Les set plagues!

La tarda és divendres. Una hora abans en la qual acostumaven a començar les curses de braus lorquianes a la turística Monumental. Les quatre en punt. Compareix en Jordi Pujol al Parlament de Catalunya per posar-hi veu a l'afer. Narra -un monòleg llegit- com va pastar la fortuna el pare Florenci quan corrien els anys del cotó comprat amb divises. Reconeix -en públic- que és persona rica, acabalada i amb possibles. Aquest mot –"ric"-, així d'explícit i tan despullat, en primera persona –"jo"- no és d'ús freqüent. Que recordi,  només li ho havia escoltat recentment al presumit Cristiano Ronaldo, que alhora s'autoproclamava "guapo". El paral·lelisme, però, no resisteix massa comparacions.

La segona part ha estat una salva gruixuda amb escopetades diverses, algunes carregades amb pólvora humida, que no l'han encertat de ple. N'ha sortit aparentment il·lès. Les ha esquivades totes i s'ha defensat amb un atac furibund de senglar ferit i acorralat mentre s'allista al selecte club dels màrtirs per corrupció. A la previsibilitat de les preguntes, el vent dels silencis s'ha endut les respostes amb udols cridaners. Hem assistit a l'estrena d'una opereta amb una trama predictible –però molt sobreactuada- de la qual en destaquen la fredor i la manca d'aplaudiments finals a què era avesat el tenor.

... ... ...

El matí és dissabte. Al Parlament de Catalunya les cendres de la foguerada d'ahir s'han refredat, la compareixença voluntària és boirina deixatada en un nou dia. Just l'endemà, en la voràgine dels esdeveniments, la política ha tornat a aixecar el teló en una diada assenyalada a l'agenda política catalana i estatal.

Passat el rosari de les desavinences, s'ha acordat el decret que ens convoca a la consulta/referèndum del 9N. En Mas, solemnement envoltat per aquells que li fan costat al Palau de la Generalitat, ha estampat la rúbrica en un document que esdevindrà històric. No sé si serà eficaç i podrà verificar el que allí s'hi disposa i requereix. Qui ho té clar és el rellotge de la cantonada a la Plaça Sant Jaume caminant enrere cap al minut zero de la consulta, un embut de sorra digital implacable assenyala l'hora de les urnes. A Madrid hi arriba l'eco, unes campanades a la Porta del Sol, topant de tribunal en tribunal, perquè la justícia és cega –com una vaca poètica-.

-Ha signat!...signat!...signat!

L'efervescència amb què bullen els mitjans és trepidant. La il·lusió i la determinació per la consulta s'han estampat amb voluntat legal en un decret que el govern de Madrid ja ha llençat de pet a la paperera dels despropòsits catalans. Així ho ha fet saber l'eixerida Soraya en substitució del president, que en Mariano era cavil·lant en un laberint com una muralla xinesa. L'avantatjada ministressa ens ha previngut contra la declaració imminent –i segura!- de les set plagues que han d'assotar Catalunya i els catalans segons dictaminarà el Tribunal Constitucional. N'ha transcendit una d'esborronadora: les pubilles catalanes arribaran al món amb bigoti!

Cap oferiment, cap negociació, cap parlem-ne. Només el cop de Constitució i les orelles de burro mentre, agenollats amb els braços en creu de cara a la paret, suportem els volums en edició de luxe i cobertes de cartró de les memòries d'en Pujol i de l'Aznar –a la dreta-, d'en Felipe i d'en ZP així que les publiqui –a l'esquerra-. El més espaordidor és que ens les facin llegir.

Ara sí! Tenim un problema. El govern de Madrid té un problema. El PP té un contratemps seriós! Jugar a l'estaquirot no amansa els lleons del parc de la Ciutadella ni els castellers de la Plaça Sant Jaume. L'Àrtur –com se'l coneix altiplà enllà- no és el gegant a qui cal apedregar per molt que s'hi entestin. No han entès que aquest volcà català no s'apaga engarjolant-lo ni suspenent-ne l'autonomia. Fumeja espès i algun tremolor ja es comença a detectar. Segur que saben llegir la determinació amb que molts catalans –no només l'Artur- volem ser consultats. Només cal fer una ullada al mapa dels municipis que donen suport a la consulta. Que Badalona hi està a favor malgrat l'Albiol.

Un vals de festa major

Acostuma a coincidir amb un moment àlgid d'alegria i d'optimisme. Celebra –quan la desgràcia personal no tenalla- la bona collita. Els graners i la pallissa són plens amb el rebost farcit de pernil a punt per a l'entremès de la Festa Major que, com cada any, se sol escaure pels voltants de Sta. Rosa i de St. Ramon; o més enllà, quan l'agost ja ha fet l'últim badall i els capvespres són una mica frescos.

De la missa, la Festa Major en dispensa les mestresses que la viuen rostides a l'infern de la cuina guisant l'ànec amb peres o disposant la taula del menjador gran perquè tothom hi pugui seure i perquè tots els convidats tinguin el que es mereixen, el millor!

Els àpats perduren una eternitat. De les brases en surten plats i més plats. I el que era gana es torna, a mesura que augmenten les posades, alegria, xerinola i xerrameca. Molts d'aquests convidats es veuen només una vegada a l'any. Mengen i parlen de tot el que ha passat d'extraordinari durant aquest període. Les noves caminen molt lentament, de mercat a mercat i no són del tot fiades. Solen exagerar i, moltes vegades, un mateix fet té més d'una versió, segons ho expliquin els d'una o altra vall.

Un convidat corre atrafegat amb la cara plena de sabó i la brotxa de pèl de porc a la mà cercant el mirallet per penjar-lo a la balda d'una finestra amb claror i poder repassar bé els topants amb la navalla d'afaitar que li ha deixat en herència el pare. Només porta posades la samarreta i els pantalons, el gec i les sabates de mudar prenen el sol a l'eixida. És el millor vestit que té, el de les grans ocasions, en diu el de menjar macarrons, el que empra per a convits, casaments i funerals; el que cal lluir el dia de la Festa Major.

            La lluita és abrandada per subsistir, per continuar essent. Un rampell que vol conjurar tot el que de dolent ens toca de resistir celebrant el que cal, ni que sigui només per la festa major de cada any. Com si ballant s'espolsessin els esperits de la malastrugança que oposen resistència al salpasser del mossèn. Tot plegat vol ser la litúrgia ritual de la Festa en tres actes: l'espiritual, el que es menja i el que es balla. Indestriables, íntims i tan vells com el món. És la Festa Major i no es farà certa la dita: toc d'oració, nins i nines a racó!

            Una vegada a l'any cal celebrar-ho amb tota la força de la disbauxa que som capaços, agredint aquelles coses que s'han de mantenir i de respectar. Un esplet controlat, però, de trencaments que serien malvistos si no fos perquè és avui. Qui la farà o la dirà més grossa? Demà no haurà passat res quan la boirina del cava es deixati i el món torni a ser el de sempre. Quan els gossos i les vaques recuperin la nocturnitat acostumada i els galls anunciïn només l'albada d'un nou i assenyat dia.

            Avui ballen amb una flor a la mà. Un vals de festa major. Majestuosos i plens d'harmonia com un rellotge suís. Tot l'univers giravolta solemne i fa l'efecte que portin ales als peus. Els ulls guspiregen volves de felicitat. La música dels vals, el bleixar de la noia, la flor a les mans com la proa d'una nau esberlant el mar de la vergonya tot onejant la immensa benaurança que omple el cor d'aquest jove no massa expert en assumptes amorosos.

