d’aquestes ocasions, va suggerir un catàleg d’intrepideses properes al martiri personal. Calvaris fora de temporada allunyats dels aplecs festius que tenen lloc per la festa de la Mª de Déu de Núria, a principis de setembre. De l’assortiment de penitències inspirades pel rector se’n va endur la palma arribar al santuari descalç o bé amb les soles de les sabates ferrades farcides de cigrons. Les dèries van transitar de l’esperit als peus, quin mal més remaleït! Les llagues, les butllofes i les nafres s’exhibien com a prova de fe. Només el vaquer de Cal Magre va pujar fresc com una rosa. Va justificar la proesa, que ho era, en l’argument i les recomanacions del bon clergue, qui en cap moment de la prèdica va aclarir si el llegum havia de ser sec o cuit.

Com que enguany ja he sentit cantar el cucut, jo també demanaré aigua, Senyor, que de vi ja en venen.

Els vells economistes no moren mai.

 

Hem assistit a un sainet polític auspiciat per la dreta més marcial, rància i nostàlgica. L’ala escindida del PP representava una astracanada en dos actes amb un final sense emoció ni sorpreses. Com aquells alumnes díscols que aixequen el dit per interrompre i pertorbar, així ha estat la darrera moció de censura del feixisme rampant -jo sí que recordo qui era en Blas Piñar-. Una sessió, la primera, en la qual el cruel Pedro Sánchez semblava emprar l’estratègia de castigar les febleses i la ferralla Tamames amb un atac directe a la línia de flotació de la pròstata del vell comunista. Vergonyós i patètic. El punt emocionant -jo diria que morbós- consistia a observar el posat del postulant com a president del govern reclamant temps i alliçonant sobre la durada de les intervencions alienes.

M’ha fet patir, en Don Ramón, era com un vehicle descatalogat que treuen a circular per una autopista amb carrils massa ràpids. D’aquells cotxes d’època que no els cal cinturons de seguretat perquè no en portaven d’origen. Tampoc retrovisors, és possible que de tenir-ne hauria fet un cop d’ull al passat i, és molt probable, que no hagués sortit del garatge a risc de patir una ratllada o una patacada. Afortunadament només ha estat un passeig curt encara que temerari fins a la Carrera de San Jerónimo per cremar pneumàtic tot saltant-se algun semàfor.

L’entranyable professor ha fet un salt mortal sense xarxa comprometent l’equilibri, la prudència i l’orella. Més que un traductor li ha calgut un assistent. El posat del pobre home certament inquietava, amb un punt d’angúnia. Descol·locat. Com acabat d’aterrar d’una galàxia que ja no el reconeixia. Desempolsava antigues aurèoles que ha enteranyinat categòricament amb aquesta aparició estel·lar. Els personatges i l’escena ens fan enyorar en Valle-Inclán que hauria enaltit allò que la realitat no pot dignificar.

Tot distreu. S’ha verificat un acte que mirat sense passions ni adscripcions polítiques ensorra la solemnitat parlamentària. Si aquesta moció de censura hagués de servir per reclutar nous adeptes, ni que fos només per raons formals o estètiques, ha estat un fracàs rotund. Una proposta amb declaracions previsibles sense arguments raonats i sense rèpliques amb només un discurs repapiejat d’un candidat a qui costava d’entendre i amb molta pressa per fugir de la gàbia dels lleons egregis. Podríem dir que amb amics com els que l’han exhibit no calen enemics.

Ha estat una sessió explosiva amb pólvora gruixuda com la canonada que anuncia el tret de sortida a la cursa electoral que s’acosta. Les municipals i les generals, dues fites cabdals que han estat el pretext i el rerefons útil d’aquesta sessió parlamentària com de costellada. Un partit entre solters cràpules contra casats amb la pàtria sense cintura. Les línies de govern dels promotors de la moció de censura, les mesures diverses que adoptaran i les estratègies s’han de suposar, com el valor castrense -tal com figurava a la cartilla militar quan aquest servei era obligatori-.

Com deia un dels significats promotors de la moció, “la gent de bé espanyola” defuig el menysteniment a Tamames -Visca Don Ramon!-. Tenen esperances, ha afegit, d’arreplegar vots en la tercera edat. Una pretensió que haurien d’haver explicitat en el discurs d’intencions deixant clar que un vot a la formació donava dret a un viatge preferent de l’imserso a Acapulco.

Més que una fita de la gran festa major de la democràcia en seu parlamentària ha estat un acte pacient dels oients a la senectut fora de context verificant que la decadència és aliena a nosaltres mateixos, perquè aquesta mai es declina en primera persona. Sempre, la decadència -com el ridícul- són patrimoni dels altres.

Postpandèmies.

