Bruce Springsteen

 

On eres el dia que va actuar Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic? Alguns privilegiats aixecaran el dit i amb l’autoritat que confereix la presencialitat diran -Jo hi vaig ser!-. No ha estat el meu cas, no puc ser testimoni de cap concert del Boss, com el coneixen i el proclamen els seguidors incondicionals que associen un concert d’aquest home a una experiència mística per la potència i el lideratge que ostenta al món musical encara als 73 anys segons la informació penjada a les xarxes. Una demostració amb guitarra que l’edat és relativa i que la solfa rejoveneix -dedicat també al nostre romancer en Jaume Arnella-. Quelcom que no es pot explicar, relaten els privilegiats que van viure el concert de divendres.

Ha estat la noticia que ha apagat molts altres titulars de l’actualitat política. Bruce a Barcelona amb un seguici d’estrella mundial perfumat de benaurança musculada amb la dona de l’Obama i de l’Spielberg a l’escenari participant de la festa i essent també protagonistes destacades. Com si després d’un àpat amb amics, a l’hora d’esquinçar els convencionalismes, la desinhibició i la vergonya es destil·len en un improvisat trio el ritme i l’alegria amb unes maduretes coristes cèlebres. El cantant ha vingut acompanyat d’amics importants que li fan costat, un expresident dels Estats Units i d’un reconegudíssim director de cinema. Una tropa que ha conviscut i compartit hotel, restaurants i s’ha prodigat com a turistes singulars que signen als llibres d’honor perquè en quedi encara més constància de la seva presència a la Sagrada Família o a l’Abadia de Montserrat.

La Barcelona springsteeniana és l’ull de l’huracà al món i als epicentres catalans desplaçant-se en persona a la manera hollywoodiana, amb caravanes de vehicles i amb un colossal còctel de guardaespatlles diversos. Gent important que atorga diplomes i referències culinàries només amb la seva presència i amb el testimoniatge gràfic d’una fotografia. Veureu com les etiquetes dels vins incorporen el segells de proveïdors exclusius sinó de la casa reial, dels personatges que els han degustat aquests dies. L’Obama ha comprovat com la Moreneta ho és, de moreneta. I l’Spielberg ha vist en directe com el Sant Grial del concert era una sonsònia, l’harmònica que en Bruce va regalar a una nena del públic que assistia al concert.

Mentre, a la ciutat de les obres, Barcelona, es viuen alhora els preliminars de la campanya a les eleccions municipals. Candidats esmolant oratòria i multiplicant presència, de la fira d’abril als concerts del Boss. Del Fòrum a Montjuïc en un no viure verificant el miracle de la ubiqüitat. Què no haurien donat els respectius candidats per sortit al costat d’Obama en una encaixada cordial i riallera, tot dents blanques i ben posades. Il·lusions que no han estat. Somnis humits amb en Bruce dalt de l’escenari agraint la presència del president de la Generalitat o de l’alcaldessa. Cap referència, trepitjaran l’esventrada ciutat pacificada com insignes turistes amb molt de protagonisme del que s’encomana, apartant-se del poder local amb només un genèric “Hola Barcelona, hola Catalunya” abans de començar el concert.

Barcelona ha estat la ciutat escollida per inaugurar la gira europea de Bruce Springsteen. Encara hi ha una multitud que assistirà al segon concert previst per aquest diumenge, els dos únics a Espanya. Una segona oportunitat -alguns repeteixen- per veure en directe l’ídol de masses. Ja hi ha qui parla de comiat. Hi haurà més gires del Boss? Per si de cas, aquests concerts sí que tenen un cert aire d’adéu. Un esdeveniment que ha confirmat Barcelona al mapa amb un demà carregat de plaques commemoratives a la manera de les estacions d’un via crucis laic camí del concert. “Segona estació: Aquí van fer el vermut amb anxoves de l’Escala, olives farcides i escopinyes amanides amb salsa Espinaler”. En algun museu hi haurà exposada l’harmònica en una urna que el cantant va donar a aquella nena que, essent ja una dona amb sentit cívic, hauria decidit que una relíquia com aquesta s’ha de compartir i per això la va deixar en herència a la ciutat de Barcelona.

Hola Catalunya!

Mirall de prínceps.

 

La cosa monàrquica escalfa motors. Revifar i mantenir la flama a les velles cases reials ha de ser un exercici fatigós i car. Just ara es reprendrà un centre d’interès informatiu que ens mantindrà entretinguts dies i dies fins al moment en el qual Carles III sigui coronat. Un esdeveniment d’aquells que no et pots perdre perquè és història viva del Regne Unit que serà exhibit a tot l’univers mediàtic. La BBC, ben greixada després dels funerals d’Isabel II, tornarà a retransmetre per al món l’instant en el qual el monarca serà el nou dipositari de la corona. Un ritual de contes de fades i de prínceps blaus -una mica esvaïts- que ens farà somiar. Edulcorats directes amb el bo i millor de cada casa reial europea. Pameles, vestits, uniformes, desfilades i carrosses daurades com la corona reial que no es transformen en carabasses. Els encanteris són permanents, vitalicis i es deixen en herència. Atributs de determinats bressols de casta privilegiada per la gràcia divina.

Un rei madur que ha estat una eternitat esperant que la seva mare abdiqués. Els fets i la tossuderia de la reina es van alinear en una mort sobre dels escenaris quasi literal, fins gairebé l’últim sospir sa majestat va ostentar amb una rigidesa marca de la casa una autoritat numismàtica que serà difícil d’igualar per al successor. Tampoc la biografia està de la seva part, separat i vidu d’una princesa que no encaixava en aquell palau carregat de pols històrica. Diuen que les relacions amb els fills, algun de díscol, no estan pas inspirades en aquells escrits medievals, els espills de prínceps, que els clergues escrivien a la manera dels manuals carregats de consells fonamentalment morals per regnar segons la voluntat divina. Preceptes on els reis perfectes s’havien d’emmirallar. 

Veurem quina imatge en reflecteix el mirall de barber mentre la història contemporània del seu regnat els afaita. Ja hi ha enquestes diverses, vaticinis que haurem de veure si es compleixen o només en part. Diuen que el grau de fervor monàrquic a les illes britàniques recula, més entre els joves que no estan per romanços. Que hi ha un sector de la població que porta samarretes grogues i pancartes renegant del rei. Veurem amb el temps una república anglesa? Per ara no, dura la incondicional acceptació majoritària amb alguna esquerda. Com diuen els cronistes de la cort aquest nou rei amb arrugues a la cuirassa no té la imatge ni el predicament que emanava de l’antecessora. A favor seu s’ha d’admetre que és més ric, molt més ric que Isabel II, un astut gentleman dels negocis.

Aquesta virtut, que hauria de jugar a favor seu, pot ser una de les causes de la controvèrsia i del rebuig perquè la despesa que comportarà la coronació té molts, però molts, zeros. Una xifra astronòmica que han determinat de no fer pública anticipadament fins que s’hagi celebrat. Un cost que després es repartirà equitativament entre els soferts contribuents britànics que no estan per gaire alegries econòmiques ni massa disposats a renovar la pamela. La crisi greu i la recessió amb els efectes del Brexit dibuixen un panorama que no està per tirar coets ni malbaratar en afers sumptuaris. Arguments fàcils i entenedors de pub anglès mentre la campana de l’última consumició no els ha alertat. Veurem si la campanada desmobilitza les multituds que acostumen a assistir -des de la vorera, no del balcó- a les desfilades. Existeix cert temor al respecte entre els membres de la cort reial. Que la indiferència del poble no acabi pesant més que la imponent corona de quatre quilos -sense comptar-hi el romanent capil·lar acumulat i la laca- amb què el rei haurà de carregar.

Aquests dies al monarca anglès l’han relacionat amb una suposada visita de cortesia, per amistat i parentesc, de l’emèrit espanyol de pas cap a Sanxenxo, terra acollidora de marisc i formatge de teta gallega. Es va dir, però no s’ha confirmat, que l’emèrit gaudiria d’un àpat en companyia del col·lega Carles III. No cal ser un expert diplomàtic per intuir que, en les circumstàncies actuals, qui va estar el titular de la corona del Regne d’Espanya no és un bon escuder per exhibir als aparadors de les relacions socials, menys als rierols de sang blava que el poden percebre com un personatge de cabal poc ecològic i amb massa toxines per a un ecosistema monàrquic inspirat en els sants preceptes dels miralls de prínceps. L’estada londinenca la va rematar assistint -ha estat confirmat- al partit de Champions entre el Chelsea i el Reial Madrid.

De l’emèrit a l’inoportú hi ha una perillosa oscil·lació al caire d’una navalla esmoladíssima. Era o ha estat encertada la visita -si s’ha produït- dels cosins llunyans abans de la coronació a Londres? El puritanisme anglès podria haver-ho desaconsellat, per la qual cosa va continuar cap a la destinació on un esbart cantaire de sirenes regatistes tenen el port i la nau per desafiar els oceans foscos de la ingratitud.

Per ara l’exposició i les declaracions d’en Joan Carles han estat sense rebombori, la premsa no li perd la petja com a una peça de caça major. Tampoc sabrem si el pare i el fill es trobaran. Un altre enigma que ve a reforçar la mutació d’emèrit en inoportú ateses les reaccions institucionals de la casa reial espanyola i del govern socialista al poder, cap ni una. Li convenen les expansions pàtries del rei jubilat a Felip VI? Són oportunes en el moment  preelectoral?