            Just li arriba l'alè d'una deessa a qui la suor li omple de gebre càlida la pell blanca i suau de cel·lofana. Voleien els cabells, les faldilles, els pètals de la flor i el pensament. És el rodament de cap de tant fer-s'hi que es belluga vertiginós en l'aparador on hi exposa la complaença. Un fer l'ullet al veïnat amb fatxenderia altiva. L'anyada dels sentiments s'esbrava en un ball, un vals de profecies. Una dansa que es perd en les estripes de la muntanya per treure el cap reeixida i plena de ritme, com el sol, a la carena en la matinada especial de la Festa Major. Succeeixen les imatges fugisseres, rabents. Amb prou feines en pot resseguir la sonora disciplina de l'acordionista. Perquè tanca els ulls convertint el moment en un somni de veritat i, quan els obre, la bufetada xafardera és només una llepadeta visual de tan ràpida com ja ha passat. Torna a aclucar-los marejat pel vertigen femení, pel perfum enervant de dona meravellosa que el té absolutament encisat.

           

            A fora l'aire és fresc, net, acuradament polit i subtil. Que no existeix, de tan transparent i suau, ni gosa pampalluguejar els estels. Una nit especial en un cel únic. Impossible un altre miratge de puresa com el d'aquestes nits!

L'endemà del dia "V".

Barcelona avui s'ha aixecat atordida, fregant-se encara els ulls, pel que es va poder viure ahir al carrer en aquest 11S del Tricentenari. La tercera edició d'un clam creixent, Diada rere Diada, ha entapissat indiscutible l'asfalt urbà. L'harmonia dibuixada d'allò que vist de prop era un caos de granets de sorra ha estat quelcom que, avui, encara no s'ha esvaït. El civisme absolutament majúscul, la manca d'insults, el protagonisme de la societat civil sense simbolismes de partits polítics. Una gentada difícil de comptar que demana i exigeix de poder votar. Ahir el poble català sortia una vegada més, massiu i exemplar, al carrer. Es va viure el caleidoscopi d'una tossuda perseverança que va convertir Barcelona en l'escenari mediàtic internacional.

Just l'endemà del dia "V" el panorama i les reaccions dels polítics no han canviat substancialment. S'haurà d'estar atents a les subtils reaccions immediates. Per ara,  assistim als matisos dissonants dels partits i a la sordesa ferrenya del govern estatal a qui la "V" no sembla pas que hagi estovat.

Just treure'ns la suada samarreta de la manifestació ens amara la sensació que, després del que ha esdevingut als carrers de Barcelona i a Catalunya, és l'hora dels polítics. El tret de sortida per la marató del 9N ha començat. S'ha fet! La quilomètrica concentració ha superat les expectatives amb escreix. El temor a la desafecció a causa del cas Pujol -que no ha refredat la voluntat dels que ahir suportaven la xafogor- tampoc no ha estat el catalitzador de la desmobilització que alguns preveien contra el creixent separatisme que impera amb molta força a Catalunya. S'hi aplegava el nacionalisme i el separatisme renovat, de difícil triar si no és amb una altra pregunta –una més- a la papereta. I és possible que hi assistís també algú amb la samarreta del desencís, només esperançat en la promesa d'un estat nou.

Seran capaços, els gestors de la cosa pública, de redimir la desafecció. Certa casta –aquest mot tan actual- pateix un profund descrèdit que s'ha guanyat a còpia d'oblidar que els agents protagonistes de les societats en són els ciutadans, aquells sobre qui recau la seva decisió. Necessitem quelcom més, aquí i a tot el món. La irrupció virulenta de Podemos n'és el símptoma a les Espanyes. Aquí la demanda dels canvis estructurals té una sortida que allí no existeix, la independència. La necessitat d'un estat nou de trinca que neixi potencialment verge de tots els vicis que ens tenallen. Com a mínim vivim en la il·lusió i en una alternativa afavorida per l'estima amb què pretenen matar a petons el ruc català els governs estatals i determinada premsa. Ja hi ha qui tem més que a una pedregada aquestes apassionades manifestacions amoroses que ens deixen sense alè.

Avui mateix un president autonòmic, el d'Extremadura, ens ha dedicat un sonet d'amor amb una exquisidesa que ens té subjugats i totalment encaterinats. Pura estima i respecte. Ahir en Mariano Rajoy també es llevava poètic i s'embolicava en una poc afortunada metàfora inspirada en matèria de transplantaments. No ens dol donar el cor, però sí que hi ha certa prevenció pel que fa als transplantaments de recursos, senyor Monago. Encara a hores d'ara no tenim massa clar què rebem d'aquesta solidaritat que vol preservar. Potser n'hi hauria hagut prou amb reconèixer, de tant en tant, que aquest cèntim d'euro a què vostè no vol renunciar prové d'una solidaritat que alguns –a manca de dades fiables- sospiten que aporten de més. 

Suposo que el problema català és prou gruixut. Ara, a més, té un poderós aparador internacional. I un tractament de fronteres endins que fa feredat de sentir. El govern del PP no perd l'ocasió per treure'n profit electoral. El que es crida en determinats mitjans tampoc ajuda a la conciliació. Escoltar l'anàlisi de la manifestació per part de certes cadenes era vergonyós i en la línia de la perversió informativa de la pitjor categoria. M'estalviaré d'esmentar les declaracions de la Chacón.

Tornaré a dir-ho, just l'endemà del dia "V" és l'hora dels Polítics. Aquest és el pòsit i aquest és el missatge de la societat que assisteix a les manifestacions –totes-. Un llegat que no poden menystenir uns i altres. Per responsabilitat, per compromís i per la càrrega d'exigència democràtica que comporta un esdeveniment d'aquesta magnitud. Tornaré a insistir que és l'hora dels Polítics perquè la societat civil, que camina unes quantes passes més enllà, no es cansa de demanar oportunitats encara que la civilitat, la paciència i la frustració tinguin límits.

Barcelona, 12 de setembre de 2014

2014

Bona Diada!

Aquells

Amb la tardor la natura es revolta, la transició del color pinta el paisatge de tristor bonica. Les fulles es decoloren torrades pels dies i per la calor garrepa que enguany n'ha amorosit una mica la decadència. Cauen, mòrbides, amb la promesa de tornar a brotar. No es cansen, curs rere curs, tenyeixen setembre d'esperança redimint la melangia. El cicle reincideix entossudit.

Faig una ullada a les previsions per aspergir la cara d'impotència, l'únic manifest amb què els homes -en la nostra petitesa- podem contraatacar la fúria dels elements desfermats amb què pretenem conjurar-los. El vent, la pluja, les sequeres... Hem decidit de fer-ho amb la indiferència si és que som capaços de romandre impassibles davant d'una tamborinada apocalíptica. Quan els més vells de la contrada confirmen que mai ho havien vist es tracta de la ràbia amb la qual la tempesta es revenja.

 Plou a bots i barrals. Flashos que encongeixen la foscor i els cors. Trons sostinguts en ecos nocturns que espanten les criatures i els quissos covards. Quin temps! Laments que no són converses d'ascensor perquè la collita ha estat abatuda i malmesa. Diluvia. A la nau de les espècies -Noè passant llista- hi detecta cada vegada més fantasmes. Altres han determinat de fer-nos la guitza.

Costa de sostreure's a les ones expansives de la sacsejada sísmica que ha provocat aquell qui ha estat un dels referents catalans més insigne. Setembre ha començat inundat, sense cap mena de dubte, per l'afer de qui ara el poble -i qui n'ha estat incondicional- anomenen despulladament "aquell". Les atribucions pretèrites aquests dies són tabú. En clau gràfica podríem dir que els soferts botiguers i els pagesos esforçats fan cua a les sales d'espera dels psiquiatres mentre el professional aspergeix píndoles contra la síndrome del qui ens ho havia de dir. Una erupció, anunciada pels profetes de l'endemà, que ja apuntava a l'horitzó com unes orelles de llop retallades en la boirina. Del volcà mediàtic en davallen rius de lava incandescent.