 

Fa tres anys ens van tancar a casa. La por i la incertesa van jugar a favor d’una mesura imposada que en d’altres circumstàncies hauria estat molt difícil d’admetre. Malgrat els negacionistes, la majoria de persones vam rebre-ho com una resposta racional, que pertocava, a un moment delicat que ens va esparverar a la majoria. Vam ser obedients, aplicats i pacients. Passats tres anys d’aquells llargs mesos, a la gaseta del confinament hi cuegen les mínimes prevencions que encara ens obliguen a posar-nos la mascareta en dependències sanitàries i a les farmàcies. Fa només unes setmanes l’ús també era obligat al transport públic encara que semblava només una recomanació per tapar la cara de babau de qui la diuen ben posada. Avui, gairebé una anècdota del que van estar aquells mesos on el rotlles de paper higiènic es van convertir en moneda de canvi o la divisa més cotitzada per subornar el virus.

Què en recordem? Quines coses ha canviat o n’ha imposat de noves el coronavirus? Recuperada la gairebé normalitat absoluta roman, crec, el record selectiu de les vivències menys fosques del que vam suportar. Oblidar, però, aquells que van morir no és possible per als que la pandèmia va delmar algú dels seus, dels familiars o companys de tota la vida més propers que en la solitud dels hospitals ens deixaven sense poder-los acomiadar ni fer-los costat. Sense rituals ni flors. Només han transcorregut tres anys i ja sembla que parlem d’una eternitat, d’un malson del quan ens deixondim sobtadament a la matinada, semblaria que ha estat només això, una fantasia.

Les conseqüències, les maneres de relacionar-nos amb la vida laboral, sobretot, han fet un tomb considerable. Hem estat capaços de traslladar les oficines físiques a la cambra de planxar redecorada amb un fons de pantalla que simula una biblioteca virtual desenfocada. La no presencialitat o la virtualitat laborals han fet forat. També s’ha imposat la distància o la fredor ja que algunes persones s’han avesat a reprimir les efusions mediterrànies amb què ens reconeixem dosificant-les. Compte! Hem après a rentar-nos les mans. A relacionar-nos en les terrasses provisionals al sector de la restauració que alguns ajuntaments van habilitar per airejar el contacte físic.

Oficialment, la pandèmia no s’acabarà fins que no ho digui l’Organització Mundial de la Salut. Interessos econòmics -o polítics- ja l’han liquidada. Mentre, les estadístiques constaten el volum de malalts de covid persistent entre el 15% i el 25%. Persones en edat laboral i social que no poden reprendre com solien la seva vida. Alerten alguns científics que la magnitud del problema encara no s’ha evidenciat del tot. Les conseqüències de qui ho pateix ha portat a famílies al llindar de la pobresa. Desateses pels descol·locats serveis públics de salut i abandonades per criteris aliens al diagnòstic perquè els afanys econòmics han de prevaldre. 

D’aquella lliçó feia l’efecte que en sortiríem més purs, més humans, més empàtics. La pesta ens posava un mirall al davant i ens hi reflectíem carregats d’imperfeccions i de bonys que, confinats, esmenaríem. Una oportunitat per redreçar el món -postulaven els ingenus- ja que el problema era d’abast global. D’aquests propòsits quins n’hem assolit? Les deficiències, fent balanç, sí que han resistit -recordeu la cançoneta, l’himne del confinament- i els bonys, com una panxa sedentària, han crescut.

Han tornat els horrors de la guerra. La sensació verificable que el món és un orgue de gats. Podríem assegurar que les misèries de sempre no les va atacar pas el virus ni les va afeblir o eradicar. Que els negocis han de continuar, com la vida. N’hem sortit a la manera com obrim una ampolla de cava xarbotada, amb soroll i bombolles -que això s’acaba i la vida són quatre dies-. Cal constatar o deixar testimoni tanmateix de l’estat d’ànim, de l’impacte emocional que es podria associar a una modalitat mental del covid permanent, que ha flagel·lat algunes persones durant i després dels moments de virulència. Especialment els infants i adolescents a qui l’excepcionalitat ha furtat uns anys preciosos.

Mentre, és possible que visquem sinó en la ignorància en la indiferència d’una altra pandèmia que ens ataca sense vacuna a curt termini. El canvi climàtic en versió estrall, ventades, aiguats, nevades... allò que sempre havia passat catalogat per estacions s’ha trastocat. Els negacionistes d’aquestes alteracions ho tenen molt magre per argumentar, però són mesells i el món dels diners és obstinat. Per ara, gairebé coincidint amb la pandèmia del virus, a Catalunya patim una sequera extraordinària que només poden resoldre les pluges que posats a demanar haurien de ser suaus i generoses per omplir una altra vegada els pantans de vida, esperança i, fonamentalment, d’aigua.