Les imatges a dia d’avui han estat les d’un pes mort assegut en un tron fictici d’una embarcació paint nècores. Cosa que té molt de mèrit si el comparem amb el cosí llunya, ambdós han aplegat una immensa Fortuna.

Quan les processons van per fora.

 

La setmana santa té un punt -perdut o relaxat amb els anys- d’eclosió mística, de levitació fervorosa que vol aplegar multituds, els que s’ho miren i els actors, els que encarnen els personatges bíblics, els protagonistes escènics. Les religions majoritàriament participen d’un doble diàleg, l’íntim o personal; i aquell que necessita de l’expressió col·lectiva, on el ritual -sempre el mateix i cíclic- serveix de punt de trobada com una mena d’expressió impúdica del vessant privat. Un joc transcendent amb dues facetes, la del diàleg amb els déus de cara a cara i la que necessita exterioritzar-ho, demostrar-ho participant en comunitat, com més multitudinària millor, als actes del cicle litúrgic.

Nadal i Setmana Santa representen l’arrodoniment i l’expressió més significativa del naixement i la passió del déu encarnat en home que ens redimeix, segons la creença, dels pecats i de les febleses humanes. En aquests dies de celebració pasqual proliferen les processons, algunes han entrat en declivi i d’altres s’han recuperat. Ben lluny però d’aquells dècades en les quals no hi havia poble sense desfilada de penitents mentre els sants passejaven pels carrers carregats de ciris. A les nostres contrades el teatre popular -i religiós- també hi figuren els Pastorets nadalencs i en algunes poblacions la representació de la Passió o les singulars Danses de la Mort, una pedrera per formar aprenents d’actor que ha estat molt eficaç per nodrir els escenaris professionals. Ens sorprendria el llistat d’actors que a Catalunya han interpretat Hamlet havent alimentat la veu i el moviment escènic vestits amb capa principesca després d’haver declamat en Lluquet amb una samarra de rabadà davant d’un públic parroquial.

Les processons d’aquests verals propers no tenen aquell punt meridional o d’altiplà propi de les terres andaluses o castellanes que participen d’una emoció més exaltada aixecant passos que, com els pecats, pesen molt, són extraordinàriament feixucs i difícils de maniobrar. Em sobten les solemnes desfilades amb legionaris de veritat quan enlairen, marcialment i amb la precisió dels xicots de la mort, la Creu amb el crucificat entre el fervor popular embravit.

Per parlar de pobles propers, Sant Joan de les Abadesses -una de les viles que m’ha acollit- celebra des de fa més de mig segle una singular processó motoritzada. Tradicionalment, ja es pot dir perquè enguany anem per la 51^ena edició, s’hi celebren, coincidint amb aquestes festes, els 3 dies de Trial de Santigosa. Una fita futurista inspirada per en Marinetti on els motoristes surten disciplinats, un rere l’altre, per grimpar marges impossibles i pedrots estratègicament disposats amb cura de no caure o fer un peu a terra, una creu que també els penalitza. Aquest perfum de benzina contrasta amb l’encens i el repic de les matraques perquè les campanes han emmudit. Ja fa anys que no hi ha processons a Sant Joan, només un discret Via Crucis al claustre del monestir. Al lateral de la magnifica església romànica s’hi disposa any rere any el monument de setmana santa on els devots hi cremen cera perquè qui no hi porta un ciri, al monument, tot l’any li va malament. Millor fortuna ha tingut la recuperada processo de Camprodon. Una insòlita revifalla amb soldats romans de mentida bèl·licament disciplinats i amb la participació, als principis de la represa, dels soferts pagesos de Freixanet en el paper dels jueus.

S’han acabat les festes, hem portat la mona als fillols i ja esperem la propera, la magnifica festa del llibre i la rosa, Sant Jordi. Haurem de recloure les imatges i reprimir les grans processons. Només podrem treure al carrer aquelles que ens desfilen per dins.  

 

Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!

 

De l’experiència acumulada en matèria meteorològica, per aquestes dates, coincidint amb la voluble Setmana Santa pel que fa al calendari, acostumava a ploure. En algunes edicions d’aquestes festes, la palma, els palmons o el ram de llorer es beneïen a l’empara d’un paraigües perquè la pluja intensa no diluís l’aigua beneita amb què el capellà les aspergia. Recordo que després les penjàvem a les baranes de ferro forjat dels balcons convertides en tòtems sagrats que havien de protegir la casa i els estadants fins el proper diumenge de rams. Coneguda per tothom és la preceptiva incineració de la palma vella ja que els objectes esquitxats per la mà dels déus no es poden llençar. De fet, tampoc hi ha contenidors celestials on reciclar-los.

Recreant l’escena  bíblica, els elements s’alineaven amb el calendari litúrgic i estaven també de dol, el cel plorava amb desesper i desconsol. Trons, pluges intenses que solien durar fins el dia de Resurrecció, la radiant Pasqua florida, anunciant la primavera esponerosa. Era temps de vestir les calces curtes, l’uniforme dels infants, encara que fresquegés si no havien sortit ja de l’armari el diumenge anterior de Rams per lluir els genolls sense pelats, blancs i nets com la llet, mentre beneíem la palma amb una ganyota d’immaculat angeló barroc.

Els arbres escopien, cansats i una mica farts, l’aigua que insistia a amollegar-los sense treva, nit i dia. Bromes grises, molsudes i ventrudes, sovint bressolades per una boira pixanera ho amaraven tot. Si els roures, els més savis de la natura, treien els primers rebrots, el renaixement ufanós de la verdura i de la vegetació era un fet, ja no tornaria a glaçar. Efectivament, era la declaració de la primavera sense entrebancs ni més fredorades. Quin goig feien els camps verds esperant el sol i les fogueres de Sant Joan mentre el vent de la puja els escabellava amorós en una dansa d’ufana i d’abundor. Allí, enfilat en un marge atalaiant el prodigi, l’ombra queixalada per la boira del pagès amb el paraigua estès era un far conjurant maltempsades. Els senyals no l’erraven, es confirmaven els indicis verificant el plànol meteorològic local estació rere estació -Demà plourà!- preveia experimentadament amb coneixement de causa.   

Els més vells de la contrada podien comptar amb els dits de la mà aquells anys catastròfics que romanien en el record, els que deixen llindars esgarrifosos pels aiguats o sequeres aspres de terra cremada, de mal passar, de fam. Fonts tristes o eixutes, rius i torrents assedegats. Camins empolsinats, margeres rosses i abrusades pel sol. Arbres anticipant-se a la tardor que ajocaven o perdien les fulles a deshora, Pagesos amb el coll masegat de tant contemplar el cel on els senyals s’havien esbargit com les pluges que calien. Cels nets, netíssims, plans i encalmats -aturats- eren el mirall a l’infinit de la sequera terrenal a les valls.

El més vells, expliquen com una mena de conte de la vora del foc, que els seus pares i avis recordaven encara com a principis del segle XX hi va haver una sequera extraordinària a les comarques del Pirineu oriental -potser era d’abast més general-. Que fonamentalment la pagesia del Ripollès i comarques veïnes, un dissabte, van pujar en processó al santuari de Núria. Van promoure, davant del desesper, una rogativa o algun tipus de pregària per tal que plogués. Expliquen que a la tornada es van formar uns castells de núvols que van descarregar una pedregada que va arrasar tots els cultius. Qui pogués tenir la clau del cel per regular-ne a voluntat un cabal suau i sense malvestats!  

Treure els sants en processó o anar a Núria han estat recursos practicats a les valls del Ripollès quan el desesper i la manca d’aigua superen la paciència i les tribulacions de les persones creients que hi habiten apel·lant amb fervor a la gràcia divina. Prometences associades al sacrifici per obtenir-ne redits celestials. Diuen que el mossèn, en una d’aquestes ocasions, va suggerir un catàleg d’intrepideses properes al martiri personal. Calvaris fora de temporada allunyats dels aplecs festius que tenen lloc per la festa de la Mª de Déu de Núria, a principis de setembre. De l’assortiment de penitències inspirades pel rector se’n va endur la palma arribar al santuari descalç o bé amb les soles de les sabates ferrades farcides de cigrons. Les dèries van transitar de l’esperit als peus, quin mal més remaleït! Les llagues, les butllofes i les nafres s’exhibien com a prova de fe. Només el vaquer de Cal Magre va pujar fresc com una rosa. Va justificar la proesa, que ho era, en l’argument i les recomanacions del bon clergue, qui en cap moment de la prèdica va aclarir si el llegum havia de ser sec o cuit.

Com que enguany ja he sentit cantar el cucut, jo també demanaré aigua, Senyor, que de vi ja en venen.

Els vells economistes no moren mai.

 

Hem assistit a un sainet polític auspiciat per la dreta més marcial, rància i nostàlgica. L’ala escindida del PP representava una astracanada en dos actes amb un final sense emoció ni sorpreses. Com aquells alumnes díscols que aixequen el dit per interrompre i pertorbar, així ha estat la darrera moció de censura del feixisme rampant -jo sí que recordo qui era en Blas Piñar-. Una sessió, la primera, en la qual el cruel Pedro Sánchez semblava emprar l’estratègia de castigar les febleses i la ferralla Tamames amb un atac directe a la línia de flotació de la pròstata del vell comunista. Vergonyós i patètic. El punt emocionant -jo diria que morbós- consistia a observar el posat del postulant com a president del govern reclamant temps i alliçonant sobre la durada de les intervencions alienes.