El diluvi universal està localitzat al nord-est peninsular, confirmen alguns meteoròlegs, incapaços de predir quan la situació amainarà, veurem clarianes i el sol radiant tornarà a lluir. Ens dibuixen unes isòbares malcarades amb nuvolades com dracs enfurismats al cel. Un càstig diví. Ho haurem de patir a la frontera de la incertesa enmig de l'oportunitat, perquè el que no atonyina, enforteix.

No ens espanti, doncs, aquest temporal de tardor. Després hauria d'arribar la calma. Així que amainin els forts vents del desert que ens han despentinat els palmerars de l'oasi, tornarem a veure sortir el sol. Serem encara més forts, més exigents i més responsables. Perquè n'hauríem d'haver après. A no fer tentines d'infant, a no caure en les temptacions i a redimir els pecats d'una democràcia jove.

Vull acabar amb un càntic d'esperança, d'optimisme. Amb el somni d'una primavera verda, fresca i neta. Amb el compromís de tothom, on els representants ho són i no ens venen ni es deixen comprar.

Preludis de tardor

L'imperatiu de la periodicitat és una tirania que no admet el pretext de les vacances. En algun lloc vam dir que a l'agost no tancàvem. El món rodola perfumat de cremes protectores quan l'evolució de les espècies fa el seu curs; una tortuga, babaua en perill d'extinció, pon ous d'amagat al litoral tarragoní, en Peret ens deixa i en Jordi Pujol abandona el Ripollès per endreçar papers personals a la seu del despatx de Barcelona.

En aquest punt estacional delicat i intrigant, a en Peret li ha calgut l'ascens al cel dels rumberos perquè tothom el beneeixi i li reconegui la seva aportació; sinó a la música, a l'alegria de cantar i de ser feliç. En Peret, en diminutiu, és el gitano mataroní amb fila de bon jan a qui tothom fa, des que ens ha deixat, el pare de la rumba catalana. El Pescaílla, amb qui se les tenen per la paternitat del gènere, va marxar fagocitat per la faraona, la Lola Flores. Ja s'ho ventilaran davant del tribunal de déus gitanos que hauran de decidir qui en té la patent.

De la cabra alpinista evolucionant als aires d'una secció de vent i trompetes gitanes –en Goran Bregovic diu que els gitanos iugoslaus, quan els reclutaven, eren capaços d'aprendre a bufar-les en una tarda- a la guitarra meravellosament caòtica del carrer de la Cera sota d'un ventilador vertiginós que omple d'aire fresc i compàs una nova mena de música que encisa per la vitalitat, hi regna aquest beach boy de l'arena mataronina que ens ha deixat fent certa aquella meravella de el muerto vivo, "que no era mort, que estava de parranda". La picardia en la confusió de la notícia i la contranotícia aquesta vegada s'ha verificat irremeiablement.

Vestit de soldat fent ballar els caporals del xusco i la tropa, enfilat en un tractor predicant evangelis o competint amb les rosses sueques al festival d'Eurovisió, ens va arrencar un somriure còmplice sense ser-ne partidaris del tot i -sense esforçar-s'hi- ens embadocava amb la màgia dels gitanos simpàtics. En aquells temps grisos, en Peret, "enredant per aquí, enredant per allà", també ens va entabanar amb una guitarra i un posat trapella de qui aquests dies tothom se'l sent una mica mig amic. O del tot.

Just farà l'any, per la Mercè d'enguany, en Peret –inconfusible- seia a la terrassa d'un bar mataroní envoltat dels seus. Un patriarca de la mida d'un buda gitano es contemplava la vida i el carrer. Aquella nit el vaig tornar a retrobar damunt de l'escenari a la Plaça Catalunya, exercint pontificat i vénen els secrets d'una vida com qui mercadeja peces de roba pels mercats d'Osona. Sense saber-ho se'ns acomiadava al rovell de l'ou i de la festa en la Barcelona hechicera que anticipava el poder de la ciutat i d'en Peret per passar del mig amic al de per vida i per sempre. Bon cel, Peret!

Coincideix quan l'estiu i les vacances són a les acaballes. La llum al capvespre es va tornant tímida i sant tornem-hi és a dos fulls de calendari, just al caure de la pàgina estival que ja és història als àlbums digitals. Vivim d'aritmètiques que es resolen amb els dits d'una mà. Assistim a un final d'agost acabat en diumenge. El proper dilluns i el primer de setembre posaran la fita del nou curs en la perfecció per a calendaris primmirats si és que som capaços de suportar la càrrega emocional que comporten tornar a la feina i aquest dilluns en coincidència sideral. La sacsejada es preveu garantida.

Un correu, la banda sonora preliminar a la tardor i la retrobada amb energia renovada, certifica que a partir d'ara comencen la rutina i la normalitat. Finalment algú amb seny ens allibera dels esclats d'optimisme per llei i de l'alegria d'ofici decretada al compàs d'una cançó d'estiu devaluada. La barbacoa, que rosteix qui no sabíem si ho podríem suportar, deixarà també de torrar les manifestacions somatitzades en reaccions d'allò més pintoresques. Hem de veure com la pell bruna es torna blanc full de paper i la pau estival, estridència matinera.

Som als preludis de la tardor bressolats pels arpegis d'un temps emocionant -i apassionant-. Dels dies il·lusionants que s'apropen. Perquè Barcelona, com cantava el mestre Peret, té poder!

Som-hi, doncs, que no ha estat res i ja ens hem situat a la cua del proper esclat nadalenc! Bon curs i molt bon any!

Serps d'estiu.

Que l'estiu venia molt carregat de notícies ha estat una percepció poc afortunada per la meva part. Em vaig precipitar, ja em perdonareu. La fresca i aquesta tardor anticipada em van destarotar, com les orenetes. Reconforta, doncs, detectar que la premsa ja torna a transitar pels indrets que són de natural els propis per al mes d'agost. ¿On s'ha vist que durant aquest període aflorin notícies importants o que ens puguin neguitejar? Tanmateix, perquè som al més mes meravellós de l'any, els diaris han esmenat la tendència i reprenen l'interès pels rèptils d'estiu. Entre tanta criatura mediàtica com s'hi arrossega és evident que també en pot sortir, dels cataus, algun escurçó tocat pel sol i sibilant. Jo em decanto, quan es tracti d'àmbits més casolans i propers, adjudicar-los a la categoria del "tinto de verano", amb poca gasosa i molt de vi "peleón".

Per exemple. Avui ens hem assabentat que l'alcalde de la ciutat de Baden, a Suïssa, es dedica a l'art de conrear el "selfie" nu a la seva oficina municipal en hores de treball. Aquesta és una modalitat fotogràfica molt d'actualitat que té els antecedents en el mite clàssic de Narcís, aquell que va enamorar-se de la seva imatge reflectida a la pell d'aigua d'un bassal. L'ajuntament ha decidit apartar-lo del càrrec mentre no s'aclareix la situació. Una mesura enraonada!

 Com l'heroi grec, aquest representant públic del nostres dies es trobava tan perfecte que va decidir, en un gest més que generós -podríem qualificar-lo d'esplendidesa estètica- de compartir-se a si mateix amb una persona coneguda. I aquí la va errar, per dir-ho sense trair l'antecedent mitològic representat magistralment per una pintura d'en Caravaggio. El batlle suís va passar per alt la immediatesa i el poder del safareig tecnològic actuals.