M’ha fet patir, en Don Ramón, era com un vehicle descatalogat que treuen a circular per una autopista amb carrils massa ràpids. D’aquells cotxes d’època que no els cal cinturons de seguretat perquè no en portaven d’origen. Tampoc retrovisors, és possible que de tenir-ne hauria fet un cop d’ull al passat i, és molt probable, que no hagués sortit del garatge a risc de patir una ratllada o una patacada. Afortunadament només ha estat un passeig curt encara que temerari fins a la Carrera de San Jerónimo per cremar pneumàtic tot saltant-se algun semàfor.

L’entranyable professor ha fet un salt mortal sense xarxa comprometent l’equilibri, la prudència i l’orella. Més que un traductor li ha calgut un assistent. El posat del pobre home certament inquietava, amb un punt d’angúnia. Descol·locat. Com acabat d’aterrar d’una galàxia que ja no el reconeixia. Desempolsava antigues aurèoles que ha enteranyinat categòricament amb aquesta aparició estel·lar. Els personatges i l’escena ens fan enyorar en Valle-Inclán que hauria enaltit allò que la realitat no pot dignificar.

Tot distreu. S’ha verificat un acte que mirat sense passions ni adscripcions polítiques ensorra la solemnitat parlamentària. Si aquesta moció de censura hagués de servir per reclutar nous adeptes, ni que fos només per raons formals o estètiques, ha estat un fracàs rotund. Una proposta amb declaracions previsibles sense arguments raonats i sense rèpliques amb només un discurs repapiejat d’un candidat a qui costava d’entendre i amb molta pressa per fugir de la gàbia dels lleons egregis. Podríem dir que amb amics com els que l’han exhibit no calen enemics.

Ha estat una sessió explosiva amb pólvora gruixuda com la canonada que anuncia el tret de sortida a la cursa electoral que s’acosta. Les municipals i les generals, dues fites cabdals que han estat el pretext i el rerefons útil d’aquesta sessió parlamentària com de costellada. Un partit entre solters cràpules contra casats amb la pàtria sense cintura. Les línies de govern dels promotors de la moció de censura, les mesures diverses que adoptaran i les estratègies s’han de suposar, com el valor castrense -tal com figurava a la cartilla militar quan aquest servei era obligatori-.

Com deia un dels significats promotors de la moció, “la gent de bé espanyola” defuig el menysteniment a Tamames -Visca Don Ramon!-. Tenen esperances, ha afegit, d’arreplegar vots en la tercera edat. Una pretensió que haurien d’haver explicitat en el discurs d’intencions deixant clar que un vot a la formació donava dret a un viatge preferent de l’imserso a Acapulco.

Més que una fita de la gran festa major de la democràcia en seu parlamentària ha estat un acte pacient dels oients a la senectut fora de context verificant que la decadència és aliena a nosaltres mateixos, perquè aquesta mai es declina en primera persona. Sempre, la decadència -com el ridícul- són patrimoni dels altres.

Postpandèmies.

 

Fa tres anys ens van tancar a casa. La por i la incertesa van jugar a favor d’una mesura imposada que en d’altres circumstàncies hauria estat molt difícil d’admetre. Malgrat els negacionistes, la majoria de persones vam rebre-ho com una resposta racional, que pertocava, a un moment delicat que ens va esparverar a la majoria. Vam ser obedients, aplicats i pacients. Passats tres anys d’aquells llargs mesos, a la gaseta del confinament hi cuegen les mínimes prevencions que encara ens obliguen a posar-nos la mascareta en dependències sanitàries i a les farmàcies. Fa només unes setmanes l’ús també era obligat al transport públic encara que semblava només una recomanació per tapar la cara de babau de qui la diuen ben posada. Avui, gairebé una anècdota del que van estar aquells mesos on el rotlles de paper higiènic es van convertir en moneda de canvi o la divisa més cotitzada per subornar el virus.

Què en recordem? Quines coses ha canviat o n’ha imposat de noves el coronavirus? Recuperada la gairebé normalitat absoluta roman, crec, el record selectiu de les vivències menys fosques del que vam suportar. Oblidar, però, aquells que van morir no és possible per als que la pandèmia va delmar algú dels seus, dels familiars o companys de tota la vida més propers que en la solitud dels hospitals ens deixaven sense poder-los acomiadar ni fer-los costat. Sense rituals ni flors. Només han transcorregut tres anys i ja sembla que parlem d’una eternitat, d’un malson del quan ens deixondim sobtadament a la matinada, semblaria que ha estat només això, una fantasia.

Les conseqüències, les maneres de relacionar-nos amb la vida laboral, sobretot, han fet un tomb considerable. Hem estat capaços de traslladar les oficines físiques a la cambra de planxar redecorada amb un fons de pantalla que simula una biblioteca virtual desenfocada. La no presencialitat o la virtualitat laborals han fet forat. També s’ha imposat la distància o la fredor ja que algunes persones s’han avesat a reprimir les efusions mediterrànies amb què ens reconeixem dosificant-les. Compte! Hem après a rentar-nos les mans. A relacionar-nos en les terrasses provisionals al sector de la restauració que alguns ajuntaments van habilitar per airejar el contacte físic.

Oficialment, la pandèmia no s’acabarà fins que no ho digui l’Organització Mundial de la Salut. Interessos econòmics -o polítics- ja l’han liquidada. Mentre, les estadístiques constaten el volum de malalts de covid persistent entre el 15% i el 25%. Persones en edat laboral i social que no poden reprendre com solien la seva vida. Alerten alguns científics que la magnitud del problema encara no s’ha evidenciat del tot. Les conseqüències de qui ho pateix ha portat a famílies al llindar de la pobresa. Desateses pels descol·locats serveis públics de salut i abandonades per criteris aliens al diagnòstic perquè els afanys econòmics han de prevaldre. 

D’aquella lliçó feia l’efecte que en sortiríem més purs, més humans, més empàtics. La pesta ens posava un mirall al davant i ens hi reflectíem carregats d’imperfeccions i de bonys que, confinats, esmenaríem. Una oportunitat per redreçar el món -postulaven els ingenus- ja que el problema era d’abast global. D’aquests propòsits quins n’hem assolit? Les deficiències, fent balanç, sí que han resistit -recordeu la cançoneta, l’himne del confinament- i els bonys, com una panxa sedentària, han crescut.

Han tornat els horrors de la guerra. La sensació verificable que el món és un orgue de gats. Podríem assegurar que les misèries de sempre no les va atacar pas el virus ni les va afeblir o eradicar. Que els negocis han de continuar, com la vida. N’hem sortit a la manera com obrim una ampolla de cava xarbotada, amb soroll i bombolles -que això s’acaba i la vida són quatre dies-. Cal constatar o deixar testimoni tanmateix de l’estat d’ànim, de l’impacte emocional que es podria associar a una modalitat mental del covid permanent, que ha flagel·lat algunes persones durant i després dels moments de virulència. Especialment els infants i adolescents a qui l’excepcionalitat ha furtat uns anys preciosos.

Mentre, és possible que visquem sinó en la ignorància en la indiferència d’una altra pandèmia que ens ataca sense vacuna a curt termini. El canvi climàtic en versió estrall, ventades, aiguats, nevades... allò que sempre havia passat catalogat per estacions s’ha trastocat. Els negacionistes d’aquestes alteracions ho tenen molt magre per argumentar, però són mesells i el món dels diners és obstinat. Per ara, gairebé coincidint amb la pandèmia del virus, a Catalunya patim una sequera extraordinària que només poden resoldre les pluges que posats a demanar haurien de ser suaus i generoses per omplir una altra vegada els pantans de vida, esperança i, fonamentalment, d’aigua.

 

Els gomets de la Colau.

 

I la vida urbana continua amb la intensitat de la festa major dels congressos de telefonia malgrat les obres i els gomets amb què la Colau ha engalanat el Pla Cerdà. Això dels gomets ho faig una bona troballa per definir la Barcelona transformada en un trencaclosques de mobilitat espessa com una escudella vegana, sense contaminants ni additius que no siguin els colors i les garlandes amb estètica de llar d’infants o circuit pedagògic de la Guàrdia Urbana per ensinistrar els germans grans d’educació primària en l’ús de semàfors i passos zebra en tres dimensions i perspectiva cívica quan ens fan l’ullet. Arribarà un dia que els semàfors seran mobiliari urbà obsolet, monuments nostàlgics a la decadència del trànsit amb rodes.

Jo he estat testimoni de la pacificació -zones de pacificació urbana, les designen les autoritats municipals-, un altre recurs afegit per desterrar dels municipis els vehicles i la contaminació que comporten. En realitat es tracta d’una declaració encoberta de la guerra sense treva contra el pneumàtic a l’asfalt. Un concepte ampul·lós que tots subscrivim mentre no ens transformem, amb mirada matadora, en ferotges usuaris del vehicle privat. Serà apassionant veure com resoldran el problema de la mobilitat d’ací a poques dècades. Mentre, les companyies que asseguren el decessos traslladen els beneficiaris al cementiri amb vehicles híbrids endollables.

Tornant a la pacificació urbana de cos present puc declarar que vaig ser testimoni del tancament d’un carrer per on tampoc podien circular els autobusos urbans que havien de creuar davant d’una escola amb els patis completament deserts mentre una vintena de criatures mal comptades jugaven al bàsquet en precari al bell mig de la calçada. Una cistella sense fixar a l’asfalt i una taula de pícnic com una barricada provocadora al moll de l’os de l’ample carrer amb una mare feliç, només una, atalaiant un pastís casolà fet al matí amb molta cura. 

Un divendres al mes, quan la jornada escolar de tardes s’esgota, aquesta via urbana es barra a la circulació sense previ avís, un fet consumat. Una patrulla d’agents locals n’impedeix l’accés. Em poso a la pell del policia local que havia d’explicar la iniciativa, “jo només faig complir el que diuen els de dalt”, argumentava poc didàctic amb un punt de poca convicció davant del despropòsit -per com era percebuda la mesura- i l’emprenyada dels soferts i pacients usuaris del transport públic que esperaven en va l’autobús que no arribava. Els comentaris dels motoritzats -patinets inclosos- me’ls vaig estalviar, no en puc donar fe.

Barcelona és una ciutat a qui estan fent una cara nova a batzegades entre les obres i altres iniciatives com l’esmentada. Una ciutat ara molt convulsa amb un termini interessat i precís, les properes eleccions municipals. Just començar la campanya les grans transformacions haurien d’estar inaugurades encara que els residents no les haguem integrat ni paït. El temps les posarà a prova i, de caldre, algú les declararà amortitzades per reprendre’n una altra renovació definitiva i sempre la millor. Literatura de programa electoral amb metàfores esbudellades i carrers en obres descarnats. Això li deu haver succeït, des de l’època dels romans, a la vorera de casa, una pacient testimonial per com l’han intervingut a cor obert les companyies d’aigua, gas, llum i telefonia. El capítol del clavegueram no el tocaré.

Barcelona era i és, malgrat tot, una festa. Un aparador farcit de meravelles que aquests dies celebra el MWC, el congrés mundial dels mòbils, amb iniciatives que ens resoldran també l’enigma de la mobilitat que ens ha de pacificar les zones existencials que ens neguitegen. Arribarà el dia en el qual, des d’un sofà o d’una butaca ergonòmiques, ens bellugarem sense haver de trepitjar el carrer. El dia que, sense haver de fer maletes, podrem viatjar amb bitllet d’anada i de tornada a la segona residència al Ripollès o a la Cerdanya amb el metavers, l’alternativa sostenible, més confortable i sense embussos de cap de setmana.

Compte, que està en taronja!

Carnaval 2023.

 

El 2014 publicava al blog una entrada referida al Carnestoltes. Implacablement hi ha centres d’interès cíclics o recurrents, allò que no pot ser aplaçat, que esdevé reiteratiu sota la tirania dels calendaris. Escrivia, llavors, amb tota la vigència d’aquests dies, el que segueix i que reprodueixo perquè la inspiració l’he disfressada amb mandra.

De dijous gras a dimecres de cendra vivim els prolegòmens a la batalla cruenta entre el panxut i carnal Carnestoltes contra la primmirada Quaresma, la vella de les set cames que no es cansa mai, a la vora del foc, d'amanir menges massa saludables i excessivament frugals. Sempre en surt vencedora Na Quaresma imposant àpats magres i abstinències penitents que fan perdre greix i guanyar cel. Quina temporada més eixarreïda, poca sal i sense un trist bocí de porc ranci per tirar a l'olla. Bledes o mengies de conill rosegador orfes de tot allò que no siguin l'alegria d'un all sofregit o un brot colorista de julivert. Més dur de passar, que no de pair. 

 Abans, però i gràcies a les autoritats que ho permeten, el rei Carnestoltes regna. Només uns dies, una treva fins que el poble ha entès com la disbauxa i el capgirament no són de llei. Una festa de calendari llunàtic, variable i de moral sollevadissa com les pretensions d'aquells no avesats al bon govern i al sentit comú de la moderació. No ens atordíssim, companys, és un miratge, una enganyifa que els manaires de totes les èpoques s'empescaren per esbravar instints i greixar regles espartanes.

 Des del dijous gras comença un petit cicle anyal de festa i gresca transgressora on gairebé tot és permès. Els costums que dominen sàviament l'esperit i la vida fan un tomb. El monarca dels excessos dionisíacs ens concedeix carta blanca, una nova llei regula, per uns dies, allò que la resta de l'any és privat, pecat o no saludable. Que visqui Carnestoltes! Que la seva monarquia i el seu govern ens facin súbdits del plaer i de la golafreria.

 Es diu que el nom no fa la cosa, però sí ho permet la disfressa! Veureu reis casolans, prínceps domèstics i princeses del terrós amb corona fraudulenta. Bisbes, capellans o, més encara, papes d'un dia i escolans per a tota la vida. Generals, civils, pirates, caporals i, fins i tot, sirenes. Pagesos i vilatanes. Homes amb pitram i mullers de mostatxo. Certament, el món a l'inrevés. La terra de Xauxa al comtat del despropòsit semblaria possible!

 Un somni il·lús. Un desig que Quaresma ja s'encarrega de recordar-nos que pols som i amb cendra ens tornaran a marcar la testa i el seny. Només una foguerada, una flamarada eixelebrada que se socarrima en un no-res. Gaudim aquesta transgressió, projectem els dimonis i enterrem les frustracions amb alegria i força. Amb la vitalitat harmoniosa i barroca d'una epidèrmica ballarina brasilera. Amb la pompa sumptuosa, majestàtica, d'una màscara veneciana. Amb el que sigui, disfressats d'il·lusió perquè les misèries i les xacres siguin de més bon traginar.

 En aquest desgavell impossible dels papers intercanviats podrem veure el ministre disfressant-se d'immigrant. Un mariner terra endins. Un banquer desnonat i amb hipoteca. El jutge declarant per corrupte. La lluna dins d'un cove. Les infantes amb trenes. Vés a saber què podrem veure a les rues d'aquests dies... Contractistes il·lusionistes i totxos voladors. Coloms bèl·lics i camàlics funambulistes. Barcelona mòbil amb arteries telefòniques. 

 No passéssim pena ni tinguéssim disgust. A tot això, Quaresma i la feixuga realitat continguda dels dies hi posaran fre. Mentre, deixeu que els damnificats i somiatruites ens investim d'allò que no som.

Hiverns.

 

Dies d’horror i d’ira tectònica. Com si l’aturada del nucli intern de la terra, que esmentava en una publicació anterior, hagués enferritjat els mecanismes que feien rutllar l’harmonia críptica a l’interior del globus terraqüi propiciant la gran catàstrofe que ens posa els pèls de punta. Les imatges que ens arriben de la Turquia més pobra i de Síria, ja castigada pels combats d’anys, corglacen. La impotència davant dels efectes de la destrucció és massa eloqüent per la devastació i la mort causades. Com a les guerres però sense un enemic a qui odiar. Un adversari invisible que fa trontollar amb fúria desmesurada la solidesa on trepitgem, on edifiquem o on dormim sense avisar i sense treva, amb rèpliques que rematen tot assegurant-se’n, de les malvestats.

Perdre la casa, el cotxe, les fotografies i la paperassa -tot alhora- deu ser una anècdota quan la fortuna ens deixa viure per patir-ho a canvi d’emportar-se el que posseíem. I el premi gros, que els teus també hagin subsistit com tu mateix. Veure, com a públic des de la distància asèptica, l’esfondrament dels blocs d’habitatges, la polseguera que s’aixeca i el soroll que provoca esborrona. Imaginem patir-ho testimonialment. O aquells que romanen atrapats entre les runes amb un bri de consciència patint fred, set i gana. Matxucats, nafrats, greument ferits. Deixarem les víctimes sense cap mena de remei al calaix d’una altra dimensió amb vint mil i escaig morts en un recompte que cada dia que passa s’enfila més i més. Podrem precisar mai el nombre exacte de morts?

Són aquestes catàstrofes naturals, imprevisibles, les que rebaixen a la categoria d’aprenents els humans que al llarg de la història han maldat per superar-les i en ocasions ho han aconseguit amb armes convencionals o d’aquelles que són tan destructores com les forces de la natura desfermades, tant o més que els llamps i els terratrèmols. L’oportunitat, si és que pot néixer en la desgràcia, consisteix a convertir-nos també en aprenents de solidaris essent capaços de deixar en un segon pla els daltabaixos generats pels homes per socórrer els damnificats fent-ho sense interessos polítics barroers, corrupció o pillatges a compte de la bona voluntat desinteressada.

... ... ... 

Un daltabaix barroer generat pels ferroviaris amb carrera ha estat la notícia -el fet- que uns trens nous que havien de circular per Astúries i Cantàbria no passen pels túnels. No ve d’un pam, la divisa dels imprecisos, s’ha tornat a verificar A l’era de la intel·ligència artificial mesurar hauria d’esdevenir un tràmit efectuat amb mil·limètrica eficàcia. Una elemental regla de tres on la “x” i el desllorigador resultant siguin fiables i en aquest cas que els combois hi rodolessin balders, sense topar a les parets dels túnels. Personalment jo puc entendre que això de les mides té un punt de misteri aleatori que és el que fa que, quan escurces unes calces, un camal et surti més llarg que l’altre. No parlaré del quadres que pengen torts a les parets o dels mobles puzle que desafien les elementals lleis de la gravetat. Cert que hi hauria d’haver una diferencia en la competència professional entre els que practiquem les manualitats o el bricolatge i els dissenyadors de ferrocarrils.