Es veu que la carrosseria apol·línia d'aquest suís, exhibida en un marc incomparable carregat d'atributs locals, va transitar per la xarxa. I va arribar a una jove –la història té certa dosi d'exemple o de lliçó moral a no seguir- que va amenaçar amb publicar-la i, alhora -que és possible- amb suïcidar-se. Per això el servidor públic hauria sol·licitat la intervenció de la policia. És, doncs, arribats en aquest punt, la raó per la qual la notícia ha traspassat la formidable asèpsia bancària del país helvètic.

Una serp d'estiu. Anem bé! Perquè si som a l'agost, aquesta és la mena d'informació que pertoca. Només en surt malparat el protagonista i, que els déus així ho vulguin, la implicada hagi desistit de llançar-se al buit per la finestra tot emmarcant –alhora, que també és factible- el posat sensual de l'alcalde mida pòster en blanc i negre, que sempre resulta més artístic.

Un altre alcalde, el de Valladolid -com si es tractés d'un cicle temàtic-, el Sr. León de la Riva, ha decidit transsubstanciar el "tinto de verano" en sangria agra per a joves usuàries d'ascensor a la matinada. Segons ha declarat, viu aterrit mentre es decanta per les saludables escales de sempre davant l'epidèmia de noies joves, tant o més esculturals que el seu col·lega suís, que s'arrenquen els sostenidors o la faldilla i et cerquen les pessigolles als esmentats muntacàrregues d'altiplà. En l'anàlisi dels fets ja hi ha qui hi fa certa dosi de competència deslleial per atraure el turisme low cost de la Barceloneta amb què els veïns del barri pretenen esguerrar l'estiu a l'alcalde olímpic, el Sr. Trias.

No vull acabar sense celebrar, tot fent costat a la presumpta iniciativa publicada per la premsa d'ahir, que l'Albert Serra, l'insigne productor i director banyolí, treballi en la proposta de recerca d'un drac mític al Pla de l'Estany.

Pingüins a la piscina.

Estiu rar. La canícula ha estat un miratge prepirinenc amb aigua a cor què vols i fresca tardorenca abans de la temporada dels bolets. Tot i que alguns privilegiats ja haguem tastat els rovellons primerencs. El temps s'ha tornat boig! Hi ha qui ha vist, al marge d'un llop al Ripollès, pingüins abeurant-se a les piscines de la contrada. El canvi climàtic, a l'inrevés, ha trastocat les calorades de la Mare de Déu d'agost en capvespres de jersei i mitjons de llana. Tant que els predictors meteorològics de sempre han perdut la fiabilitat –Abans, si els senyals no l'erren, faria bo... –deixen anar sense jugar-s'hi el prestigi. Amb els coets i els avions ratllant l'horitzó tot se n'ha anat en orris. Que les orenetes i els pardals tampoc solquen l'espai ni escriuen cançons d'estiu als pentagrames de les línies elèctriques. Avui, aquells estenedors d'ocells, enrampen massa o als camps ja no s'hi conrea blat. Això, estiu rar!

Tampoc els diaris no poden reposar. El món està tan girat que els becaris són de vacances mentre els redactors de capçalera viuen sobrepassats per l'actualitat a vessar d'emergències, urgències i facècies informatives. A la premsa local del Ripollès, per exemple, el dia a dia informatiu viu roent i atrafegat. No els ha calgut córrer a retratar els pingüins capbussant-se a les basses de la vora del Ter perquè han pujat a fer-hi estiu un llop i en Jordi Pujol, entre d'altres esdeveniments singulars. Aturar-se només en les aus de sang freda vestides per sopar de gala –que no se'l treuen ni per remullar-s'hi- hauria estat una frivolitat.

La comarca ha esdevingut molt mediàtica. A Queralbs, hi ha més periodistes que gent empadronada, un poble idíl·lic de la Vall de Ribes prop de Núria on la família Pujol acostuma a estiuejar. La sotragada causada pel president Pujol ha convertit el Ripollès en terra franca per a paparazzi disfressats de pastors amb sarró i armilla. Tothom es malfia d'aquells que han pujat de la Terra baixa empaitant el llop. Al mateix Manelic se li hauria deixatat encara més el seny tot encalçant ovelles i primícies amb un gos d'atura de nas poc fi. Que la notícia la dibuixen calba i sense boina –President! –i ell no es refia pas d'un pastor amb posat de pagès sense ovelles ni vaques per pasturar.

Tot s'ha regirat. El temps, l'estiu i la festa major de Ribes de Fresser, enguany sense multituds cercant un president que congriava expectació i un punt de fatxenderia entre els que aconseguien atansar-s'hi per saludar-lo. Ha estat un cop dur també per als que en gaudien de la immediatesa i de la complicitat complaent. El mestre de cerimònies sembla una mica empestat i caldria allunyar-se'n. Diuen que alguna tarda se l'ha envistat prenent cafè a Sant Joan de les Abadesses. Com canvien els temps, i la climatologia, d'aquest estiu excepcional que ha deixat sense lleure els periodistes.

Perquè l'actualitat no fa vacances. Les primeres pàgines es tornen massa petites per encabir-hi allò que succeeix. Aquella serp d'estiu, referint-se a les noves irrellevants de l'agost quan el món tanca portes i apaga el llum, enguany ha estat ignorada. No ha calgut ressuscitar el monstre del llac Ness –origen del la serp estival- per omplir pàgines i pàgines del dia a dia colpidor. Em pregunto si aquesta canícula nòrdica d'anorac que patim no haurà estat la conseqüència d'aquest mes informativament carregat com un cafè curt sense sucre. Massa fronts oberts. Gaza, l'Ebola, la consulta, la nova adquisició del Barça que queixala, la Lauren Bacall acomiadant-se mentre en Robin Williams dimiteix en ple agost... A la secció de successos excel·leix el geni asimètric d'una muller que hauria intentat passar per la duana d'un aeroport prop de dos quilos de cocaïna en uns implants mamaris massa matussers de textura –i de tacte!- sospitosament irregular.

A la ràdio local de Sant Joan de les Abadesses anuncien la piscina municipal amb un rerefons de tempesta que, per fortuna, no ha espantat encara els pingüins.

Catalunya, on vas?

Repasso la notícia respecte de l'autoinculpació d'en Jordi Pujol. La premsa no aporta res de nou, es limita a comentar el que el personatge va publicar i a fer balanç dels tripijocs, presumptes, que afecten la llarga nissaga Pujol Ferrusola. Les xarxes socials van plenes de reaccions: "Pujol nos roba", "El molt honorable no ho és"...

Seguirem el cas, ben segur. Ja hi ha qui s'encarrega de capgirar-li el subjecte, al desvalisament. Ja hi ha qui ho embolica tot, el procés amb l'herència dels Pujol. D'on han sortit els milions que haurien estat cursant un màster tan negre i tan llarg, com un Erasmus clandestí en un paradís fiscal, a Suïssa, a Luxemburg o a Andorra. De quina quantitat parlem? Esperem que de tot plegat en puguem treure l'aigua clara. Perquè seria més decebedor, vergonyós i ofensiu encara que els diners no hagin sortit de les habilitats pretèrites de l'avi Pujol. Aquesta argumentació és la menys feridora i la més enraonada de totes. El llegat de l'oncle indià -feia la cançoneta- amb què, qui ha estat referent en tots els sentits a Catalunya i de Catalunya, ha decidit explicar la veritat i emetre el comunicat. Ha trigat una eternitat, tota una vida política fins que el moment català pot haver disparat les alarmes i els oblits per cortesia, un quid pro quo en matèria de corrupció entre Madrid i Barcelona, que haurien caducat o s'han trencat.

El tòtem català més pal de paller des de la transició tindria també les mans i la consciència tacades. Vint-i-tres anys de govern poden donar per teixir moltes complicitats. Per establir regles del joc poc transparents afavorint els propers, la nissaga per exemple. Ja no es tracta de col·locar un fill en càrrecs diversos o de pretendre establir un poder electe de caire hereditari. Això ja ho havíem paït. El problema encara es tornaria més escandalós si el 3% proclamat sense embuts per en Pasqual Maragall al Parlament arribés a tenir un fonament demostrable. Resultaria que la corrupció, en la recuperació democràtica, ha estat una matèria transversal. O quan els camins del contraban ètic permeten fer nit a Andorra la Vella de camí cap a una illa tropical.

Les arenes sollevadisses del desert van soterrant l'oasi català. I en la revenja diferencial hi floreix un arreu hi "cuecen habas" que vol disculpar, com a mínim justificar, aquells del "y tú más". Ja no ens llancem innocents pastissos de nata a la cara perquè el cinema mut d'altres sessions s'ha tornat eixordador. Entre passi i passi de la pel·lícula d'estrena en aquest festival dels malsons s'hi projecta un noticiari breu amb dos avis protagonistes demanant perdó -Ho sentim molt, no tornarà a passar...

Quin pam de net ens resta per poder-hi pasturar la decència, la credibilitat i quelcom més, la penitència dels pecats. Què deu haver succeït a les clavegueres de la política perquè s'hagin obturat i en surti aquesta ferum que envolta massa personatges públics? El descrèdit fa via. Una epidèmia preocupant que pot acabar amb les defenses naturals i amb la paciència de la societat. La fins ara capella de les essències catalanes també té corcs i una plaga de tèrmits rosega la peanya del líder més idolatrat i majoritàriament considerat.

En el context polític immediat, alguns partits exigeixen aclarir-ho fins al final; mentre, ERC celebra d'amagat que li ha tocat la grossa de nadal sense haver comprat cap dècim. I en Mas, el successor, al·lega que aquest és un afer casolà, de la família Pujol. No n'hi haurà prou. S'haurà de veure els esquitxos fins a on arriben. Una lliçó per decidir-se, d'una vegada per totes, a favor de les llistes obertes i per la responsabilitat unipersonal, de qui la fa n'és responsable sense que la força de les onades en la tempesta remulli aquells que s'ho han contemplat des de la riba. S'hauran d'acordar mandats amb terminis limitats i una deontologia que garanteixi el servei públic sense pretextos ni forats negres.

Perquè és molt gruixut el que està succeint en la política sigui de l'àmbit que sigui, nacional, autonòmic, municipal o de la comunitat de veïns. Massa greu perquè no hi posem fre, mesura, sentit comú i, sobretot, honradesa. Massa ofensiu tot plegat perquè el presumptes delictes, quan deixen de ser-ho, de suposats, es converteixin només en anècdota. Diguem que la bombolla del crèdit polític ha tornat a esclatar. Una vegada més i n'hem perdut el compte.

Quan en Millet, la societat civil i les mestresses que havien fet aportacions per a l'orgue del Palau es van sentir humiliades i molt enganyades, semblava ciència-ficció de la tronada. Però és cert, i ho hem assimilat. –o ens hi hem avesat- enmig de la incomprensió i de l'estupor. I ara, amb en Jordi Pujol, la sacsejada torna a ser formidable. L'home honest, que en feia bandera, des del vessant paternalista amb què havia adoptat Catalunya, també ha fet figa. Què ens resta. Com en sortirà de tocat el procés? Alguns aprofiten per carregar ferotgement les alforges. Per magnificar el desastre identificant el dret a la consulta a un sudari de tapar pecats.

Paro les orelles i escolto en la remor de pluja fina una gota malaia fent forat. Un degotim que taca les esquenes amples de la gent cansada que caigui femta a totes hores. Ho manifesten abruptament, sense tanta finor, despullant l'eufemisme. Ja n'hi hauria ben bé prou. I posats a triar -si ens deixen- alguns estan a favor de les textures casolanes, per llardoses i pudents que siguin. Però, no ens podem permetre d'integrar l'anomalia en la dinàmica del quotidià.

S'ha trencat un magnífic gerro xinès de la dinastia de la transició. Un objecte inútil però valuós –com definia en Felipe González els expresidents-. En la trencadissa els bocins han envaït algunes raconades que semblaven netes. Un desori que ens fa qüestionar l'envàs, on vas? A quin contenidor de reciclatge, en la nova societat que voldríem, haurem d'encabir els disbarats del passat? Clarament al del rebuig!

Ocata Beach

Cercant destinació estiuenca dubto entre platja o muntanya. No sé si decantar-me per una ciutat amb història, museus i gratacels o per un espai natural amb esquirols, lloros tropicals, pingüins i tintoreres. Aquesta espècie de taurons d'estar per casa darrerament ha dignificat molt les costes del Maresme. Ha estat una pujada d'adrenalina cavalcant ones que ha aterrit les criatures en franca competència natural amb els parcs aquàtics d'Ocata Beach per esquivar la canícula a un cop de roc de casa amb el rodalies.

Ja em tenen el cor robat aquelles destinacions mitificades, les que es dibuixen com a decorats en l'imaginari pel·liculer que vaig col·leccionant amb els anys, però que no són a l'abast. Continuaré somiant, doncs, amb Kenya i el Serengueti mentre la pols dels ramats transhumants de nyus i zebres cobreixen de polsinosa melangia i frustració el sofà de casa a còpia de documentals. No és fàcil que les notes d'un acordió desconsolat, greixat amb vodka, em bressolin a la riba del Nevà una nit a Sant Petersburg, que visiti el ninot de cera de la mòmia d'en Lenin, que rondini per com de costeruda és la Gran Muralla o que descobreixi que totes les autopistes americanes porten a Las Vegas.

A la Cuba castrista ja he fet una mica tard per gaudir-ne, dels discursos eterns d'en Fidel. Els plaers subtropicals que propicia el clima -que setina també la pell de les mulates cubanes- de Hawaii, a les Fiji o a Balí els reservo per quan em jubili amb el propòsit i una ferma promesa feta al sedentari sofà de casa. Aprendré a nedar!

Quin embolic i quanta mandra, haver de triar un lloc a l'abast que no sigui Mallorca, destinació per a superherois en temporada alta, on en Superman hi té posada i l'han vist abraçat a la Noia Gat fent tentines quan el cel és tempesta d'adolescents que plouen de matinada. Ja he decidit que en aquesta edició no em vestiré pas per al sopar del capità tot solcant aigües infectades de tintoreres despistades que pesquen arengades als mars del nord. Tanmateix, com que també he perdut l'humor i la fal·lera per pedalar, no coincidirem escarnint els reis de la muntanya als Alps Francesos perquè, en confidència púdica, el sofà i jo ens adormim contemplant com d'esgotador és el Tour de France.

Continuaré, esperançat, fullejant catàlegs per si hi trobo l'illa dels meus somnis. Un tros de terra en una carta marina perduda en un arxipèlag sense mosquits. Un lloc on no calgui caminar apressat perseguint un guia i on el temple és sempre obert, tant de dia com de nit. Un indret on els llibres d'història han caducat perquè no recorden quan va estar l'última guerra i no els calen monuments eterns de ferro i pedra que tenen massa memòria, indelebles als elements. On les estàtues, quan les van aixecar fa una eternitat, eren de fusta i material que les galernes i els vents es van menjar esborrant les victòries i els odis que commemoraven.