... ... ...

Bon cel, Josep Mª Espinàs! Ens ha deixat un mestre artesà de la llengua. Per la seva gran producció, pels articles diaris a la premsa. Un escriptor que marxa sense aixecar polseguera, discret. Un artesà de la paraula que cada dia com un bon flequer pastava a cops de tecla -amb una mítica màquina d’escriure- la reflexió del dia. Sense enemics, tenia la virtut de no provocar-los. Respectat, llegit i bona persona. Una bonhomia que destaquen totes les lloances d’aquest dies.

Jo el vaig conèixer en una trobada a la seu de l’editorial La Campana a l’estiu de finals del mil·lenni. Ell i l’editora em van rebre una tarda perquè volien publicar una novel·la que els havia tramès, Memòries de destins -que encara avui fa migdiada al pavelló dels impublicats-. Va estar una tarda de les que recordes, per les converses, per la il·lusió i pels llibres que em van regalar. Per raons que no tenen a veure estrictament amb la novel·la, el projecte se’n va anar en orris. Del meu record persisteix que l’Espinàs, tota una autoritat, hagués llegit amb deteniment la meva obra. Recordo -deuen ser coses dels editors- que em va suggerir que modifiqués un personatge, Mossèn Passerell.

Gira, il mondo gira.

 

Gira, el món gira en l’espai sense fi, aventurava en Jimmy Fontana al 1965, l’home de l’himne per excel·lència de la cançó italiana melòdica -i nostra-. El món continua girant, però amb matisos. Segons els geofísics de la Universitat de Pequín haurien descobert que, des del 2009, unes trajectòries que abans mostraven variacions temporals significatives, ja no es mouen. Diuen, aquests científics, que la rotació del nucli intern de la Terra s’hauria aturat. Expliquen que aquest nucli intern, com el pinyol roent del planeta Terra, gira ençà i enllà com un balancí. Els entesos ho expressen així perquè els incompetents en la matèria ens en fem una idea. Al fenomen hi associen la influència en la velocitat de rotació, en la durada dels dies a conseqüència d’aquest immobilisme nuclear que pot frenar el que dura una rotació completa, un dia. Quin ensurt! S’afanyen, però, a treure-hi dramatisme anunciant que serà imperceptible perquè la frenada és de mil·lèsimes de segon. Una mil·lèsima de sospir, doncs, que per fortuna no detectarem pas perquè aquesta deturada ens enxamparà probablement -això espero- mentre ronsegem, abans que toqui el despertador. 

El titular és d’allò més llaminer. Una oportunitat per als que demanaven “atureu el món que vull baixar”, atribuïda al personatge de la Mafalda que el seu autor va desmentir. També era una de les pintades als murs parisencs de la segona revolució francesa, la del maig del 68, com si en Jimmy Fontana deambulés amb autobús fent més tombs que el 29. La pregunta és si ens és permès de descavalcar-nos-en o, ben al contrari, hem d’empènyer per millorar-la. Davant de la contundent notícia que la Terra s’atura o què passaria si deixés de girar de cop ens sentim encara més empetitits davant dels estralls propiciats per com l’hem tractada de malament i sense massa contemplacions. No deixa de ser una possibilitat tirant a revenja que la terra vulgui reposar.

Analitzant-ho des d’un vessant més èpic, jo estic per fer-ne responsables als atlants, els pobladors de les profunditats enigmàtiques, que tenen encomanada la vital responsabilitat de fer girar el món en una condemna eterna a galeres mentre empenyen amb els peus descalços la pilota incandescent d’aquest inframon regnat pels déus de la foscor. Una interpretació mítica plausible associada a una vaga -com les dels docents, els sanitaris o els taxistes- mentre negocien un conveni amb les grans companyies energètiques del gas i l’electricitat en competència comercial amb l’energia geodèsica, aquella que s’obté de l’escalfor del subsol.

Com gira el món! L’al·legoria o l’estendard emocional dels exclosos al mercat de les oportunitats que ja no estan en rodatge, dels experimentats, dels degans o dels emèrits -aquest a la baixa per la pèssima connotació monàrquica- que a les tertúlies de cafè són coneguts com la taula dels vells. Dels que parlen de la seva època explicant els secrets de la vida a crits a un auditori amb les orelles tapades. Com ha canviat el món, tant que els fa l’efecte que no s’ha aturat sinó que gira al revés.

Viurem o ja vivim un terrabastall còsmic amb un esdeveniment astronòmic afegit molt singular, el pas del Cometa Verd, que ens va visitar per última vegada fa 50.000 anys, durant el paleolític. A mitjans de gener serà visible a ull nu o amb uns prismàtics d’estar per casa perquè es trobarà al punt més proper al Sol en la seva trajectòria. No sabem què els va portar, a la civilització de l’edat de pedra maldestra o quins presagiïs anuncià el pas d’aquest cometa tocatardà i maimó. Com deien els avis, que els senyals al cel no portin afanys a la terra.

Gira, el món gira.

 

Sensibilitats de plàstic.

 

Des de fa uns dies he intentat accedir al recurs informàtic de més èxit, el xat que ho sap tot, que respon i que és capaç de generar discursos coherents -almenys llegibles i entenedors- basat en el que anomenen intel·ligència artificial. Recordeu aquells manuals enciclopèdics d’instruccions que acompanyaven els reproductors de vídeos coreans, per exemple, traduïts matusserament amb recursos informàtics. O la transformació automàtica practicada als mitjans de premsa escrita del castellà al català que confonien la consort de l’Aznar, la Botella, amb una ampolla de cafè amb llet per assaborir a tasses a la plaça Major de Madrid. Això s’ha acabat. El miracle s’ha fet realitat, la torre de Babel torna a ser protagonista amb un exèrcit de robots amb memòria infinita capaços de contestar amb coherència en la llengua que els proposis. Un desafiament apoteòsic als déus de la comunicació.

Per ara, no he aconseguit que em respongui, no l’he pogut posar a prova perquè la demanda i el volum d’usuaris és espectacular, ultrapassarien la capacitat de reacció. Mentre, em demana paciència. Deu ser la mare de la ciència tractant-se d’una intel·ligència artificial ensinistrant-se per conversar. Diuen que només cal fer preguntes convencionals que comprendrà. Capaç de traduir i de generar text amb context -sense confondre ampolles- reconeixent allò que haguem estat comunicant abans. Té memòria i sap què li hem demanant en d’altres interaccions que li haguem plantejat. D’aquest fet se’n desprèn que tot allò que sol·licitem romandrà enregistrat -cap novetat en aquest món-, que podrà ser revisat pels desenvolupadors i que servirà -santa innocència- per continuar instruint el monstre. Ep, col·legues, compte amb la informació personal o amb les demandes sospitosament perilloses o delictives perquè podeu ser un candidat al dissident de l’any.

Diuen que al menú d’aquesta meravella tecnològica -que no he tastat- pots demanar que escrigui poemes, acudits, lletres de cançons... el que es vulgui, també que escarneixi la llengua d’una criatura petita o la d’un tartamut. Qualsevol cosa relacionada amb el llenguatge pot ser expressada des d’aquesta aplicació. Màgia concretada de manera natural, sense enrevessaments, amb informació exacta i personalitzada, dedicada exclusivament a l’interlocutor. Un perill o una virtut ja que no és fàcil, gairebé impossible, reconèixer els textos produïts amb aquesta tecnologia. No hi ha indicis, per ara, en els textos generats que l’autoria correspongui a una màquina sense sentiments o de sang freda.

Esgarrifa pensar en el que pot comportar un còctel d'algoritmes amb un bon raig d’intel·ligència artificial. Un punt d’inflexió més cap al món de la ciència-ficció en una hipotètica revolta de les màquines saberudes com va predir l’Stanley Kubrick al 1968. Per ara qui ha aixecat la veu és el gremi de la docència incapaç de destriar el gra de palla en un treball escrit. D’aquelles produccions afusellant textos de paper amb perícia rebaixant-ne el to tot introduint errors conscients de poca transcendència a disfressar una redacció fraudulenta d’un alumne expert en informàtica no hi ha tanta diferència. Les intencions són les mateixes. Els genis, llavors i ara, deuen ser aquells que no només afusellen sinó els que qüestionen. La destresa s’hauria de poder demostrar i defensar amb veracitat i certesa.

Si els robots eren capaços de servir-nos un got d’aigua, d’obrir una porta, de carregar paquets, d’esquivar obstacles físics o de gratar-nos l’esquena, ara, i això és el formidable, pensen i parlen. O parlen després de pensar. Extraordinari. La màquina i l’home se les tornen a tenir perquè ja hem vist com la robòtica industrial ha substituït el treball físic repetitiu de tracció humana en determinades cadenes productives. A què es dedicaran els inspirats escriptors de cartes d’amor carregades de sentimentalisme per a analfabets o per a insensibles? I els periodistes? I els redactors de testaments? I el sermó del funeral? Sempre viurem -i morirem- amb la recança de si allò que ens dediquen des d’una emoció presumpta no haurà estat pensat per un ordinador. Sensibilitats de plàstic que en properes edicions us poden fer desconfiar que l’autor d’aquest text hagi estat jo mateix.