Un llogaret on no calgui bescanviar moneda. Amb una taverna de tota la vida amb prestatges esplèndids, proveïts d'allò que puguem menester. Molta pau, repòs i massa felicitat. Amb avis asseguts en un pedrís amb tanta paciència com anys disposats a escoltar les nostres històries i facècies. I la dependenta, una sirena misteriosa que va fugir de les tintoreres, que ens fa sentir joves i atractius encara –Què desitgem, guapos? –costa de mantenir el repte i de no mirar cap als prestatges màgics cercant aquelles pessigolles adolescents que s'instal·laven a l'alçada del melic.

I la tarda morint bressolada per ones que mouen els rellotges de vent en una carena de postal que ens promet que demà tornarà a sortir el sol encara més radiant en un horitzó sense ratlles d'avions jugant a escacs en la calitja letal.

-Propera parada, Mataró!

Cyrano.com

Alguns mitjans ja han començat a contractar redactors amb un xip per cervell i l'anatomia cablejada com a redactors de determinades notícies. L'imperi del robot és una realitat implacable que també treu les banyes al món dels diaris i substitueix els nocturns periodistes de pell esblanqueïda. La controvèrsia entre el paper o la pantalla és una alternativa que no incidia en l'ocupació dels professionals de l'opinió pública. Si la iniciativa s'imposa a favor –que ja ho està fent- d'aquests nous redactors que no prenen cafè i tenen la col·laboració enllestida quan toca, sense l'excusa que un cocodril els ha queixalat la crònica, viurem una nova etapa en el món de la comunicació.

Programes i aplicacions informàtiques redacten pàgines i pagines de dades fredes que, en el supòsit que el paper es mantingués per als museus, els romàntics addictes al tuf de les rotatives, els avesats a començar el dia amb els dits bruts de tinta i els que encara emboliquem els entrepans oliosos de tonyina amb els editorials molsuts de la premsa diària, gaudirem d'un exemplar gruixut, obès i en format enciclopèdic. Diaris i revistes amb molt de colesterol multimèdia.

Un allau de dades desapassionades, fredes i endreçades que habitualment ocupaven els becaris i alguns personatges poc creatius de les redaccions perdran la feina. Les pàgines farcides de dades bellugadisses com la borsa o les referides a l'esport amb les seves classificacions i d'altres fàcilment sistematitzables les redacta l'ordinador sense haver de consultar els diccionaris de sinònims. Sense perseguir el vol d'una mosca vironera cercant la inspiració. Notícies profilàctiques en brut i sense calibrar emocionalment ja surten a la venda des de les agències especialistes en aquesta mena de format.

Una revolució comparable a la que ha estabornit el món tradicional de la fotografia. Qui compra rodets encara? La virtualitat acaba de matar Fotoprix. Qui revela les instantànies del cap de setmana o del sopar d'empresa? Només fa una dècada que les cadenes del ram, abans del Photoshop, eren tan imprescindibles com un bon metge de capçalera. Ja no em remuntaré als fanàtics atacats per la síndrome de la diapositiva.

Però la nova tendència va més enllà i és més d'arrel. En la imatge hem substituït només el suport. Ara els míssils ja van directes no a la pell de l'assumpte que ens ocupa, sinó a l'ànima mateixa. M'imagino un Google News –que ja és una realitat- o The Microsoft Post actualitzant el contingut al segon. Píndoles informatives vives i en directe autoconfegint-se amb una eficiència esborronadora. Associades a imatges –això no és nou-, però amb mapes interactius de tot el món que ens permetran arribar al localisme amb molt de detall. Andròmines que reproduiran ambients remots capaços de transportar-nos a escenaris virtuals, miratges d'un realisme espectacular que un dia han de poder reproduir de l'olor a pólvora de la Franja de Gaza al perfum de les llimones del Carib.

L'esquelet de la notícia sempre s'ha pogut mercadejar a les grans agències. Després, només cal cuinar i acolorir allò que sortia de les impressores esgarrapant el "neutral" paper continu. Era la producció anònima d'un aplicat redactor que mastegava xiclet, fumava d'amagat i rosegava llapis tot omplint estàndards informatius. Una anècdota de passat per als manuals de les facultats de periodisme!

El pampallugueig de la màquina redactant on, qui, què, quan és quelcom real i que alguns mitjans ja han adoptat. La mare dels ous és, com sempre, el com i el per què. Vestir l'ossada de la informació té tantes possibilitats com una trobada de dissenyadors de barrets amb tants caps i a cada casa, un món! I a cada ordinador, un ratolí, perquè ha d'arribar el dia que les computadores es llevaran amb el dilema de quin perifèric trien, com qui escull la corbata.

Serà capaç la màquina de redactar una crònica d'un succés triant com presenta el protagonista –el qui- i per què ho ha fet. Aquest és el moment clau de decisió quan els professionals colen i destrien un fet per presentar-lo des de la seva perspectiva. És el punt exacte on s'amaneix el plat. Just el moment on els tramposos conceptes d'objectivitat i d'independència informativa perden la credibilitat. A qui adjudicarà, el robot redactor, l'adjectiu "terrorista". Al nen llançant una pedra a un tanc o a l'altre adolescent que pren el fusell d'assalt que el pare té desat sota del matalàs -per si esclata la III guerra mundial- i metralla els companys de col·legi?

No cal ser profeta per endevinar que a les bases del Concurs de Cartes d'Amor, que enguany ha celebrat la segona edició a Sant Joan de les Abadesses, s'hagi de canviar les condicions tot explicitant que no s'admetran cartes amoroses redactades amb el programa Cyrano.com.

Desendollo!

Brasil

Humiliació. Vergonya. Desgràcia històrica. Tragèdia irreparable. La commoció s'ha estès des de l'epicentre de Belo Horizonte, l'estadi on anit Brasil i la selecció alemanya se les van tenir. Un xoc de trens en el qual els que jugaven a casa en van sortir malparats, set a un. Que la selecció del joc bonic i l'espectacle futbolístic es retirés amb una carretada de gols i ja no derrotada sinó atonyinada, ha estat quelcom molt greu. Un autèntic tsunami de llàgrimes que ha arrasat el país i trenca el cor.

A Rio, hi va haver un mort a causa dels trets entre la policia militar i uns individus que van incendiar un autobús. Disturbis generalitzats que destil·laven com se sentia la nació amb més campionats del món estampats a la samarreta. Assalts, baralles, mobiliari urbà socarrimat i malmès. Can Vies és una anècdota innocent comparada amb els disturbis que van esclatar durant i després del partit.

Els semidéus gladiadors teutons han esmicolat l'Olimp casolà en una derrota ominosa al camp de batalla de Mineirâo. L'estesa de cossos malferits agonitzant a la gespa, maleint-ho tot, preludiava una nit il·luminada per torxes com autobusos municipals que pretenien cremar la ràbia i la ignomínia sense remei. Set a un! Botigues assaltades. Festes multitudinàries desconvocades o suspeses després de violentes incursions col·lectives. Estampides, por i els cavalls de la policia imposant seny a cops de ferradura.

Si ens ho contemplem aliens a la perspectiva d'un joc amb els peus, el que més encén el cap i el cor, a Brasil hauria esclatat la revolta. Manifestants amb banderes i amb l'uniforme de l'exèrcit vençut s'han llançat al carrer. El poble ja no podia més. El desesper, el gest trencat i el plany sense remei volaven baixos. Ocells de foscor tapaven el bell horitzó sense esperança i sense consol pel combat que mai pensaven perdre de la manera com van estar piconats. Una desgràcia nacional que farà història. Un terratrèmol que ha arrasat el sentiment, més difícil de tornar a aixecar que els edificis enderrocats. Una vergonya que ha de tacar les generacions venidores.