De la paleolítica concepció de Noam Chomsky, dècada dels 50 del segle passat, desenvolupada a la Gramàtica Generativa per entendre com podien ser les estructures profundes de la llengua a aquest prodigi s’han trencat impossibles, de la traducció literal i mecànica de les llengües a la producció i a la capacitat de resposta.

 Que els entrenadors personals d’aquesta intel·ligència siguin humans i honestos. Que els avenços serveixen per entendre’ns més i millor.

 

Faules de sempre i altres contes d’animals.

 

Pels voltants de reis s’ha imposat darrerament una nova tradició al marge de la nostrada fava del tortell. Des que en Trump va decidir que no el farien fora ni amb fum de sabatots de la presidència, ha creat escola i, com dèiem, l’habitud de qüestionar els resultats electorals. Just al Brasil, després de dos anys d’aquell ignominiós assalt al Capitoli, Washington, els partidaris del Bolsonaro han escarnit aquell episodi a Brasília profanant les seus dels poders amb una rua fora de temporada. Una samba desafinada però amb molta trencadissa per a una desfilada d’energúmens que han atropellat vandàlicament les seus del poder a la capital política del país. Un sainet de per riure si no s’apropés tant a la tragèdia.

Bolsonaro s’ha exiliat a terres més propícies consolat per en Trump i bressolat per en Bannon, el populista ideòleg ultraconservador. Els seguidors de l’expresident brasiler han decidit desmanegar-li el despatx, a Lula -i la cara si poguessin-. Bolsonaro no va assistir al traspàs de poder, va volar cap a Orlando, fugint -diuen- de plausibles imputacions judicials ara que la capa de la immunitat per raó del càrrec ja no l’empara. Serà el funeral polític d’aquest personatge? Podria ser, ja es veurà; el que segurament no desapareixerà serà el bolsonarisme liderat per ell mateix o per algú altre que n’allargui i n’ampliï les creences, l’actitud i les intencions. La borsa política viu una pujada a l’alça dels neofeixismes que s’han tret sense cap mena de pudor la careta, al contrari, en fan ostentació.

Casualment en ambdós assalts, aquest i el trumpista, la inhibició -o la complicitat- de les forces encarregades de vetllar per la seguretat i impedir atacs com els perpetrats crida sospitosament l’atenció. Ah, les forces policials, les responsables de perseguir el delicte, defensar l'ordre públic i fer complir la legislació. La facilitat amb què s’executen aquestes violacions a institucions tan representatives tornen vulnerables els temples de temperament democràtic i tota la ciutadania a qui han de defensar.

Qüestionar els resultats electorals, crear opinió al respecte, mentir descaradament mirant-nos a la cara, sembrar l’odi, manipular, defensar interessos obscurs, fabricar enemics o trencar les regles del joc són estratègies -de tota la vida- que cíclicament es reprenen perquè la memòria és fràgil quan no interessada. Es valen, precisament, dels valors que garanteix la democràcia per obrir escletxes en l’essència d’aquesta. Compteu les vegades que pronuncien el mot -només l’etiqueta que no l'esperit- “democràcia” esquitxant a bastament els seus discursos. Repasseu el llistat d’enemics amb què ens amenacen. La gota malaia dels seus discursos aterra fins a fer forat avalada i publicada per alguns mitjans que controlen perquè els pertanyen. 

Vivim temps convulsos d’ultradreta desfermada i enfurismada. De fariseismes paternalistes i de patriotismes que estan convençuts que només ells poden ostentar en legítima propietat tots els poders que emanen de les urnes. Quan els resultats electorals en regiren les pretensions -per la gràcia de Déu- ja s’encarregaran de deslegitimar l’elecció del poble que, en la seva ignorància, no ha triat bé. No reconèixer la derrota i ser incapaç de respectar l’adversari convertint-lo en enemic hauria de ser un pecat capital que impedís de pujar al cel als polítics que el cometen. Seré benèvol i proposaré només el pecat venial a la prepotència impertinent, a la manca de respecte, a la mala educació i al soroll insolent que no deixa parlar ni escoltar quan no aixequin el dit per irrompre sense cap mena de mirament com a tertulians convidats.

Diuen que en un temps van existir uns pares de la Pàtria que no pretenien exercir l’usdefruit polític a perpetuïtat. Que parlaven amb finesa pedagògica, que se’ls entenia, que no explicaven sopars de duro i que si l’erraven, ho reconeixien. Que eren capaços de demanar disculpes -ja no perdó- si no l’encertaven, que no cercaven culpables aliens. Que pretenien exposar la veritat i governar per a tothom. Ho trobareu documentat  a les cròniques parlamentàries de... O potser no, podria tractar-se d’una faula amb final massa feliç.  

Bon 2023!

 

Tancar l’any i l’edició de Miralls i Espantalls del 2022 és una tasca delicada. Ja fa dies que hi faig tombs i que vaig preguntant als propers -Què dic, de què parlo? -la resposta és una fugida d’estudi per la majoria dels enquestats. Algú s’atreveix a suggerir quelcom com espolsant-se les puces -I ho emboliques com tu fas, que ho allargues i hi poses algun comentari -afegeix sense cap compromís ni metàfora per la seva part. Tu mateix, ja t’ho faràs, venen a concloure davant de la meva insistència.

Podria baixar la persiana de la paradeta del 2022 amb un recull de fets, personatges o manifestacions culturals, socials o esportives diverses com ens tenen acostumats els mitjans de ressò i molta tirada. Resumir l’any fent un repàs d’allò que ha succeït és el que pertocaria. Els millors moments que hem viscut, el que més ens ha impactat al teatre, al cinema o els llibres que tornaríem a llegir. Crec que caldria recordar o significar allò que ens ha aportat quelcom, que ens ha sacsejat o ens ha fet rumiar. El que ens ha posat unes ulleres noves canviant la manera o l’angle de veure o jutjar com tenim per costum. No és la meva voluntat de fer un catàleg de recomanacions. Us en deslliuraré. Que cadascú faci una llista, com les de la compra, amb els moments especials d’aquest any que s’ha acabat. Deixeu els desigs apressats per al 2023 mentre compteu grans de raïm compassats amb les campanades i brindeu perquè es compleixin.

Aquest Nadal residint al centre de la vila a Sant Joan de les Abadesses amb el campanar de Sant Pol molt proper, la magnífica església descapotada -disposada com un monument a qui han practicat una autòpsia arquitectònica-, les campanes s’han convertit en puntuals veïnes atordidores. Són el contrapunt místic que esbargeix la boira matinera que queixala literalment la carena mentre maniobrem entre muntanyes per atracar a la dàrsena dels somnis vetllant a no col·lisionar amb la realitat. Altiu i senyor, quan el dia i el sol vencen, el Taga em contempla enlairat envaint la finestra, protagonista. Un cim com una mamella amb mugró gentil que podríem anomenar en femení per ser exactes i fidels quan l’indiquem als grimpaires o als curiosos. Per als primmirats en toponímia la cosa, en aquest cas, no ha encertat el gènere.  

De què parlo... De la mort d’en Pelé, del final de l’idil·li entre l’exmodel i el premi Nobel? Les revistes ja en redactaran la crònica com una esquela de setí ben il·lustrada. Em referiré a la sequera quan la llunya, aquests dies, és com una ungla de gat que s’emmiralla esgarrapant el riu Ter que també solca proper i nocturn. Inusualment silenciós. Llisca amb una parsimònia malaltissa, fa l’efecte que no bategui mentre el llot en custodia el tel prim d’aigua que desguassa. Mai vist, pronostiquen els avis arrecerats al banc del sol. Com la neu dibuixada a canonades sense sortir dels marges de les pistes d’esquí. Que plogui i que nevi bé i sense fer mal, aquest serà un dels meus desigs per a l’any nou mentre m’empasso un gra de raïm.

Al matí de l’últim dia de l’any mentre la boira aixeca el teló esbargint el fum i confonent les petjades del Comte Arnau cavalcant condemnes i vel·leïtats amb abadesses a la Serra de Cavallera, mica en mica torna a aparèixer a escena la Taga, majestuosa, altiva com un pit de virginal novícia. Perquè el món continuï girant.

Pau, esperança, il·lusió. Ganes de viure i de tirar endavant. Salut. M’he atabalat, dotze grans a batzegades no donen per repassar els propòsits ni recomptar allò que demanem també per a les persones que ens importen, qui ens estima i estimem. Ja ho repassaré i, si cal, ho esmenaré. Es possible que n’aprimi la grandiloqüència que imposen el moment i els rellotges i em decanti pels petits gestos, quelcom més senzill i a l’abast, el  que ens fa sentir millors. Per vosaltres, bon any, sigueu feliços, visquem!

Posats a tancar l’any sense saber massa què dir, m’apunto al recurs efectiu de fer un llistat de persones que hi ha rere d’aquests Miralls i Espantalls. Actors principals -que sou tots- secundaris, tècnics de llum, figurinistes, càmeres, guionistes... No voldria oblidar ningú. Els que el llegiu habitualment, els que suggeriu amb eficàcia i més, els que comenteu, els que amb un somriure em corregiu. Als que em suporteu. Als còmplices. A tots vosaltres, amb agraïment, us desitjo un bon any!

Sigueu feliços!

 

Un Nadal en pilotes judicials.

 

Pampallugueja el Nadal amb intensitat cíclica. Llums que fan l’ullet a la il·lusió innocent dels infants. Antídots a la foscor dels dies previs al solstici d’hivern amb un somriure de quan no havíem perdut la fe i la màgia ens escometia amb la complicitat generosa del tió. Ens caldria una nevadeta com les d’abans, de les que no provoquen estralls, per arrodonir el decorat pintoresc mentre caldegem les esperances i els millors desigs a la vora del foc encisador on s’escalfa el misteri i crema la foscúria freda dels dies. Bon Nadal, bones festes!

Nadals perduts que no tornaran. Com passa el temps, grinyolen el record, la melangia i les absències. Perquè la roda previsible del calendari ens va fonent les llumetes i al foc de la innocència en resten les brases cada vegada més escadusseres però que encara fumegen. Vull respectar aquells qui odien cordialment aquests dies de disbauxa, d’alegria embafant per decret i de fartaneres socials on la política, l’economia o el futbol -causa de freqüents hiperglucèmies nadalenques- ens poden empatxar.

Tenim constància que els camells ja fan camí. Ho hem vist des de Qatar com cavalquen lluents i ben abeurats. Hem assistit anticipadament al regal nadalenc que, tot apropant-se, han deixat a en Messi. El rei que porta l’encens l’ha beneit i el que ofrena l’or li ha lliurat un trofeu dels que fan efecte, d’aquells que es veuen bons i macissos. És el cromo que mancava a la col·lecció, el que triga a sortir, aquell més desitjat i preuat. Diguem que la justícia poètica per una trajectòria molt rellevant s’ha transformat en la copa del món. Visca en Messi i l’Argentina! Des de casa se sentia l’aldarull dels fidels celebrant la consagració. Un conte de fades amb pilotes disfressat de nadalenc i guarnit de rei mag amb aquella túnica que l’investia com a l’emperador dels futbolistes que ha regatejat un estol d’arcàngels -la defensa divina- Què critiqueu, babaus!

M’ha corprès el posat de nen malcriat del rival, l’Mbappé, qui ha escenificat la monumental rebequeria mediàtica presenciada per mig món. ¿En això de l’esport no havíem determinat que l’important era participar? La marraneria d’aquest jove no ha estat gens edificant ni exemplar quan el seu protagonisme ha aconseguit el subcampionat i ha desconcertat l’estol sencer de gautxos celestials. Ni el president de la República en persona prometent-li una secretaria general al ministeri dels esports que es juguen amb els peus va aconseguir de fer-lo canviar d’actitud. L’endemà del transcendental partit, el nen consentit ha amenaçat els guanyadors -el futbol és aixins- amb la revenja que semblaria que s’ha de verificar en una planúria d’altiplà a la Pampa argentina -Tornarem! -ha cridat l’Mbappé amb la pitrera carregada de cartutxos -com de penals inapel·lables- a l’estil Emiliano Zapata.

El seleccionador espanyol ha estat fulminat i esborrat dels atles de geografia futbolística a mig campionat quan Espanya es va estavellar. Què no haurien donat els nens més complaguts de la roja per arribar a la final amb la llotja plena a vessar d’autoritats, amb el rei -l’actual, perquè l’emèrit a un cop de roc de Qatar, ho té complicat-, el president Sánchez superant el  protagonisme i l’aparença del president gal, el ministre d’esports i la flor i nata d’aquells que una vegada van conquerir el campionat. Un somni, encara que no m’imagino en Busquets, el capità, amenaçant els rivals -Repetirem!

Posats a suposar, a Espanya l’esclat social d’aquest pegat emocional, el fraudulent miracle remeier a tots els mals de l’Argentina victoriosa, és probable que no encobrís tots els esvorancs i les mancances que ens impacten. O posats a especular -com diuen els comentaristes de la lliga nacional- el país no es pot permetre exhibicions internacionals ni xutar fora de test quan els poders d’Estat han consumit la pròrroga i viuen amb intensitat ferotge la ronda de penals. El Tribunal Constitucional contra el Govern socialista amb un PP casolà xiulant el partit a la gran final de la judicatura. Viurem, doncs, un Nadal amb canvi climàtic, no pas judicial.

 Bones festes!

El color de Mèxic.

 

L’impost sobre les emissions personals de CO2 a l’aeroport de Mèxic Ciutat és de 250 $, pesos mexicans, per fer ús de la sala exclusiva de fumadors. -Au va! -expressió que vaig dedicar a la recaptadora amb un gest de contrarietat i de ràbia mal continguda d’aquells que només poden entendre qui conreem aquest vici. Em vaig abstenir de fumar mentre esperava per enfilar-me a l’avió de tornada en una llarga renúncia que va durar l’extensa travessia d’un oceà. L’avió ja repartia prou emissions.

Mèxic no és país per a fumadors empedreïts. Al barri històric de la capital uns cartells en reiteren la prohibició fanal rere fanal. Només em vaig atrevir a encendre’n un de paper ben discretament i empassant-e el fum delator perquè els policies, els agents de l’autoritat d’aquell cèntric tram urbà, feien ostentació de la seva condició amb molts fums, cigarreta en mà sense dissimular gens. Jo diria que no se l’empassaven, el fum, però.

Les ciutats mexicanes que he passejat són lliures de burilles, enlloc o molt excepcionalment hi ha indicis de l’hàbit. Una de dues, o no fumen o ho fan poc i en la intimitat. En aquest mercat continu de carrer que és Mèxic, encara hi ha venedores, expenedores, de cigarretes a la menuda vestides d’índies que passegen un catàleg variat, nacional o d’importació, en una cistella que venen a 7 pesos la unitat. A les terrasses dels bars i als bancs de les places ofereixen també havans. Diu la llegenda colonial que quan Colom va arribar a les costes cubanes van observar que els indígenes expel·lien fum per la boca. Una boirina empudegant que procedia d’uns cilindres fets amb fulles seques, el tabac. El consum d’aquesta fullaraca, sense filtre ni additius, s’associava a finalitats màgiques, religioses i medicinals -com canvia el màrqueting i les propietats vinculades a un producte al llarg dels segles!-.

Vist amb aquesta perspectiva llunyana dels anys passats jo crec que l’hàbit importat del tabac, un ultramarí més, ens va arribar a Europa i va arrelar com una mena de venjança dels déus precolombins. Els indis mesoamèricans ens la tornaven, desconec si ja eren conscients de la dependència i dels estralls causats en la salut per calar foc a aquests cilindres fets amb fulles seques entortolligades. Una revenja, segurament, a l’assortit paquet de virus i malalties infeccioses que els conqueridors hi van portar juntament amb la llengua, les creences i els braus. A Tlaxcala presumeixen -existeixen més ciutats que s’atribueixen el mèrit- de disposar de la primera plaça de toros que els espanyols hi van edificar. La gesta d’aquesta matèria peluda amb banyes, jo crec, hauria estat pel fet de portar els braus amb vaixell creuant l’oceà -i sense fumar!-. Mèxic acaba de prohibir la temporada taurina a la Monumental, la plaça més gran del món. 

Només aterrar a l’aeroport Benito Juárez de Ciutat de Mèxic l’esclat sensual del menjar mexicà t’assalta amb traïdoria, és quelcom identitari que s’imposa sense contemplacions. Un perfum intens de carrer, de paradeta precària a les voreres d’arreu del país on elaboren tota mena de menjars ràpids consumits dempeus exquisidament assaonats amb poderoses salses acolorides que encenen l’ànima. Picosas, t’adverteixen. Mèxic és un país picant en molts sentits.

Al Museu Antropològic de Xalapa, una exposició excepcional de capgrossos megalítics, els guies fan aturar els escamots de turistes davant d’una estela que representa una figura que ens fa dubtar de si camina o de si dansa. ¿Un precedent del recargolament magnífic de les imatges als temples barrocs cristians posteriors? El guia es recrea en la pregunta -Què hi detecteu? -l’expectació envolta la resposta aventurada mentre l’enigma es resol en l’aurèola circular que circumcida la testa del personatge que representa la làpida. Amb imaginació agosarada es podria afirmar que la figura llueix un escafandre interplanetari per navegar entre universos i mons molt llunyans. Què no va imaginar un pastor de cabres reconvertit a conqueridor en aquell nou món per sotmetre ple d’or, de prodigis i de lloros tropicals.

Condicionat per les interferències galàctiques no vaig dubtar a mercadejar un pedrot estrany. Segons l’avi de la parada de carrer que me l’oferia es tractava d’un meteorit, dels nombrosos que cauen al desert enmig dels cactus de destil·lar tequila i mezcal exportat amb un cuc afrodisíac al cul de l’ampolla. Una pedreta d’aspecte metàl·lic molt pesant i llepada pel ròssec roent de quan creuà l’atmosfera. Si no ho és, ho sembla, un meteorit de butxaca plogut del cel carregat encara d’energies siderals i de nostàlgies mentre la boirina del capvespre dilueix les siluetes dels temples convertint el paisatge i els llums en pintorescos murals ensucrats de tons pastel custodiats pels cocoters ferrenys que els vents atlàntics no poden vèncer.