En el fragor de batalla, enmig del dringar de les espases, les puntades traïdores i les retallades precises, vaig pensar com d'afortunats hem estat amb la derrota de la Roja només començar. Quin estat de commoció social podia haver explotat als carrers d'Espanya. El que ens han estalviat!

Caldrà pair, mal que els pesi, les conseqüències d'aquest partit de futbol. Els efectes poden ser devastadors per a l'economia, els valors i l'actitud de tota una nació. No em vull imaginar uns carnestoltes a ritme d'enterrament de primera amb les mulates pansides i de dol. O que la laxitud relaxada dels jugadors s'estengui en una plaga d'abast incontrolable. Res tindrà sentit després de la patacada. Set a un!

I encara fa més mal el posat amb què els turistes ens els contemplarem perquè la revenja no es pot consumar. Quin infern de quatre anys fins a la propera convocatòria bèl·lica esmolant armes, netejant les taques de sang a la samarreta i tenint cura dels blaus –Serem pobres, però nets i juguem com els àngels! –no només han perdut un partit, també part de l'argument on reposava la vanitat. I no resultaria gens rar que la cotització dels brasilers -com la borsa després dels tripijocs del cas Gowex- pateixi una davallada contundent. Que calculant-ho, hauríem d'haver esperat a fitxar en Neymar després d'aquest mundial.

Desconec com s'ho trampejaran les autoritats locals. Suposo que, per ara, amb el posat paternal de fer costat al poble quan un sisme sacseja les faveles o un foc descontrolat socarrima –a més dels autobusos municipals- la selva amazònica. A l'altra costat de la pantalla de plasma hi ha també els que s'ho contemplaven críticament. Es podien permetre, els brasilers, aquest campionat del món de futbol? Aquells aldarulls de caire social que es temien mentre s'hi celebra l'esdeveniment, ahir van esclatar pel resultat i poden tenir més seqüeles si és que la golejada va estar només el pretext.

Avui tota la premsa ha mantingut el focus posat en aquest succés, el trist marcador d'un partit de futbol que ha fet trontollar el món. Ells viuen en hores baixes, però l'espectacle ha de continuar. Encara que el lleó s'hagi cruspit el domador, jo ja he reservat un seient al sofà de casa per no perdre'm el partit d'Argentina contra Holanda. La final serà europea? No vull ni pensar en la derrota d'en Messi i dels seus sequaços. La desestabilització a l'hemisferi sud del continent americà posaria en perill la geopolítica global.

Tot és possible.

Barcelona 2020

           Barcelona 2020. La ciutat viu al caire del col·lapse turístic. Els creuers disciplinats fan cua pacientment des de la costa de Salou. El Prat sembla un formiguer de taxis grocs i negres que no donen l'abast perquè la línia del metro i el rodalies que han de connectar l'aeroport amb la Font de Canaletes encara s'han d'adjudicar. El rei Mides del turisme governa la ciutat amb la marca Barcelona. Pa de pagès Barcelona, espardenyes de set vetes Barcelona, barretines Barcelona, paciència Barcelona, falagueria Barcelona... I els partits polítics, assessorats com cal, ara es diuen CiU –o sense la U- Barcelona. Partit Popular Barcelona –o sense PP-. PSB. Podem Barcelona, Republicans de la ciutat comtal Barcelona... També els raigs futuristes que coronen la muntanya de Montjuïc escriuen amb calitja sospitosa la marca Barcelona projectada a l'infinit.

Russos freds. Turistes xinesos de pas que no es refien dels nous botiguers orientals garrepes. Europeus de la tercera edat daurada. Comiats de solteres etíliques. Japonesos amb tapaboques. I els àrabs amb papers i diner de plàstic a cabassats han augmentat les visites de manera exponencial des que Barcelona gaudeix de la tercera mesquita més grossa del món. Un emir, després que la Qatar Foundation arrelés al cor del barcelonisme, va decidir comprar la Monumental, una plaça de braus del segle passat que es va salvar de convertir-se en un entranyable centre comercial com Les Arenes. Un projecte de dos mil milions d'euros inicials concretat en tres mil i escaig amb els sobrecostos habituals. Bona part s'hauria invertit en aixecar un minaret que es pot veure, les nits de cel clar amb serena d'ull de peix, des de la Giralda de Sevilla.

Al xivarri tronera de les eurosaxones acomiadant la llibertat sense cònjuge, als concerts de percussió per a contenidor de reciclatge a la matinada, a les botzines al port delatant que un creuer eixerit es vol colar, a les campanes i als carillons s'hi ha sumat la crida a l'oració dels muetzins que cada vegada tenen un deix més semblant al del vicari d'Olot. La puntualitat marca Barcelona ha deixat d'escoltar els expressos de mitjanit amb retard i destinació a l'estació de França per apuntar els rellotges amb els esgarips que tenyeixen el cel del color verd que irradia aquest dit diví, la fita del profeta. Una ombra a la Sagrada Família, inacabada encara per decisió de la fundació que la gestiona. Han acordat, amb bon criteri, alterar el projecte i aixecar el sostre del temple gaudinià. A veure qui la farà més llarga apuntant els déus?

Si l'alta velocitat torejant la Sagrada Família va estar un episodi significat de principis de segle, la guerra religiosa i cultural que assotà després la ciutat va estar més agra. Algú hi va fer una estratègia per tapar les pretensions separatistes dels catalans després que el canvi de rei no va estar prou eficaç. Que el pecat fa forat! A les hemeroteques de l'època hi ha els arguments i les repliques diverses que enrarien el moment. Els dirigents de la dreta més rància argumentaven que la mesquita representa uns principis absolutament contraris a la convivència amb uns valors que entren en col·lisió amb els nostres i amb la Moreneta. Els milionaris de Qatar contraatacaven dient que els barcelonins marca Barcelona haurien d'estar orgullosos que els musulmans transformessin el dolor dels braus i les rebolcades del José Tomás en un centre espiritual.

La polèmica, els sabotatges, els comentaris a les xarxes, la comunicació en general hi tenia un centre d'interès permanent i en brases roents, que no s'han apagat encara del tot al 2020. Les campanyes antitaurines van estar una anècdota comparades amb la guerra santa marca Barcelona. Religions imposant la seva capacitat de perdó, de comprensió, d'exemple moral i d'ascensor cap al més enllà paradisíac a cops de roc per les cantonades de la Gran Via. Va estar dur d'arribar a aquest estat actual on la ciutat s'ha encalmat, com si es tractés d'esbravar un cava xarbotat. Barris peculiars en una ciutat atacada per la síndrome d'una Jerusalem a la catalana. Va caldre molta pedagogia, molts sermons conciliadors i més estudis macroeconòmics per arribar a entendre que els bàrbars del nord i els rics del sud ja no ens conquereixen, directament ens compren.

No va faltar, abans que Catalunya fos independent, aquells que hi van veure una estratègia per acostar a la foguera nacionalista els marroquins i els pakistanesos que van tenir dret a votar la secessió de Catalunya. Un gest dels partits polítics de l'època per estendre-hi la influència alhora que els immigrants amb papers creien que els seus comerços també en sortirien beneficiats de l'allau pelegrí que visita la Monumental Meca taurina. Encara avui dia, al complex turístic de la mesquita, s'hi poden adquirir, regatejant, toros de plàstic amb banderilles.

Qui ens havia de dir com de rendible ha estat la iniciativa que ens ha portat al moment actual. La marca Barcelona oneja pels paradisos comercials de la globalitat. Adossar a la Plaça Sant Jaume, entre l'Ajuntament i la Generalitat, la rèplica a escala més funcional del Kremlin ha estat un èxit. Convertir el Passeig de Gràcia en un jardí oriental amb xamfrans escarnint la Gran Muralla, un encert. Jo crec que l'última proposta de Google per aixecar les oficines a la muntanya de Montserrat, amb gratacels més enlairats que el minaret, serà definitiu.