El Mèxic pintoresc, de cementiris vivents, de calaveres ensucrades -de Catrines-, de serenates amb mariatxis, el d’en Siqueiros o del Diego Rivera, de la Frida nascuda al cor de la infraestructura cultural i de les seus educatives del país, Coyoacán, el centre geogràfic de Ciutat de Mèxic. També el Mèxic de les desaparegudes, de les mares que pregunten amb desesper on és el fill o la filla que no ha deixat cap mena de rastre, el dels immigrants clandestins, el del mur i el de la pobresa. Mèxic també és el caos imprevisible. Sense oblidar el Mèxic que va acollir la diàspora republicana catalana i espanyola, en Pere Calders o en Buñuel, per exemple, entre tants i tants que van haver de marxar a l’exili.

La Antigua va estar el llogaret fluvial on diu la llegenda que Hernán Cortés va cremar les naus per estalviar les temptacions de deserció. Aquí va estar assentada la ciutat de Veracruz durant el segle XVI abans d’establir-se en l’actual ubicació al Golf de Mèxic. Veracruz és el port des d’on va sortir l’or, la plata i el comerç colonial d’anada i de tornada fent escala a Cuba per arribar a terres espanyoles, a Sevilla. La Antigua actualment viu del record i de les runes, quatre parets mossegades per les arrels ferotges sense l’èxit turístic que caldria preveure. També les edificacions actuals viuen temps poc gloriosos. Diuen que hi ha la primera església -amb degoters- que regeix un capellà enderiat a refer la teulada i a magnificar el monument espartà allunyat de la fanfàrria ornamental barroca. Hi ha el brocal d’un pou ara sec al qual, per sorpresa dels mexicans, vaig llençar una moneda. Com a Roma, els vaig explicar. Un gest per comprar benastrugança amb el qual també et compromets a tornar-hi en alguna altra ocasió. Vaig pensar que retornava una engruneta simbòlica del que els van rampinyar.

La gegantina bandera del Zócalo és el far i un imant del descontentament social endèmic que conflueix a la capital federal del país. Mestres i professors -que l’estat no paga- acampats en una immensitat de tendes. Manifestacions de veïns reclamant habitatges dignes. I una de molt grossa i espessa protagonitzada per les feministes que va col·lapsar l’atapeïdíssima ciutat de Mèxic. Algunes dones diuen prou amb contundència i una energia que ha provocat que alguns monuments i edificis hagin d’estar protegits amb tanques de fusta. La gent d’ordre del país considera les feministes un exèrcit descontrolat i violent. Em vaig atansar a la capçalera de la convocatòria on una mare amb la cara destapada envoltada d’un eixam de periodistes reclamava explicacions. On és el seu fill David?  

Pel matí ja m’havia cridat l’atenció una multitud de persones amb armilles aplegades als jardins propers al Palau de Belles Arts. Des de l’Avinguda Juárez no es podia discernir qui era aquella gentada. Més tard, com les peces d’un puzle, es van organitzar i disciplinar. Eren batallons de policies amb cascs a punt per atonyinar a qui correspongui. La sorpresa va estar quan vaig descobrir que aquella formidable força policial estava integrada exclusivament per dones. Una uniformitat de gènere que durant tot el matí va vagarejar mentre no era l’hora d’actuar. Tot un catàleg de noies i dones que aprofitava el punt de concentració per dinar, feien cua en les parades ambulants de menjars, es retrataven no sense comprovar que el maquillatge no s’havia despentinat. Desconec com va acabar l’episodi ja que em vaig haver d’espavilar per fugir del setge i trobar un taxi per arribar a l’aeroport a temps. L’últim record és una corrua de policies amb el casc posat adreçant-se al galop cap a les manifestants. Algunes agents s’esforçaven considerablement per no perdre la formació. Exfumadores clandestines?

Aclaparat pel tracte amable i loquaç del mexicans recordo com algú, fent-la petar d’història i d’afers interns, va fer una anàlisi curiosa del Mèxic polític, dels presidents i dels partits que s’han anat succeint. Facècies que es podrien interpretar al compàs d’una ranxera a la plaça Garibaldi. Explicava que el país només havia tingut un únic president honrat, el més decent de tots. Aquest era manc i que excepcionalment per aquesta circumstancia a causa d’una ferida de guerra, no havia robat a dues mans. Un país on la contrasenya de la xarxa sense fils de l’hotel és “revolució”.

Com diuen allà, que la Verge de Guadalupe ens beneeixi a tots.

 

Desamors divulgats.

 

El tòpic, allò que esdevé perquè la força dels fets és tossuda i previsible, acostuma a verificar-se intensament en afers amorosos. De l’amor a l’odi hi ha un pèl de figa que s’ha trencat perquè no suporta el pes de les circumstàncies. Ens tornem venjatius implacables, rancuniosos, contundents, categòrics i el que hi vulgueu afegir. El beuratge que ens emmetzina i desferma aquests sentiments, dels més poderosos, és l’enemistat que s’intensifica així que la convivència ha estat forta i basada en sentiments i intimitats que es tornen irreconciliables. Refer allò que va estar és tan impossible com restaurar un plat trencat, ja no dic tota una vaixella. Desencisos de tota mena. Dels companys de feina, dels socis polítics, del botiguer de la cantonada, de l’escolà, del regidor, del veí o dels amics de tota la vida.

Però el desencís per excel·lència que associem a la convivència o al ròssec més proper en diem desamor, la manca d’amor que floreix i va grimpant per les parets de la convivència és el més punyent. De la complicitat a la indiferència dolorosa quan no esclata una guerra oberta amb enemics ben definits i una bel·licositat infinita dolorosament suportable i sostinguda, sovint inoblidable perquè ambdues parts se senten innocents. El responsable l’acostumem a fer aliè a nosaltres mateixos -un altre tòpic-perquè la culpa és negra com un gat carregat de polls i farcit de malastrugança.

Fa poc ja n’il·lustrava un cas, de trencament, amb molt de ressò entre la cantant i el futbolista. Aquesta tardor creixen o es revifen els casos entre personatges molt cèlebres. Diria que n’hi ha més que no pas bolets, ja que les pluges tampoc han omplert els assedegats pantans. Un estudi o una enquesta d’ampli abast -cadascú i les seves circumstàncies- ens podria il·lustrar respecte de la salut emocional en matèria d’alegria conjugal. Aconseguir que siguem absolutament francs i sincers en seria el repte. La vergonya, el pudor i la manca de franquesa ens tornen a fer girar l’angle i a parlar d’aquells casos més populars pel protagonisme i pel seguit de notícies que generen.

Em referiré al que transita des de fa temps pels mitjans i que està pujant d’intensitat. Un de manual, de conte de fades exemplar que assolirà el grau de novel·lesc amb prínceps i princeses de sang rosa que han tornat a la condició de gripaus destronats i, el més dramàtic, desenamorats. Un viacrucis esbombat des de la malícia amb voluntat de perjudicar. Com deia l’àvia, les dones són l’esca del pecat; confosa es referia a la “llesca” com si el pecat fos un pa de cinc quilos del qual en puguem anar llescant torrades que les brases de l’infern socarrimen sense redempció possible. Per a l’eternitat.

Un calvari per capítols, com la gran història d’amor que ha d’esdevenir fantasia popular i lliçó per a tota mena de criatures innocents i de sang blava en particular. Permeteu-me que m’apropi a qui pateix l’amargor de la indiferència i la polseguera que aixeca el rebombori a causa de la sordidesa del que es divulga. Els draps bruts i tacats -com els llençols- s’han de rentar a casa i no al safareig públic. Com deuen ser el desassossec i el patiment de qui al seu moment va obrir els cofres del tresor a la passió amorosa i els va oferir només per noble galanteria. L’heroic cavaller que batalla rere batalla dipositava als peus de l’amada el botí de gerra tacat d’oprobi que anava conquerint pels mars de l’orient com un monarca dels pirates.

Quina vida! Quin epíleg per a una biografia trencada! El faig sol, repudiat, vell i abandonat descobrint que tots els tresors del món no aconseguiran guarir-lo del mal d’amor que l’ha turmentat. I encara més, aquella rossa de cabell com un fil d’or per qui va perdre el seny l’humilia tot escampant arreu a qui la vulgui escoltar les misèries humanes i les febleses esgarrifoses d’home mortal que no li suposàvem. És la gràcia o la virtut del desafecte, que fa surar els cadàvers del passat i el pitjor de cadascú.

Diuen que durant les nits fredes al desert s’arrossega cansat amb una fràgil sabata de cristall a les mans tot esperant la carrossa confiant en la literatura del gènere. Contràriament, desfilen amb patxoca una monumental caravana de camells carregats de carbasses sense cap mena d’encanteri. Decebut, es contempla la mar immensa de dunes. La nit és esplèndida. Com pot ser? Encara manté l’esperança del retrobament, es malfia de l’encanteri, però. “Mirallet, mirallet, digues, qui és la dona més bonica de totes les dones -i de totes les reines?-. Es contempla el miratge de cel net, cerca els estels que l’han de guiar a desfer el malefici causat per una poma enverinada i tan amarga com aquest desamor que el martiritza.