"il·luminem la catalana terra,

guiem-nos cap al cel".

Sissi emperadriu

Una de freda i una de calenta en la tebior ambiental dels dies just quan la lluna fa el tombant i el sol creua pel solstici a la matinada màgica de Sant Patllari. Estiu, quan tota cuca viu i l'esplendor vital inicia amb pas de pardal la decadència cíclica de la natura. 

La freda ha estat la desqualificació contundent, sense pretextos, de la selecció espanyola de futbol. La campiona del món ha patit una humiliació a ritme de samba. L'actitud dels futbolistes, del compromès Sergio Ramos, per exemple, el jugador amb el posat més abduït durant la cerimònia mentre l'himne envaeix els cors, qui se sent més orfe d'una lletra inflamada per poder esbravar tanta raça i empenta, tampoc ha tingut sort ni encert. Cap, tampoc els del Barça, que ja es concentraven atacats per aquest virus tan encomanadís. Quina manca de simetria estratègica, de perill i de concreció. L'entrenador s'ho contemplava amb cara de xai a les envistes de l'escorxador, un poema amb rimes d'impotència. S'ha acabat un cicle!

Repetir l'heroïcitat de l'anterior campionat hauria estat un miracle. Es veia a venir, però caure d'aquesta manera, sense gols, sense brillantor, sense sang ni suor damunt la gespa ha decebut aquells que encara tenen fe en els prodigis. I com que les coses del futbol són de memòria fràgil i de reconeixement històric fugisser, veurem com s'ha de rovellar la màquina d'estampar estelades en la samarreta nacional. Ja hem oblidat la grandesa i les copes enlairades, ara en vivim la ressaca dels excessos enmig del ridícul global, proclamen els entesos. Els herois d'aquelles gestes ostenten els llorers pansits com orelles de quisso llebrer, abatudes, i amb l'orgull deixatat pels retrets dels profetes estrategs.

Per fortuna per al seleccionador i per als gladiadors la desfeta haurà estat, per ara, només un preludi desdibuixat en l'altra gran gesta. Aquesta històrica, de les que no es marceixen com les corones guanyades a l'estadi. És la bona nova, la calenta, que ha amorosit la galletada d'aigua freda que ha temperat la rua brasilera. La monarquia ens ha tornat a salvar perquè la presa de possessió del nou monarca ha emmudit qualsevol altre esdeveniment per gruixut que hagi estat. Si hem perdut la ultramarina corona periple i vegetal n'hem aixecat una altra que perdura il·lesa a les arnes del temps; al contrari, hi té les arrels ben profundes, en la tradició i en l'herència via nissaga. -Uf! –es va sentir el sospir de la Roja fent penitència a l'ombra del Crist de Corcovado a recer de l'epidermis pecaminosa estesa a la sorra de la platja que atalaia.

Qui podia estar atent a la desfeta ameríndia quan a les planes assolellades d'altiplà, el dia de Corpus, proclamaven en Felip VI. Visca el Rei! La cosa és cridar. A Barcelona ens consolàvem observant l'encanteri d'un ou ballant amb ulls de criatura sorpresos i sense picar de mans, com en Mas a Madrid. En temps de crisi i d'austeritat estalviarem en desplaçaments reials i presidencials amb destinació a Maracanà. La Roja, com el Barça i la monarquia, necessiten saba nova i empenta a grans dosis.

En aquesta ocasió, la competència tèxtil en l'estampat de banderes a la ciutat comtal no ha estat significativa ni rellevant; la bandera espanyola ha florit esponerosa com el cereal madur subratllant les voreres i els fanals de disseny a la Castellana cantonada amb Plaça d'Orient. Diuen que l'afluència tampoc hauria propiciat la revenda de localitats. La perícia del realitzador retallava amb precisió quirúrgica els cromos que projectava la televisió just on l'espai buit deixava endevinar el paisatge alpí per on evolucionava l'emperadriu Sissi i un príncep blau que a còpia de petons i paciència s'ha transubtancialitzat en rei. Pantalla panoràmica amb el tecnicolor inflamat conferint una atmosfera tamisada per un polsinós vel daurat. L'argument edulcorat, de conte de fades, en una interpretació sobreactuada per part de l'emperadriu protagonista -segons els parer de les mares partidàries de l'alletament natural-. Excessiva dedicació a la princesa i a la infanta, les criatures més ingènues que van interpretar el paper amb solvència i una dosi de paciència admirables. Algun crític n'ha significat el recurs de la Letizia i el valora excessiu, "no s'hi val tot per tenir les mans ocupades a escena". Ja n'aprendrà, a ser només un estàtic perfil numismàtic.

El mateix erudit en lloa la marató de cops de cap reverencials, les glamuroses genuflexions amortides, els besamans sense contacte i les salutacions reiterades. Més de dues mil ànimes van desfilar, una a una, impacients i privilegiades davant dels nous reis. La Zarzuela va confegir la llista de noces i dels invitats amb dret a àpat. Si no ens han convidat no som ningú, poble pla o aplanat que ja en vam fer prou gaudint de la deferent -i temerària- passejada amb carrossa descoberta. Una propina mentre espantàvem els tàvecs i les mosques republicanes que acostumen a clivellar cavalls neguitosos i cavallers custodis. Com que no ens han convidat, ens estalviarem la despesa en vestits, però no el regal.

L'esplendor del dia, del dijous significat que ha tornat a lluir més que el sol, es verificava en el ritual de les coses immanents, que perduren en el seu interior com un ou dansaire. I en la permanència hereva de la tradició res canvia perquè mudant de condició els éssers i les coses esdevenen una altra realitat diferent. Aquí, com al malaurat campionat de futbol, només es canviava el davanter central per un altre ariet ofensiu, més fresc i reposat, amb més mobilitat al camp de joc.

Encuriosit en el ritual, llec en la ciència del protocol, la lectura del que vam presenciar té la seva significació sense cap mena de confusió ni ambigüitat. Tot sota plànol i cronometrat. La imposició de la faixa de capità general de tots els tancs, els avions i els cavalls dels tàvecs, la desfilada militar i els uniformes sempre presents –el mateix vestit del rei- no són negociables. La samarreta, en el futbol, no és caprici de qui la vesteix.

Respecte del discurs, podia i volia el rei que s'estrenava –encara en rodatge- anunciar quelcom diferent del que va dir? Li és permès de deixar la vorera per on transiten els principis fonamentals de la monarquia espanyola? Tot esquitxat amb l'adjectiu "nou" que va saltironejar jogasser i gens precís. La tradició és pot innovar? Imaginar un altre discurs és com voler pescar la lluna amb un cove -Perfecte! -declaraven els pesos pesants de la recent història democràtica del país. Alguns dissimulaven prou bé l'enveja sana i legítima que els assisteix a aspirar al paper de galant de la futura República.

El primer servei com a monarca, en Felip VI, l'ha acomplert amb escreix. Escometre sense un mal gest la gentada és tan dur com competir al Roland Garros. I el més important, va esborrar les portades del ridícul dedicades a la selecció espanyola. Que si alguns futbolistes són baixets i poc fotogènics, vam poder exportar la imatge d'un rei alt, guapo i sense tatuatges visibles a qui fa costat una emperadriu hiperactiva estimada per les càmeres. Qui sap si en un rampell de nostàlgia no hauria preferit el paper de la Sara Carbonero. 

Bona revetlla!